COMPARAT AMB QUI, AMB QUÈ O AMB QUAN?

Si volem ser objectius i rigorosos amb les respostes quan se’ns fan certes preguntes que només requereixen un sí o un no, caldria afegir-hi una ampliació a la pregunta que en la majoria dels casos es limitaria a un senzill: “comparat amb qui, amb què o amb quan”. És a dir, a vegades s’ha de tenir un punt de referència per ser precisos. Per exemple, si us enganxa de sorpresa un d’aquests que fan enquestes per encàrrec sovint condicionant la resposta amb la pregunta, la millor forma de xafar-li la guitarra al xafarder puntual quan ens demana, per exemple, si som optimistes o pessimistes respecte de com ens rutllen les coses, és plantejar-li això del “comparat amb?”. Perquè aquesta és sempre la mare dels ous de totes les recerques d’aquesta mena: jo puc sentir-me de conya considerant la manera com viu el pòtol de la meva esquerra, o com un cuc miserable si m’emmirallo amb el que tira de beta a la meva dreta. De fet, la conclusió d’un experiment tan elemental com el de comparar és una veritat més que suada: com que tot és relatiu segons les circumstàncies, no cal precipitar-nos a l’hora de respondre preguntes sense cap malícia aparent, però que poden alterar més del que ens pensem estudis pseudo-sociològics de les empreses del ram de la prospecció. Els resultats de les enquestes, per cert, els especialistes en aquests tripijocs de la recollida i tractament de dades, ja no s’amaguen de reconèixer que abans de fer-les públiques les han maquillat “a la cuina”, i suposo que no pas a benefici d’inventari sinó de qui ha encarregat i pagat la feina. 

            Si a l’hora de contestar una pregunta tan simple com si estem bé, la passéssim pel sedàs de la comparativa impertinent i perepunyetes, acabaríem descobrint que sempre podem trobar un pitjor per a no ensorrar-nos i un millor per estimular-nos a seguir treballant. Fins i tot la majoria dels que avui les passen més magres, han de reconèixer que una situació que els sembla tan desesperada, és millor que la dels seus besavis en tots els sentits. És cert que la sanitat pública té moltes mancances i que el servei va com va en funció dels fluxos de demanda, però un segle abans no es tenien hospitals quasi a cada cantonada, com aquell que diu, on anar a buscar ajuda si es tenia un mal de ventre a mitjanit o un atac de cangueli. I si a l’immigrant que no té un caure mort li preguntes com li va la vida, el més probable és que t’engegui a la merda; però si li completes la pregunta referint-te al seu país d’origen, et dirà que comparat amb els d’allà aquí és un privilegiat. I per molt que diem que quan compràvem amb pessetes érem més rics, si poguéssim fer marxa enrere segur que no serien tants els que volguessin tornar-hi perquè, malgrat tot, les persones estem fetes en general per tirar cap endavant i no pas per marxar cap enrere. Perquè som persones i no crancs. I a còpia d’anar-nos fent grans aprenem les dues grans lliçons de la vida: que no és veritat que qualsevol temps passat era millor i que del passat s’ha d’aprendre només a no entrebancar-nos en les mateixes pedres.