PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 26 d’abril
de 2016)
● PODEU FER L’AMOR PER LES CANTONADES,
SEMPRE QUE NO FÉU LA GUERRA.- Els que no poden veure la Colau ni en pintura, li
encolomen la responsabilitat directa de l’escena pornogràfica – no per l’acte
sexual en sí, sinó per l’escenari escollit per representar-la –, amb la qual es
varen ensopegar ahir en directe uns quants usuaris del metro, a l’estació Liceu
de Barcelona, i per dotzenes de milers de voyeurs involuntaris, a través de
vídeos reproduïts per totes les televisions o bolcats impunement a la xarxa per
ànimes “caritatives” que els hi va la marxa de l’escàndol barroer i la
provocació gratuïta a totes les normes civilitzades de convivència. La frase
que encapçala aquesta reflexió no va sortir de la boca de l’alcaldessa de
Barcelona, esclar, però estic segur que trobaríem testimonis a dojo que li
atribuïren sense torbar-se gens, només caldria burxar una mica. Això de
carregar morts a les alforges de la Colau, sembla que porta camí de
convertir-se en un recurs habitual dels envejosos de la carrera de l’activista
social, que va jurar i perjurar que mai s’embolicaria en política. Ara
descobreix una equivocació pròpia dels ingenus: que en política no s’hi pot
entrar amb un lliri a la mà, perquè hom rep per tots costats. Per part de
l’oposició, perquè ja li portaven botada de lluny i no li’n deixaran passar ni
una, i per part dels de la seva corda, perquè la veuen com una col•lega i no
com una autoritat. I per aquesta raó, l’autoritat se la prenen a broma.
A la meva manera de veure, els polítics
que provenint de l’activisme social radical no han passat voluntàriament per un
període d'adaptació a la realitat, aprenen l’ofici a base d’enganxades de dits,
desenganys i frustracions. Sobretot quan, com li passa a la inexperta Colau,
l’oxigen per seguir respirant políticament cada dia li administren els altres,
i li fan gruar la dosi de supervivència, obligant-la a empassar-se dos o tres
gripaus cada dia precisament per part d'aquells que més se’n refiava perquè si
no eren germans, eren com cosins que havien ujat junts. A mi, francament,
aquesta noia em fa llàstima perquè la realitat d’estar a l’altre banda de la
barrera, i tastar la diferència entre aixecar o carregar-se la pancarta, és un
trauma que, malgrat ho dissimula tant com pot en públic, en privat penso que li
costa de resignar-se a tenir la vara del poder a les mans, però tot el que toca
no es converteix en flors i violes com li havien promès els caps calents que li
feien costat incondicionalment quan encapçalava la manifestació. L’alcaldessa,
doncs, es troba davant d’un gran dilema: si per no entrar en contradicció amb
allò que predicava ahir, quan portava posada la barretina de llibertària, i el
que li correspon fer avui quan representa una de les institucions cabdals de la
ciutat, fa a vista grossa i aplaudeix, per exemple, que mentre no es faci la
guerra l’amor és lliure de practicar-se en pilota picada a la vista de tothom,
sempre que se’n tinguin ganes, se li revolucionarà tota la gent d’ordre i una
petita part de la seva parròquia, que toca de peus a terra. Però si agafa el
toro per les banyes i deixa que els municipals facin la seva feina i que se’ls
respecti quan la fan, l’altre part de la parròquia posarà el crit al cel i li
farà pagar cara la “traïció”. Ja es ben fotut entrar en la política com un
elefant en una cristalleria. A vegades la factura a pagar per les destrosses,
arruïna il•lusions enfilades amb agulles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada