SEGONA CARTA AL VENT
El
que em va passar pel cap quan Anita em va comunicar la terrible notícia de la
vostra mort sobtada, venint-me a buscar expressament a la casa a on m’estava de
pas a Perpinyà, no trobo paraules per explicar-vos-ho.
Em
vaig quedar de pedra, dubtant que fos cert allò que em deia aquella dona que es
preocupava per nosaltres, però a la que encara no havia tractat prou com per a refiar-me’n
massa. Vaig maleir una i mil vegades el metge que només unes hores abans va
assegurar-me que la crisi que havíeu tingut ja estava superada i que aviat us donaria
l’alta. Encara avui em retrec que no me l’havia pas de creure, que no us havia pas
d’haver deixat sola aquell vespre.
Quan
vaig tornar-hi corrents, a l’hospital, ja us havien baixat al dipòsit,
amortallada amb el mateix llençol del llit a on us havíeu mort per estalviar-se,
qui fos, la feina de vestir-vos amb la vostra roba, que quan jo vaig arribar ja
qui sap on parava.
Al
funeral, l’endemà, érem quatre gats, i sort de la pobra Anita que em va deixar
els francs justos per pagar a l’enterramorts la cerimònia més econòmica del seu
repertori. Després, encara li va lleure de presentar-me Madeleine, una xicota
de molta empenta, que em va fer saber que feia de mestra en un poblot de mala
mort, Les Cluses, a tocar de Ceret, a la comarca del Vallespir.
No
sé pas què li deuria explicar Anita de les meves peripècies a aquella mossa, el
cas és que es va oferir a fer-nos de dispesera, a mi i a les criatures, fins
que estiguéssim una mica refets, tots plegats, de les darreres sotragades. No
li podia pas rebutjar una proposta que semblava sincera; de fet, abans que jo pogués
badar boca ja m’havia presentat als dos paios que l’acomboiaven. L’un era en
René, el seu home, que va afanyar-se a ratificar-me l’oferiment de sopluig, i
l’altre en Pierre, el seu cunyat, que tenia casa parada a Perpinyà, on
treballava de paleta.
La
família d’en René, els Reynal, de seguida vaig adonar-me que eren tota una institució
a la comuna de Les Cluses, tant pel seu arrelament a aquesta terra des d’una
colla de generacions, com per tractar-se de gent que sempre s’havia tingut d’idees
avançades; una fama prou ambigua, com per amagar-s’hi més d’un equívoc. Precisament,
un germà d’en René s’havia estat una temporada a Espanya a les primeries de la
guerra, fent costat als republicans i simpatitzant amb als de la nostra corda.
Per
aquesta raó, al contrari d’altres dels seus paisans, els Reynals no ens miraven
de cap d’esquila, i quan Anita els hi va espellar la meva tragèdia i la del meu
home, Madeleine i Renè van fer mans i mànigues per afillar-nos. Em sembla que
ens tenen un xic massa idealitzats i tot, no adonant-se’n que la presencia al
poble d’una refugiada anarquista no és ben vista per tothom, i que els puc comprometre
.
En
realitat, però, el cas és que quan vàreu morir jo no tenia, francament, on
ficar-me, llevat que anés a espetegar a Paris on els contactes de que m’havien
parlat de part de la mateixa Frederica, per si de cas un dia els necessitava,
m’haurien trobat de ben segur algun forat, i potser calés i tot per ajudar-me a
fer bullir l’olla una temporadeta.
Però
jo no volia pas allunar-me de la frontera, mentre no sabes com s’acabava el viacrucis
d’en Joan, que després d’haver-lo tingut fastiguejant-se durant setmanes a la
presó de Figueres, al final se l’endugueren a un batalló de treballadors, a
Alcalà.
Ell
no ha fet res, ja que es va passar tota la guerra menant les terres dels meus sogres,
a l’Armentera, mirant de no fer-se malveure per ningú.
Jo
tampoc vaig matar ni robar, esclar; el meu únic pecat, si se li pot dir així, hauria
estat parlar més del compte i, sobretot, figurar fins uns quants mesos abans de
parir la petita, entre les militants més arrauxades i que gràcies a la meva
facilitat de lletra em vaig fer un fart d’escriure a la Frederica i a d’altres capitostos algunes de les
arengues més abrandades. Suposo que també m’haurien fet pagar la factura del
pare, que malgrat les seves xacres, fins que va tenir delit per fer-ho, es
cuidava de donar suport als milicians que tornaven ferits del front, a la
torreta que havien requisat els de la
FAI al Guinardó.
Les
darreres notícies que n’he tingut d’en Joan són de fa dies: es tracta de l’única
carta una mica llarga que he rebut sencera fins avui, rebotada com sempre via Anita.
Us en faríeu creus de com n’és d’enrevessat cartejar-nos.
Uns
quants presoners d’Alcalà es refien del capellà que manifasseja en aquell camp
de concentració disfressat de colònia de treballadors on ha anat a raure el meu
home: es veu que s’ha ofert a passar les cartes d’estranquis de la censura i
fer-les arribar a les famílies sense demanar, en principi, res a canvi.
Però
en Joan no les deu tenir totes i procura no dirigir-se’m mai pel meu nom de veritat,
ni referir-se a detalls que el poguessin comprometre si queien en segons quines
mans. Per arrodonir les precaucions, les adreça a ca l’Anita, que ja s’estava a
França des de molt abans de la guerra i, per tant, despista i no fa mal d’ulls
als borinots que espien les anades i vingudes dels refugiats espanyols. M’han
dit que treballa com a voluntària en una mena de comitè d’acollida de
republicans, que em penso s’ha empescat tota sola, pagant-se les despeses de
tot aquest tràfec de la seva butxaca, perquè en realitat és una idealista que va
per lliure i sembla que s’ho pot permetre.
En
la darrera carta, com us deia, el meu home em pinta un panorama depriment, tot
i que intenta dissimular-ho perquè no em preocupi. El que més
em fot és que m’escrigui en castellà. Precisament aquesta condició que els hi
posa el mossèn per tramitar la correspondència, em fa sospitar de les seves
bones intencions, ja que si no pensés violar i repassar el que hi escriuen,
tant se li’n fotria de l’idioma en que ho fessin, no us sembla?
A
més a més, em surt amb ciris trencats com aquest que us transcric literalment perquè em digueu si tinc o no raó de malfiar-me’n:
- “... solo te pido que vayas a misa,
pues a mi también me llevan todos los domingos y de tanto cantar el cara al
sol, ya lo sé de memoria”.
Això
mai no ho hagués escrit de bon grat en Joan que, com jo mateixa, a l’església
no ens hi han vist ni el dia del casament; d’aquí ve que juraria que està fent
comèdia a propòsit, i que n’he de deduir l’entrellat de la situació real en que
es troba, llegint entre línies i posant-hi una mica d’imaginació per destriar
el blat de la palla.
Em
diu que no pot escriure’m més sovint perquè a vegades no té ni paper per a fer-ho,
i que espera amb candeletes que el deixin anar, tan aviat com arribin els avals
que son pare pidola pel poble, arrossegant-se com un gos de porta en porta.
Però
també veig que no s’enganya pas, fent volar coloms: - ... aquí, només el que té padrins se’n surt de pressa. Espero que el
pare, que durant la guerra va amagar al soto tanta gent de dretes com pogué, en
trobi algun d’aquells a qui va salvar la vida, que vulgui enrecordar-se’n i li
torni el favor, ara que remenen les cireres. Però em temo que si ningú vol
mullar-se, m’hi puc passar aquí un any o més, a pic i pala. Mira si n’estic
d’acollonit que al travessar Saragossa, quan ens traslladaven des de Figueres, fins
i tot vaig resar-li a la
Pilarica, que diuen té de bo amb la Guàrdia Civil i els
falangistes. I és que si el pare no aconsegueix que algú doni la cara per mi,
ho tinc fotut: em penjaran del coll l’etiqueta de “roig separatista” i ja hauré
begut oli...
En
Joan no sé si resistirà un calvari com aquest.
Ell
vol encoratjar-me, però el conec prou bé per saber que està capmoix, i jo no
puc fer-hi res, llevat de no mourem gaire lluny d’aquí per si és veritat que el
deixen anar com diu o s’escapa, doncs el que tenim enraonat des de la separació
en plena reculada, és que tan bon punt pogués ens atraparia a mi i a les
criatures a França, costés el que costés, ja que era impensable que amb els
meus antecedents, els nacionals fessin els ulls grossos si gosava tornar a casa.
El
que passa, mare, és que l’espera es fa massa llarga i ja n’estem tots una mica
tips: les criatures perquè - encara que a la seva edat no s’adonen de gran cosa
- no els hi fa cap bé aquest continu bellugueig amunt i avall i, en quan a mi,
perquè francament estic tan dolguda per la fi d’en cagaelàstics que hem tingut
tanta gent de bona fe que varem fugir amb el que portaven posat i poca cosa
més, confiant que a l’altre banda de la ratlla un tropell de francesos ens
rebrien amb els braços oberts, com si fóssim germans, i ens ajudarien a
refer-nos amb escreix de la misèria.
Jo
no em puc pas queixar, dintre de tot, malgrat també les he passat putes.
Però
n’hi ha d’altres que s’ho han passat molt pitjor o ja crien malves. He vist
coses que no es poden explicar, que per molt que visqui mai no podré oblidar-les.
Per
aquesta raó, perdre’m a la fageda de Les Cluses és com fer una cura de repòs
que aprofito per reviure, a través d’una mena de cristall fantàstic una refeta memòria
de les coses que he hagut de passar, però tal com m’agradaria que m’haguessin
passat, incloses les il·lusions marcides. M’agrada tancar els ulls per fantasiejar
millor, i percebre com les meues petjades desperten records i perfums oblidats
pels corriolets solitaris de la fageda o, tal vegada, destorben el son d’un
follet suspès, miraculosament, de l’aire blau i tebi que em fa sentir àgil i
alegre, com si un jardí de sensacions per estrenar esclatessin dintre meu.
No
us ho creureu, mare, però us juro que he vist més d’un dia com sorgien del fons
de les ombres més pregones del bosc, materialitzant-se del no res, unes figures
esveltes i tan transparents com un devessall de llum. Primer se m’acostaren
tímidament, com si volguessin jugar amb mi sense esglaiar-me.
-
Qui sou?– els
hi vaig preguntar, agosarada el primer dia.
- Som els sospirs, els desitjos, els afanys que volies sepultar de viu en
viu, escagarrinada de por quan et vares deixar anar, enlloc de plantar cara als
que t’empastifen i et fan arribar a dubtar d’allò en que has cregut, des que tenies
ús de raó –,
em respongueren, fent una cantarella burleta.
Parant
atenció a les veuetes del bosc he descobert tantes coses que considerem incomprensibles
i misterioses, només perquè estan embolcallades de superstició i d’ocultisme o,
senzillament, perquè ningú es vol prendre la molèstia de polir, sense presses
ni perjudicis, cadascuna de les seves arestes i cantells.
Qui
sap si als poderosos i a la gent d’upa, no els hi sembla un joc de canalla, que
alguns malgastem els millors anys de la nostra vida enfilant utopies. Em refio
que la generació dels meus fills o la dels meus néts escopiran a la cara
d’aquests tifes, algun dia, el blasme i
el regany per la seva egoista miopia d’avui.
-
Potser no és per malícia que són d’aquesta mena de pensar, sinó per falta de
sensibilitat o de fantasia –
vaig tractar de disculpar-los al principi, en un ingenu gest de bona voluntat
que no va servir-me de res.
-
Tothom té dret a somiar truites i a fer volar coloms –
varen engaltar-me, sense donar-me peixet, les veus del bosc; i com si em coneguessin
de tota la vida, van afegir: – No és això el que penses?
Aigua passada, no mou molí, ja ho
sé, em deia a mi mateixa traient-hi importància als meu pensaments.
Però,
les veus del bosc tenen un xic de raó al retreure’m la meva fluixesa d’ànim.
Comptat i debatut, potser només serveixo per empescar-me romanços ensucrats o
per engiponar discursos engrescadors perquè els pronunciïn els altres; però
m’he avesat a mirar les persones de fit a fit quan hi parlo, i d’aquesta habilitat
si que me’n sento orgullosa. De la mateixa manera, perquè m’he acostumat per
força a que m’escorcollin fins a les entranyes, a la recíproca mai abaixo la
mirada davant de ningú. He comprovat que és la forma més planera d’esgarrapar les
poques o moltes escates de sinceritat i de veritat, amb que les persones enfarcellen
confidències.
Les
sensacions que experimento a la fageda quan em poso a somniar, són simplement
una projecció de la fantasia – blasmada avui, però encara perfectament possible
– d’aquell univers en llibertat que maldava des de les beceroles de la mà del
pare. Tot un món de follets desconeguts va i ve pel bosc, fent-me companyia
mentre deixo que els peus llisquin pel camí encatifat de fulles seques. Al meu
entorn, es fa un silenci aspectant, només trencat pels murmuris de les manes
d’aquest poble encantador, a on m’ha arreplegat la generosa Madeleine.
Quan
tanco els ulls, us ho repeteixo mare, puc confegir la flaire i el missatge d’aquells
somnis esquinçats que passen i traspassen davant meu, penjats de les espatlles
mig esguerrades dels gnoms burletes, que em volen fer delir.
I
un reguitzell de projectes i d’il.lusions adormides acaben bellugant-se com petits
nenúfars dintre les meves mans, que havia arribat a pensar, ruca de mi, que estaven
buides. Ara que ja m’he refet, després de desxifrar l’eloqüència silenciosa i
sorprenent dels racons de la fageda, gràcies als follets o a les fades que van
impedir que em deixés escolar l’esperit d’un cos aleshores torbat, abatut i
bescantat.
Noteu, mare, que al final us parlo d’esperança?
Heu
entès que, en el fons, les meues paraules anteriors són gemecs de confiança en
els que ens vindran al darrera?
Ja
sé que el pare sovint deia que qui viu només d’esperança mort dejú, i que esperant,
esperant, t’hi pots florir. Però jo crec, ara més que mai, que tota pedra fa
paret. Ja els hi lleurà de reivindicar les nostres utopies, avui estèrils, els
que ens segueixin, quan parin de desfullar la margarida del dubte, o de perdre
el temps desxifrant horòscops perversos. Per aquesta raó, m’he convençut que tinc
encara per davant un camí per estrenar, ple d’infinites sensacions verges.
-
Tot arribarà – em consolen i m’encoratgen, a la vegada, les
veus del bosc.
I
jo penso que sí. Que després d’una època dolenta en ve una altra de bona. Que les
coses avui són com són i demà, de ben segur, pintaran d’una altra manera, i que
igual com hi ha una llei per a la mort, també n’hi deu haver una altra per als
que volen sobreviure.
- Allavonces ja hauran
assolat els teus ideals i, potser, fins i tot, et sigui reconegut tot l’esforç i
el sacrifici que hi has esmerçat per a defensar-los – em
van somriure, fent-me una ganyota de complicitat.
Beneita del cabàs, vaig pensar, no
t’ho creguis pas!
Però
després ho he arribat a entendre: quan els hi caigui la bena dels ulls a tanta
gent que l’esparvera sentir a parlar de revolució, llavors potser sí es reconeixerà
que els somnis del pare, i de tants altres com ell, foren profecia. Sonarà una
tonada des les entranyes de cada arbreda, arreu del món, que proclamarà que
l’home ha nascut per ésser lliure; si cal amb l’ajuda de tots els déus o de
tots els dimonis.
Encetada aquesta correspondència a través del vent,
us prometo mare que no tornaré a empedregar-me el fetge per culpa de ningú.
Bata
qui bata, ara és la meua.
Ho
demostraré sobrevivint, sense acceptar ni posar condicions prèvies, tal com m’escriu
en Joan en la darrera carta llarga i concentrada que m’ha pujat Anita des de Perpinyà.
He dit concentrada, perquè és inversemblant la quantitat de lletres que el meu
home pot arribar a encabir-hi en una fulla, per aprofitar fins al darrer bocí
de paper.
TERCERA
CARTA AL VENT
En Joan s’està deixant anar, mare.
Els
esforços del sogre per aconseguir que algú respongui per ell han estat endebades.
Els hi ha girat la cara quasi tothom, inclús el mateix capellà que en Joan va estar-se
de denunciar, quan el tingueren uns quants dies amagat al paller del soto. Ni a
mi m’ho havien xerrat, i no pas perquè no se’n refiessin que em mossegués la
llengua, sinó per no posar-me en un compromís amb els meus principis. Però quan
ho vaig saber, si voleu que us digui la
veritat, no em va fer ni fred ni calor.
El
sogre es pensava - ja que en un moment donat havien ajudat a escapar de les
temudes saques, tant al mossèn del poble com a d’altres veïns que pixaven aigua
beneita –, que si mai necessitava un cop de mà, tots aquells desgraciats als que
havia salvat la vida farien cua per a tornar-li el favor.
Doncs
ha estat que no.
Jo
prou que m’ho temia que passaria això, malgrat també és cert que desitjava de
tot cor que l’odi s’hagués deixatat, amb el pas del temps. Mireu si en té de pebrots
la cosa que, per postres, segons m’escriu en Joan, el meu sogre s’ha hagut de
passar tres nits a la garjola perquè la majordoma del capellà que protegiren
dels esvalotats, i que va recuperar la rectoria tornant de bracet amb els nacionals,
el va denunciar per renegaire, quan el va ensopegar esbravant-se de valent amb
el matxo de la tartana, perquè no el volia creure.
Al
pare d’en Joan, un pagès de no sé quantes generacions, els renecs més recargolats
li surten pel broc gros, tant com a la majordoma les jaculatòries. La temporada
que varem viure plegats al mas li’n vaig sentir a dir de tots colors i de tots
els calibres, sovint sense venir a compte, només perquè era la seva manera
d’expressar-se i prou; però en cap d’aquelles paraulotes no s’hi enfonyava ni
una unça de malícia, ni d’ànim d’ofendre a Déu ni als homes; us ho podeu ben
creure.
El
que em sap greu és que aquesta tírria inexplicable de la majordoma i la flema
del capellà desmemoriat, la pagarà, de carambola, el meu home, que mai ha trepitjat
un ull de poll ni dit una paraula més alta que l’altra; que, si per cas té
alguna feblesa, és la de ser massa tolerant i creient. A ell sempre l’he
conegut respectant totes les opinions, malgrat que no hi combregués ni de
lluny, doncs pensa que ningú té l’exclusiva de la veritat i, per tant, cal escoltar
i sospesar tots els punts de vista.
Una
prova fefaent d’aquest tarannà en són les nostres pròpies relacions de parella.
Hem pujat plegats al poble des de joves, però mentre jo sóc un cul de mal
seient, que volia entendre de tot i ficar la banya arreu, ell es conformava tafanejant
els secrets del terròs i procurant que les collites es poguessin fer
puntualment quan pertocava, perquè l’amo del mas on fan de masovers, anés ben
servit sense vinclar la carcanada.
Tot
i això, la nostra relació mai se n’ha ressentit de que els respectius capteniments
campéssim per camins diferents. Ens hem estimat apassionadament quan pertocava,
i respectat la manera de pensar de cadascú; inclús gosaria a dir que, en aquest
aspecte, ell s’ha avingut més amb totes les meves camàndules, a l’inrevés de
jo, que sovint se m’acaba la paciència massa aviat, i ho engego tot a parir
panteres.
Ara,
en canvi, mentre jo em mantinc ferma defensant els plans que varem fer – d’anar
a tot o res -, ell ja s’està trencant les banyes fent volar coloms amb la idea
de recomençar de nou amb les criatures on sigui, renunciant a tot el que calgui
per, simplement, estar junts i esperar que vinguin temps millors. En Joan
sempre ha tocat de peus a terra, mentre que a mi, ho reconec, era a qui m’agradava
massa desvariejar i embastar utopies.
De
manera que si barrina tant, malament: deu ser senyal d’inseguretat, d’incertesa
o de cansament.
A
hores d’ara es comença a desdir del propòsit de retrobar-nos a França perquè ja
es dóna per la pell pel que fa a aconseguir avals, i em tempteja per si em
veuria en cor de donar passos, sense ensenyar massa l’orella, per intentar que
em deixessin tornar amb l’excusa de les criatures. Em venen les llàgrimes als
ulls només de pensar en les falòrnies que s’inventa, per engalipar-me amb
projectes irrealitzables. Com cony vol que torni, amb el sarró que em penja de
l’esquena?
A pesar d’aquests rampells
d’entusiasme, el trobo baix de moral, doncs a cada ratlla de les cartes noto
com si canvies d’humor. Espero que es degui a que ha d’escriure a estones i aquest
continu prendre i deixar fa que una carta llarga, com la darrera, estigui
farcida d’alts i baixos, que traspuen estats d’ànim diferents, els de cada
moment que s’hi pot concentrar. Per exemple, després de fer-me l’article dels
seus estrambòtics plans de reagrupament familiar, em sorprèn explicant-me que
els han pelat al zero perquè hi ha una passa de poll verd, malaltia que segons
diu, a qui se li arrapa fort el deixa bastant malparat.
Si
mantinguéssim una conversa com déu mana, asseguts a l’eixida de casa com en els
bons temps, li podria rebatre els seus arguments un a un amb franquesa; però
tal com estem ara es fa difícil d’entendre’ns: ell m’escriu, però jo no puc pas
respondre’l perquè la meva carta el comprometria i, per tant, mantenim un
diàleg bord. En un racó de la fulla, fent una lletra tan diminuta que es
complicat d’entendre-la, diu que corre la brama que els batallons de
treballadors seran dissolts aquest estiu i que només els mantindran per a
pròfugs i desertors. Suposo que aquests rumors - vés a saber qui els fa córrer
- li donen ales per a fer-se els cabdells
que es fa.
Del que no se n’adona o no vol
entendre és que jo no puc tornar a Espanya com si res. Anita i Madeleine m’ho
han tret del cap sense miraments: si aquí ja me les fan passar magres,
imagineu-vos com em tractarien els de l’altre cantó de la ratlla si decidís
pidolar un salconduit. M’aconsellen que no tingui pressa en mourem d’on m’estic,
i m’asseguren que no cal que m’amoïni pel sostre o per la teca, que no em faltarà
de res, fins que tot torni a ser com abans.
Renè
ha anat més lluny, aconsellant-me que no visqui tan pendent d’en Joan, i que
procuri pensar una mica més amb mi mateixa i en les criatures. També em recomana
que per res del món, tampoc no se m’acudeixi recórrer als contactes que em van
proporcionar a París, doncs li consta que entre els anarquistes tenen infiltrats
confidents els fatxes.
I
m’ho ha dit amb un retintin, que m’ha fet angúnia.
He
de reconèixer que en René està molt al corrent de la situació dels refugiats a
França i, segons m’ha explicat, les coses estan força embolicades, amb
interessos entortolligats, sobretot des que els fatxes alemanys es passegen per
França, com si fos pel jardí de casa seva. M’ha assegurat que a la quieta, com
si se’n donessin vergonya o no volguessin esverar el galliner, deporten els republicans,
si veuen que en poden treure suc fent d’escarrassos a les seves fàbriques de
guerra.
En
resum, que el millor serà no bellugar-me i aprofitar l’oportunitat per fondre’m.
Més endavant, ja veurem què passa. Els Reynal són bona gent i amb Madeleine la
complicitat és total. Però, no sé què fer. Sabeu, mare, què es trobar-te sola i
sense referents on poder-t’hi arrapar?
Tota
la meva vida he caminat cap endavant sense aturador i avui, per primera vegada,
volen que m’estigui quieta, com qui s’amaga darrera un canyer per passar
desapercebuda. Em pregunto on endreço els meus ideals, aquells en que he cregut
sempre i dels que no penso renegar. No puc pas plegar-los ben plegats, i desar-los
dintre d’un calaix com si fossin llençols o estovalles, entre d’altres raons
perquè de tan bruts i esquinçats com estan, algun fan pena de veure.
Paro
d’escriure perquè sinó, mare, el meu coratge d’ahir, aquell delit que havia recuperat
gràcies als follets del bosc, esdevindrà
estèril i sense cap fonament. Voleu que us digui, de veritat, com em sento?
Doncs,
vet-aquí: em sento profundament estafada!
(continuarà dijous 4art i últim capítol)
