UTÒPICS PER NECESSITAT. UN ELOGI DE LA UTOPIA

            En capella d’una temporada electoral que, segons sembla, acapararan candidatures allunyades del convencionalisme tradicional del bipartidisme carrincló, amb propostes que molts escandalitzats observadors titllen de populistes i d’utòpiques, permeteu-me que trenqui una llança en defensa de la utopia. Creure en la utopia suposa un esforç suplementari al de simplement tenir un somni. Potser sí que la utopia no ens hauria de distreure de la realitat si volem conviure-hi en pau, però el que passa tot sovint és que la realitat que masteguem cada dia no ens agrada i, per aquesta raó ens refugiem en els somnis; els quals, a la meva manera de veure, no són una evasió sinó un camí. La realitat és tan punyetera i malcarada que per molt que vulguem esborrar-la o evadir-nos-en,  sempre continua existint. Que dos més dos són quatre és una idea exacta i real; ara bé, si pretenem que dos i dos siguin cinc no és que somniem truites sinó que entrem en una dimensió desconeguda que no toca vores amb els somnis i que és quelcom més seriós: la utopia. No es tracta d'anar al darrere d’una quimera, sinó de perseguir un impossible viu a l’imaginari d’algunes persones il•luminades, que mobilitza o paralitza societats desvetllant esperances o pors.   

Poca broma, doncs, amb la utopia! A les beceroles dels canvis històrics, polítics i econòmics més potents dels darrers dos segles hi trobareu sempre una utopia: la lliberal, l’anarquista, la socialista, la comunista, l’ecologista i si molt m’apureu, la cosmopolita global també. És veritat que cap d’aquestes utopies va encarnar-se plenament com a tal en les institucions i formes d’organització social pacíficament, ja que les formes alternatives de vida varen ser violentament perseguides i apallissades en nom de la raó d’Estat, fos aquest del color que fos. No obstant això, a la llarga algunes d'aquestes propostes basades en simples utopies s’ha de reconèixer que van encoratjar somnis i canvis socials fefaents, des del foment d’institucions democràtiques protectores de la llibertat individual fins al reformisme socialdemòcrata que va impulsar els Estats del benestar, avui a la picota per manca de recursos, puix el problema principal de les utopies és que no són gratis.

Potser degut a que algunes generacions es vàrem passar massa anys vivint en plena eufòria utòpica, avui s’estiguin diagnosticant tantes esquizofrènies cròniques, fruit del pecat capital dels utòpics: apropiar-se de dissorts concretes de persones per redimir-les idealitzant-les a través d’un culte mitòman a l’abstracció. De les injustícies certes que patia l’obrer en temps reculats, per exemple, en nasqué el mite del proletariat. I de l’apropiació de les veus dels indignats i de les seves causes perdudes, encara avui s’alimenta l’eterna revolució pendent, adobada amb tocs àcrates que s’han tornat tan rancis com algunes utopies. I és que la utopia autèntica i un pel romàntica, etimològicament parlant, es podria definir com allò que no existeix, però que no està escrit enlloc que mai no pugui existir. Molts dels avenços dels que avui gaudim i ens vantem com si en néixer vinguessin sota l’aixella com la barra de pa, eren absolutament utòpics fa dos o tres generacions. Perquè les utopies, agradi o no als establishments de torn, ajuden almenys a tenir esperança, i només en una societat que no enterra l’esperança, els ciutadans intenten realitzar-se com a persones millors.