Divendres
es presentarà un llibre del periodista Pere Martí – Escac a l’Estat - on es revelen
algunes dades que esmicolen i confirmen la mala maror que es respirava darrera
bambolines de l’escenari on es representava la funció del 9-N, com si fos
l’apoteosi de l’auto-sacramental de la unitat, del bon rotllo i del compromís
de tot el món sobiranista. És a dir, mentre més de dos milions i escaigs de
catalans de bona fe somniaven que amb la independència s’acabessin els cops de
colze, el joc brut, les corrupteles i influències, el dret de cuixa dels de
l’establishment sobre els pelacanyes, i el mal govern en general; es va sabent
que, pràcticament des de les eleccions europees, la lluita per la hegemonia del
lideratge sobiranista és aferrissada, sense treva i a cara de gos, encara, que
no transcendeixi més que el soroll d’algun cop de porta. Si repasseu els
comentaris en aquest blog sobre les conseqüències del trencament unilateral,
per part d’ERC, del pacte per anar plegats, convergents i republicans, a Europa;
veureu que es pronosticava una escalada de desavinences i de lletjos entre els
dos partits, per una raó que, a la meva modesta manera de veure no tenia volta
de fulla: amb el vent de les enquestes a favor, un partit que durant quaranta
anys havia picat pedra, quasi en solitari, per bastir l’edifici des d’on
proclamar una independència que semblava utòpica, no podia resignar-se, quan
s’estava a punt de recollir la primera collita una mica prometedora, a
apartar-se del mig i deixar el camp lliure a qui compartia taula, i a vegades
llit i tot, amb els representants de l’Estat opressor a canvi que, de tant en
tant, caigués algun peix al cove. Deixant
de banda els greuges i les desconfiances històriques entre els dos galls del
galliner, a nivell personal tampoc es pot dir que entre els dos personatges hi
hagués cap mena d’empatia, sinó més aviat tot el contrari. Una empatia que és
fonamental i sovint determinant en aquest tipus de tractes i enteses. I per
acabar-ho d’arreglar, el president Mas va caure en la temptació, per pròpia
iniciativa o mal aconsellat, de repetir després del 9-N la mateixa jugada
política de l’endemà de la manifestació de l’11 de setembre del 2010: intentar
capitalitzar l’èxit del carrer en benefici del seu partit. Llavors li va sortir
una pífia, ja que enlloc d’una “majoria
suficient” per tallar el bacallà tot sol, es va trobar amb una majoria “a la
pota ranca”, després d’escolar-se pel forat de l’aigüera 16 diputats, desengany
que el va abocar a governar sota la protecció del capo republicà. Ara està per
veure què passarà el 27-S, però jo diria que pinten bastos pel vaixell insígnia
del nacionalisme pujolista, malgrat es faci una operació estètica a fons. Ara
bé, com que en aquest món tan boig de la política no es pot dir blat fins que
està al sac i ben lligat, els republicans per prudència i, sobretot per
assegurar el triomf de la independència – que penja de massa fils per “fer
vistes” -, estarien més disposats a fer pinya i posar-se les piles, si el
president fes un pas enrere de cortesia i, definitivament, s’ungís el senyor
Jonqueras com a líder únic de la moguda.
Quan llegiu en aquest informe
periodístic del que us parlava, detalls d’aquesta lluita somorta pel futur
poder a Itaca, possiblement la primera pregunta que us fareu, com m’ha passat a
mi, és per quina raó la tropa no en tenia coneixement de tot aquesta gansoneria?
En bona part, el procés va prendre empenta perquè aquesta tropa mantinguda en
la inòpia de les petites misèries dels seus capitans, estava il.lusionada per estrenar
la nova casa des d’on la vida donaria un tomb espectacular i tothom seria més
ric, més bo, més lliure, més de tot. Però en anar descobrint, a través dels
ciris trencats amb que ens surten cada dos per tres els partits dels quals ens
hauríem de refiar perquè la barca arribés a port sense naufragar, la il•lusió
es desinfla i la desmotivació cala entre l’electorat en la mesura que s’ensuma
que el futur govern d'Itaca no respondrà a les expectatives de la tropa, sinó
que continuarà sent el govern dels capitans, i que l’únic canvi només serà el
decorat. Ara bé, si aquestes picabaralles de pati d’escola no s’acaben, del que
no ni haurà cap dubte és que, tant si s’arriba a Itaca a empentes i redolons
com si ens quedem pel camí, de la desmotivació i del desengany de la tropa la
culpa no la podrem donar als espanyols, sinó que l’haurem de buscar a casa
nostra i passar comptes amb més d’alguna patum que es passa el dia fent la puta
i la ramoneta o marejant la perdiu. I perdoneu les molèsties.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada