UN ATEU PRESIDEIX EL CONSELL DE CAPELLANS DE HARVARD

Ja m’ho deia la baba: “no te n’aniràs mai a dormir sense saber-ne una de nova”. I és tan veritat aquesta dita que a vegades te n’emportes una bona sorpresa, perquè mai t’haguessis imaginat que fos possible “allò” que acabes de saber. Els escriptors romàntics francesos, amb Flaubert i Baudelaire al capdavant, van parir a mitjans segle dinou una expressió – èpater le bourgeois – que va fer fortuna per descriure d’acció de caure de cul els puritans burgesos, davant les freqüents provocacions intel·lectuals d’una generació de lletraferits i artistes, a mig camí entre l’avantguardisme i la revolució. No sé si n’hi hauria prou amb aquella ben trobada expressió per reflectir la immensa sorpresa de la burgesia universal en llegir suara la notícia que el consell religiós de la icònica universitat nord-americana de Harvard, ha elegit en votació secreta i per unanimitat un capellà ateu com a president de l’organisme col·legiat. Es tracta d’un rabí jueu de 44 anys, Greg Epstein, que no s’amaga de regatejar l’existència de Déu, proclamant com a recanvi un concepte retòric: l’humanisme espiritual. Embolica que fa fort!

El curiós del cas és que la universitat de Harvard va ser fundada l’any 1630 pel pastor John Harvard com escola per formar clergues sota el lema: “la veritat per Crist i l’Església”, per tal de mantenir quiets a la pleta de les seves respectives esglésies tradicionals els colons puritans assentats en una Nova Anglaterra, farcida de llibertinatge i poca devoció. Ara, amb la decisió que un reconegut ateu guiï i faci de portantveu del consell interreligiós de la prestigiosa universitat, a banda d’agafar amb els pixats al ventre a una opinió pública gens preparada per entomar un sotrac sentimental d’aquesta magnitud, ha posat la qüestió sempre cantelluda de l’existència o no de Déu en el bell centre del debat acadèmic i de la xafarderia popular. El full de ruta del conjunt de més de 40 capellans que representen al campus les comunitats d’obediència cristiana, jueva, hindú, budista i d’altres creences que s'hi belluguen, té per finalitat coordinar les diverses activitats religioses procurant no que no entrin en col·lisió els respectius ramats, tenint en compte que la religió i l'espiritualitat en el seu sentit més ampli no deixa indiferents els estudiants i que els capellans són personatges molt influents en el campus. Per aquesta raó ha sobtat tant que, per expressar-ho sense embuts, la capellanada hagi triat una guineu per vigilar el galliner.

El capellà ateu i no obstant devot no se n’amaga de les seves conviccions, i encara no fa quatre dies ha ratificat públicament a través dels mitjans la filosofia del seu credo, que situa l’humanisme com a pal de paller: “... sí, soc ateu. Considero que el concepte d’un Déu sobrenatural és una cosa que els humans van crear i no pas a la inversa. Per a mi, i tinc al cap moltes persones no religioses, probablement milions o fins i tot centenars de milions, per a les quals el més important en aquest món es donar a la vida un significat i un propòsit concret, construir un món millor, lluitar per la justícia i per un món humanista que busqui el bé sense passar necessàriament per Déu”. Quan aquest rabí al·ludeix a la gent que pensa com ell no fanfarroneja ni va desencaminat del tot: la mateixa església catòlica, per exemple, reconeix que una majoria jovent que puja ja no està per orgues religiosos i es conforma "sentint" l’espiritualitat “a la seva manera”. El bisbe de Los Angeles, esclar, no hi està d’acord amb la decisió de la capellanada de Harvard i li ha retret al rabí i als seus col·legues que un capellà, com a mínim, no pot negar Déu. Un amic meu que es vanta amb orgull del seu agnosticisme militant, em digué un dia: “Si tens fe no cal que el facis preguntes, i si no en tens és inútil de fer-te’n”. Justa la fusta, vaig pensar de primer! Però el problema és si fos veritat que a vegades presumir de tenir o no tenir fe és una manera de fingir, de representar "un paper". En Vicenç Villatoro m’ho va deixar clar en el deu llibre “Un home que se’n va”, quan escrigué: “sense fe, tots els pelegrinatges deceben”. Aquesta confessió li compro. És més, a la meva manera de veure, el que més m’ha cridat l’atenció d'aquest afer del capellà ateu de Harvard és que el bon home hagi deixat ben clar que no li passa pel cap que tal com ell pensa hagi de pensar tothom. Ojalà fos aquest el tarannà de tots els religiosos d'arreu: ens estalviaríem molts talibans i gaudiríem de més humanistes.

(Que sigueu feliços aquest final de setmana. Ens retrobarem diumenge vinent en la selecció dominical de “cartes al director” per donar veu, precisament, a gent que pot estar carregada de la "seva" raó. Dilluns reprendrem les reflexions diàries habituals, féu bondat i penseu per vosaltres mateixos)

VIURE PENDENT DE LA GOTA MALAIA QUE ENS FAN PENJÀ DAMUNT DEL CAP

 Temps era temps existien dos instruments de tortura que afortunadament ja no estan de moda físicament, encara que psicològicament en tinc els meus dubtes sobre si han passat del tot a la història. La “bota malaia”, per exemple, era un instrument de tortura en forma de bota de fusta que tenia un mecanisme que feia que el peu del torturat hagués de suportar una pressió molt forta que anava augmentant de manera gradual i acabava trencant-li tots els ossos, enmig de dolors terribles. D’altra banda, existia la “gota xinesa”, que consistia en immobilitzar la persona torturada, girada de panxa enlaire, de manera que cada pocs segons li queia una gota d’aigua freda al front; els botxins la deixaven en aquesta postura tot el temps que calgués, lligada i sense donar-li de menjar ni de beure, mentre la gota d’aigua intermitent no la deixava dormir. Tenia set, però tot i que l’aigua li regalimava pel front no podia beure, fins que es tornava boja i acabava morint d’un atac de cor. Suposo que llevat de en algun racó de món, d’aquells on Jesucrist hi va perdre l’espardenya, tortures tan salvatges ja no s’usen. Però no us penseu pas que anem pel bon camí, ja que existeix un tipus de tortura molt més subtil, punyetera i cruel: consisteix en masegar-nos cada dia la paciència des de la premsa, la ràdio i la televisió a còpia de noticies esgarrifoses que ens posen la pell de gallina, i de pronòstics i comentaris tòxics que ens desestabilitzen la serenitat, com si tinguéssim talment una gota malaia penjada sobre el cap. Per cert, no sé per quin cony de deformació lexicològica la “gota xinesa” original s’ha acabat popularitzant com “gota malaia”. Algú en sap el per què?

 Si féu memòria, tirant unes quantes milles enrere, us adonareu que en la història de la humanitat no ha passat un sol dia que hàgim pogut estalviar-nos de suportar el degoteig (a vegades un vertader bombardeig) de brames, notícies o prediccions catastròfiques, sovint apocalíptiques. Ai, reforca de Pallanga! Poc ens podem escapar de l’efecte devastador de reportatges estridents i de comentaris alarmants des dels cercles on es moltoneja i garbella tant l’opinió pública, que segons quins dies per pair la dosis de derrotisme o alarmisme il·lustrat que ens engargamellen interessadament, necessitem unes quantes tasses de valeriana. Que si això del volcà no se sap com acabarà; que si la treva pandèmica és una manera sibil·lina d’afluixar la corda perquè la tibem i acabem penjant-nos tots solets quan aquest hivern vinguin maldades; que si les màfies de la droga estan colonitzant Catalunya; que si el feixisme s’està descarant i creix imparable a Europa fins que ens donarà un gros disgust: que si tenim l’economia a la quinta pregunta i estem tan endeutats que el dia que els creditors comencin a passar comptes ens deixaran en calçotets; que entre la llum que no para de pujar i el gas que ens costarà un ull de la cara, quan arribi el fred les passarem putes; que ja veurem qué passarà quan esquerdillin les pensions que són la única font d'ingressos de molta gent; que no ens escaparem de les xurriacades del canvi climàtic frisós d’aixafar-nos la guitarra i fer-nos purgar tots els atemptats a la natura; que si cada dia estem més a prop de veure com es fa realitat allò que “de fora vingueren i de casa ens tragueren”; que si fins i tot el Papa de Roma ho veu tan negre que confessa que alguns dels “seus germans” el voldrien veure mort... Quina tristesa fa tot plegat! I, per acabar-ho d’adobar, quan una part del jovent al crit de “llibertat” opta per pixar-se a la boca de les autoritats i del sistema, una colla de cínics acusen la generació de la transició de no haver tramés valors, vells i nous, al jovent.

 Aquesta, llamp me mau!, sí que és la moderna i perversa versió d’una “gota malaia” que plana sobre els nostres caps i ens deixa baldats d’angoixa, per molts paraigües de color de rosa o de blau cel optimista que parem per a no amarar-nos de la mala llet de la inseguretat i la indefensió. El terrabastall d’inestabilitat existencial amb que les notícies quotidianes ens amoïnen des de bon matí, deixa cada dia més gent traumatitzada psicològicament, alguns inclús s’arraconen a un costat per a no fer nosa. Si no reaccionem enèrgicament, amb un bon cop de geni, ho tindrem pelut per a refer-nos d’aquesta mena de catalèpsia mental induïda en que ens està transformant una galdosa i surrealista versió de “gota malaia” que està aconseguint fer-nos creure que l’abans era un somni, el després una broma pesada i el present una enganyifa sarcàstica.

 Ara bé, el que em preocupa de veritat és que massa sovint els esforços de persones sàvies i entenimentades que pretenen relativitzar el pessimisme egoista destil·lat des de les maleïdes “gotes malaies”, són ridiculitzats i befats per qualsevol pallasso a sou de vés a saber qui, que té com únic objectiu fer broma de tot. Si no som capaços, doncs, de plantar-nos i fotre una bona puntada de peu a les “gotes malaies” que ens fan la vida impossible, val més que baixem la persiana i fotem el camp. A la meva manera de veure, penso que les persones en temps de pandèmies i de tribulacions, hauríem de treballar per viure tal com som, sense deixar-se enlluernar pel que voldríem ser i, sobretot, sense avenir-se a ésser com els altres voldrien que fóssim. I, per favor, parem de combregar amb el mantra de que les aparences enganyen, fins que no ens hagin enganyat de veritat. És veritat que hi ha molta hipocresia i mala fe escampada arreu, però no tanta com es diu i, molta menys de la necessària per a fer-nos perdre l’esperança d’engegar les “gotes malaies” a prendre pel sac.

MENTRE SEGUIM LLENÇANT MENJAR, ES CULPA ELS MENJADORS SOCIALS DE PEIXER DELINQÜENTS I LA CARAM S’EMPIPA

 

No em refereixo al menjar que es llença a la bassa perquè està a punt de caducar ni al que, com a mesura de logística comercial, es destrueix discretament en origen per equilibrar el mercat i evitar així que els preus baixin més del compte per excés de producció, desestabilitzant els resultats de les empreses d’alimentació. Em refereixo al menjar que deixem al plat, a casa o al restaurant, perquè no ens ha agradat, estem massa tips o, simplement, ens n’havíem posat massa. Jo encara sóc d’aquella època que a casa, els pares o els avis ens ensenyaven que el plat es deixa net com una patena, sense relleus; però, suposo que per desgràcia, com passa amb molts altres valors tradicionals, aquella bona costum de no deixar vianda al plat en temps de vaques flaques s’ha perdut escandalosament, a casa i a fora, tan bon punt les vaques començaren a anar grasses.

Si traiem el nas per qualsevol cuina de restaurant un cap de setmana – malgrat la pandèmia ha sentenciat la majoria de bufets lliures que convidaven la gent a menjar més amb els ulls que no pas amb la boca -, observarem que malgrat una minoria està sensibilitzada per emportar-se’n a casa en tapers les deixies dels àpats, els cambrers encara retiren plats mig plens de teca no consumida, masegada a cops de forquilla i totalment inaprofitable, sense que ningú en faci escarafalls. Les criatures massa consentides són les primeres que deixen vianda al plat sistemàticament, i pocs dels adults que els acompanyen a taula gosen d’explicar-los que això no es fa i, sobretot, per què no s’ha de fer. Pobretes criatures, no fos cas que s’estressessin si algú les renyés! A l’escola, almenys a la mainada que s’hi queda a menjar se l’adoctrina (per-doneu l’expressió, però a vegades impartir “doctrina” sana convindria per restablir una taula de valors que es va perdent) sobre com n’és d’insolidari llençar menjar; però quan mengen a casa o participen d’alguna festa familiar, ni els pares ni els avis, que ja és gros, i ja no parlem de tiets o padrins que ho hi toquen cap pito en l’educació dels fills d’altres, s’hi esforcen predicant amb l’exemple, perquè la canalla valori la importància que té en un món on tants passen gana, deixar el plat ben net i no fer rossegons de res.

Però no només per vàries raons gens raonables se segueix llençant menjar que es podria aprofitar, sinó que ara uns quants ganàpies que tufegen a formol arrufen el nas i busquen tres pèls al gat a iniciatives per donar menjar als que no se’l poden comprar perquè les circumstàncies de la vida els ha deixat més escurats que les rates, però que no consideren sigui perdre la dignitat “parar la mà” en comptes de robar. Concretament, aquestes acusacions que s’han fet a la plataforma d’aliments que promou sor Caram, a Manresa – i suposo que en altres indrets hi deu haver gent que si no fa insinuacions semblants les pensa -, en el sentit que a les cues dels bancs d’aliments i serveis socials s’hi trobarien bastants dels delinqüents que en haver-se atipat a costa de la solidaritat no paren d’incordiar la convivència ciutadana. La monja mediàtica els hi hagut de parar els peus sense contemplacions a aquests esgarriacries, afirmant que “donar menjar a qui passa gana” no té res a veure amb alimentar la delinqüència.

De fet, s’ha de ser una mica capsigrany banyabaix per sortir amb aquests ciris trencats: la delinqüència no s’engreixa precisament dels plats calents que es serveixen als menjadors de les plataformes d’assistència social. Sense anar més lluny, potser caldria que la societat “bonista” que aprova l’acolliment de refugiats de tota mena a prop de casa, és preguntés si la culpa de la inseguretat ciutadana, que no es pot amagar sota la catifa, la tenen els bancs d’aliments i els serveis socials eixorcs per manca de recursos o, més aviat les nefastes polítiques de l’establishment en general, en no recolzar les seves bones intencions de boquilla preveient llocs de treball suficients perquè tots els nouvinguts que reben amb els braços oberts puguin guanyar-se la vida dignament i tinguin un lloc on viure com persones, en comptes d’abandonar-los en mans dels que, des dels segles dels segles, es fan rics explotant i prostituint els que viuen a la misèria.

I, tanmateix, dotant-se com a societat responsable d’uns mecanismes ràpids, implacables i sense hipòcrites escrúpols de consciència quan toca separar el blat de la palla, i expulsar de la societat acollidora aquells individus que podent triar civisme i escullen delinqüència. Per tant no hi doneu més voltes: mentre no s’erradiqui la misèria i es doni a totes les persones – ep!, les d’aquí i les forasteres -, la possibilitat de guanyar-se la vida dignament sense dependre de la “caritat” i el “bon cor”, ens agradi o no, la delinqüència serà inevitable mentre la classe política no s’amari d’una veritat de pissarrí; que ni les cases ni les “bones obres” es poden començar per la teulada. Si no s’hi fan uns sòlids fonaments que garanteixin la convivència i la justícia social, ja podem anar cantant missa tots els xitxarel·los idealistes que, sense experiència, es creuen saber-ho tot.

FLIPO PER UN DESORDRE TAN ORDENAT, QUE SEMPRE EM PERMETI TROBAR EL QUE BUSQUI

 A la meva manera, sóc una persona endreçada; però per sort no estic obsessionat per l’ordre com d’altres que conec, que no poden suportar que res es bellugui de lloc. També en sé d’alguns que viuen enmig d’un vertader caos i no s’estressen, com si fos el més normal del món viure envoltat de coses escampades sense ordre ni concert. Pensant-hi bé, he arribat a una conclusió sobre aquesta qüestió que es resumeix en quatre paraules: no és pot dir de ningú que sigui un deixat, mentre sàpiga exactament on buscar cada cosa. Quan treballava, els meus companys de despatx tenien respecte de l’ordre uns comportaments molt diversos, en algun cas estrafolaris i tot, sovint pintorescos. Des dels primmirats que volien que la seva taula i per extensió el lloc de treball estiguessin sempre nets com una patena, fins els aparentment d’un tarannà baliga-balaga que amuntegaven sobre la taula gavetes plenes de papers, i apilotaven pels racons munts d’expedients en curs o pendents d'arxivar.

Els experts en productivitat suposo que tindrien, si els ho preguntéssim, opinions per tots els gustos en aquesta matèria concreta de ser ordenats, segur que alguns de ben contradictoris. Per exemple, uns potser dirien que atendre visites davant d’una taula pràcticament verge de paperassa pot donar al client la falsa impressió client que la feina escasseja, una aparença no gaire afalagadora des del punt de vista de màrqueting i d'imatge. En canvi, d’altres potser ho trobarien positiu en el sentit de predisposar el client a pensar que la persona que els atén ha deixat de banda tots els altres assumptes que té empantanegats damunt la taula, per centrar-se exclusivament en el seu problema. A mi em sembla, però, que com en altres aspectes de la vida quotidiana, professional o domèstica, també en quant a l’ordre o el desordre ens posem sovint massa transcendentals, ja que des del punt de vista pràctic el que importa, anant al cap del carrer, és que l’aparent desordre no acabi en un caos que col·lapsi el rendiment i l'eficàcia. 

Creieu-me, no us heu de preocupar per si se us pot considerar desordenats perquè aparentment teniu el despatx o la casa desendreçada, mentre trobeu com si res cada cosa, quan la busqueu. Això voldrà dir que, en inclús en el pitjor del casos, controleu el desordre i que, en realitat, no sou uns addictes a l’anarquia sino uns fans del desordre ordenat. Inclús podríem trobar-li quelcom de positiu: el desordre dintre d’un ordre serveix per mantenir el cap ben àgil i encebat per recordar sempre un vàreu posar aquell expedient, aquell llibre, les ulleres o les claus del cotxe... En el fons, si teniu tendència a ser una mica desendreçats, desactiveu els efectes negatius d’aquesta costum – em resisteixo a qualificar-ho de vici -, atenent-vos a un mètode lògic i tolerable que, si m’ho permeteu, definiria com un desori o desgavell “rutinari” que es podria traduir per desendreçar seguint una rutina i un mètode.

El vocabulari català és pròdig i ens ofereix sinònims de desordenat, al meu parer ben simpàtics i enginyosos, que no sé si encertaré a resumir-los tots: “a tres quarts de quinze”, “anar en orri”, “damunt davall”, “en doina”, “en renou”, tenir la casa o el despatx com "una olla (de grills, de cargols, de cols, de puputs)”, ser “can penja i despenja”, “no haver-hi pany que servi”, “no haver-hi rei ni roc”, “no tenir ordre ni concert”, viure com a "can pengim-penjam”... Els avantatges de no ser un baliga-balaga en la vida quotidiana són per tenir-los en compte: no només l’accessibilitat i l’estalvi de temps, sinó que també la sensació de tenir-ho tot sota control redueix l’estrès.

Ara bé, no en féssim un gra massa: ser ordenat de forma obsessiva condiciona la vida fins al punt de córrer el perill de posar-vos malalts de perfeccionisme; tanmateix, el desordre tampoc és cap ganga, ja que eixir del caos fa perdre molt de temps. O sia, que totes les masses piquen. Ser ordenat, en definitiva, no és cap virtut ni un mèrit, sinó un simple hàbit que normalment s’aprèn de petits, en l’ambient familiar. Si hom creix en una casa ordenada, veu els pares vetllar per l’harmonia de mantenir l’ordre al seu entorn i en la seva manera de pensar, sempre procurarà no comportar-se com un desguitarrat. Jo, repeteixo, ho tinc clar: sóc dels que em vanto de conviure en un desordre ordenat que em permet de trobar a la primera tot allò que busco. I quan de grans ens comença a fer la guitza la memòria, tenir el “terrat” una mica endreçat ajuda a no quedar-se amb la paraula a la boca quan, en un moment donat no trobeu la paraula, l’adjectiu, el cognom o el simple record que us fa falta per completar una frase. Si heu estat endreçats, encara que sigui a la vostra manera casolana, amb un pessic de concentració sempre us en sortireu.

SUPERSTICIONS (2ª) I DESPRÉS DEL CONTE D’AHIR, LA REFLEXIÓ D’AVUI.

 

Atenyent-nos exactament a les definicions que dona el diccionari, la superstició s’ha d’entendre com: “una excessiva reverència o por envers les coses desconegudes o misterioses”. La superstició, pot estar influenciada tant per la por per un excés de fe, però la frontera entre una cosa i l’altra és borrosa. Els supersticiosos es caracteritzen per voler donar explicacions màgiques a allò on la ciència encara no ha dit la darrera paraula. I és que la fe està tan entortolligada amb la superstició que, per exemple, encendre una espelma a la Marededéu per uns es pot considerar una mostra de devoció, mentre que d’altres ho veuran com una prova de superstició. La doctrina catòlica posa totes les supersticions al mateix cistell: com que atribueixen poders sobrenaturals a altres entitats diferents del seu únic Déu, considera que la superstició sota qualsevol disfressa – idolatria, màgia o vidència -, és un pecat dels grossos. Des d’altres punts de vista més laics, la qüestió és molt més senzilla: la incertesa és sempre el terreny adobat on creixen ufanoses les supersticions. Tal com es va fer palès ahir, en el relat sobre la llegenda dels “tocats pel foc”.

La germana d’en Dalí, l’Anna Maria, que era una supersticiosa tan mesella com son germà, s’hi referia metafòricament a aquest sentiment com una basarda davant el desconegut, en la biografia del geni de Port Lligat: “... el vent de la imaginació infla les veles del pensament i, com la proa de la barca en tallar l’aigua, així el present penetra en el futur tot deixant un rastre d’inquietud”. Les pors ens mostren com en som d’indefensos davant allò que no controlem, i volem justificar en certa manera la contínua recerca de dades per comprendre els fets inexplicables que ens envolten, sobretot aquells que ens sobrepassen perquè arrapant-nos a la superstició sovint trobem explicacions que ens ajuden a suportar-ho. És coneguda l’antiga aprensió dels mariners a embarcar dones al vaixell, però potser no tant com el recel a traginar conills a bord, amb l’excusa que aquests prolífics animals podien inundar el vaixell de cries que acabarien rosegant les amarres i el casc, fins causar un naufragi. Ja no parlem de la malastrugança d’obrir un paraigua a dins de casa, passar per sota d’una escala, embarcar-se o casar-se en dimarts o ensopegar amb un maleït gats negre... Ara bé, qui s’inventa les supersticions? Qui decideix el que porta mala sort i el que no?

La Carme Riera va escriure un article a La Vanguardia (1/3/2020), que guardo retallat en la carpeta dedicada a “Supersticions” del meu estrafolari arxiu de temes aleatoris per si algun dia com avui em poden fer servei. Li manllevo, doncs, un tros que crec em va com anell al dit per arrodonir la reflexió: “...malgrat els confesso que ho vaig passar molt malament quan, després de trencar un mirall, que es va fer miques, vaig adonar-me que allò podia implicar set anys de desgràcies, segons la interpretació optimista. Segons la pessimista, era un avís de mort propera, gairebé immediata. Sortosament Carme Balcells, la meva agent literària, sabia com contrarestar el malefici i em va enviar de seguida un enfilall d’alls esplèndid, que, en efecte, va parar la meva mort imminent i va fer que continués viva almenys fins al dia d’avui, encara que dubto si per massa més. L’enfilall d’alls, molt deteriorat i gairebé podrit del tot, va acabar a les escombraries fa uns dies, mentre jo era de viatge i no sé si sense els alls benefactors va marxar la talismànica protecció i aquest, tal vegada, sigui el meu últim article, el del comiat, tot i que creuo els dits perquè tal cosa no passi”. Ho enteneu perquè el vaig retallar aquest testimoni? Potent, no?

L’ésser humà sempre ha tingut la necessitat de saber el perquè de les coses, de qüestionar-les, de posar-les en dubte; però, fins no fa pas tants d’anys i en segons quines contrades del món encara passa, especular i plantejar dubtes existencials, dintre d’una societat poc culta i reprimida per les monarquies totpoderoses i una església que atribuïa a la bruixeria, a la màgia o directament al dimoni tot allò que contradeia la seva doctrina, era motiu de repressió, fins al punt de cremar o empresonar persones innocents. Els problemes es resolien amb la intervenció dels representants de Déu a la terra i sovint acabaven en un mar de sang, que solia engolir individus intel·ligents que feien nosa als poderosos. Temps era temps, l’erupció d’un volcà com el de la Palma s’aplacava tirant al cràter cossos humans com a sacrifici als déus o als diables locals. Afortunadament, ara les coses són diferents. El nivell cultural i educatiu de la societat en general, els avenços científics i la tecnologia són utilitzats per desmuntar o qüestionar supersticions. Moltes de les creences arnades ara tenen una o més respostes científicament comprovades. El problema és que el punt feble de la ciència enfront la superstició és que la tecnologia ha de demostrar científicament totes les seves respostes, mentre que la superstició només posa damunt la taula especulacions.

És a dir: la ciència ha d’anar obrint portes de mica en mica, conscient que darrera cada porta que obre hi ha noves portes tancades i nous reptes per demostrar. Per exemple, malgrat tot el que la ciència ha avançat en la qüestió de la pandèmia, cada dia ens fem noves preguntes tan angoixants com les primeres. En canvi; les creences, la fe i les supersticions en general tenen el gran avantatge sobre la ciència de poder obrir totes les portes de cop i explicar-ho tot sense haver de demostrar res. I això què significa? Doncs, que la vida de l’home és curta i necessita respostes immediates que li proporcionin tranquil·litat per trascolar tot allò pel que la ciència encara no té la resposta; el gran enigma de la mort i del més enllà, sense anar més lluny.

Per tant; les supersticions, les creences i la fe seguiran coexistint simplement perquè l’home necessita sentir-se protegit de la manera que sigui. Qui sap si malgrat tot el que acabo d’escriure, el desllorigador de tot plegat no siguin els avenços de la ciència i la tecnologia, sino creure en les supersticions tradicionals, familiars quasi. Potser no és qüestió de com progressi la ciència sinó de que les persones supersticioses tinguin cada dia més fe en la ciència. Si prenem com a mostra la pandèmia, els negacionistes palesen que queda molt de camí per córrer en aquest aspecte i que les supersticions tenen molta vida per davant. I també que molts esperen continuar fent-s’hi rics esprement-les. És llei de vida i, per si de cas, anem en compte de no vessar la sal o trencar un mirall.

SUPERSTICIONS (1ª) "LA LLEGENDA DELS TOCATS PEL FOC", UN CONTE COM INTRODUCCIÓ.

Tal com m’ho han explicat, us ho repeteixo. I ja en podeu estar ben segurs que no hi he afegit ni una engruna de collita pròpia, malgrat us costi de creure. Que ja sé com em retalleu a l’esquena: que si la sé molt llarga, que si mai sabeu si parlo en serio o us foto canari, veli aquí!

Doncs no, aquesta vegada us juro que no vos aixeco pas la camisa, i que conto aquesta història quasi amb les mateixes paraules que va fer servir en Martí Paleta, que és qui en realitat la va viure de primera mà, per explicar-me-la a mi. En Martí Paleta i jo ens hem fet amics d’ençà de trobar-nos al Casal per anar a caminar plegats un parell de dies a la setmana. A estones, tot fent camí, matem les hores i trenquem els silencis malsoferts fent memòria de temps reculats, esmicolant gairebé amb els dits records entortolligats en algun racó de les golfes adossades al nostre caparró, bocins de memòria que no es fan pregar, com si estiguessin esperant, mireu què us dic, que algú vingués a treure’ls-hi la pols, doncs quan se’ls sacseja una mica no s’ho fan repetir dues vegades per desvetllar-se del tot.

Ahir per exemple, sense anar més lluny, me’n va descabdellar una de ben guapa, referida als seus avis: vet-aquí que foteren el camp d’Espanya quan aquell militarot putero d’en Primo de Rivera va arrambar el poder per la força, arrossegant tota la família com aquell qui diu a collibè – el pare d’en Martí Paleta era el més jove dels tres germans -, cap a Montevideo, aprofitant que hi tenien parents que feia temps els encoratjaven a emigrar com havien fet ells, assegurant-los que trobarien feina de seguida i ben pagada. Sobretot tenint en compte si eren uns paletes tan fins com es vantava l’avi, referint-se a la bona reputació que s’havien guanyat al gremi de Barcelona on es dedicàvem a enrajolar cases de petits burgesos que volien fer palesa la seva prosperitat a base d’encaironar, amb pretensions de nous rics, cuines i cambres de bany amb marbres i ceràmica de la cara. Ambdues especialitats eren considerades pels del gremi com a feines pròpies de paletes amb molts anys d’ofici a l’esquena i, per tant, se’ls rifarien.

De fet, el seu avi es veu que hi tenia els dits pelats d’enrajolar i els seus fills li seguien els passos i, segons com, fins i tot es podia dir que li passaven una mà per la cara. De manera que tenint aquestes referències es veu que sí, que a Montevideo van tenir-hi requesta i s’hi van guanyar tan bé la vida que no els hi hagués fet res de quedar-hi a viure definitivament entre gent tan encantadora que a tothom tractava de vós, bevent mate i afartant-se de vaca rostida, si no fos que quan ja hi portaven set anys ben bons haguessin coincidit vàries circumstàncies que varen fer-los canviar de plans. En primer lloc, que a Espanya al general-dictador l’havien arriat a puntades de peu del poder; però, sobretot, perquè tot d’una l’àvia es pansia d’enyorament d’una manera alarmant i malaltissa. Si hi afegim que cap dels tres fills va firar-se amb cap dona, qui sap si perquè només pensaven en treballar i poc en ballar, decidiren tornar a Barcelona tot just estrenada la república.

Varen fer-ho traginant tot l’aixovar en un parell de “mundus” – així s’anomenaven els baguls de l’equipatge quan es viatjava per mar -, sense descuidar-se d’un estoig de fusta on guardaven el vell rellotge de paret de la família, que ja havien traginat d’anada, que li havia deixat a l’avi el seu pare, el besavi d’en Martí Paleta, tots els descendents del qual, mascles i femelles, arrossegaven la fama de “tenir poders”. De fet, la casa pairal a Alcanar, era coneguda com “ca la bruixa”. Aquesta reputació li venia a la família d’en Marti Paleta d’ençà que una cosina del seu besavi fou l’única supervivent d’un terrible incendi a la fàbrica tèxtil on treballava de repassadora, tragèdia que li va deixar com a recordatori una marca per a tota la vida: mitja cara cremada pel foc i les mans i braços tan socarrimats que feia angunia de mirar-se-la. Enmig de la desgràcia, però, va tenir sort, ja que en començar a escampar-se arreu de la comarca la brama que una noia amb la cara cremada, imposant les seves mans també tocades pel foc, havia curat una nena desnonada pels metges del mal de sant Víctor, a casa del besavi d’en Martí Paleta sempre hi havia cua.

La llegenda es féu més llaminera quan va córrer la veu que aquest “do” passaria de pares a fills de la família que arreplegà, per l’amor de Déu, una noia que a més a més d’haver-se quedat orfe no serviria mai per res més de bo que ésser un escarràs degut a les seqüeles que li havien quedat del foc, la més important de totes fer més fàstic que no pas grat; és a dir, que els tiets que l’havien recollit per caritat cristiana foren dipositaris per sempre més d’uns exorcismes o conjurs secrets perquè els transferissin de pares a fills com a recompensa pel seu bon cor, sempre que els fessin servir només a canvi de “la voluntat” per auxiliar gent tocada i espantada pels mals esperits que havien fet o volien fer de les seves.

I en aquest sentit, esplaiant-se en els detalls de la llegenda, el meu amic em va assegurar que havia sentit dir al seu avi que en un forat dissimulat a la carcanada del vell rellotge de paret que presidia la cuina-menjador, s’hi guardava enrotllat com un tresor un tros de pergamí que contenia el fantàstic conjur en el qual basaven el seu do els “tocats pel foc”. Sempre segons el testimoni d’en Martí Paleta, aquest rellotge i el seu misteriós i preuat contingut havien pertanyut al capellà d’Alcanar, poble d’on era la noia de la cara cremada i on es trobava la fàbrica destruïda per les flames, el qual va considerar que el fet d’esdevenir l’única supervivent de semblant tragèdia era com una senyal de Déu, que per rescabalar la família que va tenir-ne misericòrdia els va atorgar el do de fer el bé en nom seu, raó per la qual va lliurar el rellotge i la relíquia que duia a la panxa en mans del besavi del meu amic.

Sigui com sigui, els poders del conjur dels “tocats pel foc”, com us anava dient s’heretava de pares a fills en la família dipositària del rellotge, amb l’única condició que mentre aquest marqués les hores les malalties passarien de llarg de la casa on el rellotge estigués de dispeses, i els que es cuidessin de donar-li corda puntualment moririen de vells, en un sospir. Qui sap si era per aquesta esotèrica penyora, que el rellotge se l’apreciaven tant a can Martí Paleta que cada vegada que canviaven de casa, inclús quan van embarcar cap a Montevideo, del rellotge i d’una reproducció de la marededéu de Montserrat no se’n descuidaren pas mai d'afegir-los a l'equipatge. El rellotge es penjava sempre del pany de paret de la sala on feien més vida, cada vegada que estrenaven una nova llar, després d’anivellar-lo perquè el pèndol no es parés tot sol per culpa d’estar desequilibrat, una operació que tenia tota la retirada a un ritual; tanmateix, la imatge de la mare-de-déu s’ho mirava tot plegat encaixonada des de la lleixa més alta de l’aparador, i sempre que en passava alguna de grossa, a la família o al món, nit i dia s’hi mantenia encesa una llàntia d’oli.

Aquell rellotge el devia construir un artesà a consciència, ja que pràcticament sense cuidar-se’n massa, seguia tocant les hores amb una formalitat, nervi i lleialtat sorprenents per la seva edat. En Martí Paleta m’ha assegurat que l’únic secret per mantenir-lo en marxa, respectant al peu de la lletra el llegat de la llunyana parenta amb “poders”, consistia en no deixar-lo aturar mai; de manera que l’avi mentre pogué, després són pare i ara ell mateix, cada dissabte se li donava corda procurant no tensar-la massa perquè no petés, ja que no creia pas trobar recanvis per a unes peces tan antigues.

D’altra banda, es veu que el rellotge no tenia cap altre valor material que el derivat de la seva antigor, puix que malgrat la consistència de la fusta de que estava fet i del mecanisme original, era de pares desconeguts, sense pedigrí. Però, és clar, per a la família cada any que passaven en la seva companyia creixia el valor sentimental i estic segur que per molts diners que li oferissin al meu amic mai se’l trauria de sobre, oimés després del que em va explicar i que és per on tenia d’haver començat a parlar-vos-en, si no fos que quan més gran em faig més marrada faig a l’hora d’explicar qualsevol cosa; sobretot si em poso nerviós perquè, com passa ara, em sembla que en tinc una de bona per contar.

Es veu que la primera vegada que l’avi d’en Martí Paleta va agafar una senyora calipàndria i tingué de fer llit perquè a penes s’aguantava dret – fou a les acaballes de la guerra, durant la qual aquell precepte dominical de donar corda al rellotge va anar com va anar -, fins que en empiocar el pobre home i no cuidar-se’n ningú tan assíduament com ho feia ell, el rellotge acabà fent el gori-gori. L’aturada de la vella andròmina va coincidir amb un decandiment de l’avi, tan brusc i persistent que inclús es va témer per la seva vida. De fet, el doctor Fina, un metge de capçalera de veritat, d’aquells que passaven visita a domicili les vegades que calgués, també ho degué veure pelut perquè hi tragué el cap per casa matí i tarda, sense amagar la seva preocupació fins al punt d’insinuar que, si volien, podien avisar el capellà.

En Martí Paleta m’ha confessat que a ell i sa germana els van deixar entrar a l’alcova de l’avi per acomiadar-se’n, amb la condició que no obrissin la boca; i el van trobar tan ensopit que no se’n pogueren estar de sortir de la cambra plorant desconsolats, mentre recorda com sa mare, en previsió del desenllaç que estava en capella els intentà explicar què estava passant, escollint amb pinces les paraules per amollar-les a unes oïdes tan delicades com les de la canalla: -“al rellotge de l’avi, fillets, se li està parant la corda”. En sentir el que deia sa mare, es veu que la germana d’en Martí Paleta, que encara no havia fet la primera comunió, és a dir, que tenia entre set i vuit anys, se li devien remoure aquelles llegendes que li havien explicat de més petita, ja que va sorprendre tothom amb un esgarip: - Correm a donar corda al rellotge del menjador, que sinó l’avi es morirà.

Son pare, en escoltar el que la bordegassa acaba de dir, com si se li hagués encès una bombeta al cervell, sense pensar-s’ho dues vegades va afanyar-se a agafar la clau de donar corda al rellotge, endreçada al calaix del mig de l’aparador, i comença a burxar dintre la panxa de la vella relíquia que feia un parell llarg de setmanes que ningú acaronava, des que l’avi va començar a fer llit. Quan el pèndol recobrà el ritme de la vida del temps i el tic-tac musculós del rellotge fou oïble des de l’alcova, el malalt com si se li hagués encomanat la seva energia es va reviscolar i, talment com si fos un miracle, aquell vespre es va llevar per sopar a taula, traient tota la gana endarrerida, com si mai hagués estat a punt de traspassar el camí de les tres pedretes. I feu una bona campanya, ja que va morir l’any que en Martí Paleta es va casar, afigureu-vos! Tal com m’ho ha explicat el meu amic jo us ho acabo de vendre, perquè en féu el cas que us sembli. Ara bé, des d’aquella feta, a casa d’en Martí Paleta ningú se’n va descuidar mai més, rai, de donar corda a la vella andròmina. I és que de bruixes potser sí que no n’hi ha, però de tant en tant passen coses que no tenen explicació senzilla, com aquesta llegenda dels “poders dels tocats pels foc”.

LES INQUIETANTS ACUSACIONS DE L’ASSOCIACIÓ DEL PASSEIG DE GRÀCIA

 

El president d’aquesta associació, no sé si de veïns o de botiguers del passeig de Gràcia, dissabte passat a través d’una tribuna del diari La Vanguardia posava a caldo tant el govern de la Generalitat com el de l’Ajuntament de Barcelona, en referència a la seva presumpta responsabilitat en l’escalada de la violència urbana, acusant-los literalment que: “les polítiques irresponsables de silencis d’uns i altres al llarg de més d’un lustre semblen haver consagrat una certa sensació d’impunitat que els vàndals aprofiten davant qualsevol oportunitat”. I a continuació, desplegava una lletania de greuges, començant amb un cop de roc enmig del front de l’ex-president Torra: “... durant les protestes per la sentencia del procés de fa dos anys la Generalitat no semblava preocupada per les derivacions cada vegada més violentes que prenien algunes concentracions. Fins i tot el president Torra s’havia permès aconsellar els manifestants que “apletessin”. Tot s’hi valia: assaltar l’aeroport, cremar contenidors, enfrontar-se violentament a la policia, tallar autopistes...”

En la seva declaració de greuges, el president de l'associació en qüestió, posant en la seva opinio el dit dins la nafra: “... a començaments d’aquest any el aldarulls van tornar als carrers de Barcelona mentre el raper Hasél era empresonat. Van costar 1,3 milions d’euros als establiments del passeig de Gràcia i un altre milió més de mobiliari urbà. L’alcaldessa Colau va tardar dos dies a condemnar els fets via tuit i el Govern de la Generalitat sis per emetre una condemna plena de matisos. L’endemà que rebentessin 130 aparadors i saquegessin 12 botigues, la discussió entre els partits es va centrar a criticar l’actuació dels Mossos i no a lamentar els danys materials i la imatge de la ciutat... El Govern va posar en dubte la seva pròpia policia i es va comprometre de manera inoportuna a revisar l’actuació dels antiavalots... Més recentment, les destrosses, robatoris i agressions arran del botellot de Bellaterra han quedat sorprenentment impunes... A començaments de setembre el Parlament de Catalunya va aprovar lliurar una Medalla d’Honor a un activista condemnat a cinc anys de presó per haver agredit un Mosso d’Esquadra... Amb tots aquests antecedents, a qui li sorprèn el que ha passat durant les festes de la Mercè?”

Davant unes denuncies tan concretes, descarades i contundents, la pregunta que se m’acut és si també són compartides per la majoria de ciutadans. És a dir: ¿el senyor Lluis Sans, president d’aquesta Associació, parla sincerament en representació d’un sentiment compartit per molts dels veïns i botiguers de Gràcia, o ho fa en part al dictat d’uns interessos polítics o econòmics determinats, com ja s’ha insinuat des de les institucions esquitxades? Si aquesta declaració estigués garfinyada des d’una mena de conxorxa per escantonar el poder legítim, aprofitant-se del malestar innegable no estaria bé, francament; però, molt em temo que la qüestió presenta moltes més arestes, la principal de totes que malgrat alguns puguin, també interessadament, introduir sospites sobre l'objetivitat, intencionalitat i oportunitat de les denuncies, la realitat és que totes les afirmacions que s’hi fan ningú pot negar que siguin creïbles, més enllà de les conclusions que cadascú en tregui. Si són certs els “drapets” que s’exposen al sol, valdria la pena de reflexionar-hi sense presses i, a qui esquitxin més fort, potser també els convindria fer un examen de consciència. Si pogués ser en públic, dòmino!

Perquè quan esclata la violència al carrer, com si fos un serrell inevitable de les legítimes manifestacions de protesta o dels botellots antisistema, uns fenòmens o modes que no són patrimoni de Catalunya (encara que alguns voldrien fer-ho creure), sinó que repassant els papers diaris es palesen com un problema generalitzat arreu; em sembla que, com a mínim, no és elegant fer anàlisis esbiaixats, escombrant cap a casa a l’hora d’assenyalar responsables en funció de les particulars filies o fòbies. Perquè aquesta manca d’objectivitat sí que dona ales als grups organitzats que aprofiten qualsevol debilitat o esquerda social per sembrar el caos. I si a sobre entre l’opinió pública calen asseveracions tant desestabilitzadores com que “enfrontar-se a la policia amb prou feines té conseqüències”, o que “si la policia fa un ús legítim i proporcional de la força per establir l’ordre, es criticada per molts responsables polítics”, qui ho fa córrer assumeix també una responsabilitat que no es pot espolsar de sobre com si res. Ja que allò que es diu sempre té conseqüències, molt més greus si s’embolcalla sota una patina de dignitat i de pretesa “autoritat moral”. A la meva manera de veure, doncs, molts ciutadans ja no som uns analfabets que ens empassem tot el que escampen els altaveus, sinó que volem comprovar que no ens vulguin fer passar gat per llebre. El problema ve quan, si després de repassar-ho del dret i del revés, resulta que les esquinçades del llençol són certes. Bona proposta de reflexió per un dia de temps tan rúfol com l’actualitat política.

A 30 DIES DE SANT LEONARD, EL PATRÓ DELS QUE ESTAN SOLS.

 

Ahir, ajudant la meva dona a fer dissabte, en endreçar un calaix de la cuina, que de tant entatxonar-hi coses quasi no es podia obrir, em vaig topat amb un full del bloc Maragall corresponent al 6 de novembre de l’any passat, que la Joana havia guardat perquè portava una recepta de llenties, i m’ha cridat l’atenció que tal dia fos sant Leonard, patró dels solitaris. Ja s’ho devia tenir ben merescut aquest coi d’home perquè el fessin sant, ja que normalment dels solitaris ningú en fa massa cabal. Malgrat en Nietzsche pensava que “el valor d’un home es mesura en funció del feix de soledat que és capaç de traginar a l’esquena”, en Rousseau, en canvi, com que era de pensament més radical i una mica entregirat va empastifar la bona reputació del tots els solitaris del món amb un anatema terrible: “només els malvats es queden sols”.

Per sort aquella afirmació devia ser una mostra de les pixades fora de test del gran filòsof, ja que fins i tot els condemnats a mort que esperen l’execució de la seva sentència, tancats a pany i forrellat en el cèlebre passadís que el cinema ha fet famós batejant-lo de diferents manenes, la més coneguda "corredor de la mort", per a no estar sols es comuniquen entre ells mitjançant copets a les parets de les cel•les. I és que la soledat absoluta no existeix, llevat en els escadussers casos que sigui reflexivament volguda. És més, així com en un moment donat posar-se a dieta per aprimar-se pot ser necessari i saludable sempre que no ens passem de la ratlla, també qui n’abusa d’entossudir-se a estar sol pot acabar malament. Per la única cosa que la soledat no fa mai nosa (i fins i tot resulta necessària), és per retrobar-se un mateix escrivint, pintant, esculpint o reflexionant, entre d’altres activitats introspectives que no requereixen companyia. En general, tant els escriptors i artistes com els filòsofs diuen que creen les millors obres envoltats de silenci i de solitud; però, hi ha moltes excepcions, d’aquelles que confirmen les regles generals, de vertaderes obres d’art que s’han parit enmig d’un brogit més o menys civilitzat i suportable. Potser només per meditar sigui imprescindible estar aïllat.

A la meva manera de veure, però, a la vida hi ha d’haver moments per tot, uns en que hom s’estima més estar sol i d’altres que es deleix per tenir companyia. Vet-aquí, doncs, que de com se sàpiga administrar l’equilibri entre ambdós estats d’ànim en depèn, en primer lloc, la bona convivència amb un mateix i, també esclar, amb els altres ja sigui en l’àmbit familiar, fent vida social o a la feina de cada dia. Ara bé, tampoc ens deixem seduir per impressions falses, com ara que les persones quant més barrejades i juntes estiguin millor, doncs si bé podria semblar que és veritat en general no és així sinó a l’inrevés. Inclús enmig d’un grup de persones ben avingudes, per aficions comunes o per bioritmes semblants, hi ha moments en que algú del grup necessita estar sol, no pas per res en concret, simplement per pura supervivència anímica i higiene mental.

El que passa, no ens enganyem, és que la soledat espanta i només de parlar-ne ja fa basarda i un no què; i per fugir-ne es malda per tenir companyia a totes hores, companyia per la qual a vegades es paguen preus massa cars. No sé què va fer en Leonard perquè el pugessin a l’altar, però és l’únic que figura al santoral en la seva condició de sorrut i solitari. I és que quan t’hi acostumes massa, a la soledat, et pot passar igual que a ell: quedar-te sol com un mussol enmig d’un món que no para d’anar de gresca. O el que és pitjor: que de tant desitjar estar sol acabis sentint-te'n fins i tot enmig d’una multitud. L’Albert Manen va escriure que “viure en una ciutat és, de vegades, com viure en dos monts diferents”. En moments donats de crisi la gent tendeix a interpretar el món segons les visions que el persegueixen. Francament, ja em perdonareu, però jo als que defensen viure en soledat, inclús quan es volguda, perquè asseguren que a casa s’hi pot viure bé envoltat de bons records, jo els hi respondria amb tota humilitat que les cases no són museus per recordar els morts sinó un lloc on viuen persones. Per aquesta raó tan important com bastir bancs d’aliments perquè ningú es mori de gana, ho són les xarxes de solidaritat humana perquè ningú es deixi morir de soledat.

 

ELS CAPS DE SETMANA REFLEXIONS MANLLEVADES A “CARTES AL DIRECTOR”

 (Des de fa uns quants caps de setmana espigolo de la secció de “Cartes al Director” dels diaris, els testimonis-denuncia de gent carregada de raó, que també mereixen ser escoltats)

EN DEFENSA DE LA LLENGUA.- Res hem avançat per salvaguardar la llengua més antiga de l’anomenada Hispania: un problema que mai han volgut acceptar des de Madrid. I quan un petit país com és Catalunya ha sabut defensar-la, surten els botxins enemics de la cultura, per ensorrar-la i esclafar-la com si fóssim éssers d’una altre procedència. Els dol el fet diferencial envers al seu castellanisme, creient-se en la potestat de dominar la varietat existent dels idiomes que s’utilitzen com a patrimoni nacional. Ara i amb l’afany de barrar-les, s’han tret de la màniga una resolució perquè els mitjans audiovisuals només gravin tots el programes en castellà. Sense comptar amb la resta, prescindint de les comunitàries. Flac pensament del govern espanyol amb les seves pretensions, a cap país amb arrels democràtiques s'actuaria sense respectar els valors de les cultures. Aquests són clars defensors del seu patrimoni, al que veneren per la dignitat i respecte de les diferents identitats. Molt han d’aprendre per posar-se a l’alçada del que representa el respecte per les llengües. Aquests insults als pobles no tenen nom, haurien de mesurar la seva riquesa i no caure a la desconsideració. Els pobles es forgen per les arrels culturals, i ningú ha de menysprear els principis fonamentals de la democràcia, on els seus valors han d’imperar per consolidar-la. (Joan Isadurni Vulpella – 29/09 – Diari Girona)

DEGRADACIÓ DE L’ALBERA.- Ens demanen que eduquem pel respecte al medi ambient i fan campanyes per la protecció d’espais naturals. Però no serveix de res si una empresa com Iberdrola decideix instal·lar grans aerogeneradors en un espai natural com és el parc de l’Albera. Els que vivim aquí som conscients de la gran riquesa i biodiversitat d’aquest territori amb el qual convivim: corredor biològic i pas fonamental de les aus migratòries, hàbitat de la tortuga de l’Albera. Un paisatge empordanès amb la silueta de la serralada de l’Albera que la gent d’aquí la portem dibuixada en el nostre registre d’imatges. Per què ens parlen d’un futur sostenible, i ens volen imposar uns molins que en moviment generen un important impacte sonor i comporten clavar grans estructures metàl·liques de més de 70 metres d’alçada i 126 tones cadascuna? Estem a favor d’energies renovables, però no d’aquestes! (Txus Batlle – 30-09 – Diari Girona)

JOVENT I BOTELLOTS.- Davant els fets ocorreguts divendres passat, dia 24, a Barcelona i en els molts altres aldarulls dels anteriors caps de setmana que passen a tot Catalunya, em pregunto: Què passa amb aquests joves que no en tenen prou amb només beure i emborratxar-se? Els botellots sempre han existit, però ara, amb l’excusa que els han robat, amb el confinament, la llibertat, tenen dret a rebentar-ho tot? Això ja és passar-se de la ratlla! D’on surt aquesta ràbia i agressivitat? Trencar vidres, cremar motos i con-tenidors, agressions sexuals, pillatges a botiguers que no en tenen cap culpa... Aquests joves no tenen res a veure amb les colles d’amics que es reuneixen per beure i divertir-se. Aquests joves són delinqüents que sota el paraigua dels botellots només surten a destrossar per plaer. I n’hi ha que són menors! Quins valors reben de la família i de la societat? Què estem fent malament? No n’hi ha per pensar-hi seriosament? (Montse Julià Johe -30/09- Punt Diari)

S’HAN DE CANVIAR LES LLEIS .- Això dels botellots és com Sodoma i Gomorra, i ha vingut per que-dar-se. D’una banda, ho entenc, els preus de l’oci nocturn són abusius però està prohibit beure a la via pública. A més de brutícia, destrosses, alteració de l’ordre públic (hi ha gent que volen dormir), s’han de canviar d’una vegada les lleis, amb multes molt més altes i condemnes més severes. A veure si n’aprenem d’altres països que fa temps van dir: fins aquí!) La policia està desprotegida, molts no actuen per por de bronques i possibles sancions cap a ells. Fa temps que s’han creuat totes les línies vermelles i s’han d’endurir, i molt!, les condemnes per a menors. O s’actua ja o acabarem arruïnant-nos el futur. (José Feliu – 1/10 – El Periòdico)

DESTROSSANT I DESTROSSANT-NOS .- Hem perdut el cap totalment. Fa temps assumeixo que l’ésser humà és incapaç de raonar amb coherència al 100%, però les meves sospites han sigut confirmades després de les celebracions dels “macro-botellots” de la Mercè. ¿Fins a quin punt ens volen portar els que creuen que la violència és la resposta de tot? Però més encara, ¿on és la resposta de recolzament d’aquells que no intervenen? He vist vídeos de persones sent agredides. Renego, per descomptat de l’agressor, però també d’aquells que capturaven amb el mòbil el moment sense interposar-s’hi. Renego d’aquells que anaven apunyalant qualsevol persona, així perquè si. Però també dels que, veient el què passava, no trucaven a una ambulància. ¿En qui ens estem convertint? Com a mínim, en persones sense seny; més encara, sense empatia ni emocions. I, ¿què em fem d’aquelles motos, edificis o cotxes cremats? Parem-nos a pensar un moment com es deu sentir algú que va deixar el vehicle aparcat dijous a la tarda i divendres al matí ja no hi era. Deu ser terriblement frustrant i trist. He llegit centenars de respostes a aquests fets que es justificaven amb un: “això és a conseqüència de la pandèmia”. Per a actes així no hi ha justificació ni paraules que exposin un raonament. Continuem destrossant, però sobretot destrossant-nos. (Lourdes Tasies – 01/10 – El Periòdico)

BRUTICIA A LA SEU VELLA LLEIDA.- Sr. Director, estimat alcalde, president del Turó de la Seu Vella. En primer lloc, vagi per davant la nostra enhorabona i felicitació per haver-se celebrat per primera vegada l’acte inaugural del pregó de la festa major a la plaça de la Sardana de la Seu Vella. Tot i que ja en té coneixement, el Grup Amics de la Seu Vella ens sentim profundament indignats perquè els membres del Consell del Consorci del Turó de la Seu Vella no volen veure ni netejar la brutícia i els excrements humans que dia rere dia i durant anys, han de veure amb vergonya els visitants de les restes arqueològiques de la muralla de la Ilerda romana. Per si no en són prou conscients, els membres del Consell del Turó de la Seu Vella han de saber que la muralla romana és un lloc tan degradat que, per la seva negligència i irresponsabilitat, ha esdevingut un atemptat contra la dignitat. Amb consternació i tristesa la bona gent de la cultura poden comprovar com la pèssima i nefasta gestió del conjunt emmurallat del Turó de la Seu Vella anul·la qualsevol possibilitat a la candidatura a patrimoni mundial de la UNESCO. Ben cordialment, persistirem! (Grup Amics Seu Vella -30/09 – Diari Segre)

EL PERILL PATINETS ELÈCTRICS Sent tristesa i indignació en llegir una notícia que el diari SEGRE duia a la portada aquest dijous passat: “Mor una dona atropellada per un patinet elèctric en un carril bici de Lleida.” Tristesa, perquè una mort així sempre és molt de lamentar. Indignació, perquè això ja es veia venir. Era qüestió de temps. L’excés de velocitat en els patinets elèctrics resulta més que habitual als carrers i places de la nostra ciutat, que vagi més d’una persona en el vehicle es pot veure cada dia i que se circuli per llocs inapropiats o bé sense casc també es repeteix contínuament. El que costa molt de veure és que algú sancioni aquests infractors. Clar que la normativa dels patinets elèctrics sembla poc clara –si no m’equivoco, és legal, per exemple, passar pel mig de la plaça Ricard Vinyes i la part de vianants del carrer Fleming, uns llocs que cada dia estan plens de gent i de canalla petita jugant– i, sigui com sigui, molts usuaris dels patinets la desconeixen o bé en fan poc cas. “Es tracta de la primera víctima en un sinistre mortal amb aquest tipus de vehicle a la ciutat”, deia la notícia. Quantes més n’hi ha d’haver? Esperem de les autoritats competents una reacció ràpida, que es posin a treballar seriosament en aquest problema i prenguin les mesures necessàries per poder mirar de minimitzar els perills i evitar futurs accidents. Qualsevol de nosaltres podria ser la propera víctima. (Jaume Balcells Palou – 27/09 – Diari Segre)

 

LES VAQUES SAGRADES NO PASSEN PER AL SEU MILLOR MOMENT

A l’Índia, com tots sabeu, les vaques són animals considerats sagrats per l’hinduisme, i pràcticament poden passejar-se per carrers, autopistes i per on els hi roti, com si fossin les mestresses. Però aquesta mena de privilegi ja hi ha bastants indis de les noves fornades, la majoria musulmans, que pensen se’ls hi hauria de regatejar als bovins - segurament per una qüestió de logística més que per portar la contrària als hindús - ja que posen en dubte els mèrits o les prestacions de les senyores vaques per ser objecte d’una veneració gairebé supersticiosa. Vet-aquí, però, que els fonamentalistes del dogma i de la tradició, s’estan arraïmant en una espècie d’escamots patriòtics-religiosos anomenats “protectors de les vaques sagrades”, que tenen per objecte passar per la pedra els que se’n foten d'aquesta creença pseudo-religiosa perquè, entre d’altres raons de pes, n’estan farts de les mosques i els paràsits que crien i arrosseguen les refotudes vaques per tot arreu on passen i deixen la tifa. Hi ha, per tant, una tibantor i un enfrontament no declarat però fefaent entre una part del jovent diguem-ne crític amb determinats atavismes propis de l'hinduisme, que consideren passats de voltes avui dia, i una vella guàrdia més patriòtica que religiosa, molt carca i poc receptiva envers qualsevol proposta de canvi que comporti fer una mica d’endreça dels valors i dels símbols.

Fa pocs mesos que un d’aquests escamots de vigilants de l’ortodòxia hindú, curiosament amb moltes coincidències amb moviments d’extrema dreta occidentals, varen fer una cara nova a una colla de revisionistes busca-raons que van matar una vaca sagrada en el transcurs d’una pica-baralla entre musulmans i hindús que se’ls hi va escapar de les mans. La pallissa que els “protectors” van donar als “heretges”, la van gravar en vídeo perquè servís d’escarment als que poguessin tenir la temptació de mirar-se de reüll les "vaques sagrades"; i vet-aquí que aquell vídeo de la pallissa es va convertir durant setmanes en viral a la xarxa. Però, enlloc de l’efecte escarment que pretenien els promotors de la salvatjada, va escandalitzar tant els hindús moderats la croada en favor de les "vaques sagrades", que el propi primer ministre, el tocat i posat senyor Modi, en unes declaracions oficials es va veure obligat a desautoritzar els ultres, puntualitzant que la integritat física de les "vaques sagrades" no perilla per por que siguin “assassinades” per uns quants esvalotats, sinó per la proliferació en carrers i places de tot tipus de deixalles de plàstic, que les vaques s’empassen i no poden pair, morint d’un bon mal de ventre. El primer ministre, tanmateix, va afegir quelcom que no va agradar gaire els seus correligionaris integristes, en emfatitzar que les "vaques sagrades" ho tindran cada vegada més pelut per mantenir el seu estatus social privilegiat, perquè el marc idíl•lic i en bona part supersticiós en que vegetaven s’està esquerdant per totes bandes i comencen a fer nosa a noves generacions més pragmàtiques que prioritzen les persones a les llegendes. Però, sobretot tocant de peus a terra i carregant-se de sentit comú, perquè la contaminació ambiental creixent els hi farà la vida impossible.

A la meva manera de veure, tampoc ho tenen millor les “vaques sagrades” humanes que a casa nostra fins fa quatre dies eren considerades una mena d’oracles, tant en política com en economia, i que fins i tot la seva opinió condicionava la percepció de la cultura i inclús de la teologia. Unes “vaques sagrades” que cada cop que obrien la boca per dir la seva, no opinaven simplement sinó que impartien “doctrina”. I no passen per una bona temporada perquè els dogmes ja no estan de moda, i les patums que tothom s’escoltava com si tinguessin la resposta adequada per tot, avui dia molts de ciutadans escèptics en fan un cas com un cabàs, encara que de moment no se les priva del tot de seguir ficant cullerada a la vida pública; però, a la pràctica es posen en quarantena, a vegades sense fingiments, totes les seves receptes, pronòstics i amenaces velades.

Només se’n salven del desprestigi social que s’han guanyat a pols les “vaques sagrades” del nostre maltractat país per llurs classes dirigents – suposo que no cal que us en faci un llista dels “fantasmes” que usurpen el paper de “vaca sagrada”, perquè tots sabeu de qui estem parlant -, aquells pocs polítics i "homes de Déu" que es limiten a explicar com veuen les coses sense que sembli que volen donar consells; és a dir: planerament, humilment, sense fer escarafalls i d’aquella manera tan senzilla com s’expressa la saviesa basada en l’experiència o en la reflexió, la única que mereix ésser respectada quasi espontàniament per masses que cada cop són menys estúpides. Les úniques “vaques sagrades”, doncs, que s’escolta la gent són les que quan parlen ho fan amb coherència, no “ex càtedra” o “per la gràcia de Déu”. Francament, el "llenguatge" dels líders (inclús en el món de les vaques), es caracteritza per predicar un missatge creïble, que no estigui basat en fer volar coloms.

 

TORNEM-NE A PARLAR DELS SUICIDIS, ARA QUE DIUEN QUE ES POT

Espanya som la tercera “potència” europea en quan a suïcidis juvenils; només ens passen la mà per la cara, és un dir, en aquesta lamentable classificació, Rússia i França. El 2019 a Catalunya hi van haver 441 morts per suïcidi (3.671 a tot l’Estat). I segons Salut Respon(061), van atendre l’any passat 5.900 trucades de persones que s’estaven plantejant anar-se’n a la francesa d’aquest món. L’INE ja fa uns quants mesos també va advertir, potser una mica massa amb la boca petita per no esverar el galliner, com al ralentí, que la primera causa de mort entre el jovent espanyol era el suïcidi, no pas els accidents de circulació, com semblaria més probable. El Departament de Salut català ha filat més prim en el recompte i d’acord amb un estudi recent, resulta que el suïcidi és la segona causa de mort entre els joves de 15 a 29 anys (2,4 morts per cada 100.000 habitants). A més a més, en aquesta franja d’edat han augmentat exponencialment els intents d’autolesió (el “cutting” de que us parlava en la reflexió del passat dia de la Mercè).

Davant d’aquest inquietant panorama, el Departament de Salut va presentar just fa quinze dies un pla per intervenir-hi mitjançant modestos protocols de prevenció, i dic “tímids” perquè em sembla que proposar-se com objectiu rebaixar en un 15% els suïcidis en general d’aquí a l’any 2030, i en particular entre els joves un 20%, és poc ambiciós. Esclar que què es pot esperar d’una classe política que, com hem vist en les tres sessions parlamentaries dels darrers dies, està més pels jocs florals i pels castells de focs artificials, que no pas per arremangar-se a pencar de valent per erradicar d’una punyetera vegada les causes directes de les depressions, els desenganys i les frustracions davant un futur més negre que el carbó, que són el caldo de cultiu dels suïcidis. Tanmateix, diguin el que diguin els que han vetllat fins ara per la discreció i la prudència a l’hora d’informar amb tota cruesa de la realitat, emprant les mitges tintes del “políticament correcte” per amagar la magnitud de la tragèdia, cal no perdre de vista el tant per cent d’espanyols – inclosos els catalanets - que s’han llevat la vida voluntàriament que, agradi o no acceptar-ho, en la darrera dècada ha crescut un 31%, que aviat està dit. Esclar que no els hi agrada als polítics tocar aquest tema perquè, en definitiva, fa palès el seu fracàs com a procuradors del benestar de les persones. I com que el suïcidi entre adolescents segueix aquesta mateixa tònica creixent, és lògic que vulguem saber què deu estar passant pel cap dels que trinxen el seu futur en sec, en la flor de la vida?

Segons els psicòlegs, el diagnòstic de les causes el tenen ben apamat en general però sobretot pel que fa als joves (les diagnosis, els especialistes les solen clavar millor que no pas els remeis): fracàs escolar, conflictes amb els pares, desenganys sentimentals (cada cop menys determinants) i, la mare de totes les causes: la incertesa sobre el futur. No es pot ignorar que la causa fonamental dels desenllaços fatals de tantes històries a mig escriure, per emprenyador que sigui entomar-ho a una generació acostumada a “anar tirant com es pot sense posar-se pedres al fetge”, és quasi en la mateixa proporció la pèrdua de la fe en ideals creïbles i sostenibles i el buit espantós de referents de pedra picada, on poder emmirallar-se o arrapar-se per resistir malgrat tot, quan el món de cadascú trontolla. I en aquest aspecte, per vergonya de tota la societat, les culpes van repartides. Més ben dit, el que tingui alguna relació amb l’adolescència, directa o indirectament, i es consideri innocent de la seva crisi de valors i d’objectius, que tiri la primera pedra. A la meva manera de veure, doncs, massa vides joves s’escapcen prematurament perquè l’ambient social corrosiu i contaminat ideològicament que els envolta els porta al límit, en la recerca d’uns objectius irreals, sovint hiperventilats i desguitarrats.

Ara bé: els adults que els envoltem fem tot el que tocaria per dissuadir-los d’enfonsar-se en la desesperació? Perquè els botellots que tan ens porten de corcoll aquests dies solapen un grapat de desesperacions i d’impotències. Fins no pas gaire, com que aquestes qüestions eren tan complicades es defensava el “secretisme informatiu” per evitar l’efecte “crida”. No parlar dels suïcidis era una estratègia eixorca, ja que no es resolen pas els problemes amagant el cap sota l’ala, refiant-se que allò que els ulls i les orelles no se n’assabenten a les notícies, no fa patir el cor. Li compro al conseller Argimon la seva bona voluntat: “... són morts previsibles i la clau es parlar més de les idees suïcides per detectar-ne els casos precoçment”. La qüestió, però, és si una vegada detectada la predisposició al suïcidi, per exemple, entre les víctimes de violències i abusos, les persones de la tercera edat que van cada dia més perdudes en una sensació d'indefensió davant les discapacitats i malalties cròniques i amb dolor, hi hauran prou recursos econòmics per atendre tantes emergències. El Consell General de la Psicologia es frisa per un pla de prevenció amb cara i ulls, estimant que per cada suïcidi realitzat hi han hagut vint intents fallits i que cada suïcidi arrossega psicològicament sis o deu familiars de la víctima, que triguen mesos o anys a treure's de sobre el mal record.

EN MANEL DIU QUE NO ÉS BO AGAFAR-HO TOT AMB PAPER DE FUMAR

En Manel, quan en té alguna per explicar no hi ha qui li aturi la xerrameca. Ahir diu que va trucar per feina a l’Ajuntament d’una capital de comarca, d’aquestes ciutats que per situar-la en el relat i en l’anècdota sense desvetllar-ne la identitat, podria descriure-la com una de les que territorialment formen part del ferro del catalanisme de soca-rel, de gent de la ceba, per entendre’ns. Diu que el va atendre una telefonista en un català impecable, que després de fer-li saber que la trucada podia ser gravada i que l’Ajuntament li garantia que no potinejarien les seves dades personals, el va deixar en mans de, per utilitzar les mateixes paraules i el to sarcàstic del meu amic, “la gestora de la tanda de trucades en espera”. Esclar, les trucades que no s’havien desviat a l’extensió adequada perquè, com li passava a en Manel, qui trucava no en tenia ni idea de quina era. Tot molt ben endreçat, si no fos que la diguem-ne administradora de tandes era un robot mecànic que s’expressava en un castellà que, en aquell context concret, feia fila o com dirien, precisament els castellans: “cantaba como una almeja”.

Davant la meva cara de sorpresa, no lligant caps de primer de què em parlava, en Manel va recalcar la seva indignació: - “Aquella cinta gravada no m’ha pas donat opció a escollir la llengua en que preferia que m’atenguessin, un detall que tenen amb la clientela fins i tot la Telefónica o qualsevol empresa de serveis d’àmbit estatal amb seu a Madrid”. Aleshores, adonant-se que jo encara no m’acaba de fer el càrrec de quelcom que per ell era una tragèdia, va aclarir-me: - “No és que tingués cap problema per entendre aquella bordegassa mecànica ja que els catalans, a diferència d’altres que es creuen més llestos i instruïts, des de les beceroles neixem bilingues i no ens n’avergonyim de parlar castellà tan bé, si convé, com els de Salamanca. El que passa és que em vaig quedar molt parat quan, després de donar-me la benvinguda en un català tan ben refilat, a continuació m’endinyessin una andròmina d’aquestes que ara resulta que es descriuen com exemples de “intel·ligència artificial”, un model que pel que vaig deduir, sigui per error, desídia o simplement falta d’educació, els seus pares putatius només l’havien programat en castellà”. A partir d’aquesta explicació complementaria em penso que vaig començar a entendre que l’emprenyament d’en Manel no es fonamentava només en que el contestador automàtic de l’ajuntament d’aquesta història, compromès de boquilla a defensar aferrissadament l’ús preferent de la llengua catalana en totes les gestions que es fessin en dependències municipals, “estigués consentint el nyap tan inexplicable com estrafolari – segueixo repetint les paraules exactes d’en Manel - d’atendre’m primer en català, i a continuació deixar que me les apanyés amb una impersonal maquinota o cinta gravada que només sabia castellà”.

Quan em pensava que ja s'havien acabat els retrets, el meu amic emprenyat ha continuat esbravant-se: “Però a més a més d’aquesta desconsideració i incoherència, resulta que l’autòmat dels nassos, a més de no saber català era un carallot que s’adormia a la feina o se la decantava tuitant amb desconeguts enlloc d’estar per mi. Quan va començar a monitoritzar en teoria la meva tanda a l’espera que algun funcionari municipal m’atengués, em va informar que en tenia dos al davant. Però no va trigar gaire a fer-me saber que ja estava en la primera posició dels que estàvem en capella. Menys mal, vaig pensar, que alguna cosa funciona. Però, ca! Amb una regularitat precisa, cada mig minut em penso, la cinta dels nassos em feia saber que continuava encapçalant la cua; però, després d’una bona estona – calculo que deu minuts ben bons – la cua virtual no avançava. Fins que vaig decidir deixar-ho córrer perquè com que era quasi migdia de divendres potser l’estressat funcionariat de l’ajuntament ja estava endreçant de cara al cap de setmana. Ara bé, quan el dilluns he tornat a repetir l’intent de que algú d’aquell ajuntament m’atengués, esperant tanda entre els que no sabíem el número d’extensió del negociat amb qui volien par-lar sense aconseguir superar mai la primera posició de la cua, la mosca ja m’ha pujat al nas, sobretot quan després de provar-ho tres vegades consecutives no he aconseguit que la merda de maquinota deixés de repetir com una cacatua la cançó enfadosa: “ocupa el número uno de la lista de espera”. Dit això, en Manel se m’ha quedat palplantat, amb un posat de preguntar-me: què et sembla de tot plegat?

Ho vaig voler comprovar de primera mà i vaig fer la trucada de la prova del nou a l’ajuntament en qüestió. Justa la fusta! Tal com m’havia relatat el meu amic de pe a pa, i que consti que me’n vaig assegurar del disbarat del contestador telefònic aguantant la cantarella d’aquella aplicació automàtica tan maldestre, que si no hagués tallat, encara aquella locutora perepunyetes m’estaria recordant que jo era el primer de la cua. No us xerraré de quin ajuntament es tractava, però us ben asseguro que la història és ben certa i que el municipi està governat des de temps reculats per nacionalistes (no d’esquerra republicana per si algú es fes el llest amb algun acudit sense solta ni volta), raó per la qual no puc entendre la pel·lícula que tenen muntada amb el seu contestador telefònic. (Si l'alcalde, que per cert és client del blog, em llegeix espero que no li agafi algun cobriment de cor si la cosa li ve de nou). Qui els hi ha marcat un gol tan còmic? Quin responsable de comunicació se l’ha deixat marcar? A quants altres ajuntaments ha ensarronar un instal·lador tècnic poc professional i els hi fa fer el ridícul d’una manera semblant? Com diu en Manel, a vegades ja n’és de divertit veure com aquells que son tan primmirats que tot s’ho agafen amb paper de fumar, fiquin la pota d’aquesta manera.

 

UIX! AL TWITTER QUE NO M'HI BUSQUIN PAS MÉS!

Vatua l’olla! La Carme ho diu ben convençuda això que del Twitter no en vol saber res. Darrerament ha llegit que algunes patums mediàtiques han esbombat comentaris no gaire amistosos sinó tot el contrari sobre aquesta plataforma cibernètica, i l’efecte mimetisme ha fet el seu efecte en profit d’alternatives que "algú" ha tingut interès en posar de moda. Però el cas de la Carme és diferent, la seva arrufada de nas no crec que obeeixi només al seguidisme. La seva decisió va més enllà d'una queixa concreta, segons ella m’ha donat a entendre amb un to que he interpretat com si passejar-se per internet, mitjançant aquesta autopista o qualsevol altra, fos una cosa llardosa amb la qual valia més mantenir una certa distància o allunyar-se'n del tot. Més aviat això darrer, perquè li vaig sentir parlar-ne amb la Fina, una veïna tocada i posada de qui ara s’ha fet tan amiga que semblen tan cul i merda que fins i tot ens l'ha endossat a la colla: “això no fa per a nosaltres, oi?” - li vaig sentir comentar. El que em fot és que cada vegada que jo per exemple en faig referència, en una de les trobades setmanals de la colla, de la bona relació que mantinc amb el Facebook que aixopluga el blog que ara llegeiu i a la molta gent que el segueix, ella em mira fent una ganyota, com perdonant-me la vida.

Què s’ha pensat? Si potser li sembla que els usuaris d'internet som poca cosa per a les seves pretensions de poll reviscolat, doncs que sopi dues vegades! A la meva manera de veure, la meitat dels que es fan l’estret quan havent sopat sorgeix aquest tema a la conversa, i per naps o per cols es critica internet, es perquè no saben de què parlen i et surten amb ciris trencats, entremig d'un sac de prejudicis i de mitges veritats. I l’altra meitat segurament potser sí que ha ha tingut alguna mala experiència per ignorància, o perquè s’hi ha agafat els dits per anar amb el lliri a la mà. I és que hom no pot ficar-se a la xarxa, sigui quina sigui l'autopista que trií, sense saber exactament què pretén en entrar-hi, ni com es fa per aconseguir les prestacions que busca, sense deixar-hi pèl. La xarxa no està feta per a les ànimes de càntir; però, si se sap exactament què se’n vol treure i com desenvolupar-s’hi amb una mínima naturalitat, llavors hom s’adona que és la millor eina de treball que es pot trobar, tant per relacionar-se com per estar al dia.

I si us preneu en serio aquesta qüestió de les amistats virtuals a la xarxa - que alguns troben tan ridícula, utòpica i forassenyada en part perquè també van coixos de sensibilitat quan es tracta d’amistats reals -, acabareu adonant-vos que a la xarxa no sempre les aparences enganyen fatídicament per definició i que no sempre és veritat que no n’hi hagi un pam de net. El que passa en l’òrbita de la xarxa és que, així com en el món real s’ha de tenir prou vista per escollir les amistats amb una mica de traça, a la xarxa s'ha de mirar on poses els peus no escampant confidències ni imatges a les primeres de canvi, perquè se'n pot aprofitar un dels molts depredadors que han fet d'aquest mitjà el seu modus vivendi. Una part de la xarxa, és cert, s'ha convertit en claveguera, però perquè unes quantes rates s’hi belluguen buscant a qui mossegar; el que cal, doncs, es estar previngut i no deixar ni que us aixequin la camisa, ni deixar-vos temptar per ser indiscrets posant secrets íntims a l'aparador.

A mi em fan riure aquests que diuen tants de penjaments de la xafarderia que es troba a la xarxa, mentre que tot el sant dia s’estan intercanviant amb coneguts wasaps estúpids, vantant-se’n del darrer que els hi han "rebotat", com si fos talment una revelació o un pensament enriquidor de les neurones, quan la majoria de les vegades no passa d’ésser una lamentable falsedat o una fastigosa porqueria. M’agradaria saber si hi ha algú que envií o rebi per wasaps, per exemple, poesia. "Bé que n'hi deu haver algun" - suposo que em diria la Carme, excusant-se a continuació - "però no hi he estat al tanto". Jo, francament, no en conec cap i, sí que trobo a faltar una mica més de “nivell” en segons quin "material" hi circula. Ben utilitzat internet, com passa amb tota la tecnologia digital, pot ser de gran utilitat, fer-se quasi imprescindible. Tot depèn de l’ús que en fem d’aquestes eines tan guapes. Però ja se sap, és com en tot, on no hi ha mida ella sola s'imposa.

POTSER SÍ QUE NO QUEDARÀ ALTRE REMEI QUE FOTRE EL CAMP

Jo sóc - no puc pas negar-ho, perquè només cal repassar el blog per quedar en evidència el què penso en aquest aspecte -, dels que sempre vaig reclamar prudència i enteniment abans de fer un cop de cap definitiu envers la independència; no fos cas que si saltéssim en fals del tren ens fotéssim una clatellada que ens deixés baldats durant una llarga temporada, tal com per desgràcia ha acabat ocorrent. Però, no puc pas oblidar que, massa sovint, des del govern central i des de tot l’establishment espanyolista que l’acomboia mentre no es passa de generós amb els catalans o que l’escridassa perquè va massa lluny, ens ho posen molt difícil perquè ens en seguim refiant de la seva bona fe. I en aquestes circumstàncies, esclar, esperar a veure-les venir no es recomanable perquè pot resultar molt perillós, quan amb qui t’hauries d’entendre com amic per pactar una sortida política a un històric i enquistat conflicte d’aquesta naturalesa, fuig d’estudi i ens n’engalta cada dia una de freda i una de calenta.

No vull fer-me pesat recordant per enèsima vegada el poc respecte del govern central pels pocs pactes que ha tancat amb Catalunya les darreres dècades. Però, sense anar més lluny, des que el socialista Rodriguez Zapatero ens féu la gara-gara per consolidar-se en el poder, que sense la contribució dels catalans trontollava, i de seguida que es veié les orelles va deixar-nos a l’estacada no movent ni un dit per impedir que el seu impresentable soci, l’Alfonso Guerra, ribotegés amb una sanya cosina germana de l’odi el més sagrat dels pactes, l’Estatut, (que el caragirat “bambi” havia promès recolzar al cent per cent com reclam electoral), la confiança va quedar esquerdada. I per acabar-ho d’adobar, la tropa “popular” va arrodonir l’estropell convertint el certificat d’autonomia de Catalunya en una pelleringa, de manera que els desenganyats autonomistes es varen passar al sobiranisme, reclamant exercir el dret a decidir. Quan ni això el nacionalisme jacobí espanyol va permetre als catalans, un degoteig constant de sobiranistes moderats varen embolicar-se més o menys radicalment amb l’estelada, i cansats d’esperar “la vènia” van precipitar la secessió. D’acord! Es varen equivocar posant el carro davant dels bous, però ben car que els hi ho han fet pagar als protagonistes directes del cop de geni, i als simples comparses. Ara bé, ni uns ni altres la varen fer tan grossa com per merèixer un acarnissament tan sever i sense compassió.

Però el que, a la meva manera de veure, em fot més és que mentre bastants sobiranistes se n’han penedit d’aquella precipitació, fent exàmens de consciència dolorosos i sincers, no em consta que cap dels capitostos del nacionalisme espanyol hagin manifestat cap mena de remordiment per la repressió directa o indirecta engegada descaradament des de la Montcloa per amorrar les desvergonyides pretensions dels catalans i els seus deliris de grandesa. Ni tampoc ningú de l’establishment espanyolista em consta que hagi renegat o desmarcat de la consigna de fer-nos agenollar en tots els sentits, però sobretot en l’econòmic i el cultural, davant el seu sentit malaltís de “pàtria”. I encara m’indigna més que es defensin com gats panxa enlaire de qualsevol insinuació de concedir una amnistia política, que esborri el conflicte retornant-lo al punt de partida. I em fa enrabiar aquesta tossuderia, perquè en la qüestió de l’amnistia tant n’hi ha per donar com per prendre. Mitjançant la seva aplicació totes les iniciatives polítiques incloses en allò que anomenarem “procés” per entendre’ns en poques paraules, s’esborrarien i es destruirien tots els expedients judicials i administratius en marxa. Però l’amnistia perquè sigui justa hauria de ser d’anada i tornada.

És a dir: no són només els catalans els que s’han de fer perdonar els seus pecats polítics, els espanyols també necessiten fer-se absoldre de les incomptables infidelitats, abusos de confiança, enganyifes i traïcions fastigoses. Des d’aquell clam del “a por ellos” als insults més barroers, fins a l’escanyament financer i als intents de trinxar la llengua, la cultura i la memòria històrica, també se n’han de fer perdonar moltes de potineries si volen realment començar converses des de zero. Per tant, doncs, no puc entendre que precisament l’eina més apropiada per sortir de l’atzucac, la declaració d’una amnistia general, es rebutgi i es veti a la mesa de diàleg entre els dos governs. A ambdues bandes del conflicte s’han fet coses malament, s’han dit barbaritats de l’alçada d’un campanar i s’ha fet trencadissa de plats bonics i d’oracions molt sentides. Però des de totes dues bandes! ¿Què es això d’interpretar des del nacionalisme espanyol que l’amnistia només s’hauria de demanar des d'un bàndol? Apa, va, a vagar al riu! Que no ens deixem aixecar més la camissa, vaja!. L’amnistia, si volen que el conflicte es desactivi, ha de servir perquè cadascuna de les parts se’n beneficiï, després de reconèixer i penedir-se primer de les respectives ficades de pota. En conseqüència, negar-se a negociar una amnistia suposa, per part de qui ho defensa, un pecat d’orgull, prepotència i cinisme que no ajuda a treure el carro del pedregar. Tothom té coses per fer-se perdonar, sense discutir qui l’hagi fet més grossa. Comencem de nou, sense motxilles ni lastres!

Ja sé que aquesta proposta de reflexió, com moltes d’altres que he penjat al blog, se les emportarà el vent. Un dels que de petit em va fer estimar el periodisme – el poeta Manel Pont i Bosch, de Figueres – escrivia una secció setmanal a la premsa local sota el títol “Cartes al Vent”, que en aquella reculada època pre-democràtica equivalien a les cartes als reis de la canalla. Tant li fa! A vegades convé no quedar-nos els desitjos al pap i esbravar-se, encara que els crits de protesta se’ls emporti el vent. Ara bé, si no decideixen uns i altres començar de zero i ràpid, que em diguin quina és la propera estació, perquè d’un vaixell que fa aigües o d’un tren que corre a estimbar-se al precipici, el més sensat es fotre’n el camp quan més aviat millor.