QUE ENS DIGUIN, ELS QUE VOLEN GOVERNAR, COM PENSEN TORNAR EL DEUTE I CONTROLAR EL DÉFICIT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 3 de Maig de 2016

● QUE ENS DIGUIN, ELS QUE VOLEN GOVERNAR, COM PENSEN TORNAR EL DEUTE I CONTROLAR EL DÉFICIT – Em sembla que un cop convocada oficialment la repetició de la campanya electoral, els ciutadans hauríem de fer saber, enèrgicament, als polítics que s’ha acabat el bròquil! Els partits que presentin candidats a les properes eleccions per governar el país, que sàpiguen que no ens prenguin el pèl venent-nos guatlles per perdius, i que ens diguin, exactament i sense embolicar-se amb retòriques, d’on trauran les misses per pagar els milions d’euros que costen els interessos del deute, els milions suplementaris per corregir el dèficit i, a més a més, l’import milionari de la primera multa que Europa imposarà a un soci per reiterat incompliment de la norma, càrrecs que el nou govern es trobarà servits sobre la taula del consell de ministres, en quan prengui possessió. Els ciutadans ens mereixem que se’ns parli clar, que se’ns ensenyin els números i que no se’ns vulgui ensibornar amb quatre gargots de parvulari, perquè la majoria de l’electorat ja fa temps que podem pensar pel nostre compte i distingir una guatlla d’una perdiu. Sobretot que ho tinguin clar aquells que els números els fan comptant amb els dits de la mà, com s’havia fet sempre a pagès quan els números no els dictava Brussel•les disposant la llet que han de munyir, els cereals que han de collir i els porcs que han d’engreixar. La Brussel•les que també suggereix als governs fins on es poden entrampar. Són faves comptades! No podem donar un pas sense caminadors comunitaris, mentre tinguem hipotecada la hisenda des de la gorra fins als calçotets, com a conseqüència d’un rescat tou disfressat de rescat bancari. I per tant, qui pensi governar Espanya a partir de juliol hauria de ser prou valent durant la campanya electoral per explicar del mal que haurem de morir, una vegada els creditors executin la hipoteca amb la que el trio Rajoy-De Guindos-Montoro ens van crucificar.

A la meva manera de veure, posant un exemple domèstic, el que porta a la ruïna una casa no és el deute que s’arrossega, sinó que malgrat s’estigui endeutat fins a la celles, com a mesells encara s’estiri més el braç que la màniga. Per tant, el candidats enlloc de dir-se de tot des dels faristols o les tribunes, i de fer volar coloms o d’intentar vendre’ns promeses de saldo, que ens diguin clar d’on, quan i com retallaran, perquè els que haurem de rebre les clatellades ens estalviem almenys fer-nos mala sang votant-los. No n’hi ha prou amb dir, per exemple, que: “amb nosaltres, les pensions estan assegurades”; també s’haurà d’explicar com s’ho faran per pagar-les, quan s’hagi escurat el fons de reserva i cada mes amb les entrades no n’hi hagi prou per pagar les sortides. O com es pagaran les prestacions socials, la despesa sanitària, la modernització de la justícia o el manteniment de la seguretat pública, si els recursos cada cop s’aprimen perquè el poc que entra s’ha de repartir entre més boques afamades.

Tanmateix, ja que hi estem posats, potser els candidats sobiranistes també haurien d’afinar la punteria i baixar dels núvols, explicant amb tan detall com sigui possible com es passa de la utopia a la pràctica, en qüestions tan sensibles com la independència o la proclamació de la república, sense que ningú prengui mal, tenint en compte que després dels darrers espectacles de “bona entesa” entre els membres del bloc sobiranista, hi ha catalans de bona fe que a la vista de certes incongruències, intransigències, criaturades, estirabots i fantasies, s’estan qüestionant que si la futura república l’ha de pilotar els la CUP o partits que no han esporgat del tot males herbes i males pràctiques, potser cal repensar-s’ho. Però de moment, tant amb un cas com amb l’altre, el que compten són els números, i els números mentre devent el que devent i seguim manllevant el que no podem tornar, francament fan por. I per molt que els activistes del procés tirin milles i es pinti el futur de color de rosa, la veritat és que cada dia més gent moderada no les té totes i tem que quan hi estiguem ben emmerdats, els polítics surtin amb algun ciri trencat i ens diguin que tal dia farà un any.