EL CORRALET ANDORRÀ

No us ho passeu bé veient com s’ensorra el mite del paradís fiscal andorrà, i la marca Espanya no sap con netejar-se la cagada de mosca de la fallida del Banc de Madrid? Jo, francament, m’ho passo teta amb aquest espectacle rocambolesc, i no em sap cap greu que uns quants espavilats que no els hi costava gaire de fer els calers, ara vagin de corcoll perquè temen que s’esbombin impresentables secrets de família o perquè el raconet per un mal de ventre perilli. I no em fan pena, perquè no crec que cap dels que hagin quedat atrapats en el “corralet” del país dels Pirineus o en la ratonera madrilenya, passaran gana com la gent de casa nostra que va perdre els quatre estalvis de la seva vida invertits en preferents o en altres productes financers, mal aconsellats per bancaris que tenien de fer la producció diària com fos per no ser malvistos. O bé avalant hipoteques de fills que s’aventuraven a comprar una casa sense tenir un duro de coixí, refiant-se que tal com deia l’assessor bancari - que cobrava comissió per cada operació immobiliària que signava -, eren uns cracs, i que en el món dels negocis qui no s’arrisca no pisca, i que no podien deixar perdre aquella oportunitat. Les víctimes de la cobdícia dels bancs si que em fan llàstima. Però els patrimonis, sicavs i fons d'inversió rentadora que hagin llepat a Andorra o a Madrid, no em faran vessar ni una llàgrima perquè ja sabien on es posaven. Perdoneu que sigui tan franc, però és així com ho sento.       

I encara estava més indignat el dissabte, quan es deia que el sistema bancari andorrà no es podia permetre garantir només els cent mil euros per compte que se’ns garanteixen als impositors europeus, sinó que ells tenien de ser més esplèndids per no perdre prestigi ni quota de mercat. Ja hauria sigut fer-ne un gra massa que els capitals que passaven per la rentadora tinguessin garanties superiors a les legals. Però, afortunadament, no s’hi han atrevit. Ara bé, em pregunto si ha estat per prudència i ètica o perquè anaven escassos de líquid, cosa que em sembla sorprenent. Suposo que no és descobrir res de l’altre món que els paradisos fiscals funcionen d’una manera bastant diferent que la banca tradicional, que rep dipòsits a termini a canvi d’interessos futurs. Els dipòsits en bancs d'un paradís fiscal es caracteritzen per una “petita” diferència: entre el capital realment ingressat i el que apareix finalment consolidat a la llibreta, hi ha un decalatge en concepte de “comissió d’obertura”, la qual quan més opaca o enrevessada sigui la procedència del dipòsit més pica. Per tant, cobrant els seus serveis per endavant no m’explico que el negoci hagi acabat fent figa per manca de liquiditat com una banca qualsevol. Molt em temo que això portarà més cua de la que sembla i donarà per sucar-hi pa molts de dies. Si de mi depengués, començaria  per descabdellar la troca d'una incògnita inquietant: els justiciers nord-americans haguessin gosat fer trontollar la banca suïssa, luxemburguesa o gibraltarenya amb tanta alegria i desimboltura com ho han fet amb l’andorrana?