QUATRE REFLEXIONS DESPRÉS DE LA CATÀSTROFE

● No acabo d’entendre com pot ser que els usuaris d’un avió abans d’embarcar-se hagin de passar un seguit de controls de seguretat sempre empallegosos - algunes vegades un pèl exagerats i tot, per no dir ridículs - i no es sigui tan escrupolós i eficient com per tenir identificat cada viatger. Que una companyia com Lufthansa, vint hores després d’haver-se estavellat un dels seus avions en ple vol, no disposi d’un llistat definitiu del passatge sona a broma pesada. ¿De què cony serveixen tantes precaucions, des de passar pel detector o escorcollar selectivament equipatges, si a l’hora de la veritat no es verifiquen les dades elementals de qui s’asseu a la panxa de l’avió?

 ● Quan esclata una notícia de sang i fetge – sigui un accident, un atemptat, un assalt a mà armada o un homicidi a l’engròs – els mitjans informatius es bolquen per ser els primers en arribar-hi al lloc dels fets, i paral•lelament als gabinets de crisi governamentals s’improvisen tertúlies, tot per acaparar l’audiència informant compulsivament. Però aquest zel i exhibició de mitjans topa sovint amb l’escassetat de dades contrastades o fidedignes i, llavors, com que no es pot deixar de parlar per a no perdre parroquians, comencen les reiteracions carregoses de dades i les especulacions temeràries. I quant més s’allarga el degoteig de notícies vertaderes, més creixen les brames per anar fent bullir l'olla.

    ● El gest del president del govern central passant a recollir en transport militar al president de la Generalitat per anar plegats a controlar “in situ” l’evolució de les tasques de rescat, s’ha d’elogiar pel que suposa de normalitat institucional, aparcant els mal rotllos temporalment quan hi ha un problema comú d’aquesta envergadura pel mig. En canvi, no és de rebut la mala bava de l’expresident extremeny Rodríguez Ibarra criticant, en el transcurs d’una tertúlia en directe, que el president Mas en la seva roda de premsa per explicar els passos que estava fent el seu govern en aquesta contingència inesperada, es referís - en un acte reflex perfectament justificable - a víctimes espanyoles i catalanes. “Totes les víctimes són espanyoles” – va saltar el polític, no deixant-ne passar ni una, com sempre ha fet aquest talibà de pro, als infidels catalans. A la meva manera de veure, però, ahir no tocava per més del morro fort que se sigui.

● Que cada vegada que passa una tragèdia d’aquesta mena es mobilitzen equips de psicòlegs per ajudar els familiars a passar el tràngol i entomar de la millor manera possible l’angoixa de l’espera; però encara hi ha amics o inclús algun familiar i tot, que per consolar els seus parents més afectats recorren a un argumentari fatalista, carca i lapidari que s’utilitzava en temps reculats: “era la seva hora”. “No en doneu la culpa al metge ni a ningú, li ha arribat l’hora”, es deia sobretot a pagès quan la mort sobtava. El que passa és que quan entre els morts d’una catàstrofe com la d’ahir hi ha nadons o un grapat d’estudiants amb tota la vida per davant, costa d’acceptar que estaven predestinats a morir i que en alguna llibreta estava escrit que ahir seria el seu darrer dia. Jo m’hi nego a la teoria que tot està dat i beneït. I vull creure que l'equip suec que a darrera hora van canviar de vol i no varen llepar, no va ser predestinació sinó pura casualitat. Espero, per tant, que les paraules de consol que facin servir els professionals per posar a rotllo el dolor i encetar el llarg dol que espera als familiars, deixin esbravar la ràbia i no s'emmarranin a congelar-la amb pastilles o amb cataplasmes de resignació. Em faig càrrec que aconseguir que els parents més directes de les víctimes reaccionin positivament a la desesperació deu ser una lluita a cara de gos, i comprenc que més d’un psicòleg quedi tan tocat per l’experiència que no pensi repetir. Però quan el tornin a cridar estic segur que no sabrà dir que no, sobretot si ho fa per amor a l’art.