Estaven parades al semàfor esperant
que es posés verd, quan jo hi vaig arribar. No sé si eren parentes o amigues,
però era evident que es tenien confiança perquè una es descarregava en l’altra.
Ja sabeu que m’agrada fer el tafaner, i que no em puc estar de parar l’orella
quan em posen una història en safata:
● Ahir la vaig anar a veure i
t’asseguro que vaig quedar parada de com la vaig trobar de bé. Estava
desconeguda, t’ho juro. Ja te’n recordes que a casa es passava el dia de la
cadira de rodes al llit com aquell qui diu, i que en prou feines obria la boca
ni li deia res la tele. Jo, francament,
em pensava que a la Residència empitjoraria i no duraria ni quatre dies;
però, noia, ha fet un canvi que no és coneguda: riu, garla com una calàndria i
menja de tot ... L’assistenta social m’ha dit que ells també se’n fan creus de
la revifalla, la qual creuen que es deu al fet que tot el dia està envoltada de
gent que passa i traspassa. Jo em pensava que hi hauria de pujar a l'hora dels
àpats, perquè a casa ja saps que si no li hagués engargamellat la vianda
s’hauria quedat amb la pell i l’os. Doncs, noia, aquí no necessita que ningú la
peixi: s’ho menja tot i més que li’n posessin... I xerra pels descosits amb les
altres dones de la sala d’estar, el que no sé és si se l’escolten i encara
menys si l’entenen. Ahir, quan hi vaig pujar, estava fent-la petar amb la veïna
del costat i no vaig poder-me'n estar de preguntar-li: - “iaia, que la coneixeu
a aquesta dona?” - “I tant que sí! - em va contestar –, treballàvem plegades a
la fàbrica, oi?” No ho sé pas, em sembla
que tocava a morts... D’altra banda, aquesta cantarella del “i tant que sí!”,
ja me la sé de memòria. Algú li devia ensenyar a dir-ho, perquè no crec pas que
ella s’ho hagi empescat tota sola, ja que el curiós del cas és que ho diu per
sortir del pas quan l’acorrales massa, detall que em fa sospitar de vegades si
se n’adona de com està. Quan m’acompanya el meu home, li pregunto per fer-la
gabiejar: - “sabeu qui us ve a veure, iaia?” - “I tant que sí, que et penses
que no hi toco?” - “I com se diu?” – la burjo amb una malícia, que reconec em
podria estalviar. - “Va, no siguis dolenta, ja ho saps tu com es diu, per què
m’ho preguntes?”... Però com que la veig contenta, no m’hi vull amoïnar massa.
És clar que és fotut veure ta mare en aquest estat, però la veritat és que mai
l’havia trobat tan feliç com ara. Quan hi porto la nena, la criatura la porta a
passejar amunt i avall, tibant la cadira de rodes com si fos una esperitada, i
jo pateixo en va per si l’atabala; però és tot el contrari: s’ho pren com si
fos festa major i quan la meva filla para cansada, la múrria de ma mare em mira
amb posat de pilla i em deixa anar: - “has vist quina nena tan entremaliada
m’has portat?” I jo, tot i saber la
resposta, li pregunto mesella: - “iaia, que no sabeu qui és aquesta nena?” - “I
tant que sí, vatua l’olla!” ... Però no pateixis, que no se li escaparà pas que
és sa neta. Ja no goso preguntar-li si sap qui sóc jo i com em dic. No m’hi
atreveixo d’ençà de la primera vegada que vaig notar que el coco li feia
tentines ... Admeto que les nostres converses absurdes no porten enlloc, ja ho
sé; però li agrada que li expliqui coses encara que per ella no tenen cap
sentit. Francament, he aprés a fer-me trampa al solitari, i li segueixo el joc
sense remordiment. - “Us han fet un bon dinar avui, iaia?” - “I tant, molt bo!”
No cal insistir a preguntar-li què ha menjat. Si tot ho troba bo i tot la fa
contenta, què més puc demanar? A casa, la pobra dona ja estaria morta. Et ben
juro, noia, que el miracle l’ha fet tenir companyia. A ella tant li és que la
majoria de les seves companyes no s’aguantin els pets i passin figues tot el
dia. Hi són, i ella ja en té prou no trobant-se sola i tenint gent que es
bellugui a prop, encara que no sàpiga qui són, ni com es diuen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada