LA LLUITA SOMORTA PEL PODER POT ACABAR PODRINT EL PROCÉS

Divendres es presentarà un llibre del periodista Pere Martí – Escac a l’Estat - on es revelen algunes dades que esmicolen i confirmen la mala maror que es respirava darrera bambolines de l’escenari on es representava la funció del 9-N, com si fos l’apoteosi de l’auto-sacramental de la unitat, del bon rotllo i del compromís de tot el món sobiranista. És a dir, mentre més de dos milions i escaigs de catalans de bona fe somniaven que amb la independència s’acabessin els cops de colze, el joc brut, les corrupteles i influències, el dret de cuixa dels de l’establishment sobre els pelacanyes, i el mal govern en general; es va sabent que, pràcticament des de les eleccions europees, la lluita per la hegemonia del lideratge sobiranista és aferrissada, sense treva i a cara de gos, encara, que no transcendeixi més que el soroll d’algun cop de porta. Si repasseu els comentaris en aquest blog sobre les conseqüències del trencament unilateral, per part d’ERC, del pacte per anar plegats, convergents i republicans, a Europa; veureu que es pronosticava una escalada de desavinences i de lletjos entre els dos partits, per una raó que, a la meva modesta manera de veure no tenia volta de fulla: amb el vent de les enquestes a favor, un partit que durant quaranta anys havia picat pedra, quasi en solitari, per bastir l’edifici des d’on proclamar una independència que semblava utòpica, no podia resignar-se, quan s’estava a punt de recollir la primera collita una mica prometedora, a apartar-se del mig i deixar el camp lliure a qui compartia taula, i a vegades llit i tot, amb els representants de l’Estat opressor a canvi que, de tant en tant, caigués algun peix al cove. Deixant de banda els greuges i les desconfiances històriques entre els dos galls del galliner, a nivell personal tampoc es pot dir que entre els dos personatges hi hagués cap mena d’empatia, sinó més aviat tot el contrari. Una empatia que és fonamental i sovint determinant en aquest tipus de tractes i enteses. I per acabar-ho d’arreglar, el president Mas va caure en la temptació, per pròpia iniciativa o mal aconsellat, de repetir després del 9-N la mateixa jugada política de l’endemà de la manifestació de l’11 de setembre del 2010: intentar capitalitzar l’èxit del carrer en benefici del seu partit. Llavors li va sortir una pífia,  ja que enlloc d’una “majoria suficient” per tallar el bacallà tot sol, es va trobar amb una majoria “a la pota ranca”, després d’escolar-se pel forat de l’aigüera 16 diputats, desengany que el va abocar a governar sota la protecció del capo republicà. Ara està per veure què passarà el 27-S, però jo diria que pinten bastos pel vaixell insígnia del nacionalisme pujolista, malgrat es faci una operació estètica a fons. Ara bé, com que en aquest món tan boig de la política no es pot dir blat fins que està al sac i ben lligat, els republicans per prudència i, sobretot per assegurar el triomf de la independència – que penja de massa fils per “fer vistes” -, estarien més disposats a fer pinya i posar-se les piles, si el president fes un pas enrere de cortesia i, definitivament, s’ungís el senyor Jonqueras com a líder únic de la moguda.

Quan llegiu en aquest informe periodístic del que us parlava, detalls d’aquesta lluita somorta pel futur poder a Itaca, possiblement la primera pregunta que us fareu, com m’ha passat a mi, és per quina raó la tropa no en tenia coneixement de tot aquesta gansoneria? En bona part, el procés va prendre empenta perquè aquesta tropa mantinguda en la inòpia de les petites misèries dels seus capitans, estava il.lusionada per estrenar la nova casa des d’on la vida donaria un tomb espectacular i tothom seria més ric, més bo, més lliure, més de tot. Però en anar descobrint, a través dels ciris trencats amb que ens surten cada dos per tres els partits dels quals ens hauríem de refiar perquè la barca arribés a port sense naufragar, la il•lusió es desinfla i la desmotivació cala entre l’electorat en la mesura que s’ensuma que el futur govern d'Itaca no respondrà a les expectatives de la tropa, sinó que continuarà sent el govern dels capitans, i que l’únic canvi només serà el decorat. Ara bé, si aquestes picabaralles de pati d’escola no s’acaben, del que no ni haurà cap dubte és que, tant si s’arriba a Itaca a empentes i redolons com si ens quedem pel camí, de la desmotivació i del desengany de la tropa la culpa no la podrem donar als espanyols, sinó que l’haurem de buscar a casa nostra i passar comptes amb més d’alguna patum que es passa el dia fent la puta i la ramoneta o marejant la perdiu. I perdoneu les molèsties.