DUROS A QUATRE PELES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 16 de Maig de 2016)

● DUROS A QUATRE PELES.- Digués el que digués en Santiago Rusiñol, els duros que es poden trobar a quatre peles, la majoria de les vegades són duros postissos o trucats. Igualment s’ha d’anar en compte quan es tracta de gangues, perquè amb això de les “oportunitats”, si l’encertes l’endevines; sovint pensant fer un bon negoci, hom es queda amb un pam de nas, o fent com en Robert amb les cabres, que encara es més emprenyador. A mesura que he posat seny, potser perquè he vist molta gent enganxar-s’hi els dits, em fixo amb com les veuen des de pagès les qüestions de què us parlo, ja que com deia en Pla, o com va escriure el meu amic banyolí Jaume Farriol en el seu llibre, “El clar país”, s’hauria d’escoltar més el país que belluga darrera les ciutats, el "país menut". De fet, aquest país rural cada cop és més menut, perquè el jovent en toca el dos com d’un esbarzer, gràcies a que les bòrnies polítiques de governs de tots colors, des que es va posar de moda la industrialització salvatge i la globalització, marginen el camp i tot el que l’envolta. Doncs bé, en el frontispici de totes les cases de pagès d’aquest país, tan menut que ningú li’n fa cas fins que talla carreteres amb tractors, hi ha gravat sobre la pedra, des de temps reculats, aquell colossal principi de bona administració: el barat sempre surt car. De manera que els pagesos que van de mercat, o baixen a la capital per tafanejar les rebaixes als grans magatzems, poques vegades es deixen enredar per gangues que no puguin girar del dret i del revés abans de comprar-les, i per si de cas encara regategen el preu tant com poden, convençuts que qui ven ja hi compta que li demanaran descompte.

Però aquest pagès que es vanta de conèixer els coixos bo i asseguts, quan se’n va a Andorra un parell de cops a l’any per “posar-se les botes”, poc se’n recorda dels consells dels seus avis sobre tot això dels duros a quatre peles de que parlàvem. Andorra és diferent, i encara que no és el mateix que fa cinquanta anys, sempre pots firar-te. En Galdric, sense anar més lluny, l’altre dia va anar-hi amb una colla de la penya blaugrana del poble, que cada primavera fan un autocar. Tothom portava una mena de “llista de la compra”, amb els articles més tradicionals i algun de sorprenent. Per exemple, en Galdric, que sempre s’ha afaitat amb navalla, se li havia posat entre cella i cella que si trobava una màquina elèctrica a bon preu se la compraria, perquè si algun dia el tenien de portar a l’hospital a corre-cuita i estar-s'hi una temporada com un seu veí, es pogués afaitar cada dia sense dependre de ningú. Era una dèria com una altra, que aquestes rampellades a pagès passen més del que sembla.

Vet-aquí, doncs, que una mica més avall de la Banca Mora va veure exposada en un aparador la ganga del segle: una màquina elèctrica que feia tota la patxoca de ser bona, i que es firava a menys de trenta euros. Li va preguntar al dependent si li recomanava, i el dependent, què volíeu que li digués, sinó que era una meravella? Per tant, l’home se la va quedar refiant-se que a Andorra eren legals. I durant tot el viatge de tornada no va parar d’explicar la ganga que havia trobat. Tanta il•lusió li va fer que, en arribar al mas, va deixar de banda la navalla i va provar aquella nova eina que es carregava a la corrent, i podia fer-la servir fins i tot a la cort si volia, mentre revisava el bestiar. Oli en un llum! A més a més, li va deixar la barba llampant com mai, després de fer-se un massatge amb un oli que li varen regalar. A les instruccions, li recomana que cada setmana netegés el capsal de pèl, i al cap de vuit dies justos, obedient, va desmuntar-lo segons dibuixava el prospecte. Però mai més les peces li varen encaixar. I això que en Galdric és un manetes, però no hi va haver res a fer. Quan es va trobar amb els seus amics el dimarts a sobre, al mercat, i els hi va explicar el desengany, alguns li varen retreure allò del barat que surt car. Però en Galdric, que tenia l’amor propi tocat, a dos o tres que havien baixat whisky de bona marca, estalviant-se quatre xavos, els hi va xafar la guitarra: “compte que no sigui de garrafa, que un país de contrabandistes és capaç d’això i de molt més”. I va afegir: “ara si que no sé on anirem a parar, si ni d’Andorra te’n pots refiar”.