● ELS SINDICATS HAN REACCIONAT SEMPRE COM CALIA, PER NEUTRALITZAR LES REFORMES LABORALS?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 19 de Maig de 2016)

● ELS SINDICATS HAN REACCIONAT SEMPRE COM CALIA, PER NEUTRALITZAR LES REFORMES LABORALS?.- Com a continuació de la reflexió d’ahir, i enllaçant amb alguns dels comentaris rebuts, tinc una pregunta que fa temps em balla pel cap i que em sembla avui una bona ocasió per plantejar-la: la manera com els sindicats han reaccionat davant els tossuts, i a vegades desesperats, intents dels governs de modificar les relacions laborals per reconduir la sortida de la crisi econòmica, ha estat la més intel•ligent possible? Perquè de la mateixa manera, com dèiem ahir, que la pressió de les reformes laborals no ha servit de res per reforçar l’economia i reduir les taxes d’atur, tampoc les manifestacions, barricades, vagues i algunes resistències èpiques, han pogut aturar les conseqüències pràctiques de les severes mesures encaminades a abaratir els costos de la mà d’obra. Per tant, t'ho miris con t'ho miris, els assalariats han perdut drets consolidats des de temps reculats, no passen gana però poden gastar menys, i un grapat d’incerteses per a quan siguin grans i pleguin de treballar no els deixa clapar amb la tranquil•litat com ho feien abans. Mirant-nos-ho fredament, aquest és el panorama que tenim: els defensors del capitalisme com a únic sistema econòmic possible, a empentes i rodolons s’han sortit amb la seva, algunes vegades salvatgement; mentre que la classe treballadora i una bona part d’aquella que se’n deia mitja, s’han hagut de prendre la purga que, sota amenaça d’una apocalipsis econòmica si no hi posaven remei, els hi han engargamellat per força la purga, fins a la darrera cullerada.

A la meva manera de veure, doncs, davant d’una perspectiva tan negra només hi ha dos alternatives: intentar capgirar el sistema econòmic o pactar-hi, deixant-se tallar cada part una mica la seva capa. És evident que les grans corredisses al món capitalista, venen determinades per la necessitat d’oferir productes de la més alta qualitat i valor afegit, al millor preu. I per aconseguir aquests objectius, tanmateix, només hi ha dos camins: robotitzar al màxim les plantes de producció o traslladar-les a països on la mà d’obra treballi per gairebé res, sense límits horaris ni gaires camàndules mediambientals o de seguretat. Cadascuna de les dues solucions porta al mateix resultat: treballadors a punta pala a l’atur. Qui sap si, mentre el canvi de sistema sigui inviable, no seria millor negociar alguns drets i els sous a canvi d’augments raonables de producció? A casa nostra mateix, sense anar més lluny, aquesta política sindical ha donat resultats a Nissan i a Seat: l’empresa volia garanties de flexibilitat absoluta i de productivitat, mesurada en unitats/dia, superior a les de la competència. I els sindicats, mossegant-se la llengua i disposats a treure el fetge per la boca si convenia, varen avenir-s’hi. El problema és que el pedaç és temporal, i a cada poc temps s’hauran se sotmetre a nous xantatges; però qui dies passa anys empeny. Llevat que el sistema es pugui tombar com una truita, qui té la paella pel mànec posa les condicions. La qüestió és si l’alternativa al capitalisme podrà garantir tot el que ens resistim a perdre avui, entre reforma i reforma. Perquè si arribat el cas quedés palès que la repartidora no dóna per més, potser caldria refredar els enfrontaments i negociar les enteses, renunciant cada part a pretensions maximalistes. Però, sobretot, deixant els ponts de diàleg en mans dels directament afectats pels conflictes: massa vegades qui afegeix llenya al foc és l’intermediari-assessor paràsit, que precisament no s’alimenta de les solucions, sinó dels conflictes.