S’ACABA MAIG, EL MES DE LES FLORS.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 24 de Maig de 2016)

● S’ACABA MAIG, EL MES DE LES FLORS.- Una bona part de la meva generació vàrem aprendre a estimar o odiar les flors, gràcies a una mena d’activitat extraescolar, que es coneixia com el “mes de Maria”, i que consistia en portar, preferentment de casa, flors fresques per guarnir un altar que es muntava en un lloc cèntric del col•legi en honor de la Verge, davant del qual, depenent del fanatisme o de la beateria dels mestres, cada dia feien desfilar els alumnes cantant allò tan airós de: “Venid y vamos todos con flores a porfía, con flores a María, que Madre nuestra es con flores a María, que Madre nuestra es...”. I barrejant naps amb cols, en un terreny tan delicat com el de l’educació de la mainada, en massa col•legis portar el ram de flors més maco feia pujar la nota, tant o més que saber-se la lliçó de pe a pa. Tanmateix, no tothom tenia un jardí al pati de casa i, en conseqüència, els que solien destacar en aquesta mena de competició floral no eren els que sortien al bosc a arreplegar un ram de flors boscanes, adornades amb branques de ginesta, sinó els que al costat de l’esmorzar ja hi trobaven preparats el pom de roses o de clavells, que la mare havia collit quan encara la rosada estava fresca. Aquells mesos de maig de la postguerra i una mica més cap aquí i tot, no eren gens diferents com es comportava la societat adulta, que no premiava l’esforç sinó l’oportunitat, i que es resignava eixorca i bocabadada, a una màxima de pena: “el diner crida al diner”, màxima que es podia enunciar de mil maneres: “el poder crida al poder...”, etcètera.

A la meva manera de veure, doncs, deixant estar aquesta petita excursió a temps reculats, ni el mes de maig en especial, ni cap altre mes en general, no s’aprofita el clima mediterrani tan favorable al cultiu domèstic de les flors i plantes, per adornar balcons i finestres de les nostres cases, amb jardins en miniatura. Tant poc com costa una torreta amb geranis, per exemple; i tantes poques com se’n veuen. Heu pensat com canviaria la fesomia de tants edificis sense personalitat, si tots els ciutadans es comprometéssim a penjar un parell de jardineres al balcó i tenir-ne cura? I com canviaria el tarannà avinagrat de molta gent, que des que es lleva fins que se’n va a dormir, viu amargada? Regar i cuidar una flor no roba temps, però recompensa amb escreix, i ajuda a que les ciutats, els carrers, les persones, siguin més amables, menys grises i tristes. Em direu que d’això se n’han de cuidar les administracions i que ja tenim prou maldecaps per, a sobre, mudar amb tons alegres les façanes. És clar que sí que les administracions haurien d’acostumar-se a rebre els administrats amb una flor, enlloc de amb una cara de set jutges, i que als seus balcons les institucions haurien de lluir-hi, a més a més de banderes, patacs de flors de tots colors. Si quan entréssim al Jutjat, a l’Agència Tributària, per exemple, a part d’arcs per detectar metalls hi haguessin unes quantes macetes, com diem a l’Empordà, amb flors; potser no ens faria tanta ràbia anar a aquests llocs... Ostres quina tabarra que us he clavat! Però si teniu una estona, penseu-hi, i féu l’esforç d’imaginar-vos-la una ciutat desbordada de flors. A mi, com que m’agrada predicar amb l’exemple, ja fa anys que compleixo i us ben asseguro que tenir un balcó ben endreçat no costa tant. A part que és l’enveja de tots els veïns i veïnes; i això també compta.