NOMÉS CANVIANT LES ETIQUETES DELS POTS NO ES VA ENLLOC

A còpia que et fas gran et venen a la memòria consells que, en un moment o altre, et varen impactar, i que quan van maldades et retornen tan frescos com si te’ls acabessin de donar. Meditant les darreres notícies que a l’entorn del procés sobiranista s’estan produint, no puc evitar recordar una màxima que un professor no es cansava de repetir-nos perquè la tinguéssim present en la vida professional, si no volíem que els negocis que emprenguéssim anessin de mal borràs: “no perdeu mai la iniciativa, perquè si aneu a remolc del que facin els altres ja heu begut oli; fareu el que els altres vulguin, no el que a vosaltres us interessi”. Em sembla que els que acomboien aquest projecte de país que hem convingut en dir-ne “procés” - amb un to abstracte premeditat perquè s’hi sentin identificats des dels més calents als més tebis -, s’han deixat prendre la iniciativa de les mans des que, enlloc de mantenir ferm el full de ruta que tantes hores havia costat de definir i que a tanta gent va arrossegar, se’ls hi va arronsar el melic. Ho vulguin acceptar o no, el cas és que al full de ruta engiponat pel pompós Consell Assessor de la Transició se li va fer el salt, imposant potser a contracor o no, però com a mal menor per salvar els mobles, el criteri de prendre-s’ho amb calma per no passar-se de frenada i que tant li feia arribar a la meta el febrer com el setembre, si s’acabava arribant sense perdre bous i esquelles pel camí.

            Ja se sabia des de bon principi que en aquesta partida no es jugaria net i que els adversaris, sobre tot els que es revesteixen de pontífex de l’Estat, posarien tants pals a les rodes com poguessin perquè el carro del procés acabés estimbant-se per un penya-segat. Si molt m’apureu, fins i tot puc arribar a entendre que alguns d’aquests adversaris no tenen altra remei que representar el seu paper en aquest escenari per guanyar-se les garrofes mantenint engrescada la seva parròquia. El que em preocupa, en canvi, és que la nostra parròquia tingui la sensació que els seus dirigents s'estan deixant prendre la iniciativa dels dits, i que a cada nova bugada, en comptes de fer net, es perdi o s’esquinci un llençol més de l’aixovar d’il•lusions que tanta gent ha contribuït a bastir. Potser sigui una gran estratègia per resistir, però no acaba de fer el pes a molta gent que la solució per vendre allò que ens tenen prohibit sigui canviar les etiquetes dels pots. A la meva manera de veure, intentar colar receptes com “hisenda pròpia”, “estructures d’estat”, “relacions exteriors", etcètera, simplement canviant l’etiqueta és un símptoma clar, precisament, d’haver perdut la iniciativa. I, si aquell mestre de joventut tenia raó, anar a remolc només porta al fracàs.