OFF THE RECORDS TEMERARIS

Tot el món culer va cremat amb les indiscrecions que el bonifaci toca-sons d’en Carles Reixac va trascolar entre xarrup i xarrup, en la sobretaula d’un sopar-tertúlia, el setembre passat; amb el resultat que allò que va xerrar de massa l’assessor a sou del Barça, un professor universitari en funcions de periodista freelance va relligar-ho en forma d’entrevista sensacionalista, i la va vendre a varis diaris que la van comprar encantats de la vida pel caramel i l’han publicat el passat cap de setmana. El bocamoll agafat en calçotets ha reaccionat com si li haguessin violat la seva intimitat, afirmant en un primer rampell que és poc ètic aprofitar-se d’uns comentaris fets off the record; però després de pensar-ho millor li ha tret ferro a la patinada d’aquella manera tan simpàtica que té en Charly de fer-se el boig i fugir d’estudi. Total: que ja tenim safareig per uns quants dies. Ara bé, no és del contingut de les seves xafarderies, ni de si podia permetre’s o no aquesta frivolitat parant la mà cada mes a can Barça, del què vull parlar-vos, sinó que m’agradaria proposar-vos una reflexió sobre els excessos verbals temeraris, un vici  molt freqüent aquí, tan entre la gent guapa com entre la classe política: tirar la pedra i amagar la mà o, si voleu que ho digui sense vaselina, atrevir-se quan es parla “informalment”, a bescantar o menystenir, a la seva esquena, a coneguts, saludats i més d’un amic, amb xanxes i comentaris sorneguers, insidiosos i carregats de malícia que els bocamolls serien incapaços de repetir cara a cara als destinataris de les seves xufles i, encara menys, de reconèixer que la varen vessar si per culpa d’algun espavilat, allò que es va dir en el ben entès que no podia sortir a la llum - perquè estem entre amics, oi? – acabà escampant-se arreu.

A la meva manera de veure, aquesta mala costum està tan arrelada en la societat, que molts reporters viuen només de tibar la llengua dels personatges públics més o menys famosos, buscant un titular o una malesa que els permeti fer bullir l’olla de casa seva uns quants dies. Francament, no recrimino pas al periodista que va airejar les confidències futboleres ni als editors que varen comprar-li el material sensible, de falta d’ètica o d’oportunitat. En canvi, sí poso en relleu que massa personatge públic sigui tan passerell de creure’s que quan s’engresca garlant més del compte i sense pensar gens el que diu, se’ls hi respectarà l’off the record en què s’empara i ningú en traurà profit d’un material llaminer. El reporter, al fi i al cap, viu de parar l’orella i vendre la informació. El problema, doncs, no és del missatger sinó del que té la llengua fàcil i viperina, sobretot quan pensa que ningú l'escolta o que mai se sabrà, Tanmateix, fan riure els que se t’acosten per explicar-te un sopar de duro i acaben posant-se un dit a la boca, advertint-te: - “No ho repetissis pas a ningú, que és un secret entre tu i jo”. Quan us xerren un secret embolicat amb aquesta recomanació, el secret ja ha begut oli. Però, tornant a agafar el fil de la reflexió, d’això de tenir màniga ampla quan hom creu que parla en privat i ésser més reservat i prudent quan ho fa en públic, a casa meva ens sembla fastigosa hipocresia. Diguem-ho a l’inrevés: és el mateix cinisme que el dels caragirats que en diuen meravelles d’una persona quan li canten el gori-gori, a la qual  només quatre dies abans d'estar a la caixa deixaven verda per tots cantons. No viuríem més feliços si ens estalviéssim aquestes misèries i el mateix que es diu al davant es digués al darrera?