TOTHOM HA FET, DE VERITAT, EL QUE HA POGUT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 27 d’abril de 2016)

● TOTHOM HA FET, DE VERITAT, EL QUE HA POGUT? - Ahir vaig participar en una tertúlia televisiva que, com moltes d’altres que s’han muntat arreu ahir i avui, analitzava la qüestió de més rabiosa actualitat: la repetició ja confirmada de les eleccions generals. Tant en la que jo hi era com en d’altres que he seguit, de seguida que algú ha tret a passejar sobre la taula del debat la paraula “culpa”, els polítics presents s’han afanyat a espolsar-se-la, com si fos un borinot fastigós. La culpa, ja se sap, és molt negre i ningú la vol reconèixer. Però la reacció compulsiva de tota la classe política, sense excepció, a l’hora d’explicar perquè s’havia fet el préssec d’una manera tan vergonyosa, fa un xic de pudor, francament. Com pot ser que tothom defensi que el seu partit ha fet mans i mànigues per entendre’s amb els veïns, però que ha sigut un esforç estèril perquè tots els altres són una colla de bords?

Si escoltes els de la quadra Rajoy, resulta que el PP a qui tothom amb ulls a la cara li critica que s’hagi enrocat en el paper de don Tancredo, acusa a socialistes i ciutadans de no haver-li reconegut la victòria pírrica, facilitant-los la investidura. Si pares atenció a les excuses dels socialistes, ells pretenien un pacte antinatural amb l’esquerra anti sistema i les diferents versions del sobiranisme territorial, sobre la base d’un programa prèviament pactat amb ciutadans decantats cap a la dreta i fanàtics de la unitat d'Espanya. Per, la seva part, els que pretenien ser el pal de paller de l’esquerra rupturista i republicana, Podem, es queixen que no se’ls hagi reconegut el valor del “seu sacrifici”, oferint-se per compartir govern amb socialistes, que no suporten, descarregant-los de les responsabilitats més significatives, inclosa una vicepresidència executiva. I, per la seva part, els de l’equip capitanejat per el fenomen i nen prodigi Albert Ribera, reivindiquen que se’ls reconegui el seu paper de trafiques il•lustrats i alcavots sense escrúpols, en tota aquesta moguda i que aquestes gestions "desinteressades" es converteixin en vots. I els que formen en equips amb menys pes específic tampoc poden fer veure que estaven al llimbs, perquè qui més qui menys tots tenien les orelles ben obertes per si, per casualitat, depenia del seu escó minoritari fer decantar la balança.

A la meva manera de veure, doncs, per molts sopars de duro que ens serveixin els polítics, ja som prou grandets, els ciutadans de veritat, com per comprendre que cap d’ells ha estat capaç de complir amb l’única obligació que té un diputat electe: entendre’s amb els altres electes per bastir un govern que governi sobre un programa concret de consens. Però un programa-programa, no una carta als reis plena d’ambigüitats i de retòrica. Avui molts més ciutadans dels que els polítics es pensen, opinen que amb quatre mesos ses gandules senyories en tenien prou i de sobres per fer els deures i que, per tant, no poden venir ara amb excuses de mal pagador i obligar-nos a desviar 160 milions d’euros d’altres partides pressupostàries, més necessàries socialment, perquè es puguin muntar una altra xefla electoral a la nostra salut i que, a més a més, ens requereixen que ens hi fixem més i no ens equivoquem votant, ja que en cas contrari se’ns haurà de castigar a repetir la jugada tantes vegades com cagui, fins que n’aprenguem.