NINGÚ NO ÉS PERFECTE; L’EXCUSA PREFERIDA DE QUI NO SAP COM EXPLICAR UN NYAP

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 7 de Maig de 2016)

● NINGÚ NO ÉS PERFECTE; L’EXCUSA PREFERIDA DE QUI NO SAP COM EXPLICAR UN NYAP.- “Ningú no és perfecte”, com suposo que recordareu molts de vosaltres, fou una pel•lícula rodada fa una colla d’anys per Billy Wilder, sens dubte un dels millors especialistes en comèdies cinematogràfiques. La frase de l’escena final – aquest solemne “ningú és perfecte” - esdevingué tant popular com a disculpa, que des d’allavonces serveix d’excusa de mal pagador a molta gent a qui les responsabilitats els hi van grans. I fins i tot algun tocat i posat ministre d’allà baix i més d’un conseller àulic a la nostra Generalitat, en el transcurs dels darrers trenta anys, per no tirar més enrere, que també en trobaríem de nyaps lluïts, n’ha fet una versió lliure i nostrada: “el millor escrivent fa una taca”. Però sigui quina sigui la fórmula emprada, el cas que a tot arreu quan es fa servir és per justificar nyaps de l’alçada d’un campanar, dels que no s’empassen ni aquells que tenen experiència en combregar amb rodes de molí.

Potser em preguntareu a què ve aquesta ximpleria, i no us ho recrimino pas, perquè en el vostre lloc segurament jo reaccionaria igual, pensant que l’amic Bertran s’ha begut l’enteniment o no sap com omplir l’espai de la reflexió d’avui i es dedica a marejar la perdiu per cobrir l’expedient i s’està embolicant en un bon jardí. Doncs serà que no! Ni m’estic embolicant en cap jardí ni aquest rotllo és per passar l'estona. Simplement me n’he recordat que un dia d’aquest fa anys de la “primera pedra” del “Banc Dolent”, que l’inefable ministre de Guindos va treure’s de la màniga per amorosir la fallida tècnica de la gran banca i daurar-nos la píndola del cost del rescat financer que acabarem pagant entre tots, si no amb diners amb dinades. Com funciona un banc dolent? Bàsicament, no pot ser més senzill. El banc dolent, es nodreix de recursos públics manllevats a Europa i que es tenien de tornar un dia o altre, encara que en Rajoy ho va dissimular fins a fer el ridícul, per comprar a les entitats a punt de fer l’ànec actius immobiliaris mig corcats – “actius tòxics” els varen batejar els genis del govern -, amb la intenció de comercialitzar-los al cap d’uns anys d’estar-se podrint en un cementiri d’estocs, a preu de saldo, perquè encara que tampoc ho explicaven, el cert és que a preu de mercat no trobarien capsigranys que es volguessin carregar el mort. Aquest banc dolent, doncs, tenia per objectiu “desconsolidar” – una paraula críptica patentada pel ministre espanyol – els actius tòxics dels bancs empatxats de totxo, els quals diluïen en la transfusió unes pèrdues que, pensant-se que els ciutadans som trossos de carn batejada, beneïts i feliços, asseguraven que eixugarien mitjançant els diners que cobrarien del banc dolent, quan aquest col•loqués tota l’embolada i, a més a més, fent-hi benefici. És a dir: embolica que fa fort! Però no patim, quan aquest invent del banc dolent es passi pel sedàs i, posant cara de sorpresa els ministres que confirmin el nyap, els ciutadans com sempre pagarem els plats trencats i des d’algun paradís fiscal o d’alguna rectoria ben pagada, sentirem la veu dels responsables de la pífia repetint l’excusa més vella del món: ningú no és perfecte!