OBJECTIU D'HISENDA: DOMESTICAR LES AUTONOMIES

L’home que ha de fer quadrar els números de l’Estat, el senyor Montoro, fa temps es va treure el fuet de la cintura, en pla senyoret andalús, per arronsar tothom que des de les autonomies li aixequés la veu o li plantés cara. Els populars s’havien passat massa anys fent la travessia del desert, i quan es reviscolaren políticament - després de prometre la lluna en un cove a un electorat atemorit, que fugint del caos socialista s’hagués arrapat a un ferro roent –, van confondre els pressupostos amb la bíblia i enlloc d’intentar consensuar-los amb els governs perifèrics i repartir joc, es varen limitar a tirar-los-hi pel cap a l’oposició que li feia nosa. I embolcallats  de prepotència, gràcies a la galdosa majoria absoluta que van esgarrapar a còpia de prometre l’oro i el moro, es varen convertir en una mostra lamentable de caragirats polítics que un cop aconseguit el poder, es foten del mor i de qui el vetlla.

            A tots els ministres d’Hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de bruixot per ser capaços, en determinades circumstàncies, de fer miracles o jocs de mans; però mai s’havia vist que un home amb posat de ser el més aplicat de la seva escola, tingués tant de fel a la boca a l’hora de tractar qüestions tan delicades com la dotació pressupostaria de les administracions autonòmiques. Es podria arribar a comprendre que un ministre d’Hisenda fos gasiu a l’hora d’obrir la bossa, però no un fonamentalista jacobí al servei del centralisme estatal, negant a les autonomies - ell parla en plural, però pensa en Catalunya -  el pa i l’aigua. Com es pot vendre que la comunitat més perjudicada sigui la que aporta més valor afegit a l’Estat i a quina, fent més cruel la mofa, el propi ministre exigeix que faci de “motor” de la recuperació de la crisi? Com és pot ser tan sarcàstic d’aprofitar un congrés internacional com el dels mòbils, mèrit exclusiu de l’administració política i de la capacitat empresarial catalanes, per promocionar la Marca Espanya per desviar l'atenció i xopar càmera, no com una col•laboradora lleial sinó com una competidora sense escrúpols? 

            I per quina raó a Catalunya el senyor Montoro li fa pagar els plats trencats? Doncs perquè ni a Euskadi ni a Navarra hi pot posar les mans gràcies al seu concert econòmic, i els de Galícia no li convé posar-se’ls en contra. Devia pensar que a Catalunya hi trobaria gent disposada a vendre’s per un plat de llenties. Però el tret li ha sortit per la culata, i per aquesta raó ha tret el fuet i descaradament intenta fer-nos empassar l’orgull amb una intervenció encoberta, i enlloc de desbloquejar els recursos que regateja, assegura als que la Generalitat no pot pagar perquè està escurada, que ja ho farà ell directament des de Madrid. El senyor Montoro està jugant amb foc perquè, a part de en moltes altres coses, s’equivoca en una de fonamental: no es pot amenaçar d’intervenir una economia que ja no pot estar més aclaparada del que està. Els socialistes, en aquesta qüestió també la sabien molt llarga i li escatimaven a Catalunya tot el que podien, però almenys reconeixien el deute. En canvi, el senyor Montoro té la barra de negar que l’Estat degui res a Catalunya. Ha de tenir molt de pa a l’ull un ministre d’Hisenda que demani a Catalunya que sigui el motor del creixement, mentre li retalla el ja escarransit pressupost dedicat a la recerca en I+D, per posar un exemple. Però malgrat tanta traveta, avui per avui la Marca Barcelona li passa la mà per la cara a la Marca España que posa per símbol l’anacrònica “ñ”. I això cou.