TERÀPIES NATURALS: ELS POLÍTICS MIREN CAP A UNA ALTRA BANDA

El passat cap de setmana Manresa va acollir per cinquena vegada la Fira “Cuida’t”, especialitzada com aparador de les bondats de les teràpies naturals i de la medicina alternativa; però que enguany ha donat un pas reivindicatiu molt important, en exigir una legislació que, abans inclús de reconèixer la professionalitat dels que practiquen aquesta vesant terapèutica, freni i desemmascari els farsants que es fan la barba d’or presentant-se com experts en una matèria tan delicada com exercir de sanadors sense tenir-ne ni punyetera idea, a l’empara d’una bona “pelica” i d’algun curset per correspondència. Naturistes de reconegut prestigi i de solvència professional més d’una vegada consultada discretament per la medicina oficial, recriminaven que la Generalitat no definís d’una vegada els requisits per exercir amb totes les de la llei com a professional en teràpies naturals, és a dir: per expulsar els xarlatans. Un dels ponents deia que d’intrusisme sempre n’hi ha hagut en la medicina, però que des de l’inici de la crisi han proliferat els personatges que fan un curs de quatre dies, es compren una llitera i obren consultori. Potser aquests indocumentats temeraris són els que desvetllen la desconfiança de la medicina convencional i, per tant, els responsables de que no es puguin aprofitar, com passa a França i Alemanya que hi ha una bona avinença, les possibilitats terapèutiques naturals als hospitals com a complement. D’aquí ve la importància de fer una bona llei que separi el blat de la palla. I d’aquí plora la criatura: que els polítics no ho consideren una prioritat i miren cap a una altra banda.          

A la meva manera de veure aquesta qüestió no es pot deixar penjada en la clandestinitat  car, entre d’altres arguments, cap metge amb els colzes pelats d’atendre malalts fora de la comoditat i seguretat d’un centre hospitalari ignora que determinades teràpies alternatives o algunes plantes medicinals podrien ser una bona ajuda tan preventiva com pal•liativa. El frare Valentí Serra, una autoritat en teràpies naturals que actua una mica com a coordinador i conservador de la tradició mil•lenària dels caputxins en matèria de remeis casolans, deia en l’acte d’inauguració de “Cuida’t”, que les herbes remeieres són el tresor dels malalts pobres. En Voltaire, que era considerat com un terrible trencador de plats bonics i de dogmes, gràcies a una dialèctica terrible i a una ploma viperina en públic; en privat sembla que superava la mala bava i els metges, que no eren sants de la seva devoció, se n’emportaren més d’una vegada una bona dosi de la seva àcida retòrica. Per una vegada, però, en va dir una, que segurament els naturalistes li aplaudirien: “l’art de la medicina consisteix en mantenir el malalt en bon estat d’ànim, que de curar-lo ja se’n cuida la naturalesa”. L’inoblidable doctor Pedro i Pons, que era més fi  i sutil que en Voltaire, explicava als seus alumnes que si tenia de pujar quatre pisos per anar a veure un malalt, es parava al darrer replà i abans de trucar a la porta es refeia, perquè deia que si entrava a la casa esbufegant tothom estaria per ell enlloc d’estar pel malalt. Un metge que es fixava en aquests detalls que semblen insignificants va ser durant una generació el paradigma de la definició que des de temps reculats es feia del sanador: “vir bonus  medendi peritus”, un home bo, expert en l’art de curar. En resum: segur que en Pedro i Pons estaria d'acord que si per curar o alleugerir el dolor del malalt les teràpies naturals poden ajudar, que es rebutgi aquesta col•laboració simplement perquè no està regulada, hauria de fer caure la cara de vergonya a uns legisladors mandrosos per segons quines coses.