DEROGAR I LLUITAR, CONSIGNES COINCIDENTS EN LES PANCARTES DEL PRIMER DE MAIG

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 1 de Maig de 2016)

● DEROGAR I LLUITAR, CONSIGNES COINCIDENTS EN LES PANCARTES DEL PRIMER DE MAIG

El 1856, els treballadors australians, no els soviètics com ens feien creure quan era petit, varen decidir manifestarse a favor d'una jornada de treball digne – vuit hores dedicades a la feina, vuit a descansar i vuit a viure - en un ambient d’explotació social i violència. En principi, els treballadors australians no tenien previst repetir, però tingué tant de seguiment la manifestació que varen decidir tornar-hi. De seguida, la idea d’una festa obrera fou acceptada ràpidament i, d’Austràlia, començà a estendre’s a d’altres països fins entusiasmar el conjunt dels treballadors del món. Els primers que van seguir l’exemple foren els dels Estats Units. El 1886, decidiren que l’1 de Maig seria una jornada universal en recordatori pels fets sagnants ocorreguts a Chicago aquell mateix any, que acabaren amb l’execució de quatre dirigents anarquistes, acusats de llençar una bomba contra la policia i causar vuit morts. L’any 1893, després d’una llarga revisió del judici, s’hi van descobrir en el procés moltes irregularitats legals i joc brut, de manera que els obrers que encara estaven a la presó van ser alliberats, però les famílies dels quatre executats ja només varen tenir el consol de ser rehabilitats públicament. Han passat a la història del moviment obrer com “els màrtirs de Chicago”.

Al llarg del segle XX els diferents països varen legalitzar i institucionalitzar la celebració del primer de maig, que passà d’una jornada reivindicativa del proletariat, després de la revolució comunista, fa transformar-se més aviat en un toc d’atenció dels sindicats a les patronals en l'època post-industrial, però mai, encara que s’ha intentat de mil maneres, es pot dir que s’hagi aconseguit limitar el primer de maig a “festa del treball”. Ni posant-la sota l’advocació de sant Josep, obrer peculiar ja que enlloc de la garlopa de fuster portava a la mà una vara florida, varen aconseguir donar-li la volta al caràcter reivindicatiu. Avui mateix, amb més o menys intensitat, el que en queda de la classe obrera sortirà al carrer per esbravar-se darrera de pancartes portades, en la seva majoria, per sindicalistes alliberats d’arremangar-se al rengle o per polítics que s’han de fer veure, sobretot en època electoral, ja que per un vot s’han de fer tots els papers de l’auca. Avui a un sindicalista de despatx se li ha acudit - ara ja potser se’n penedeix de la “boutade” – fer una broma poc oportuna quan li feien una entrevista radiofònica: “avui és l’únic dia que anem a treballar”. Però tant aquí com a França la paraula més repetida - apart de “lluitar”, que ja és un clàssic – ha estat “derogar”, referint-se a l’anomenada reforma laboral.

A la meva manera de veure, jo també crec que cal derogar l’austeritat salvatge que es va imposar amb l’excusa de la crisi, aprofitant que de classe mitjana cap avall els ciutadans europeus estaven tan acollonits que s’haguessin deixat tallar un dit, si amb aquest sacrifici s’aturava el cop. Però l’experiència ha demostrat a bastament, i a tot arreu on s’hi ha entrat a sac a desmantellar l’estat del benestar i les encara passables condicions laborals, que després de la reforma els treballadors han de fer equilibris per arribar a final de mes, el consum no remunta la producció interna de les fàbriques i l’atur ja no és una grip passatgera sinó una merda que no et treus de sobre mai més. Per aquesta raó, m’agradaria que els que més haurien d’anar en compte amb el que diuen, ja que tenen tanta obsessió per repetir una mil vegades això de “derogar la reforma laboral”, em diguessin exactament quina part d’ella es volen carregar, i en cas que sigui absolutament tota, quina és l’alternativa que proposen perquè el remei no sigui pitjor que la malaltia. Si no ho tinc malentès això de l’economia productiva, al mercat només ven el que treballa millor, més de pressa i més barat. Si les descol•locacions no tenen altre objectiu que abaratir el cost del producte per obtenir el capital més beneficis, els sindicalistes i els polítics hauran de tenir una bona resposta per conjuminar l’augment de salaris amb una producció competitiva. Tanmateix, quan s’omplen la boca profetitzant la creació de milers de llocs de treball després de cada brega electoral, també haurien d’explicar d’on els trauran si, per altra banda, la doctrina oficial de les oligarquies i dels terribles “mercats” mundials consisteix en incentivar la robotització sempre submisa, com a alternativa a la les persones emprenyadores, malaltisses i perepunyetes. Francament, si no m’expliquen ben explicat el què i el com, sempre pensaré que les pancartes d’avui seran pura retòrica, per anar tirant de beta sindicats i polítics.