ECLIPSI D'OBJECTIVITAT AL MACBA

Per molt que m’ho vulguin fer entendre, em costarà d’acceptar com a una mostra ni de cultura ni d’art, una escultura que representa en plena acció un trio sexual aberrant: un gran gos pastor alemany sodomitzant una dona que, al seu torn, mitjançant una pròtesi fàl•lica fa el mateix amb un home de genolls per terra, que vomita herba sobre uns símbols nazis. De cap manera tant se me’n dóna que em titllin d’analfabet, reaccionari o retrògrad, perquè preferiria que em respectessin els meus gustos i les meves conviccions. Però si no tinc cap més remei que entomar aquestes desqualificacions per dir el que penso, ho faré a gust abans de deixar-me menjar el coco per quatre entesos, que la cultura la deuen haver comprat en un tot a cent. Ja sé que anar contra corrent en un món tan hipòcrita com el que vivim, on la sinceritat és una moneda devaluada i s’ha d’anar amb la llagoteria per davant si vols fer-te un lloc en l’establishment, és molt perillosa la independència intel•lectual. Però si per quedar bé i no passar per ignorant s’han d’amagar les preferències i les opinions, cosa que és molt trista, fa temps vaig decidir que a aquest joc no hi jugaria i que les meves opinions procuraria fossin netes de pols i de palla. No sé si m’ha fet guanyar amics, però dormo molt bé.

            Dit això, que la direcció del MACBA hagi decidit vetar l’exhibició d’aquesta escultura que l’autora - l’austríaca Inés Doujak – ha batejat oportunista com “la bèstia i el sobirà”, no em sembla que es pugui despatxar amb una simple apel•lació a la censura d’una mentalitat  carca o com un acte de submissió a la casta política, perquè ni el director del Museu – en Bartomeu Mari – és un indocumentat en art ni un tebi en qüestió de defensa de la llibertat d’expressió, ni els comissaris de la mostra tenen la camisa prou neta per donar lliçons de res. Ja és estrany, com per no dubtar de les seves vertaderes intencions i objectius, que promocionin a Barcelona una obra que - com he dit abans en la meva apreciació subjectiva té pocs mèrits artístics - sota la provocadora etiqueta de la “bèstia i el sobirà”, identificant a benefici del morbo les dues figures humanes con el rei Juan Carlos i una líder sindical i feminista boliviana. Em pregunto: ¿per què aquesta peça escultòrica va ser exhibida a la Biennal de Sao Paulo com a “Haute Conture o4 Transport” enlloc de fer-ho al•ludint a aquests personatges i esperar al MACBA,  per muntar l'escàndol i posar-lo en un compromís?

            A la meva manera de veure-ho, si del que es tractés fos que s’ha vetat l’exhibició d’una obra per simples motius estètics o de consciència, defensaria amb la mateixa convicció que he dit el que he dit fins ara, que la direcció no pot prendre aquestes decisions, ja que en tot cas i sempre ha de ser l’espectador qui valori si allò que es presenta com a art té mèrit o fa fàstic. A l’espectador gairebé anònim és a qui li pertoca dir la darrera paraula. El problema de la censura artística és que el germà que prohibeix pretén convertir  tothom en repressor d’ell mateix, i si se li agafa gust a aquesta pràctica discriminatòria s’acaba perdent el gust per al saber, per experimentar en totes les tècniques, per negar oportunitats a la imaginació. La censura cultural pot portar al nanisme mental. Però en tota aquesta polèmica del MACBA no hi ha un problema de censura per part del poder, de fastiguejar per demostrar qui mana, sinó un simple problema de mal gust, i amb diners públics – perquè el MACBA el paguem entre tots -, no es pot tolerar facin passar aberracions ni per art ni per cultura.