Follow by Email

divendres, 13 de març de 2015

LA XIULADA DEL SEGLE

Ja poden jugar-la on vulguin, la final del campionat de la copa del Rei, que la xiulada a l’himne nacional i al cap de l’Estat està garantida, i serà de les que fan forrolla. I no pas perquè hi hagi una confabulació còsmica de rebentadors d’actes oficials, sinó perquè la xiulada no podia tenir un comitè organitzador que superés la capacitat i l’entusiasme d’aquesta colla de polítics ineptes, des de dintre i de fora del govern, que de bracet amb unes quantes mòmies de la Federació, vetllen perquè de la primera final que presidirà de la seva Copa, el rei Felip se n’emporti a la Zarzuela un record sonor memorable, d'aquells per emmarcar. Fa dies que uns quants il•lustres sapastres estan en plena campanya de promoció de la que pot ser la xiulada més reeixida del segle, amb denominació d’origen "marca España" esclar. Estan reescalfant, per activa o per passiva, tants sentiments patriòtics antagònics que, a part de la xiulada hi poden haver focs artificials abans d’acabar el partit de futbol o una exhibició de ball de bastons. Vaja, que la festa pot esdevenir històrica; tant és així que algun dels que en fan tanta propaganda ja han proposat avisar els dels records Guinness perquè en deixin constància. Em sembla, però, que no cal molestar-los: prou que tots els diaris del món se’n faran ressò a tremuja de l’enèsim anacronisme democràtic dels populars. Amb pregoners de tanta categoria com els que surten a la palestra cada hora a competir per dir “la bajanada del dia”, l’espectacle esperpèntic no decaurà. 

Que no els hi varen ensenyar a totes aquestes eminències que desgovernen el país, que la millor manera de fer venir ganes d’una cosa es prohibint menjar-ne? Tenint a les seves files un sòmines tan experta en catecisme com el ministre Wert, sembla mentida que no consideressin la possibilitat que si Déu no hagués prohibit al Paradís el consum de pomes, potser ni a l’Adan ni a la bleda de l’Eva els haguessin vingut ganes de provar-les. Jo ja entenc que d’allà on no n’hi ha no en pot rajar, però no deu ser tan difícil conjugar verbs més constructius que prohibir, posant-hi una mica de bona voluntat. A més a més, prohibir és d’una vulgaritat tan gran que la gent refinada i que farda de cultura, hauria de comprendre que per prohibir només fa falta una garrota i, en canvi, per buscar solucions de consens cal raonar. I que raonar és el que distingeix les persones de les bèsties. Si existís un control de qualitat democràtic i de sentit comú, alguns dirigents polítics i esportius que aquesta setmana han dit que són partidaris de suspendre el partit si és xiula l’himne espanyol o al cap d’Estat, ja haurien vist la targeta vermella. Simplement per no calcular la facturar que, només en ordre públic, suposaria una repressió d’aquesta mena. I què diu el rei? Potser també seria interessant saber què n’opina de tot plegat el que en teoria haurà d’aguantar el xàfec. Jo no sóc monàrquic, però no crec que els reis siguin estúpids per definició, de la mateixa manera que no m’empasso allò de la sang brava; per aquesta raó m’hi jugaria un pèsol o deu mil – per seguir, ja que parlem d’un acte esportiu la simpàtica terminologia popularitzada per en  Puyal – que el rei Felip seria de l’opinió de no donar-hi tanta importància. O potser encara millor, potser ens podria sorprendre arbitrant que ja que els finalistes representen a dues nacions històriques, enlloc de l’himne espanyol es toquessin els Segadors o l’Eusko Abendaren Ereserkia. En el ben entès que la xiulada tampoc s’evitaria, encara que fossin uns altres qui paguessin els pitos. Però aleshores es palesaria si catalans i bascos entomarien la llibertat d’expressió en forma de xiulada, amb tanta tolerància i bonhomia com ara exigeixen que se la prenguin, la xiulada, els espanyols. A vegades se n'aprèn molt de prendre's la medicina que receptés als atres. Bon profit i perdoneu les molèsties.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada