S’ACABA MAIG, EL MES DE LES FLORS.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 24 de Maig de 2016)

● S’ACABA MAIG, EL MES DE LES FLORS.- Una bona part de la meva generació vàrem aprendre a estimar o odiar les flors, gràcies a una mena d’activitat extraescolar, que es coneixia com el “mes de Maria”, i que consistia en portar, preferentment de casa, flors fresques per guarnir un altar que es muntava en un lloc cèntric del col•legi en honor de la Verge, davant del qual, depenent del fanatisme o de la beateria dels mestres, cada dia feien desfilar els alumnes cantant allò tan airós de: “Venid y vamos todos con flores a porfía, con flores a María, que Madre nuestra es con flores a María, que Madre nuestra es...”. I barrejant naps amb cols, en un terreny tan delicat com el de l’educació de la mainada, en massa col•legis portar el ram de flors més maco feia pujar la nota, tant o més que saber-se la lliçó de pe a pa. Tanmateix, no tothom tenia un jardí al pati de casa i, en conseqüència, els que solien destacar en aquesta mena de competició floral no eren els que sortien al bosc a arreplegar un ram de flors boscanes, adornades amb branques de ginesta, sinó els que al costat de l’esmorzar ja hi trobaven preparats el pom de roses o de clavells, que la mare havia collit quan encara la rosada estava fresca. Aquells mesos de maig de la postguerra i una mica més cap aquí i tot, no eren gens diferents com es comportava la societat adulta, que no premiava l’esforç sinó l’oportunitat, i que es resignava eixorca i bocabadada, a una màxima de pena: “el diner crida al diner”, màxima que es podia enunciar de mil maneres: “el poder crida al poder...”, etcètera.

A la meva manera de veure, doncs, deixant estar aquesta petita excursió a temps reculats, ni el mes de maig en especial, ni cap altre mes en general, no s’aprofita el clima mediterrani tan favorable al cultiu domèstic de les flors i plantes, per adornar balcons i finestres de les nostres cases, amb jardins en miniatura. Tant poc com costa una torreta amb geranis, per exemple; i tantes poques com se’n veuen. Heu pensat com canviaria la fesomia de tants edificis sense personalitat, si tots els ciutadans es comprometéssim a penjar un parell de jardineres al balcó i tenir-ne cura? I com canviaria el tarannà avinagrat de molta gent, que des que es lleva fins que se’n va a dormir, viu amargada? Regar i cuidar una flor no roba temps, però recompensa amb escreix, i ajuda a que les ciutats, els carrers, les persones, siguin més amables, menys grises i tristes. Em direu que d’això se n’han de cuidar les administracions i que ja tenim prou maldecaps per, a sobre, mudar amb tons alegres les façanes. És clar que sí que les administracions haurien d’acostumar-se a rebre els administrats amb una flor, enlloc de amb una cara de set jutges, i que als seus balcons les institucions haurien de lluir-hi, a més a més de banderes, patacs de flors de tots colors. Si quan entréssim al Jutjat, a l’Agència Tributària, per exemple, a part d’arcs per detectar metalls hi haguessin unes quantes macetes, com diem a l’Empordà, amb flors; potser no ens faria tanta ràbia anar a aquests llocs... Ostres quina tabarra que us he clavat! Però si teniu una estona, penseu-hi, i féu l’esforç d’imaginar-vos-la una ciutat desbordada de flors. A mi, com que m’agrada predicar amb l’exemple, ja fa anys que compleixo i us ben asseguro que tenir un balcó ben endreçat no costa tant. A part que és l’enveja de tots els veïns i veïnes; i això també compta. 

PER QUÈ LA DELEGADA DEL GOVERN A MADRID HAURIA DE SER CESSADA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 21 de Maig de 2016)

● PER QUÈ LA DELEGADA DEL GOVERN A MADRID HAURIA DE SER CESSADA.- En primer lloc perquè és una obvietat que ella no dimitirà, com faria qualsevol persona que fiqués la pota com ella ho ha fet, i comprometés greument el govern, en nom de qui ha pres temeràriament decisions administratives que envaïen competències polítiques que no li pertocaven. Per tant, com que ja ha manifestat que ella no plega perquè el verb dimitir no l’ha après a conjugar - com és habitual en la formació bàsica de qualsevol alt càrrec governamental, en un país de tradició democràtica, que l’hagués vessada com ella -, al govern no li queda altra remei que cessar-la fulminantment, encara que nomes sigui perquè la seva incompetència supina no el contamini, tenint en compte que s’està en campanya electoral. I si el govern no mou un dit per passar-li un drap per l'esquena, com em temo que farà, no podrà criticar cap ciutadà que el titlli de còmplice d’un fastigós intent de passar-se per l’arc del triomf, un dels drets humans més sagrats en una democràcia: la llibertat d’expressió pacífica.

A la meva manera de veure, doncs, sembla mentida que uns polítics tan llegits i intel·ligents,  primers de les seves respectives promocions acadèmiques, ignorin aquell principi democràtic elemental que va popularitzar l’intel•lectual Voltaire: “no estic d’acord amb res del que vostè diu i pensa, però donaria la meva vida perquè pugui dir-ho i pensar-ho”. És clar que el viatjant de gra cuit que presideix el govern, i la senyoreta Rottenmeier que li fa costat com una titella de luxe, no tenen la categoria intel•lectual del gran polític francès. I d’aquí plora la criatura, des de fa temps. Que una delegada del govern vagi peixa en cultura democràtica i constitucionalitat, no té perdó de Déu; però que no assumeixi els seus errors de gestió, excusant-se en que les seves decisions administratives són purament tècniques i no pas polítiques, fa petar de riure, si no fos que estem parlant de coses tan series com provocar barroerament una part de la ciutadania que no pensa com ella. Per tant, repeteixo, el govern l’ha de cessar ja que ella no té la dignitat de posar el seu càrrec a disposició de qui la designar a dit. 

OPORTUNITAT LABORAL: A MADRID NECESSITEN TRES MIL ESCORCOLLADORS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 19 de Maig de 2016)

● OPORTUNITAT LABORAL: A MADRID NECESSITEN TRES MIL ESCORCOLLADORS.- Malgrat anar a mig gas perquè està en funcions, el govern del senyor Rajoy no para de pensar en el benestar dels ciutadans i de treure’s de lai màniga projectes i martingales per rebaixar, encara que sigui per unes hores, les vergonyoses cotes d’atur. Ara mateix, aprofitant la final de la Copa, la subdelegada del govern de Madrid, a Madrid mateix, està enfeinada seleccionant a contrarellotge personal idoni per escorcollar els socis i sòcies del Barça, perquè no es colin a l’estadi matalasser amagant cap maleïda estelada. Com que des de la mort de dictador Franco aquest ofici anava de capa caiguda, és difícil trobar gent amb carnet o experiència d’escorcollador i, per tant, la tria s’ha de fer ben feta i des de zero, perquè per un escorcoll com cal es requereix criteri i una certa traça manual, perquè ningú pugui sentir-se rebregat, matxucat o, encara pitjor, grapejat. I, evidentment, s’han de preveure un cert número d’escorcolladores, perquè tenint en compte que l’objecte de la recerca pot amagar-se en llocs delicats del cos humà, és imprescindible, més que mai, ser exigent amb allò de: nois amb nois, i noies amb noies. La subdelegada del govern, quan va rebre les instruccions del ministre de l’Interior, com que és una funcionaria molt eficient i qualificada, en principi va pensar en instal.lar escàners mòbils a de les portes d'entrada per detectar les perilloses estelades, però s’havia decidit tan a darrera hora l'operació que no es podien fer miracles, de manera que ràpidament s’ha passat un correu a totes les oficines de l’Inem i a les empreses de treball temporal per trobar candidats que reuneixin les condicions mínimes d’escorcollador. Segons tinc entès, llogaran dos mil parats i mil parades, i ara mateix s’ha convocat una comissió intergovernamental per decidir si l’operació es pagarà a càrrec dels pressupostos de l’Estat, dels fons per a escorpins del ministeri de l’Interior o des de qualsevol caixa del partit.

Tanmateix, segons el que he pogut saber, la subdelegada i gent de la seva confiança faran les entrevistes personalment, però per anar per feina, al vestíbul un comitè de recepció farà un clivatge previ dels candidats, per descartar els curts de talla, els menors de trenta anys i majors de seixanta, els desnerits, els que facin mala pinta i, sobretot, els catalans. Sorprenentment, no obstant els escorcolladors catalans són els que millor coneixen la prova del delicte, ser català és una causa d’exclusió inapel•lable per optar a aquesta convocatòria laboral. Només poden deslliurar-se’n els residents a Catalunya que demostrin estar al corrent de la quota de soci del PP, i aportin el nom de dos militants avaladors. La subdelegada del govern de Madrid, a Madrid, diu que impedir que cap estelada entri al camp és tan important per a la seguretat nacional, que cap precaució és poca. A més a més, sembla ser que el ministre de l’Interior li ha mig insinuat que si l’operació acaba amb èxit, l’espera una creu al mèrit policial, igual com la de la Verge de no sé què. No hi ha dubte que la subdelegada es veu que hi posarà els cinc sentits en la selecció d'escorcolladors, no només per l'esquer de la medalla sinó també perquè l’estelada fa temps que se li ha entregirat al païdor. I en Rajoy s’ho va mirant tranquil des del seu palau, cofoi de que cada dia fa més amics. El que m’agradaria saber és si el cap de l’Estat, patrocinador de la Copa, en tot aquest sarau on tan malparada queda la llibertat d’expressió, hi té constitucionalment alguna cosa a dir. 

● ELS SINDICATS HAN REACCIONAT SEMPRE COM CALIA, PER NEUTRALITZAR LES REFORMES LABORALS?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 19 de Maig de 2016)

● ELS SINDICATS HAN REACCIONAT SEMPRE COM CALIA, PER NEUTRALITZAR LES REFORMES LABORALS?.- Com a continuació de la reflexió d’ahir, i enllaçant amb alguns dels comentaris rebuts, tinc una pregunta que fa temps em balla pel cap i que em sembla avui una bona ocasió per plantejar-la: la manera com els sindicats han reaccionat davant els tossuts, i a vegades desesperats, intents dels governs de modificar les relacions laborals per reconduir la sortida de la crisi econòmica, ha estat la més intel•ligent possible? Perquè de la mateixa manera, com dèiem ahir, que la pressió de les reformes laborals no ha servit de res per reforçar l’economia i reduir les taxes d’atur, tampoc les manifestacions, barricades, vagues i algunes resistències èpiques, han pogut aturar les conseqüències pràctiques de les severes mesures encaminades a abaratir els costos de la mà d’obra. Per tant, t'ho miris con t'ho miris, els assalariats han perdut drets consolidats des de temps reculats, no passen gana però poden gastar menys, i un grapat d’incerteses per a quan siguin grans i pleguin de treballar no els deixa clapar amb la tranquil•litat com ho feien abans. Mirant-nos-ho fredament, aquest és el panorama que tenim: els defensors del capitalisme com a únic sistema econòmic possible, a empentes i rodolons s’han sortit amb la seva, algunes vegades salvatgement; mentre que la classe treballadora i una bona part d’aquella que se’n deia mitja, s’han hagut de prendre la purga que, sota amenaça d’una apocalipsis econòmica si no hi posaven remei, els hi han engargamellat per força la purga, fins a la darrera cullerada.

A la meva manera de veure, doncs, davant d’una perspectiva tan negra només hi ha dos alternatives: intentar capgirar el sistema econòmic o pactar-hi, deixant-se tallar cada part una mica la seva capa. És evident que les grans corredisses al món capitalista, venen determinades per la necessitat d’oferir productes de la més alta qualitat i valor afegit, al millor preu. I per aconseguir aquests objectius, tanmateix, només hi ha dos camins: robotitzar al màxim les plantes de producció o traslladar-les a països on la mà d’obra treballi per gairebé res, sense límits horaris ni gaires camàndules mediambientals o de seguretat. Cadascuna de les dues solucions porta al mateix resultat: treballadors a punta pala a l’atur. Qui sap si, mentre el canvi de sistema sigui inviable, no seria millor negociar alguns drets i els sous a canvi d’augments raonables de producció? A casa nostra mateix, sense anar més lluny, aquesta política sindical ha donat resultats a Nissan i a Seat: l’empresa volia garanties de flexibilitat absoluta i de productivitat, mesurada en unitats/dia, superior a les de la competència. I els sindicats, mossegant-se la llengua i disposats a treure el fetge per la boca si convenia, varen avenir-s’hi. El problema és que el pedaç és temporal, i a cada poc temps s’hauran se sotmetre a nous xantatges; però qui dies passa anys empeny. Llevat que el sistema es pugui tombar com una truita, qui té la paella pel mànec posa les condicions. La qüestió és si l’alternativa al capitalisme podrà garantir tot el que ens resistim a perdre avui, entre reforma i reforma. Perquè si arribat el cas quedés palès que la repartidora no dóna per més, potser caldria refredar els enfrontaments i negociar les enteses, renunciant cada part a pretensions maximalistes. Però, sobretot, deixant els ponts de diàleg en mans dels directament afectats pels conflictes: massa vegades qui afegeix llenya al foc és l’intermediari-assessor paràsit, que precisament no s’alimenta de les solucions, sinó dels conflictes. 

QUINA PUDOR FAN LES REFORMES LABORALS, QUE TOTHOM ES TAPA EL NAS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 17 de Maig de 2016)

● QUINA PUDOR FAN LES REFORMES LABORALS, QUE TOTHOM ES TAPA EL NAS? – Els francesos estan en peu de guerra contra una Reforma Laboral – segons el seu primer ministre, inspirada en l’espanyola -, que el govern socialista ha imposat per l’article 29, sense debat parlamentari ni consens social. La Reforma espanyola porta l’empremta i l’accent de la dreta neoliberal, però la francesa s’ha cuinat en fogons d’esquerra de disseny. No obstant aquesta diferència notable, vés per on ambdues reformes han estat blasmades per tots aquells a qui els ha tocat o els tocarà el rebre, directa o indirectament. Per què serà aquest rebuig unànime? Ja se sap qualsevol tipus de reforma costa d’empassar a la primera, perquè els canvis sempre posen de mal humor i és difícil d’adaptar-s’hi, encara que només sigui perquè trenquen la rutina i la comoditat; però quan la reforma toca les butxaques o drets adquirits dels ciutadans, ja la tenim armada! I si els canvis són per anar a pitjor, no te’n dic res. D’aquí plora la criatura. Si tal com venien la Reforma Laboral els empresaris espanyols, els que manaven i els que per raons de conveniència encara que estiguessin a l’oposició en altres aspectes ideològics - el cas més paradigmàtic seria CIU - els varen fer costat, el mercat del treball hagués experimentat una revifada espectacular i els treballadors haguessin notat una millora, per mínima que fos, després d’una quants marramaus sindicals, la indignació hagués afluixat. Però després de tres anys de tastar-la si us plau per força, al país continua no havent-hi feina per a tothom, el cinquanta per cent dels joves estan condemnats a caçar mosques sense ofici ni benefici, i els més grans de cinquanta anys, si l’empresa els deixa al carrer, ja poden anar-se’n fent a la idea que ho tenen magre per recuperar una nòmina decent i estable.

A la meva manera de veure, les lleis s’han de valorar pels fruits que donen. Si els resultats afavoreixen una ampla majoria, independentment de si agraden més o menys i dels plats bonics que es trenquin, les reformes són acceptades per una pura qüestió de sentit comú. Doncs bé, des d’aquesta perspectiva, la Reforma només ha servit per purgar enèrgicament el parc laboral, perseguint amb sanya la contractació indefinida, devaluant les nòmines de la mà d’obra directa, facilitant els acomiadaments i reconvertint el mercat laboral cap a una mena de caixa de contractació de personal per hores, dies o setmanes. Un dels fenòmens característics de la globalització – la deslocalització d’empreses -, no es basa en criteris objectius com ara millorar la qualitat canviant d'aires, sinó en simples especulacions mercantilistes com ara que la mà d’obra d'una altra banda és més barata i està més domesticada. El president dels empresaris espanyols acaba de dir que això del contracte fixe és una aberració del segle dinou, i que mai més tornarà. I el president de França, el socialista Holande, diu que no farà un pas enrere i que la reforma laboral es farà entrar, mal que sigui per la cabota. Tenint en compte que la mecanització i la digitalització cada segon eliminen una persona dels circuits de producció, quin és el futur que ens espera? M'espanta que totes les reformes laborals persegueixin que les persones siguin tan productives com les màquines, i mentre no s’aconsegueix aquesta utopia, les persones tindran tanta poca importància que les escenes d’informàtics xinesos estacats nit i dia als ordinadors per a no perdre pistonada potser serà el futur que espera als nostres néts? 

DUROS A QUATRE PELES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 16 de Maig de 2016)

● DUROS A QUATRE PELES.- Digués el que digués en Santiago Rusiñol, els duros que es poden trobar a quatre peles, la majoria de les vegades són duros postissos o trucats. Igualment s’ha d’anar en compte quan es tracta de gangues, perquè amb això de les “oportunitats”, si l’encertes l’endevines; sovint pensant fer un bon negoci, hom es queda amb un pam de nas, o fent com en Robert amb les cabres, que encara es més emprenyador. A mesura que he posat seny, potser perquè he vist molta gent enganxar-s’hi els dits, em fixo amb com les veuen des de pagès les qüestions de què us parlo, ja que com deia en Pla, o com va escriure el meu amic banyolí Jaume Farriol en el seu llibre, “El clar país”, s’hauria d’escoltar més el país que belluga darrera les ciutats, el "país menut". De fet, aquest país rural cada cop és més menut, perquè el jovent en toca el dos com d’un esbarzer, gràcies a que les bòrnies polítiques de governs de tots colors, des que es va posar de moda la industrialització salvatge i la globalització, marginen el camp i tot el que l’envolta. Doncs bé, en el frontispici de totes les cases de pagès d’aquest país, tan menut que ningú li’n fa cas fins que talla carreteres amb tractors, hi ha gravat sobre la pedra, des de temps reculats, aquell colossal principi de bona administració: el barat sempre surt car. De manera que els pagesos que van de mercat, o baixen a la capital per tafanejar les rebaixes als grans magatzems, poques vegades es deixen enredar per gangues que no puguin girar del dret i del revés abans de comprar-les, i per si de cas encara regategen el preu tant com poden, convençuts que qui ven ja hi compta que li demanaran descompte.

Però aquest pagès que es vanta de conèixer els coixos bo i asseguts, quan se’n va a Andorra un parell de cops a l’any per “posar-se les botes”, poc se’n recorda dels consells dels seus avis sobre tot això dels duros a quatre peles de que parlàvem. Andorra és diferent, i encara que no és el mateix que fa cinquanta anys, sempre pots firar-te. En Galdric, sense anar més lluny, l’altre dia va anar-hi amb una colla de la penya blaugrana del poble, que cada primavera fan un autocar. Tothom portava una mena de “llista de la compra”, amb els articles més tradicionals i algun de sorprenent. Per exemple, en Galdric, que sempre s’ha afaitat amb navalla, se li havia posat entre cella i cella que si trobava una màquina elèctrica a bon preu se la compraria, perquè si algun dia el tenien de portar a l’hospital a corre-cuita i estar-s'hi una temporada com un seu veí, es pogués afaitar cada dia sense dependre de ningú. Era una dèria com una altra, que aquestes rampellades a pagès passen més del que sembla.

Vet-aquí, doncs, que una mica més avall de la Banca Mora va veure exposada en un aparador la ganga del segle: una màquina elèctrica que feia tota la patxoca de ser bona, i que es firava a menys de trenta euros. Li va preguntar al dependent si li recomanava, i el dependent, què volíeu que li digués, sinó que era una meravella? Per tant, l’home se la va quedar refiant-se que a Andorra eren legals. I durant tot el viatge de tornada no va parar d’explicar la ganga que havia trobat. Tanta il•lusió li va fer que, en arribar al mas, va deixar de banda la navalla i va provar aquella nova eina que es carregava a la corrent, i podia fer-la servir fins i tot a la cort si volia, mentre revisava el bestiar. Oli en un llum! A més a més, li va deixar la barba llampant com mai, després de fer-se un massatge amb un oli que li varen regalar. A les instruccions, li recomana que cada setmana netegés el capsal de pèl, i al cap de vuit dies justos, obedient, va desmuntar-lo segons dibuixava el prospecte. Però mai més les peces li varen encaixar. I això que en Galdric és un manetes, però no hi va haver res a fer. Quan es va trobar amb els seus amics el dimarts a sobre, al mercat, i els hi va explicar el desengany, alguns li varen retreure allò del barat que surt car. Però en Galdric, que tenia l’amor propi tocat, a dos o tres que havien baixat whisky de bona marca, estalviant-se quatre xavos, els hi va xafar la guitarra: “compte que no sigui de garrafa, que un país de contrabandistes és capaç d’això i de molt més”. I va afegir: “ara si que no sé on anirem a parar, si ni d’Andorra te’n pots refiar”. 

ASSEMBLEA DE CATALUNYA: DE TANT QUE DIUEN ESTIMAR-SE-LA, L’ABONYEGUEN.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 14 de Maig de 2016)

● ASSEMBLEA DE CATALUNYA: DE TANT QUE DIUEN ESTIMAR-SE-LA, L’ABONYEGUEN.- Durant els darrers quatre anys, la plataforma ciutadana mobilitzada per reivindicar el dret a decidir el seu futur per part del poble català, va sumar cada dia més i més adhesions de gent sense cap altra característica comuna, que la de volgué que la sobirania de Catalunya fos reconeguda per un Estat central hostil i gasiu envers l’autonomia plena del país, en matèries tan sensibles com cultura, educació, sanitat i, sobretot, finançament just. A mesura que la tropa del PP abusava de la seva prepotència jacobina, amorrant els catalans a una condició de súbdits indignant per injusta, aquell moviment espontani de ciutadans aplegats indistintament darrera l’estelada o la senyera, va adquirir un embalum capaç de treure pacíficament al carrer centenars de milers de persones que feien costat a iniciatives imaginatives gràcies a un exercit de voluntaris. D’aquest Moviment se’n digué Assemblea Nacional de Catalunya per destacar la transversalitat dels seus simpatitzants i dels seus líders, sense que els partits polítics hi tinguessin una representació específica o determinant. Més aviat l’Assemblea destacava que una de les raons de bastir-se com a pal de paller del sobiranisme era, precisament, per vetllar que els polítics no s’adormissin i anessin per feina.

Però ja fa unes quantes setmanes que un moviment tan ben travat ideològicament grinyola. Primer va ser un travesser, després algun revoltó i, finalment, demà diumenge pot caure més d’una paret mestra. Un moviment que queia simpàtic a tothom perquè feia les coses diferent, que tenia capacitat de convocatòria al primer crit de tanta gent com necessitava per desenvolupar tantes logístiques com calgués o per muntar un sistema informàtic de nassos al servei de la causa, per exemple, s’ha fet massa gran, poderós i influent. Per aquesta raó, els partits polítics sobiranistes, des dels més moderats als més radicals, volen impedir que se’ls en vagi de les mans i que no puguin controlar aquest instrument de poder, si baden. És una vergonya assabentar-nos – i no ens arriba tota la misèria que s’hi cou – de tot el joc brut que s’està fent per esgarrapar cada partit un tros de carn per tirar a l’olla. Alguns ingenus encara pensen que aquests cops de colze són positius, perquè diuen que la democràcia es reforça així. Quin error! Quin immens error estratègic el dels partits que es volen repartir l’Assemblea pensant que aquestes picabaralles no afecten al procés. Potser comença a ser hora que algú els hi digui que es treguin el pa de l’ull, i que a un procés tan tendre i fràgil com el que hauria de portar-nos a la independència, qualsevol refredat pot acabar en pulmonia que el deixi tocat de mort. Però que el refredat se l'encomanin ells mateixos, és de bojos. 

LES FEINES DE CASA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 12 de Maig de 2016)

● LES FEINES DE CASA.- Després de més de mitja vida acostumat a que la dona fes la feina de casa i jo trobés el dinar a taula a l’hora, les camisses planxades i el pis net i endreçat, en arribar la jubilació vaig oferir-me a compartir algunes d’aquestes i d’altres responsabilitats domèstiques, amb l'excusa que érem un equip i que la feina en endavant l’havíem de fer a mitges. El que passa és que, no sé per quina misteriosa casualitat, en el repartiment no em va tocar rentar plats, ni planxar, ni fer llits, ni cuinar, és clar; encara que de tant en tant feia algun experiment culinari. I n’estava tan cofoi de col•laborar en les feines de casa, que a tot arreu que venia a tomb fanfarronejava de la meva contribució a les tasques domèstiques. Però vet-aquí, com ja us vaig explicar dijous passat, que la dona es va revinclar el turmell i va petar-li el cinquè metatars del peu, de manera que s’ho té de manegar amb la cama enguixada, obligatòriament en posició vertical, i amb dues crosses per única ajuda en aquesta travessia del desert. Com no podia ser d’altre manera, jo em vaig oferir a assumir totes aquelles feines de casa que s’havia reservat ella, en la distribució de la logística domèstica post-jubilació. Però, ai las!, aleshores em va passar com en un conte que havia llegit no feia gaire a Internet, titulat "l'esquirol fa les feines de casa", on la narradora explica les peripècies d’un esquirol i la seva família, que després d'una gran tempesta van perdre casa seva i van haver de marxar a buscar una nova llar. L'esquirol va perdre la seva feina i va haver d'aprendre a fer les feines de casa, i estava trist perquè no sabia per on començar. Doncs a mi em va passar el mateix: portar una casa no és qualsevol cosa i, francament, acabes baldat. És aleshores quan aprens a valorar la figura de la “mestressa de casa”, a qui sembla que no li donem tanta importància ni prestància social com a la “feina fora de casa”, no obstant moltes dones acumulen les dues resignadament, com si fos la cosa més normal del món.

A la meva manera de veure, ara que veig el pa que s’hi dóna, he de confessar-vos que fer un llit impecable o rentar una cassola sense deixar-hi restes d’estofat, no és tan senzill com bufar i fer ampolles. Requereix molta paciència i pràctica, i si no proveu-ho i ja em donareu el vostre parer. Confesso que he arribat a ser tan mesquí, ho reconec, de voler imposar noves normes: a partir d’ara res de dos plats per dinar, vianda, tall i amanida en un mateix plat, que no estic per rentar tota una vaixella després de cada àpat. La mesquinesa ha sigut afegir: quan estiguis bona, ja tornarem a servir cada cosa en plats diferents. I així ha anat una mica en totes les altres feines: passar amb el mínim parament i mirar de no embrutar gaire. O caram!, no és el mateix netejar que esperar que t’ho netegin. En resum, que totes aquelles comoditats casolanes que em semblaven tan normals que ni em preocupava massa com es feien, avui sé quant costen de suc de canell. Per tant, a part de treure’m el barret davant totes les mestresses de casa que fan rutllar les llars, aquest accident m'ha fet adonar d’una realitat de pissarrí, aplicable a moltes altres facetes de la vida quotidiana: per apreciar la feina dels altres, no hi ha res tan alliçonador com fer-les tu mateix. 

NO ES TAN FÀCIL APLICAR-SE RETALLADES, QUE RECEPTAR-LES ALS DEMÈS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 11 de Maig de 2016)

● NO ES TAN FÀCIL APLICAR-SE RETALLADES, QUE RECEPTAR-LES ALS DEMÈS.- La classe política ha ensenyat les seves vergonyes per enèsima vegada a tot el país sense enrojolar-se, culpant-se mútuament de no haver sabut arribar a un acord sobre la manera de rebaixar el cost electoral. És normal que ses senyories no hi donin cap importància perquè els diners amb que compten per representar la segona versió de la mateixa comèdia – uns 180 milions d’euros entre pitos i flautes -, no surten de la seva butxaca sinó de la dels ciutadans que paguem impostos per força, els quals a part de pagar la xerinola haurem de fastiguejar-se durant quinze dies escoltant a totes hores promeses que no pensen complir perquè, inclús farts de vi, saben que no tenen recursos suficients ni per començar-les a embastar. Als ciutadans que no tenim cap escapatòria per escaquejar-nos de les nostres obligacions fiscals obrint comptes a Panamà o a les quimbambes, ningú ens preguntarà si estem o no d’acord amb que ens apugin l’Iva o ens retallin pensions i ajudes socials.

Però no us ho perdeu: els mateixos polítics que no volen estalviar ni un euro en despesa electoral, són els mateixos sòmines que quan governin ens retallaran tot el que convingui i més, perquè les glorioses estructures de l’Estat – la meravella del segle! – no grinyolin, i les vaques sagrades amorrades a la menjadora pública no passin gana. Si enlloc de perdre el temps quatre o cinc dies enmig d’un diàleg de sords, una comissió ciutadana de jubilats, per exemple, haguéssim rebut l’encàrrec de dissenyar una campanya electoral austera, de ben segur que en mitja hora hauríem enllestit i la festa ens hauria sortit a tots a meitat de preu, en el pitjor dels casos. De veritat creieu que cap d'aquests polítics, que són incapaços de posar-se d’acord per estalviar amb una mica de senderi, ens resoldran els problemes d’endeutament que ens tenen garratibats? Com es menja que qui té les mans foradades sigui qui hagi de sanejar la nostra economia? Que no s’adonen que quasi la totalitat de mailings electorals que ens costen un ronyó, van directament de la bústia al racó? Que no palpen a l’ambient que el personal n’està fart de campanyes electorals? És ben cert que cada poble té els governants que es mereix, per desgràcia. La pregunta del milió, però, seria com després de totes les potineries que ens fan – tots plegats, del primer fins a l’últim –  a algú li queda estómac per votar uns ineptes comprovats, i els partits més plens de llànties segueixen encapçalant les enquestes? Tanta llana al clatell portem els ciutadans d’aquest país? Francament, deixeu-me baixar d’aquest autobús perquè amb aquesta patuleia de conductors no arribarem enlloc. 

QUE UN TREBALLADOR S’AVORREIXI POT COSTAR UN ULL DE LA CARA A L'EMPRESA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 10 de Maig de 2016)

● QUE UN TREBALLADOR S’AVORREIXI POT COSTAR UN ULL DE LA CARA A L'EMPRESA.- En Fréderic es dedicava professionalment a la fabricació de perfums, i després de vuit anys de pagar-li religiosament el jornal cada final de mes, malgrat l’os que tenia a l’esquena cada dia se li feia més gros, els seus caps varen atipar-se d’aguantar-li que fes campana cada dos per tres, justificades sovint amb disculpes que feien pudor d’una hora lluny, i un bon dia li varen posar la carta d’acomiadament sota el nas i li ensenyaren la porta educadament, aguantant-se les ganes d’ajudar-lo a traspassar-la amb una puntada de peu. Aleshores – segons com ho relata el diari “Le Parisien” – el ciutadà Frèderic ha sorprès la Magistratura de Treball del país veí amb una demanda inèdita, per a no allargar-nos amb adjectius més contundents per qualificar una conducta que, francament, se situa entre l’estrambòtic i l’esperpèntic. En efecte, aquest ciutadà s’excusa amb el cap directe del seu poc rendiment a la feina, volent fer creure al jutge que si enlloc de pencar es dedicava a pentinar gats era per no avorrir-se, ja que el seu cap no li donava feines prou entretingudes, sinó d’allò més rutinàries que no el motivaven, raó per la qual segons el seu raonament treballava tan poc perquè el seu cos va envair-lo un “síndrome d’avorriment” que l’impedia arribar a la producció normal, quedant-se molt per sota del rendiment mínim exigible.

A la meva manera de veure, qui aconsella en Frèderic em penso que la sap ben llarga i que per imaginació no queda - a aquest síndrome de l’avorriment ja l’ha batejat i tot: “bore-out” -, i li ha plantificat sota el nas del director de l’empresa de perfumeria una demanda de 360.000 euros per compensar-li el seu “patiment” en haver-lo relegat el seu cap a tasques de logística (neteja), que no tenien res a veure amb el seu lloc original, del qual va ser traslladat perquè se la decantava. En Fréderic o el seu conseller legal qualifiquen el canvi de feina com una “caiguda a l’infern”, al•legant que no només va tenir greus problemes de salut – epilèpsia, ulceres, trastorns del son i depressió severa -, sinó que va arribar a pensar en suïcidar-se. L’empresa ha contestat a la demanda titllant d’inconsistents les acusacions i de falta de proves. En Fréderic, aquest passat cap de setmana es va deixar la veu esgargamellant-se pels bulevards de París, cridant contra la reforma laboral. Suposo que enmig de la manifestació no s’hi va pas avorrir. Diuen que els patrons francesos no les tenen totes, perquè si la reclamació d’en Frèderic prospera, sortiran avorrits de sota les pedres. I com que tots els virus s'encomanen vés que no triguem a veure algun infectat autòcton.

LES COALICIONS ELECTORALS DEPENEN MÉS DE QUADRAR ELS NÚMEROS ABANS QUE ELS PROGRAMES?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 9 de Maig de 2016)

● LES COALICIONS ELECTORALS DEPENEN MÉS DE QUADRAR ELS NÚMEROS ABANS QUE ELS PROGRAMES?- No sé si quan escric aquesta reflexió, l’emparellament entre Iglesias i Garzón ja haurà reeixit o tenim culebrot per estona. Sigui quin sigui el desenllaç del festeig, m’hi jugo el que vulgueu que aquest casament de conveniència té els dies comptats, perquè quan els nuvis, enlloc d’entretenir-se complaguts en totes les coincidències de gustos, de caràcter, d'objectius i de creences que hi pugui haver entre ells, es passen les hores regatejant el dot que aporta cadascú i on s’asseuran durant la cerimònia, vol dir que tot plegat ho mouen més els interessos que no pas l’amor. Ja sé que algunes vegades tant els matrimonis com les coalicions polítiques allarguen més si són per conveniència, que no pas si els contraents estaven vertaderament encaterinats l’un de l’altre, perquè en plena hegemonia del materialisme més pedestre, les relacions basades en l’interès solen ser més sòlides que les purament sentimentals. Per aquesta raó, els convergents d’en Pujol i els democratacristians d’en Duran inclús varen celebrar les noces de plata, malgrat es tiraven els plats pel cap cada dos per tres. Però quan varen partir palles i ja no importava mantenir les aparences de parella feliç, el divorci va ser a sang i fetge i han fet tronar i ploure.

A la meva manera de veure, les relacions entre teòrics leninistes revinguts a socialdemòcrates per no espantar les criatures, i els ex-comunistes a la deriva ideològica i completament arruïnats no tenen gaire futur, tenint en compte que em sembla que els primers tenen mala jeia i els segons són culs de mal seient. Però és possible que s’acabin entenen, ja que a uns els interessa anar de bracet amb els altres, encara que sigui tapant-se el nas, per sumar vots i fer la patota als socialistes, i els altres només malden perquè amb el dot n’hi hagi prou per pagar els deutes. La política, ja se sap, fa estranyes parelles de ball. Ara bé, fa mal d’ulls que mentre fan manetes, enlloc de parlar de programes i de llimar diferències, vagin amb la màquina de calcular als dits especulant si me’n toquen vuit o deu, de diputats. Acabin com acabin abans de les eleccions, l’endemà l’entesa rebentarà per alguna costura. 

NINGÚ NO ÉS PERFECTE; L’EXCUSA PREFERIDA DE QUI NO SAP COM EXPLICAR UN NYAP

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 7 de Maig de 2016)

● NINGÚ NO ÉS PERFECTE; L’EXCUSA PREFERIDA DE QUI NO SAP COM EXPLICAR UN NYAP.- “Ningú no és perfecte”, com suposo que recordareu molts de vosaltres, fou una pel•lícula rodada fa una colla d’anys per Billy Wilder, sens dubte un dels millors especialistes en comèdies cinematogràfiques. La frase de l’escena final – aquest solemne “ningú és perfecte” - esdevingué tant popular com a disculpa, que des d’allavonces serveix d’excusa de mal pagador a molta gent a qui les responsabilitats els hi van grans. I fins i tot algun tocat i posat ministre d’allà baix i més d’un conseller àulic a la nostra Generalitat, en el transcurs dels darrers trenta anys, per no tirar més enrere, que també en trobaríem de nyaps lluïts, n’ha fet una versió lliure i nostrada: “el millor escrivent fa una taca”. Però sigui quina sigui la fórmula emprada, el cas que a tot arreu quan es fa servir és per justificar nyaps de l’alçada d’un campanar, dels que no s’empassen ni aquells que tenen experiència en combregar amb rodes de molí.

Potser em preguntareu a què ve aquesta ximpleria, i no us ho recrimino pas, perquè en el vostre lloc segurament jo reaccionaria igual, pensant que l’amic Bertran s’ha begut l’enteniment o no sap com omplir l’espai de la reflexió d’avui i es dedica a marejar la perdiu per cobrir l’expedient i s’està embolicant en un bon jardí. Doncs serà que no! Ni m’estic embolicant en cap jardí ni aquest rotllo és per passar l'estona. Simplement me n’he recordat que un dia d’aquest fa anys de la “primera pedra” del “Banc Dolent”, que l’inefable ministre de Guindos va treure’s de la màniga per amorosir la fallida tècnica de la gran banca i daurar-nos la píndola del cost del rescat financer que acabarem pagant entre tots, si no amb diners amb dinades. Com funciona un banc dolent? Bàsicament, no pot ser més senzill. El banc dolent, es nodreix de recursos públics manllevats a Europa i que es tenien de tornar un dia o altre, encara que en Rajoy ho va dissimular fins a fer el ridícul, per comprar a les entitats a punt de fer l’ànec actius immobiliaris mig corcats – “actius tòxics” els varen batejar els genis del govern -, amb la intenció de comercialitzar-los al cap d’uns anys d’estar-se podrint en un cementiri d’estocs, a preu de saldo, perquè encara que tampoc ho explicaven, el cert és que a preu de mercat no trobarien capsigranys que es volguessin carregar el mort. Aquest banc dolent, doncs, tenia per objectiu “desconsolidar” – una paraula críptica patentada pel ministre espanyol – els actius tòxics dels bancs empatxats de totxo, els quals diluïen en la transfusió unes pèrdues que, pensant-se que els ciutadans som trossos de carn batejada, beneïts i feliços, asseguraven que eixugarien mitjançant els diners que cobrarien del banc dolent, quan aquest col•loqués tota l’embolada i, a més a més, fent-hi benefici. És a dir: embolica que fa fort! Però no patim, quan aquest invent del banc dolent es passi pel sedàs i, posant cara de sorpresa els ministres que confirmin el nyap, els ciutadans com sempre pagarem els plats trencats i des d’algun paradís fiscal o d’alguna rectoria ben pagada, sentirem la veu dels responsables de la pífia repetint l’excusa més vella del món: ningú no és perfecte!

REFLEXIÓ, MALGRAT TOT POSITIVA, EN TORNANT D’UN VIATGE ACCIDENTAT A LA CERDANYA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 6 de Maig de 2016)

● REFLEXIÓ, MALGRAT TOT POSITIVA, EN TORNANT D’UN VIATGE ACCIDENTAT A LA CERDANYA.- M’acomiadava de vosaltres dimecres passat anunciant-vos que fins divendres, a darrera hora de la vesprada, no penjaria la següent reflexió perquè a la Cerdanya faltava gent, i amb els companys de la Coordinadora de Jubilats de Manresa anaven a passar un parell de dies d’esbarjo a l’hotel SOLINEU de la Molina, regentat des de fa seixanta anys per la família manresana Vilaseca-Ferrerons. Però vet-aquí que la il•lusió de passar-nos-ho bé es va fer aiguapoll degut a que la meva dona, caminant per les voreres una mica punyeteres si bades, de l’avinguda Meritxell d’Andorra, es va fer una revinclada al turmell, que li va fer veure les estrelles de moment, i una mica més tard ja tenia el peu inflat de mala manera. Total, que vàrem decidir d'anar a urgències al flamant Hospital Interfloterer de la Cerdanya, a Puigcerdà: va entrar-hi ranquejant i va sortir-ne reconfortada, però amb la cama enguixada fins a genoll i dues crosses per torna. Explicat així, suposo que podeu pensar que n’hi hauria per tirar el barret al foc; però coherent amb el sentit de moltes de les reflexions que he penjat durant els quasi sis anys d’existència del bloc, he d’assegurar que davant de contratemps com aquests surt més a comirpte sempre veure l’ampolla mig plena que no pas mig buida, sobretot pensant que per molts maldecaps que suposi estar amb la pota immobilitzada una quinzena, n’hi ha que han de bregar amb problemes més severs.

En el present cas, l’experiència ha resultat positiva per tres fets complementaris. El primer, el tracte sanitari que reben la gent que ha d’anar a raure a l’Hospital Nou de Puigcerdà, francament és per treure’s el barret, considerant les retallades pressupostàries a la que està sotmesa la sanitat pública, malgrat les minimitzin els polítics que governen o les exagerin els que estan a l’oposició. Hi són i es noten en infinitat de detalls, inclús en un establiment tan llustrós com el de que us parlo. Però els professionals valen un deu i encara que el rau-rau de la insatisfacció vagi per dintre, procuren no traspuar-la al pacient que no en té cap culpa. Tanmateix, la direcció de l’hotel de la Molina on paràvem, com en molts altres dels establiments turístics d'aquest país que des de fa generacions els regenten, sense semblar que fan res de l’altre dijous, saben avançar-se discretament a totes les necessitats dels seus hostes, sobre tot en moments delicats. Gràcies a professionals de vocació com ells, l’oferta turística de Catalunya excel•leix en qualitat. I, finalment, en situacions de fiasco com el que us estic explicant, és quan el recolzament dels amics adquireix l’autèntica dimensió de l’amistat i acredita allò que se sol dir: la família te la trobes, però els amics te’ls tries i sovint et donen més del que reben.  

Per totes aquestes raons, he de confessar que malgrat el trasbals personal que suposarà aquest accident en la nostra organització domèstica, la quinzena que una part de l’equip que formem la meva dona i jo des de fa quasi mig segle anirà ranca, ja me’n faig el càrrec que em tocarà assumir temporalment una part de les responsabilitats de l’altra part contractual de la nostra societat matrimonial, com així ha de ser. Un equip matrimonial ben entès és això, i no cal donar-hi més voltes. Per tant, l’ampolla la veig mig plena i no penso pas fer-me el ploramiques. El que no us asseguro és que em sobri temps per conrear el blog, amb la mateixa assiduïtat que fins ara. Jo procuraré mantenir el ritme com fins ara, però si algun dia no no ho aconsegueixo, espero que em dispensareu que faci campana. 

UNA MANIOBRA MÉS QUE INTEL.LIGENT MÚRRIA, DE LA GENERALITAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 24 de Maig de 2016)

●UNA MANIOBRA MÉS QUE INTEL.LIGENT MÚRRIA, DE LA GENERALITAT.- La diferència entre carregar-s’ho tot d’una revolada o sortejar els obstacles amb elegància i guant de seda, es fa palesa amb l'estratègia dissenyada des de la Generalitat per passar-se pel forro les impertinències del TC, abonant incondicionalment totes les marranades que se li acudeixen a la quadrilla d’en Rajoy per entrebancar la legitima sobirania del Parlament de Catalunya. Els tossuts rabassaires de temps reculats haguessin abonat aquesta drecera, ja que tenien clara una cosa: a qui no vol caldo se li’n posen dues tasses fins que s’hi acostumi i ja no li faci basques el brou. La qüestió quan estàs sotmès a molta pressió és no arronsar-te, sobre tot si qui et vol manegar ho fa arbitràriament, pessigada a pessigada; però no cal fer-ho en pla busca-raons ni fent-se el fatxenda, sinó responent a les provocacions amb intel•ligència, fair play o, com dirien els sorneguers polítics italians de la vella escola, amb “finezza”, que no és el mateix que amb vaselina. La finezza vol dir saber-la llarga o ser més viu que una centella, sorprenent l’adversari no amb un cop baix sinó sortint-li de trascantó amb un cop d’efecte. Actuar amb finezza, en aquest cas de la suspensió de les normatives sobre prevenció de la pobresa i per aturar els desnonaments, es respondre-li cordialment: “no patiu, que no desobeirem pas. No per falta de ganes, sinó per no donar-vos el gust d’imputar-nos penalment. Reférem la llei per millorar-la, amb totes les experiències que hem après”.

A la meva manera de veure, doncs, barretada de reconeixement a qui hagi tingut la brillant idea de murriejar. És així com sempre s’hauria de saber moure David, quan del que es tracta és de marejar i tombar el gegant Goliat. A bufetades no es guanyarà mai Goliat, només se’l farà asseure a negociar si David és més llest que el gegant i no li tremolen els peus quan li vagi desgastant la moral a base de carregar-se de raó. Per doblegar la resistència d’un adversari més poderós s’han de tenir els peus ben assolats a terra, com passa amb els castells que si no hi ha una bona pinya l’anxaneta no va l'aleta.. La iniciativa del president Puigdemont ha encertat el bon camí, i si voleu que us confessi una malesa, amb la CUP arrufant el nas davant d’aquest gir tan intel•ligent, encara m’ho sembla més, de ben trobat. 

QUE ENS DIGUIN, ELS QUE VOLEN GOVERNAR, COM PENSEN TORNAR EL DEUTE I CONTROLAR EL DÉFICIT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 3 de Maig de 2016

● QUE ENS DIGUIN, ELS QUE VOLEN GOVERNAR, COM PENSEN TORNAR EL DEUTE I CONTROLAR EL DÉFICIT – Em sembla que un cop convocada oficialment la repetició de la campanya electoral, els ciutadans hauríem de fer saber, enèrgicament, als polítics que s’ha acabat el bròquil! Els partits que presentin candidats a les properes eleccions per governar el país, que sàpiguen que no ens prenguin el pèl venent-nos guatlles per perdius, i que ens diguin, exactament i sense embolicar-se amb retòriques, d’on trauran les misses per pagar els milions d’euros que costen els interessos del deute, els milions suplementaris per corregir el dèficit i, a més a més, l’import milionari de la primera multa que Europa imposarà a un soci per reiterat incompliment de la norma, càrrecs que el nou govern es trobarà servits sobre la taula del consell de ministres, en quan prengui possessió. Els ciutadans ens mereixem que se’ns parli clar, que se’ns ensenyin els números i que no se’ns vulgui ensibornar amb quatre gargots de parvulari, perquè la majoria de l’electorat ja fa temps que podem pensar pel nostre compte i distingir una guatlla d’una perdiu. Sobretot que ho tinguin clar aquells que els números els fan comptant amb els dits de la mà, com s’havia fet sempre a pagès quan els números no els dictava Brussel•les disposant la llet que han de munyir, els cereals que han de collir i els porcs que han d’engreixar. La Brussel•les que també suggereix als governs fins on es poden entrampar. Són faves comptades! No podem donar un pas sense caminadors comunitaris, mentre tinguem hipotecada la hisenda des de la gorra fins als calçotets, com a conseqüència d’un rescat tou disfressat de rescat bancari. I per tant, qui pensi governar Espanya a partir de juliol hauria de ser prou valent durant la campanya electoral per explicar del mal que haurem de morir, una vegada els creditors executin la hipoteca amb la que el trio Rajoy-De Guindos-Montoro ens van crucificar.

A la meva manera de veure, posant un exemple domèstic, el que porta a la ruïna una casa no és el deute que s’arrossega, sinó que malgrat s’estigui endeutat fins a la celles, com a mesells encara s’estiri més el braç que la màniga. Per tant, el candidats enlloc de dir-se de tot des dels faristols o les tribunes, i de fer volar coloms o d’intentar vendre’ns promeses de saldo, que ens diguin clar d’on, quan i com retallaran, perquè els que haurem de rebre les clatellades ens estalviem almenys fer-nos mala sang votant-los. No n’hi ha prou amb dir, per exemple, que: “amb nosaltres, les pensions estan assegurades”; també s’haurà d’explicar com s’ho faran per pagar-les, quan s’hagi escurat el fons de reserva i cada mes amb les entrades no n’hi hagi prou per pagar les sortides. O com es pagaran les prestacions socials, la despesa sanitària, la modernització de la justícia o el manteniment de la seguretat pública, si els recursos cada cop s’aprimen perquè el poc que entra s’ha de repartir entre més boques afamades.

Tanmateix, ja que hi estem posats, potser els candidats sobiranistes també haurien d’afinar la punteria i baixar dels núvols, explicant amb tan detall com sigui possible com es passa de la utopia a la pràctica, en qüestions tan sensibles com la independència o la proclamació de la república, sense que ningú prengui mal, tenint en compte que després dels darrers espectacles de “bona entesa” entre els membres del bloc sobiranista, hi ha catalans de bona fe que a la vista de certes incongruències, intransigències, criaturades, estirabots i fantasies, s’estan qüestionant que si la futura república l’ha de pilotar els la CUP o partits que no han esporgat del tot males herbes i males pràctiques, potser cal repensar-s’ho. Però de moment, tant amb un cas com amb l’altre, el que compten són els números, i els números mentre devent el que devent i seguim manllevant el que no podem tornar, francament fan por. I per molt que els activistes del procés tirin milles i es pinti el futur de color de rosa, la veritat és que cada dia més gent moderada no les té totes i tem que quan hi estiguem ben emmerdats, els polítics surtin amb algun ciri trencat i ens diguin que tal dia farà un any. 

VÉS A SABER SI NO SOM FELIÇOS, PERQUÈ SOM MASSA EXIGENTS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 2 de Maig de 2016

● VÉS A SABER SI NO SOM FELIÇOS, PERQUÈ SOM MASSA EXIGENTS - No és la primera vegada que en una reflexió com aquesta faig referència a una amiga que enlloc d’acomiadar-se amb un adéu o un bon vent, té per costum desitjar-te que siguis feliç. Ho fa amb tothom, sovint amb vehemència perquè ella hi creu en la felicitat, com si fos l'estat d'ànim més natural del món. I quan troba un conegut encara que sigui de lluny, quasi sempre el sorprèn amb una pregunta que no és gaire habitual com a benvinguda: ets feliç? Hi ha gent que ho deu considerar una excentricitat o qui sap si una impertinència, fins i tot; però jo penso, francament, tot el contrari, perquè la felicitat és el millor que es pot desitjar, i sentir-se feliç no depèn de cap altra cosa que de les ganes que hom tingui de ser-ho. Alguns estan convençuts que per ser feliços totes li han de pondre, quan la felicitat no és un valor que cotitzi pel que tens, ni pel que desitges, potser ni tan sols pel que vals, sinó per tenir un bon cor, una rialla penjada de la boca i una mirada que no s’amagui darrera les parpelles i miri de fit a fit. Ara bé, si sou d’aquells que creieu que tots els pardals del poble venen a cagar-se, precisament, a la vostra finestra, ja us planyo: amb aquesta manera de pensar, rai, no en sereu mai de feliços.

Conec moltes persones que les passen magres i no han perdut pas el coratge, ni el somriure, ni se’ls hi ha agrejat el caràcter. I no és perquè siguin de tarannà fleuma, submís, resignat i de bon conformar; sinó perquè saben adaptar-se a cada tombarella de la vida, no s’entretenen buscant tres peus al gat i els encanta tot allò que fa grinyolar els sentits, encara que siguin petites coses quotidianes. El secret de ser feliç és, justament, saber apreciar la suma dels petits detalls insignificants, aquells que ajuden a anar tirant. Hi ha qui menja delicadeses a cada àpat i viu amargat; en canvi, qui es conforma amb el que té pot exclamar, amb tota la raó del món, que no li falta de res. I ningú pot sopar dos cops, per molt ric que sigui. Ja sé que la felicitat és un concepte difícilment mesurable, però l’empresa Gallup Internacional va fer a principis d’any un sondeig a nivell mundial – una mostra realitzada en 65 països – i els resultats van fer palès que la riquesa i el desenvolupament econòmic no són sinònims de felicitat. Els finlandesos són els europeus que es declaren més contens i ho atribueixen a que viuen en un sistema capitalista “molt poc capitalista”. Dels espanyols només un 55% es consideren feliços, una mica més que els francesos, que un 58% de la població es declara avinagrada. En canvi el 88% dels africans no magribins i el 77% dels asiàtics, estan satisfets amb la seva sort. I és qui no es conforma és perquè no vol. 

DEROGAR I LLUITAR, CONSIGNES COINCIDENTS EN LES PANCARTES DEL PRIMER DE MAIG

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 1 de Maig de 2016)

● DEROGAR I LLUITAR, CONSIGNES COINCIDENTS EN LES PANCARTES DEL PRIMER DE MAIG

El 1856, els treballadors australians, no els soviètics com ens feien creure quan era petit, varen decidir manifestarse a favor d'una jornada de treball digne – vuit hores dedicades a la feina, vuit a descansar i vuit a viure - en un ambient d’explotació social i violència. En principi, els treballadors australians no tenien previst repetir, però tingué tant de seguiment la manifestació que varen decidir tornar-hi. De seguida, la idea d’una festa obrera fou acceptada ràpidament i, d’Austràlia, començà a estendre’s a d’altres països fins entusiasmar el conjunt dels treballadors del món. Els primers que van seguir l’exemple foren els dels Estats Units. El 1886, decidiren que l’1 de Maig seria una jornada universal en recordatori pels fets sagnants ocorreguts a Chicago aquell mateix any, que acabaren amb l’execució de quatre dirigents anarquistes, acusats de llençar una bomba contra la policia i causar vuit morts. L’any 1893, després d’una llarga revisió del judici, s’hi van descobrir en el procés moltes irregularitats legals i joc brut, de manera que els obrers que encara estaven a la presó van ser alliberats, però les famílies dels quatre executats ja només varen tenir el consol de ser rehabilitats públicament. Han passat a la història del moviment obrer com “els màrtirs de Chicago”.

Al llarg del segle XX els diferents països varen legalitzar i institucionalitzar la celebració del primer de maig, que passà d’una jornada reivindicativa del proletariat, després de la revolució comunista, fa transformar-se més aviat en un toc d’atenció dels sindicats a les patronals en l'època post-industrial, però mai, encara que s’ha intentat de mil maneres, es pot dir que s’hagi aconseguit limitar el primer de maig a “festa del treball”. Ni posant-la sota l’advocació de sant Josep, obrer peculiar ja que enlloc de la garlopa de fuster portava a la mà una vara florida, varen aconseguir donar-li la volta al caràcter reivindicatiu. Avui mateix, amb més o menys intensitat, el que en queda de la classe obrera sortirà al carrer per esbravar-se darrera de pancartes portades, en la seva majoria, per sindicalistes alliberats d’arremangar-se al rengle o per polítics que s’han de fer veure, sobretot en època electoral, ja que per un vot s’han de fer tots els papers de l’auca. Avui a un sindicalista de despatx se li ha acudit - ara ja potser se’n penedeix de la “boutade” – fer una broma poc oportuna quan li feien una entrevista radiofònica: “avui és l’únic dia que anem a treballar”. Però tant aquí com a França la paraula més repetida - apart de “lluitar”, que ja és un clàssic – ha estat “derogar”, referint-se a l’anomenada reforma laboral.

A la meva manera de veure, jo també crec que cal derogar l’austeritat salvatge que es va imposar amb l’excusa de la crisi, aprofitant que de classe mitjana cap avall els ciutadans europeus estaven tan acollonits que s’haguessin deixat tallar un dit, si amb aquest sacrifici s’aturava el cop. Però l’experiència ha demostrat a bastament, i a tot arreu on s’hi ha entrat a sac a desmantellar l’estat del benestar i les encara passables condicions laborals, que després de la reforma els treballadors han de fer equilibris per arribar a final de mes, el consum no remunta la producció interna de les fàbriques i l’atur ja no és una grip passatgera sinó una merda que no et treus de sobre mai més. Per aquesta raó, m’agradaria que els que més haurien d’anar en compte amb el que diuen, ja que tenen tanta obsessió per repetir una mil vegades això de “derogar la reforma laboral”, em diguessin exactament quina part d’ella es volen carregar, i en cas que sigui absolutament tota, quina és l’alternativa que proposen perquè el remei no sigui pitjor que la malaltia. Si no ho tinc malentès això de l’economia productiva, al mercat només ven el que treballa millor, més de pressa i més barat. Si les descol•locacions no tenen altre objectiu que abaratir el cost del producte per obtenir el capital més beneficis, els sindicalistes i els polítics hauran de tenir una bona resposta per conjuminar l’augment de salaris amb una producció competitiva. Tanmateix, quan s’omplen la boca profetitzant la creació de milers de llocs de treball després de cada brega electoral, també haurien d’explicar d’on els trauran si, per altra banda, la doctrina oficial de les oligarquies i dels terribles “mercats” mundials consisteix en incentivar la robotització sempre submisa, com a alternativa a la les persones emprenyadores, malaltisses i perepunyetes. Francament, si no m’expliquen ben explicat el què i el com, sempre pensaré que les pancartes d’avui seran pura retòrica, per anar tirant de beta sindicats i polítics. 

RESPOSTA OBERTA A UN DISCREPANT DE LA MEVA DARRERA REFLEXIÓ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 30 d’abril de 2016)

● RESPOSTA OBERTA A UN DISCREPANT DE LA MEVA DARRERA REFLEXIÓ.- Com hi ha món, cada dia n’aprens una de nova. Ja sabeu els clients habituals del blog – ho escric en genèric, perquè em refot la moda del “clients clientes”, “senyors senyores”, “diputats diputades” -, que des de l’any 2011 que el vaig començar, en escasses ocasions he replicat un comentari, perquè entenc que tothom és lliure de pensar diferent de mi, i les escadusseres vegades que ho he fet ha estat per aclarir quelcom de la reflexió que havia quedat fosc, perquè no hi haguessin malentesos sobre quina era la “meva manera de veure”. Però ahir un conegut amb qui ens saludem sempre que ens trobem, del qual ignorava que entrés al blog de tant en tant, em va deixar parat amb un moc que no m’esperava d’algú, que sempre m’havia fet la impressió de ser un paio enraonat. Em va dir, respecte a la reflexió d’ahir, que li sobrava el qualificatiu de “miserable” aplicat a un govern que jo a més definia com a “sectari”, perquè francament al meu entendre ho és abusant dels recursos d’empara al TC. No m’ho va dir ni li vaig preguntar, però em suposo del peu que calça aquest bon home, després de fer-me saber que, concretament, pel que fa al tema dels desnonaments i de la pobresa energètica alguns comentaristes d’oïdes com jo en fem un gra massa posant-nos al costat de la Generalitat, perquè des de la plaça de sant Jaume s’enterboleix la veritat descaradament per donar munició als independentistes. En resum, segons aquest simpàtic client saludat, el govern central ja ha previst per llei que cap espanyol es quedi sense casa on aixoplugar-se. ni sense mitjans d’escalfar-se, per manca de diners. Tractant-se del tema que és tracta, m’ha semblat que la rèplica que li vaig fer al seu emprenyament, la tenia de fer pública perquè la resposta que li vaig donar sobre la marxa puntualitzant-li una qüestió tan delicada, crec que en transcriure-la al blog d’avui pot servir-vos a tots per recalcar que el gran pecat dels governs, tant li fa si el vent bufa de dreta, d’esquerra o pel centre, és que massa cops les decisions es prenen no a conveniència de les persones, sinó dels interessos dels lobys de tota mena.

A la meva manera de veure, doncs, el problema de tot plegat rau en que mentre els polítics – i quan em refereixo als polítics no ho faig en sentit pejoratiu, sinó en el sentit que és mitjançant ells que es governen els països i, per tant, en al•ludir-los apel•lo a la seva responsabilitat -, vulguin servir a dos senyors alhora, ja que com que és impossible enlloc de lleis fan nyaps. Si la prioritat de les lleis fossin les persones i no les oligarquies de qualsevol marca, costaria poc d’entendre’s i resoldre pacíficament situacions tan dramàtiques - i anticonstitucionals, no ho oblidem – com els desnonaments forçosos de famílies perquè no poden pagar les quotes de la hipoteca o els rebuts del lloguer, en haver-se quedat sense feina ni ingressos, sense oferir-los una alternativa raonable per a no quedar-se amb el cul a l’aire. Tanmateix, en el cas de l’energia o l’aigua, n’hi hauria prou que les companyies subministradores, abans de tancar l’aixeta, ho posessin en coneixement dels serveis socials municipals i que aquests, sense decantar-se-la ni deixar les gestions per l’altre dijous, arbitressin les solucions perquè les persones no patissin les conseqüències de la pobresa energètica i les companyies tampoc paguessin tot el pato. Amb bona voluntat, no hi ha res impossible d’arreglar; però si les administracions no es parlen o no s’escolten, els plats acaben volant sobre els caps i trencant-se en mil bocins; però qui es queda amb un pam de nas, sense sopar per falta de vaixella, sempre són els mateixos: les persones. Sempre que acabo les reflexions en les quals em refereixo a les persones, solo rematar-ho amb una pregunta de pissarrí: val la pena que ens amarguem l’existència els uns als altres si la vida són quatre dies, i la meitat d’ells està ennuvolat? http://tabrilde.blogspot.com/

FER LA PUNYETA PERQUÈ SÍ, ÉS MESQUÍ; PERÒ EN POLÍTICA ÉS MISERABLE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 29 d’abril de 2016)

● FER LA PUNYETA PERQUÈ SÍ, ÉS MESQUÍ; PERÒ EN POLÍTICA ÉS MISERABLE - Una de les males conseqüències de legislar de pressa i corrents és que les regles de joc tinguin forats i escapatòries per tot arreu, possibilitant que aquella dita de “feta la llei feta la trampa”, estigui sempre en dansa. Fixem-nos amb el reglament que concerneix al Tribunal Constitucional (TC): com que convenia enllestir-lo de pressa ningú va prendre’s el temps suficient de reflexió per preveure, entre d’altres “forats” i "dreceres", que un govern central el dia de demà el fes servir, en un moment donat, per tenir lligades de peus mans les comunitats autònomes, si gosaven buscar-se la vida pel seu compte. No hi hauria res a dir que un govern recorregués a l’empara del TC quan, després d’intentar de bona fe arreglar les diferències amb la comunitat díscola per les bones, es mantingués el conflicte d'interessos; però des del moment que el govern té la prerrogativa de paralitzar sine die l’execució de la iniciativa comunitària, d’això se’n diu jugar amb avantatja. La qual cosa vol dir, francament, que un govern sectari, amb aquesta eina a les mans, està a un pas de caure en la temptació de jugar brut.

A la meva manera de veure, estic segur que si els legisladors haguessin pogut redactar les normes constitucionals amb total independència intel•lectual, sense estar contínuament pendents de no trepitjar cap ull de poll als partits que tallaven el bacallà, guipant la cara que hi posaven els poders fàctics que tenien els ulls oberts com taronges perquè no se’ls hi colés cap gol de barraca al santuari del principi “tenir-ho tot lligat i ben lligat”, i només haguessin treballat amb criteris d’eficàcia i d’ordenació pacífica d’un marc de convivència sense cancalletes (travetes), mai se’ls hi hagués ocorregut el disbarat de deixar passar que algun dia un govern sectari disposés de les eines per capar les competències d’una comunitat autònoma, sempre que li donés la gana. Perquè el TC no s’hi posa d’ofici a arbitrar, tinguem-ho clar; cal que algú li demani i, a vegades, gairebé li esmoli la destral. I si un govern sectari té la prerrogativa de rebentar qualsevol iniciativa que no li agradi, no s’ha de ser gaire llest per entendre que, per molta paciència que tinguin, els ciutadans de la comunitat menystinguda acabin traient el geni, farts de tantes pessigades. Per aquesta raó, penso que portar la contraria perquè sí, només per fer la punyeta, sempre ho trobaré un acte mesquí; però quan aquesta actitud negativa i de manca de diàleg es té des de la política, em sembla simplement miserable. 

TXERNÓBIL, 30 ANYS DESPRÉS CAMI DE “NORMALITAT”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 28 d’abril de 2016)

● TXERNÓBIL, 30 ANYS DESPRÉS CAMI DE “NORMALITAT”.- Sabem que va ser una gran catàstrofe nuclear civil i que a partir d’aquella sotragada, es va dir que tot seria diferent en la gestió de l’energia atòmica i que tothom havia pres bona nota de l’avís . Però trenta anys després sembla que "allò que va passar" ja forma part de la història de la humanitat i que l’efecte escarment s’ha diluït a mesura que ha passat el temps i s’han enterrat els morts, i que la gent que no vol problemes s’ha anat acostumant a la idea que les centrals nuclears formen quasi part d’una absurda concepció d’un estat del benestar “sui generis” i, per descomptat, cent per cent materialista. No n’hi ha prou que els ecologistes bramin pel perill de dependre d’una font d’energia tan perillosa, per prendre consciència que s’ha de fer alguna cosa més que contemporitzar i posar un ciri al sant en que cadascú cregui. Fa quatre dies, els serveis d’intel•ligència francesos i belgues, en plena histèria pels atemptats terroristes, van filtrar que els autors de la massacre del metro i de l’aeroport de Brussel•les haurien tingut com a primer objectiu un parell de centrals nuclears, i ja te’ns tots els diaris parlant-ne i els governants posant-se les mans al cap quaranta vuit hores. Però l’alarma no va passar d’aquí, la qual cosa em fa pensar que potser acabarem com a Israel que fa dècades que conviu amb el terrorisme, fins al punt que, com explicava un corresponsal de guerra, “hores després d’una explosió de bombes la rutina tornava com si minuts abans no hi haguessin restes humanes penjades dels arbres”.

A la meva manera de veure, doncs, costa d'entendre que trenta anys després de l’escarment de Txernòbil, algunes centrals nuclears europees, que ja haurien d’estar jubilades, van tirant a empentes i rodolons. Potser perquè un cop aturades, als governs se’ls hi presenten dos problemes tan complexes com deixar-les funcionant: com suplir l’energia que deixarien de produir i, sobretot, com eliminar els residus. A Burgos tenim la cèlebre central de Garoña, de la mateixa quinta que la russa, que van jubilar fa un parell d’anys atenent les pressions dels veïns, dels activistes i d’infinitat de científics; però vet-aquí que el govern en funcions pot autoritzar la seva reobertura un dia d’aquests, tenint en compte que els propietaris – les elèctriques Iberdrola i Endesa, farcides d’ex-alts càrrecs polítics – ho han sol•licitat i que la majoria del Consell de Seguretat Nuclear – tampoc independent de l’establishment econòmic – està disposada a consentir aquesta temeritat. Tanmateix, bestieses semblants també es plantegen en altres llocs, sense anar més lluny la Bèlgica acollonida per la possibilitat que uns terroristes atemptessin contra les seves centrals, ha decidit ampliar la vida útil dels dos reactors més vells del país (Doel 1 i Doel 2) i autoritzar la connexió d’uns altres dos, malgrat haver-se detectat milers de fissures als seus vasos (Doel 3 i Tihange 2). Tant greu deu ser la temeritat, que els governs veïns d’Holanda, Alemanya i Luxemburg exigeixen explicacions als belgues. Però com que sembla que la societat ja n’està cansada de viure amb l’ai al cos, es prefereix submergir-se en aquella calma enganyosa de les ciutats alegres i confiades. Si hem d’arrancar a córrer, ja ho férem quan toqui; no cal perdre el son abans d’hora. Com deia aquell, al cap i a la fi d’alguna cosa s’ha de morir. 

TOTHOM HA FET, DE VERITAT, EL QUE HA POGUT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 27 d’abril de 2016)

● TOTHOM HA FET, DE VERITAT, EL QUE HA POGUT? - Ahir vaig participar en una tertúlia televisiva que, com moltes d’altres que s’han muntat arreu ahir i avui, analitzava la qüestió de més rabiosa actualitat: la repetició ja confirmada de les eleccions generals. Tant en la que jo hi era com en d’altres que he seguit, de seguida que algú ha tret a passejar sobre la taula del debat la paraula “culpa”, els polítics presents s’han afanyat a espolsar-se-la, com si fos un borinot fastigós. La culpa, ja se sap, és molt negre i ningú la vol reconèixer. Però la reacció compulsiva de tota la classe política, sense excepció, a l’hora d’explicar perquè s’havia fet el préssec d’una manera tan vergonyosa, fa un xic de pudor, francament. Com pot ser que tothom defensi que el seu partit ha fet mans i mànigues per entendre’s amb els veïns, però que ha sigut un esforç estèril perquè tots els altres són una colla de bords?

Si escoltes els de la quadra Rajoy, resulta que el PP a qui tothom amb ulls a la cara li critica que s’hagi enrocat en el paper de don Tancredo, acusa a socialistes i ciutadans de no haver-li reconegut la victòria pírrica, facilitant-los la investidura. Si pares atenció a les excuses dels socialistes, ells pretenien un pacte antinatural amb l’esquerra anti sistema i les diferents versions del sobiranisme territorial, sobre la base d’un programa prèviament pactat amb ciutadans decantats cap a la dreta i fanàtics de la unitat d'Espanya. Per, la seva part, els que pretenien ser el pal de paller de l’esquerra rupturista i republicana, Podem, es queixen que no se’ls hagi reconegut el valor del “seu sacrifici”, oferint-se per compartir govern amb socialistes, que no suporten, descarregant-los de les responsabilitats més significatives, inclosa una vicepresidència executiva. I, per la seva part, els de l’equip capitanejat per el fenomen i nen prodigi Albert Ribera, reivindiquen que se’ls reconegui el seu paper de trafiques il•lustrats i alcavots sense escrúpols, en tota aquesta moguda i que aquestes gestions "desinteressades" es converteixin en vots. I els que formen en equips amb menys pes específic tampoc poden fer veure que estaven al llimbs, perquè qui més qui menys tots tenien les orelles ben obertes per si, per casualitat, depenia del seu escó minoritari fer decantar la balança.

A la meva manera de veure, doncs, per molts sopars de duro que ens serveixin els polítics, ja som prou grandets, els ciutadans de veritat, com per comprendre que cap d’ells ha estat capaç de complir amb l’única obligació que té un diputat electe: entendre’s amb els altres electes per bastir un govern que governi sobre un programa concret de consens. Però un programa-programa, no una carta als reis plena d’ambigüitats i de retòrica. Avui molts més ciutadans dels que els polítics es pensen, opinen que amb quatre mesos ses gandules senyories en tenien prou i de sobres per fer els deures i que, per tant, no poden venir ara amb excuses de mal pagador i obligar-nos a desviar 160 milions d’euros d’altres partides pressupostàries, més necessàries socialment, perquè es puguin muntar una altra xefla electoral a la nostra salut i que, a més a més, ens requereixen que ens hi fixem més i no ens equivoquem votant, ja que en cas contrari se’ns haurà de castigar a repetir la jugada tantes vegades com cagui, fins que n’aprenguem. 

PODEU FER L’AMOR PER LES CANTONADES, SEMPRE QUE NO FÉU LA GUERRA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 26 d’abril de 2016)

● PODEU FER L’AMOR PER LES CANTONADES, SEMPRE QUE NO FÉU LA GUERRA.- Els que no poden veure la Colau ni en pintura, li encolomen la responsabilitat directa de l’escena pornogràfica – no per l’acte sexual en sí, sinó per l’escenari escollit per representar-la –, amb la qual es varen ensopegar ahir en directe uns quants usuaris del metro, a l’estació Liceu de Barcelona, i per dotzenes de milers de voyeurs involuntaris, a través de vídeos reproduïts per totes les televisions o bolcats impunement a la xarxa per ànimes “caritatives” que els hi va la marxa de l’escàndol barroer i la provocació gratuïta a totes les normes civilitzades de convivència. La frase que encapçala aquesta reflexió no va sortir de la boca de l’alcaldessa de Barcelona, esclar, però estic segur que trobaríem testimonis a dojo que li atribuïren sense torbar-se gens, només caldria burxar una mica. Això de carregar morts a les alforges de la Colau, sembla que porta camí de convertir-se en un recurs habitual dels envejosos de la carrera de l’activista social, que va jurar i perjurar que mai s’embolicaria en política. Ara descobreix una equivocació pròpia dels ingenus: que en política no s’hi pot entrar amb un lliri a la mà, perquè hom rep per tots costats. Per part de l’oposició, perquè ja li portaven botada de lluny i no li’n deixaran passar ni una, i per part dels de la seva corda, perquè la veuen com una col•lega i no com una autoritat. I per aquesta raó, l’autoritat se la prenen a broma.

A la meva manera de veure, els polítics que provenint de l’activisme social radical no han passat voluntàriament per un període d'adaptació a la realitat, aprenen l’ofici a base d’enganxades de dits, desenganys i frustracions. Sobretot quan, com li passa a la inexperta Colau, l’oxigen per seguir respirant políticament cada dia li administren els altres, i li fan gruar la dosi de supervivència, obligant-la a empassar-se dos o tres gripaus cada dia precisament per part d'aquells que més se’n refiava perquè si no eren germans, eren com cosins que havien ujat junts. A mi, francament, aquesta noia em fa llàstima perquè la realitat d’estar a l’altre banda de la barrera, i tastar la diferència entre aixecar o carregar-se la pancarta, és un trauma que, malgrat ho dissimula tant com pot en públic, en privat penso que li costa de resignar-se a tenir la vara del poder a les mans, però tot el que toca no es converteix en flors i violes com li havien promès els caps calents que li feien costat incondicionalment quan encapçalava la manifestació. L’alcaldessa, doncs, es troba davant d’un gran dilema: si per no entrar en contradicció amb allò que predicava ahir, quan portava posada la barretina de llibertària, i el que li correspon fer avui quan representa una de les institucions cabdals de la ciutat, fa a vista grossa i aplaudeix, per exemple, que mentre no es faci la guerra l’amor és lliure de practicar-se en pilota picada a la vista de tothom, sempre que se’n tinguin ganes, se li revolucionarà tota la gent d’ordre i una petita part de la seva parròquia, que toca de peus a terra. Però si agafa el toro per les banyes i deixa que els municipals facin la seva feina i que se’ls respecti quan la fan, l’altre part de la parròquia posarà el crit al cel i li farà pagar cara la “traïció”. Ja es ben fotut entrar en la política com un elefant en una cristalleria. A vegades la factura a pagar per les destrosses, arruïna il•lusions enfilades amb agulles.

ELS GOLS EN PRÒPIA PORTA HAURIEN D’ESTAR PROHIBITS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 25 d’abril de 2016)

● ELS GOLS EN PRÒPIA PORTA HAURIEN D’ESTAR PROHIBITS.- Veritat que ningú vol fotre’s un tret al peu a propòsit? Doncs tampoc es fan gols en pròpia porta perquè sí. Seria ser beneit del cabàs l’imbècil que s’anés tirant pedres a la teulada, per aquesta raó ja que no s’hi pot fer res si et desgracies d’un tret el peu, almenys impedim que els gols en pròpia porta pugin al marcador o que les pedres llençades a la babalà ens ensorrin la teulada, que carai! I no obstant fa quatre dies el Barça, en plena “mala setmana” va batre el seu propi porter, cagada que encara desespera als culers, la referència als gols i als trets al peu confesso que l’he manllevada com a metàfora per enfilar una reflexió de més transcendència: que els humans en els darrers cinquanta anys hem duplicat el consum dels recursos naturals que produeix el planeta i que si no aturem la tendència depredadora, els experts calculen que l’any 2050 – jo probablement ja no hi serè, però no per això tinc dret a passar-ne de parlar-ne -, necessitaríem almenys tres vegades més de recursos naturals que ara, per sobreviure. Traduït en termes planers, la terra està en números vermells i el crèdit se li està esgotant.

El 86% de la població segons el comitè de competició planetari – els experts mundials que analitzen la champions ecològica, seguint el símil futboler – els interessos a pagar per aquesta sobre despesa de recursos són cada vegada més evidents: bestieses climàtiques, desforestació creixent, pèrdua d’espècies i caladors de pesca, contaminació dels mars... Però aquests gols clavats en pròpia porteria, tenen una conseqüència econòmica terrible: els països en vies de desenvolupament que no facin res per aturar el dèficit seran especialment vulnerables als virus i el deteriorament del planeta els afectarà molt més perquè disposaran de menys defenses per evitar la degradació mediambiental. I estem parlant de països com Sud-àfrica, Egipte, l’Equador, l’Índia o la Xina... Aquests països que s’estan tornant vulnerables perquè no paren de marcar-se gols en pròpia porta, concentren el 72% de la població mundial, inclosos els dos mil milions que a l’hora que escric aquesta reflexió ja és un fet irreversible que no poden cobrir les seves necessitats bàsiques.

Però a la meva manera de veure, no són només els països que van a la cua de la classificació mediambiental els que no poden badar, també els més ben classificats – entre els quals hi ha el nostre, de moment - han de prohibir els gols en pròpia porta, perquè sinó a la llarga acabaran fent la fi d’en cagaelàstics. Fer-se un gol en pròpia porta, en termes mediambientals, vol dir pensar només en el rendiment immediat, sense tenir en compte les conseqüències futures d’abusar dels recursos limitats de la Terra. Ara bé, no tirem el barret a foc! Encara hi som a temps de reaccionar si, enlloc de barallar-nos sobre el sexe dels àngels o entrampar-nos per passar la mà per la cara al veí, s’hauria de prohibir sense contemplacions el malbaratament dels recursos naturals, obligant a construir un futur pels fills basat en el consum sostenible. I si bé és veritat que per aconseguir-ho calen noves polítiques públiques, també s’ha de tenir en compte que sense una bona bugada dels mals hàbits individuals, feta des de les escoles, aquest Planeta no el salva ni Déu. I que em perdoni, si m’escolta, per usar el seu nom en va.