QUAN LA PLUJA DE LA TARDOR ENS RENTI ELS ULLS (tast literari)

QUAN LA PLUJA DE LA TARDOR ENS RENTI ELS ULLS

(Primer premi del VII Concurs de Relats Sant. Joan Despí - 2009)

1

            Se sabia totes les absoltes de memòria i podia repetir de raig els sermons dels capellans de totes les parròquies de la ciutat, perquè el seu entreteniment preferit consistia en no deixar-se perdre cap funeral. S’havia canviat al torn de tarda a la impremta, de manera que tingués lliures els matins per repapar-se en la seua ceba, ja que d’enterraments se’n feien molt pocs a la tarda d’unes temporades ençà. S’ho passava bé, com una criatura, anant d’una església a l’altra, seguint el fúnebre itinerari del dia que es planificava repassant les esqueles del diari, aprofitant que el tenia de franc perquè el tiraven a la seua impremta.  A vegades, no tenia més remei que arribar tard als funerals o escapolir-se abans de la darrera absolta per tal no fer salat a la següent cita, els dies que tenia un repertori atapeït. De fet, en tenia prou observant una estona les cares dels assistents; sobretot les de persones que representaven això que se’n diu “el dol“. Perquè no se li escapés cap detall, solia asseure’s en un banc lateral, procurant passar quan més desapercebut possible millor: per aquesta raó es vestia poc esverat i procurava no cridar l’atenció en cap aspecte. Malgrat això, la seva reiterada presència en tants de funerals havia acabat despertant, per força, la curiositat de més d’un enterramorts. Inclús en alguna ocasió li feien palès que ja els fastiguejava, passant de llarg a l’hora de repartir els recordatoris, suposant que d’aquesta manera li tocaven el botet. I algun de més decidit va deixar-li clar que no els feia cap gràcia trobar-se’l com un estaquirot, fent la papallona en gairebé tots els enterrament. Però l’home feia com si sentís ploure i mai protestava, per moltes indirectes que li deixessin anar. De manera que, amb el temps, els de la funerària van acabar no fent-li cas, com si ja formés part de l’escenari.

2

            Tampoc als de casa seua els hi havia dit re de com emprava les estones que no treballava, perquè estava convençut que ho considerarien una raresa i la Berta, sa germana gran, no estava pas per brots i de ben segur no pararia de burxar-lo fins a treure’n l’entrellat d’aquella manera tan rara de matar les hores. L’home, que deuria tenir uns cinquanta anys si no ho tinc mal entès, de fet vivia rellogat a casa de sa germana des que aquesta es va quedar vídua, però cadascú se la mirava d’una manera diferent aquesta relació de conveniència. L’home deia que va anar-se’n a viure amb sa germana per fer-li companyia, i donar-li un cop de mà perquè no arribés tan escurada de butxaca a final de mes, amb l’escarransida pensió de viduïtat. La Berta, en canvi, estava segura que havia recollit son germà conco cansada de veure’l peregrinar de fonda en fonda, com aquell que fa una obra de caritat i, sobretot, estigués ben cuidat i mengés calent. Una neboda que venia de tant en tant a treure el nas per la casa i vetllar l’herència dels tiets, havia pronosticat de seguida que no trigarien gaire a tirar-se els plats pel cap; però ja feia temps que es mantenia aquella relació i no semblava pas que cap dels dos fes nosa a l’altre. De fet, entre els funerals i la impremta es veien poc els dies feiners, i pel que fa als festius l’un es passava el matí al cementiri i l’altra a missa. Només la tarda dels diumenges i festes la consumien plegats a la sala d’estar: ella pendent de la televisió i ell aïllat amb uns auriculars a l’orella penjat del futbol. Per tant, com que de conversa més aviat se’n gastava poc a aquella casa, mai va sorgir el tema de l’estranya afició necrològica, estalviant-se l’home d’explicar quin gust trobava en els funerals i en els cementiris. Potser si n’hagués tingut l’oportunitat de parlar-ne, tampoc no hauria sabut com posar-s’hi per explicar-ho, sobretot perquè la Berta li entengués unes raons tan subtils i desguitarrades.

3

            La veritat és que l’home gairebé ni se’n recordava de quan li va entrar la mania d’encantar-se mirant la gent plorar. Ja que era aquest, precisament, el motiu de la seua fixació: anar a la recerca del drama, del moment més colpidor, de la pena i el desesper en estat pur. Quan una mare que enterrava un fill es desfeia en plors i la tenien mig d’arrossegar perquè no caigués abraonada damunt del taüt, a ell les llàgrimes li vessaven dels ulls com rius desbordats, envaint-lo una sensació tan tremenda de felicitat que seria difícil de fer-la comprendre als demès, per molt que s’hi esforcés. Ell necessitava, senzillament, plorar per ésser feliç; però el plor no li provocava el sentiment ni la compassió, sinó que era quelcom que jo no sabria descriure d’altra manera que com l’efecte reflex del dolor que sentien els altres. Quan més veia patir, més aviat ell arribava al clímax de la satisfacció complerta, de la felicitat total. Per plorar, necessitava veure plorar. Alguna vegada, molt poques la veritat sigui dita, que es va veure obligat a donar explicacions de la seua pena als que, sense coneix-se’l, s’esborronaven de veure’l tan desfet, va confessar-los: - Si no pogués plorar, seria home mort.

 En qualsevol cas, el que no sabia ningú, és que la seva incontinència llagrimall no pretenia, ni remotament, donar suport a uns familiars desesperats i esmaperduts, ni molt menys recordar la memòria d’un difunt que sovint ni sabia quina cara feia. Simplement, ja us ho he dit, es tractava d’un acte fisiològic - d’higiene personal, com si diguéssim -, que per ell era tan imprescindible com respirar o orinar, i que no podia provocar-se’l d’altra manera que veient com plorava la gent al seu voltant. Així de senzill i d’estúpid, si voleu: però les coses són com són i jo, pobre de mi, no les puc pas contar d’una altra manera. Ara que us ho he confessat, me n’esgarrifo i tot. Ja us ho ben asseguro, no voldria pas patir una malaltia com la que va arreplegar aquell home! Perquè les llàgrimes d’aquell pobre pallús només eren una quantitat del líquid salat que tenia de destil·lar el seu cos per trobar-se a gust i tranquil, però no li veies a la cara una mínima ganyota de desconsol sincer que justifiqués tal devessall. Si no les hagués pogut treure, potser les llàgrimes l’haurien acabat ofegant convertides en mocs espessos.

4

El problema era que l’home va acabar no sent-ne conscient que patia una malaltia, ja que ell es creia que posseïa un do. Com aquell que refila com una cadernera sense haver après musica. I aquesta va ésser la seua perdició: aprofitar-se d’una malaltia pràcticament desconeguda pels metges, per fer-hi negoci. La cosa va començar quan per casualitat a un enterramorts més llest que d’altres empresaris del seu gremi, cansat de entrebancar-se amb l’home ploraner a totes hores, se li va encendre la bombeta. Per què no aprofitar aquell pellingot ploramiques per treure’n profit?

Quan li va proposar, l’home se’l va treure de sobre tot ofès i fent-se el desmenjat. Però després que s’hi passés rumiant tota la nit, li va semblar que prou que es podia provar: al cap i a la fi, només es tractava d’anar als funerals a plorar “oficialment”, en comptes de fer-ho d’amagatotis. És a dir, la pensada de l’enterramorts consistia en oferir un servei complementari als familiars d’un cadàver: el de ploraner. Ja n’hi havia precedents, inclús la bíblia en parlava de colles de dones que acompanyaven les vetlles dels morts planyent i somicant per encàrrec. Però en el cas de l’home eren figues  d’un altre paner: l’exuberància dels seus llagrimalls el convertien en un fora de sèrie. No tindria competidor possible al mercat i l’enterramorts espavilat estava segur que, si feien senes, arrodoniria encara més el seu pròsper negoci ara que a cada cantonada li sortia competència. L’home, doncs, després de rumiar-s’ho no va trobar cap disbarat que, a sobre de satisfer les seves necessitats fisiològiques, li paguessin diners per dedicar-se a allò que més plaer li donava. Tanmateix, tampoc no va considerar que tingués de fer-ne cinc cèntims a la Berta d’aquesta feina extra, comprometent-se sense donar-hi més voltes a  plorar a preu fet.

5

            Però no va durar gaire l’eufòria. Els clients més decidits a contractar aquell servei complementari de la cerimònia funerària eren, justament, els familiars d’un mort  que no els venia gaire de gust plorar en públic i, per tant, no els hi feia res llogar les llàgrimes en un moment tan delicat, convençuts per l’enterramorts espavilat que mantenir les aparences d’un sentiment profund en aquests casos era senyal de senyoriu.  L’enterramorts, que com podeu comprovar tenia nas pels negocis, oferia el ploraner com si no es tractés d’un servei: l’home formaria part del dol i ningú sabria que el seu desconsol tenia un preu i que les llàgrimes eren de tramoia. Els familiars interessats en fer veure com se l’estimaven al difunt també ho preferien així, doncs no es notaria tant la seva sequera ploranera en un dia tan assenyalat.

Tot estava, doncs, tan ben lligat i planificat fins al darrer detall, que ningú es podia imaginar que el projecte se n’anés en orris amb tanta rapidesa. I és que ni l’enterramorts espavilat ni l’home aprofitat havien previst el més indispensable de l’invent: que algú tenia d’encebar les ganes de plorar del ploraner professional. L’home, ja us ho he dit, no plorava si no veia plorar. Ell era incapaç de d’obrir l’aixeta de les llàgrimes per si sol. Ni el seu cor ni el seu cervell donaven per tant. I com que els que el llogaven era per estalviar-se de plorar, les llàgrimes de l’home el dia que es va estrenar es feien plegar. Més ben dit, no hi va haver manera que plorés si algú no començava primer. Al final, l’enterramorts espavilat va calcular que si tenia de llogar un segon ploraner perquè li engresqués el seu home, no li sortirien els números i, per tant, la funció va tancar el mateix dia de l’estrena.

L’home, però, continua avui prenent-se la medicina per controlar la seua malaltia crònica, assistint a tants de funerals com el cos li demana. De fet, ara a algun menys, perquè l’enterramorts escaldat pel negoci fallit no li deixa posar els peus als que ell organitza, i l’home s’ha hagut de buscar la vida a altres pobles. Total, que si us hi fixeu bé, amagant-se pels racons de més d’una església o ara també als darrers bancs de la capella laica del tanatori, durant els funerals potser hi descobrireu persones com l’home del relat, que ploren perquè necessiten plorar . No els hi pregunteu res, tant se val. Si per cas la pluja de tardor ja els hi rentarà els ulls...

CAP FRED, NI UN PAS ENRERE I BONA LLETRA

Aquella utopia que semblava que mai havia d’arribar, avui ja la tenim tustant la porta del carrer. I vet-aquí que, sorprenentment, a alguns que feia l’efecte que l’esperaven amb candeletes, avui que la tenen tan a prop sembla com si els hi haguessin agafat calfreds de por i falconades de dubtes. Mentre només se n’anava fent barrila de tot plegat, mantenint tèbies les brases de la il•lusió, de l’esperança i del somni malgrat llunyà assequible, potser més d’un dels que s’hi sentien bé arrenglerant-se amb els fans de l'estelada, era perquè es refiaven que aquella febrada col•lectiva seria passatgera i que el deliri mai arribaria a rompre l’alba. Però ara que s’adonen que la utopia no era tan agosarada sinó ben possible, ja que la tenen a tocar dels dits, sembla que se’ls hi estigui arronsant el melic, dissimulant que s’escagarrinen buscant tres peus al gat o sortint amb excuses de mal pagador. Penso que per coherència amb totes les reflexions que sobre l’anomenat “procés” he penjat al blog en els darrers quatre anys, no puc amagar avui el cap sota l’ala, com a comentarista o politòleg, i des de la meva posició personal de sobiranista convençut – més aviat potser hauria de dir convers com molts d’altres, a còpia de decepcions polítiques, menyspreus culturals i garrotades als sentiments nacionals -,  no obstant no hagi estat dels de la ceba de tota la vida, m’agradaria deixar constància que, ara per ara, no hi ha cap raó objectiva que justifiqui la flaquesa ni la por a fer-la massa grossa o a tesar la corda més del compte. 

A la meva manera de veure, mentre amb el cap fred i amb bona lletra, en seu parlamentaria i seguint els reglaments interns de la institució, es posi en solfa sense violència el programa electoral que les candidatures independentistes sense embuts van sotmetre a votació el 27-S , no estan justificats ni els tremolons i les cagarrines dels d’aquí, ni els exabruptes i les amenaces dels d'allà, mentre els diputats que sumen la majoria absoluta d’escons no facin res més que executar el mandat democràtic atorgat per les urnes, encetant amb tot el delit, d’altra part comprensible, el camí tantes vegades amoixat en les llargues nits d’hivern cap a un estat propi i republicà. Però de la mateixa manera que dic que no són moments per fer passos enrere, tampoc se’n poden donar de falsos en deixar-se portar per l’eufòria, provant d’avançar més de pressa del que seria prudent si es vol arribar en bones condicions físiques, sense treure el fetge per la boca, a la meta. Ni buscant dreceres que al final ens facin estimbar en algun revolt malparit i traïdor, perdent bous i esquelles. Cap pas enrere, doncs, sinó un pas després de l’altra endavant, amb seguretat i sense fer tentines. El pols del sobiranisme a l’immobilisme requereix posar els cinc sentits en la feina, mantenint les cames eixarrancades per a no anar de trompis i els peus ben afermats a terra, perquè la vella i sospirada utopia no acabi, com altres vegades, com el rosari de l’aurora.          

JA TENIM LA COLAU I LA FORCADELL COL.LOCADES

Després d’escoltar aquest comentari, en una de les moltes tertúlies que destil•len mala baba enlloc de concòrdia, no me’n puc estar de subratllar el fet singular i sense precedents que dues dones, entrenades per embolicar-se a fons en política des de la societat civil organitzada en plataformes ciutadanes, democràticament encapçalin dues institucions cabdals com són l’alcaldia de Barcelona i la Presidència del Parlament de Catalunya. Qualsevol insinuació de que han donat aquest pas per tenir la vida resolta, francament em fa fàstic. El més de maig de l’any passat vaig reflexionar sobre la Colau – es pot comprovar buscant-ho al blog -, coincidint amb el seu pas enrere a la PAH i l’anunci de no entrar en política, en aquests termes: “Quan cap partit polític movia el cul en serio i es mobilitzava descaradament en contra de les males pràctiques de la banca, desnonant a tremuja els que no podien pagar l’hipoteca perquè s’havien quedat sense fonts d’ingressos per culpa, precisament, de les dràstiques restriccions de crèdit decretades per la mateixa banca executora de morosos, va sorgir la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de la qual l’Ada va convertir-se en icona, tant pel seu discurs entenedor com pels seus mètodes radicals, titllats de revolucionaris per l’establishment. La capacitat de lideratge es pot aprendre a la universitat i fardar d’un reguitzell de màsters en la matèria, però el lideratge que enganxa vertaderament i es guanya la confiança de la gent, és aquell que de forma natural és fa creïble, per la senzilla raó que s’expressa en el llenguatge que es parla al carrer. Però malgrat a l’Ada se l'ha escorxat de mala manera des de la dreta i des d’algun cenacle intel•lectual de l'esquerra atrapada a contrapeu, inclòs ficant-se amb la seva vida personal i bescantant-la a tort i a dret sense compassió, ningú la podrà acusar d’haver incitat els desesperats a prendre’s la justícia pel seu compte i a cremar-ho tot. Sempre va declarar-se partidària de combatre contra el sistema que s’aprofitava de les víctimes de la crisi, amb les armes legals que tenia al seu abast, controlant les mesures de pressió indispensables per fer baixar del burro de la intransigència els que es negaven a buscar alternatives civilitzades al desnonament, com ara la dació en pagament, la moratòria del deute o el lloguer social. Si ho rumiem bé, la mala maror dels desnonats no va acabar en cap tragèdia, gràcies a la seva autoritat moral, que va impedir més d’una foguerada. Però aquest seny ni li van reconèixer ni menys agrair des de l’establishment, ni tampoc va ser valorada des de les seves pròpies files més anàrquiques que, per exemple a Salt. Ara que ha dit prou i, curant-se en salut i ha promès que no pensa capitalitzar políticament l’èxit de les PAH, potser seria el moment oportú perquè des d’alguna institució se li reconegués la bona feina feta i la contribució, que malgrat els escarnis a polítics i les ocupacions pacífiques de sucursals bancàries que tenien entretinguts els expedientes de dació en pagament - els quals, per cert amb la gent a les portes de les oficines, es desencallaven en un tres i no res -, ha fet a que molts de condemnats a la misèria no fessin cap disbarat. Potser una Creu de Sant Jordi, com la que porten penjada el lladre Millet o la defraudadora Caballé, també es podrien penjar a personatges alternatius que, a la seva manera, com l'Ada, han prestat un gran servei a Catalunya, en aquest cas canalitzant un gran sentiment de desesperació. I si a algú no li agrada aquesta reflexió, que hi faci una segona lectura i si després tampoc li fa el pes, què hi fàrem: és tal com penso”.

Pel que fa a la Forcadell, en capella del 9-N, vaig proposar-vos aquesta reflexió: “No ús mentiré, jo sóc un dels pessimistes que dubta que ens deixin anar a votar en pau i tranquil•litat el 9-N; però confesso que cada vegada ho veig més possible perquè reconec que l’ANC de la Carme Forcadell – ara de bracet i ben sincronitzada amb la Conselleria de la Presidència i Omnium, totes tres amb dones al capdavant –, està fent la feina tan ben feta, que no es mereix un fracàs. Entre les males costums dels catalans, tenim la de no donar importància a allò que fem bé, com si ja es donés per descomptat que no podem treballar d’altra manera, i que sobren els reconeixements. Hi ha infinitat de professionals de tota mena – personal sanitari en general, docents, bastants funcionaris i molts empresaris per convicció i principis, sense oblidar gent d’ofici que val un imperi -, que freguen quotidianament amb escreix els nivells d’excel•lència, sense preocupar-se de si els ho tindran en compte o els penjaran cap medalla. Doncs bé, entre aquesta gent anònima però imprescindible que ha fet i està fent la feina ben feta, jo crec que s’hi han d’incloure els innumerables voluntaris – amb la Forcadell a primera fila -, que col•laboren desinteressadament amb l’ANC, en l’objectiu de crear una notable, per no dir perfecta, infraestructura organitzativa que abasti totes les branques d’un Estat sobirà perquè arribat el moment res quedi a mercè de l’atzar. Francament, és per treure’s el barret la manera com es van desenvolupar, per exemple, fins al darrer detall logístic les tres mobilitzacions emblemàtiques de les darreres Diades. Però és que, a més a més, l'organització i la resolució informàtica de tota la maquinària administrativa i de màrqueting, és digna de les empreses privades més eficients. Davant la matusseria i la improvisació com respon el govern central els moviments calculats a la mil•lèsima pels catalans, a la meva manera de veure qui marca el pas i porta la iniciativa en aquest conflicte amb Espanya és Catalunya, i sempre he tingut clar que en qualsevol conflicte de relacions humanes si no es perd la iniciativa es té molt de guanyat. En funció d’aquesta realitat, m’atreveixo a pensar que Madrid no pot competir ni aturar l’empenta d’una societat civil emprenyada però ben liderada. I això per tres raons fonamentals: en aquest contenciós, encara que sembli el contrari, sempre el govern central va un pas enrere i quan dóna senyals de vida només sap bordar; el NO a tot diàleg per imperatiu constitucional que vol vendre a Europa i al món, no li compra ningú perquè no és democràtic, fa pudor de resclosit, però sobretot perquè com deien els eslògans dels anys noranta: “la feina ben feta, no té destorb”. I la que ha fet la Forcadell ha estat molt ben feta”.

A la meva manera de veure, doncs, ni la Colau ni la Forcadell han decidit embrancar-se en política ni per fer-se riques ni per figurar, sinó per transformar la societat d’acord amb les seves idees i principis. La Colau ja sap el pa que s’hi dóna i la Forcadell aviat el tastarà. Ni una ni l’altra crec que deixin de defensar mai les seves conviccions i criteris, però també em refio i espero que pro-curaran esforçar-se en convèncer enlloc de vèncer.  

I SI FESSIN DISSABTE A L'IMSERSO?

Milions de persones jubilades o pensionistes i un reguitzell de propietaris d’hotels, que esperen amb candeletes a l’octubre la invasió pacífica de joves de la tercera edat per seguir pagant sous i hipoteques, estan que trinen perquè del programa de vacances de l’Imserso, enguany el més calent encara està a l’aigüera. No cal patir-hi, però, ja que el ministre de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat ha comparegut fa quatre dies al Congrés per assegurar que no passava res, tranquils, que ja estava al cas, i que dintre de poc tot tornaria a la normalitat. Però sí que passa: de moment centenars de persones grans s’han hagut de tocar la pera i no anar-se’n a prendre el sol a les Canaries o a d’altres destins turístics simplement perquè el pastís d’aquest negoci se’l disputen diverses empreses a les quals, pel que es veu estan més interessades en sucar-hi el melindro, que no pas en satisfer les il•lusions de la clientela tan especial que tenen. Per aquells que no sapigueu de què va la pel•lícula, us recordaré que Mundosenior és una UTE formada per dos majoristes de viatges – Globalia i Barceló –, que des de fa un quart de segle monopolitzen la gestió del programa de vacances patrocinat per l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales). Vet-aquí que aquest Institut, benemèrit asil d’estómacs polítics i funcionarials agraïts,  a principis d’any va decidir que el suculent pastís se’l repartissin Mundosenior i Mundiplan, una altra UTE constituïda per majoristes competidors dels que tallaven el bacallà fins ara: Iberia, Gowaii, Alsa i IAG. Mundosenior, però, ha considerat que el pastís no donava per tantes boques i ha recorregut al Tribunal Administratiu Central de Recursos Contractuals la decisió de l’Imserso, deixant empantanegada la programació 2015-2016 de vacances dels “sèniors”, sense que ni la poca vista de fer coincidir aquesta picabaralla amb les eleccions legislatives hagi servit per desbloquejar un fastigós contenciós mercantil, que no hauria d’interferir, a la meva manera de veure, en el desenvolupament d’un programa social tant important. Llevat que hi hagi molta més porqueria dessota les catifes d’una institució, que pel que jo sé no fa dissabte massa sovint.

Ignoro si el pastís dóna per tant o no, però no em negareu que un contracte valorat en 1.200 milions d’euros ha de tenir moltes novies. L’Imserso és un negoci rendible per a l’Estat, ja que s’estima – Expansión en va fer un reportatge d’investigació molt encertat -, que per cada euro que el govern inverteix en treure a passejar la gent gran, en recupera 1,9 per diferents conceptes fiscals, a part que s’estalvia pagar l’atur i, en canvi, s'embutxaca l’irpf i cotitzacions dels aproximadament 12.000 treballadors que dependrien de la caixa dels encantats, si els hotels sense clients de l’Imserso tanquessin portes en temporada baixa. És cert que els empresaris hotelers s’escarrassen cada any per esgarrapar millors subvencions per compensar unes tarifes que els hi permetin “fer caixa” durant la tardor i l’hivern, sense perdre-hi diners encara que no n’hi guanyin. Se suposa que no deu ser cap mal negoci si tenim en compte que quan el programa va començar a caminar no s’hi apuntaven gaires hotels de quatre estrelles, mentre que avui ja representen quasi el 50% de l’oferta. És comprensible, doncs, que un negoci tan llaminer sigui cobejat i que ningú es vulgui conformar amb les engrunes del pastís. Per aquesta raó caldria que es prenguessin totes les precaucions, per evitar que els borinots i no la gent gran en treguin profit d’una iniciativa que, ben gestionada, té molt de mèrit. Però veient el que es veu en altres àrees de l’administració, em penso que no estaria de més fer un bon dissabte de tant en tant, per impedir que els paràsits corquin les estructures. Mai se sap que es pot trobar en edificis vells i poc airejats. I si voleu que us sigui franc, aquesta història que s’han muntat aquest any per quedar-se amb el monopoli de la gestió, deixà anar una ferum que Déu n’hi do. I el que m’esparvera més encara és que davant les protestes que comencen a arribar dels sectors afectats, els fontaners d’en Rajoy vulguin resoldre l’avaria a corre-cuita perquè no esquitxi la campanya electoral, i sigui pitjor el remei que la malaltia. De moment, però, per molt que corrin ja arriben tard i l’emprenyament dels perjudicats poc l’arreglaran amb quatre pedaços. Tant se val, ara que el patafi ja està servit, però que aprofitin per fer dissabte a fons. La gent gran que han donat pel sac s’ho mereix.       

SI JO FOS EMPRESARI CONTRACTISTA D’OBRA PÚBLICA...

Francament, si ho fos estaria molt emprenyat de que quan es parla a totes hores de corrupció política i de comissions a canvi d’encàrrecs d’obra pública, sembli que tots els empresaris hi estiguem emmerdats en aquest patafi. I no és així, de la mateixa manera que no tots els polítics perden oli. Però estaria emprenyat, sobretot, perquè així com el president Mas, més en la seva condició de cap gros de Convergència que com a cap del govern, ha sortit a donar explicacions i a jurar i perjurar que tota la contractació pública que passa per les mans de la Generalitat no està contaminada, no he vist que cap dirigent empresarial hagi rebutjat indignat la generalització de la presumpció de culpabilitat que esquitxa a tots els membres del seu gremi. Estic d’acord que perquè hi hagi corruptes hi ha d’haver corruptors, però com que si fos empresari em negaria a acceptar que a tots els empresaris no ens vingués d’un pam en matèria d’ètica i moral, no em dóna la gana que quan els mitjans es refereixen a la corrupció vinculada al negoci del totxo, sembli que tots els empresaris s'hi hagin posat bé a l’hora d’afluixar la mosca a benefici d’inventari per aconseguir els encàrrecs.

A la meva manera de veure, si els empresaris volguessin acabar amb aquesta brama d’una vegada per sempre, podrien fer-ho ràpidament si confessessin haver rebut o no pressions per avenir-se a escaguitxar una comissió a canvi d’una adjudicació. Ja sóc prou grandet per a no posar la mà al foc per a ningú, però crec que hi ha més empresaris que no han caigut en la temptació que no pas a l’inrevés i dono per fet que, al contrari de la teoria que els polítics fan córrer, de que els empresaris són els corruptors, molts empresaris que han caigut en la temptació d’enriquir-se deixant de banda els escrúpols de consciència han sigut caçats al vol més que no pas han actuat de caçadors. És a dir, si fos empresari contractista habitual d’obra pública i mai m’hagués hagut d’avergonyir de res, voldria que els meus col•legues atrapats en la xarxa de la corrupció, fossin prou valents i honestos per confessar que si volien quedar-se amb aquella contracta que els permetia tirar endavant la seva empresa, primer tenien de passar per caixa. I si de mi depengués, aconsellaria a la justícia que facilités aquestes confessions deixant-se tallar un  bocí de la seva capa, per tal d’acabar d’una vegada amb tantes presumpcions o imputacions que acaben en no res. Jo sóc dels que penso que, malgrat la ferum que se sent, hi ha més gent sana – tant en el món empresarial com en el de la política – que no pas gent tarada. I perdoneu les molèsties.

EL COMPTE DE LA VELLA DEL SENYOR MONTORO

L’home que ha de fer quadrar els números de l’Estat s’ha tret el fuet de la cintura, en pla senyoret andalús, per arronsar tothom que li aixequi la veu o li planti cara, sigui de la seva quadra o de la del davant. Aquest home es va passar massa anys fent la travessia del desert, i des que va reviscolar políticament - prometent la lluna en un cove a un electorat atemorit, que fugia del caos socialista i s’hagués arrapat a un ferro roent si d’aquesta manera salvava de la crema els mobles -, ha convertit els pressupostos de l’Estat amb la bíblia, i el control del deute en el manament més sagrat del règim; però en lloc d’intentar consensuar-los repartint joc, s’ha dedicat legislatura rere legislatura a tira’ls-hi pel cap a una oposició que ha menystingut sistemàticament: la darrera vegada, ahir mateix, fent entrar per la cabota els comptes de l’any vinent, en contra de l’opinió de tothom que té cinc dits de front, inclòs el comissari europeu de la cosa econòmica que és del morro fort i els ha examinat agafant-los amb pinces i tapant-se el nas.

A tots els ministres d’Hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de bruixots  per ser capaços, quan les circumstàncies ho justifiquen, de fer miracles o jocs de mans; però mai s’havia vist que un home amb posat de ser el més aplicat de la seva classe, per guanyar unes eleccions no tingués escrúpols d’enredar els ciutadans d’una manera tan barroera com ho intenta fer presentant uns pressupostos que generen més dèficit corrent i tapan forats endeutant el país una mica més, aplicant la doctrina del gallec savi: qui dies passa anys empeny.  Fins i tot aquell que compta amb els dits s’adona que, si no s’apugen els ingressos és de bojos no reduir les despeses i que, per exemple, no es pot apuntar com un èxit de gestió tornar als funcionaris una part de la paga extra retallada, manllevant per enèsima vegada les misses per ser tan esplèndid a l’usurer de guàrdia. D’altra banda, es podria arribar a entendre que un ministre d’Hisenda fos gasiu a l’hora d’obrir la bossa, però no que sigui un fonamentalista del centralisme, negant el pa i la sal a la comunitat autònoma que aporta més valor afegit a l’Estat i a la qual, fent més sarcàstica la mofa, el propi ministre exigeix que faci de “motor” de la recuperació de la crisi a Espanya. Com és pot ser tan cínic per dir una bajanada de l’alçada d’un campanar com aquesta, quan per burro que hom sigui no pot ignorar que ofegant Catalunya i retenint-li uns recursos que els catalans s’han guanyat suant la cansalada, no aniran enlloc?

A la meva manera de veure, el senyor Montoro està envalentit pensant que fent passar per l’adreçador les autonomies – ell usa el plural, però pensa en Catalunya – entretindrà els mercats i aquella senyora que ho manifasseja tot des d’Alemanya estant, li seguirà rient les gràcies. Però em sembla que aquesta vegada s’equivoca de mig a mig, perquè Europa ja n’està farta de beure a galet, empassant-se que sense fer ni el mínim gest per desencallar el creixement, un país pot sortir de la ruïna i els ciutadans de la misèria. La reforma laboral que tenia de ser la mare dels ous del miracle econòmic del PP, és paper mullat perquè des del govern no han sigut capaços d’incentivar polítiques actives per recuperar la confiança, reactivar el consum i motivar la inversió. En resum, el compte de la vella que ha escrit el senyor Montoro no s’aguanta per enlloc, i els mercats li faran pagar cara la seva audàcia irresponsable quan Europa, finalment, li faci repetir els deures i el posi de cara a la paret. En què pensa, doncs, el senyor Montoro quan treu pit com si tingués l’exclusiva de les receptes econòmiques? Ara tocaria deixar-se de tantes martingales de partit i de cridar tothom a participar en una sortida consensuada de la crisi; però mentre s’entesti en fer la guerra pel seu compte, que campi qui pugui i el darrer que tanqui la porta. El llum no caldrà, perquè ja ens l’hauran tallat per insolvència. 

QUAN BUSCAR JUSTICIA EQUIVAL A RECLAMAR AL MESTRE ARMER

La impotència que a vegades sentim les persones davant una justícia massa lenta, enrevessada i no sempre imparcial, també s’encomana a les societats i als pobles quan s’adonen que les seves denuncies de greuges fefaents s’estavellen contra una paret d’incomprensió, de cinisme o de sarcasme. Quan picar a la porta de la justícia serveix de ben poc, perquè qui t’hauria de donar suport i consol s’ho pren tan a la fresca – la manca de mitjans o de recursos, a vegades no és més que una excusa, perquè si es vol es pot fer de més i de menys -; i fa l’efecte que t’engeguen a reclamar al mestre armer, no et queda més remei que rossegar-te els punys de ràbia o picar de peus a terra per esbravar-te. Però així no es resolen els problemes ni es cicatritzen les ferides. És un fet, per exemple, que mentre al president d’un poble, en nom de la justícia el dijous se l’amorrava de cara a la paret, contra els fatxes que dilluns cridaven a Montjuic: “Mas a la càmera de gas!”, o cremaven estelades i senyeres sense ni tapar-se la cara – refiats, potser, de la seva immunitat? -, no s’ha querellat  ni la fiscalia ni els inefables sindicalistes de les Mans Netes. Com és possible, doncs, que a ningú li caigui la cara de vergonya, davant d’una tan descarada diferència de tracte? Sobretot tenint en compte, que els que escarnien i amenaçaven els catalans sobiranistes des del faristol d’oradors - retratats a bastament per la televisió i la premsa gràfica - eren vells coneguts pels seus antecedents de violència verbal i provocació pujada de to; i els fatxendes que rostien les senyeres a cara descoberta no costava gens identificar-los. Aleshores, no hem d’interpretar que la justícia eixorca, en realitat se’n renta les mans i posa els catalans que se senten ofesos a la cua del mestre armer?

I si la justícia no s’afanya a complir amb la seva obligació de fer respectar la llei a tothom sense excepció, tampoc els mitjans d’informació que haurien d’explicar amb objectivitat als ciutadans de més enllà de l’Ebre, les raons del mal humor dels catalans, no compleixen pas sempre, per desgràcia, amb els principis deontològics del periodisme, sinó que menteixen descaradament donant a la seva clientela una versió de les desavinences entre Catalunya i Espanya totalment manipulada per alimentar la tírria i l’emprenyament dels ciutadans espanyols envers dels catalans. Per exemple, el tractament que en el seus noticiaris va fer tele4, del grup Mediaset, dels esdeveniments polítics de dijous passat a Barcelona fou vergonyós i faltat de tota ètica periodística. En primer lloc, donaven a entendre que la processó de torxes que de matinada es fa des de dècades ençà, fins a la tomba del president Companys en la commemoració del seu afusellament, formava part del muntatge escènic que havien muntat els separatistes en el marc de la concentració davant el TSJC. Sabeu el mal que pot fer una mentida tan barroera en un auditori predisposat d’antuvi, per culpa de la zitzània sembrada durant anys, presentant els catalans com insolidaris i pesseters? Quin fiscal crida l’atenció al periodisme que, inconscientment o de mala fe, afegeix irresponsablement llenya al foc al conflicte Catalunya-Espanya? 

UNA QÜESTIÓ DE DIGNITAT I D'HIGIENE DEMOCRÀTICA

Potser que no barregem les coses interpretant les concentracions que entre avui i dijous es desenvoluparan arreu de Catalunya, sobretot a Barcelona, segons el capteniment de cadascú, com un simple acte de suport simbòlic o d’adhesió militant a uns líders, perquè és tracta, o s’hauria de tractar, de quelcom molt més planer i elemental. En definitiva, avui el que està en joc no és la reputació ni el futur polític d’unes persones concretes – Mas, Rigau i Ortega –, ja que a qui el govern central vol enviar a la picota denunciant-te'ls i bescantant-les a la Justícia, no són persones individuals sinó càrrecs polítics. El que els hi fa nosa als nacionalistes espanyols, són el president de la Generalitat i dues conselleres rebeques i incòmodes, no per ser qui són, sinó pel què representen.

Per aquesta raó, a la meva manera de veure, les concentracions no només son legítimes, sinó quasi obligades per dues qüestions de pissarrí: la primera, per dignitat i la segona per higiene democrà-tica. No es pot permetre que persones que tenien democràticament el mandat de la majoria dels ciutadans per governar, siguin objecte de represàlies intel•lectualment barroeres i miserables, emmascarades de legalitat, per part de representants de l’Estat que no s’amaguen de la seva animadversió política, i que per tant mai han volgut ni prendre’s la molèstia de veure si - sense rebregar la Llei, sinó interpretant-la amb generositat i possibilisme -, es podrien exercir, per exemple, drets tan fonamentals com el de decidir.

Precisament perquè es tracta d’una clara qüestió de revenja política, entenc que la batllessa de Barcelona, l’Ada Colau, a les antípodes ideològiques dels personatges imputats, hagi fet saber que estarà en primera fila de la concentració en suport al President de la Generalitat – independentment del seu cognom i del partit al qual pertany –, perquè en un moment donat va fer el que tocava possibilitant els instruments democràtics necessaris que una gran majoria parlamentària i bona part de la ciutadania des del carrer li reclamaven amb insistència: que posés, simplement, les urnes a disposició de la societat civil que volia decidir la sobirania del seu poble en un referèndum legal, respectuós amb totes les maneres de pensar, pactat i pacífic.          

PURGANT EL PECAT DE NO TENIR LLEI ELECTORAL, PER PURA MANDRA

Si tots els partits polítics, des de la primera a la darrera legislatura després de la transició, no se l’haguessin decantat deixant per a un etern demà passat la redacció d’una llei electoral amb cara i ulls, després de les darreres municipals no hauríem assistit a sainets incomprensibles i vergonyosos, ni avui ens trobaríem empantanegats sense saber qui serà el proper president de la Generalitat, ni quin poti-poti de govern en sortirà de les converses i més converses per intentar quadrar el cercle d’una majoria mínimament cohesionada, enlloc de pastar un bunyol estrambòtic. Un país, una comunitat, un municipi, necessiten tenir un govern que respongui a la sensibilitat expressada a les urnes per la majoria dels electors, i que pugui desenvolupar el seu programa electoral sense traves, respectant les sensibilitats de les minories i tenint les orelles obertes a totes les aportacions  constructives. I si volen filar prim, prohibint tirar endavant reformes o projectes de certa transcendència sense comptar amb una majoria de dos terços dels parlaments o dels consistoris. A la meva manera de veure, doncs, d’això va la democràcia, i per aquesta raó es va acceptar com a instrument de govern: perquè dintre de les seves imperfeccions, la democràcia és el millor sistema de repartiment del poder. En canvi, no preveure ni corregir que una minoria insignificant pugui condicionar la majoria, fins al punt d’impedir que el programa de govern referendat electoralment pugui aplicar-se, mireu-vos-ho pel cantó que vulgueu, però s’assembla a la democràcia igual que un ou a una castanya.

Tanmateix, amb la llei electoral que tenim, el sagrat principi d’un home un vot també és paper mullat, i segons a quines parts del territori un diputat costa més vots que a altres indrets. És veritat que aquesta discriminació positiva en favor de les comarques menys poblades és ben intencionada, però no pas per afavorir els interessos de la gent del territori sinó els dels partits hegemònics que s’anaven rellevant a la sala de remenar les cireres. Per totes aquestes raons, disposar d’un reglament electoral posat al dia era una prioritat des del moment mateix d’aprovar-se el primer Estatut, però es va impedir sistemàticament que es posés en marxa la reforma perquè, de fet - tant als convergents com als socialistes, sobretot els primers que tenen més implantació rural -, ja els hi estava bé que la norma electoral estigués encallada. I malgrat els partits minoritaris, que eren els que hi sortien perden més, s’esgargamellessin reclamant que els majoritaris es posessin les piles, a l’hora de la veritat tothom tenia mandra. I el darrer intent de pactar, la passada legislatura, quan ERC ja havia deixat de ser una formació residual i pintava més que no pas el PSC, va fracassar la ponència per enèsima vegada perquè ningú volia donar el braç a tòrcer a l’hora de defensar els petits privilegis. I com que no es fa fer allò que tocava quan tocava, com m’he cansat de repetir en anteriors reflexions, ara tot el país en paga els plats trencats, i la gent que no especula sinó que compta amb els dits de la mà i el sentit comú, se’n fa creus que puguem estar-nos mesos bastint el sant, com el mateix Mas ha reconegut. Deixant a una banda les ideologies i els programes, que tots són respectables, inclús els que són acusats d’anar contra el sistema si només s’esbafen amb paraules i no a garrotades, no ens creiem pas que és més democràtic permetre que una minoria tingui agafada pels dallonses a la majoria. Aquesta és la perversió de la democràcia, francament. I perdoneu les molèsties, però sóc del parer que malgrat es puguin perdre les amistats, les veritats s’han de dir.   

NOU ENFOCAMENT DEL BLOG "A LA MEVA MANERA DE VEURE"

NOU ENFOCAMENT DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE”

Amics i amigues, després de quatre anys i escaig d’escriure un reflexió diària, a començaments de l’estiu em vaig notar desinflat i desmotivat. Ho vaig atribuir a la calor desacostumada d’aquest any, i em vaig receptar una excedència temporal de quatre setmanes. Abans de complir-se el ter-mini, i després d’un descans que em va provar d’allò més bé vaig reprendre la tasca amb més em-penta que mai. Fins avui, que tinc  de dir per segona vegada prou.

Fa un parell de dies, potser ho heu notat, que la reflexió la penjo a mig matí enlloc de a primera hora, i si abans em sortia l’escrit en mitja hora i escaig, ara cada vegada em costa més. No anem bé, potser es deu a baixa forma o potser és que estic fastiguejat d’haver de comentar una actualitat tan depriment... El cas és que he de marcar distància, perquè jo que sempre recomano “sentir-se feliç” he de confessar que no em fa tan feliç com ahir escriure la meva reflexió diària.

Per tant us anuncio que a partir de demà ja no la trobareu com cada matí, però com que no vull desconnectar definitivament ni baixar la persiana del meu blog, he decidit que només publicaré una reflexió setmanal – els diumenges – i, excepcionalment, si hi hagués algun esdeveniment que justifiqués un comentari entre setmana. Espero que comprengueu la meva fatiga i que em dispenseu que m’ho prengui amb més calma. Em podreu seguir llegint, però sense tanta pressió, més espaiadament. Gràcies per haver-me fet companyia tants de dies. Bona nit.  

EN TERRA BOMBARDEJADA NO CREIX LA PAU

Una amiga del blog em feia adonar després de llegir la reflexió d’ahir - sobre l’escàndol que ha muntat un prelat gai a la plaça de sant Pere -, que a ella la notícia que l’havia impactat més en les darreres hores era el bombardeig d’un hospital de Metges sense Fronteres a l’Afganistan, i no pas la fastigosa bugaderia vaticana. Té tota la raó: estem tan acostumats a conviure cada dia amb les notícies de violència i de guerra que ens plouen des dels noticiaris a les hores dels àpats, que ja gairebé no ens fan perdre la gana perquè formen part de la rutina. Mentre els corresponsals rivalitzen per explicar-nos, amb pèls i senyals, les salvatjades del dia en els diferents camps de batalla, on diuen els dirigents mundials que es basteix la pau a base de bombardejar a tremuja moros i cristians, jo penso que ens han ben emmerdat en una guerra a gran escala – potser la tercera guerra mundial -, que aquesta vegada es reparteix en diversos escenaris, tant bèl•lics com financers i industrials. A la meva manera de veure, aquesta guerra del mai acabar, fa que els fabricants d’armes visquin el somni de la seva vida: quan en un escenari s’abaixa el teló per fer mitja part, a una altre banda o a vàries simultàniament comença una nova funció sanguinària. La qüestió és que les fàbriques d’armes no parin, que no s’estalviï la munició i que es trinxin quants més tancs i avions millor, per substituir-los ràpidament per models més sofisticats, que arrasin amb més eficàcia.

Abans les guerres consistien en amorrar l’enemic en el camp de batalla, signar un armistici després de la rendició, i quan cada bàndol havia enterrat i homenatjat els seus morts, estrenar la pau guanyada a còpia de devastar-ho tot i delmar la població, posant-se a reconstruir frenèticament sobre les ruïnes perquè els supervivents de la barbàrie gaudissin de plena ocupació enlloc de l’atur d’abans de l’esclarissada. Comparant les guerres d’ahir amb les actuals, encadenades sense solució de continuïtat, quasi fan enveja les d’abans ja que tenien almenys un principi i un final, uns guanyadors i uns perdedors. Avui no se sap ben bé qui són els autèntics vencedors – fixem-nos en Líbia, Irak, Afganistan... sense anar més lluny, que s’han enderrocat règims per substituir-los pel caos -, i, en canvi, tots acabem vençuts. El que està passant a Síria ja és, per a més sarcasme, la prova del cinisme de tots plegats, des de l’ONU fins als governs amb interessos econòmics o territorials en la zona. En aquell conflicte tothom es veu en cor de sucar-hi el melindro descarregant tones i tones de metralla. I com que eren pocs, ha parit la burra: Rússia també contribueix a la massacre amb una de freda i una de calenta. I el més trist de tot plegat és que ningú es fa responsable d’on cauen les bombes, ni de a quins cossos rebenten. Darrere la llei de l’embut dels danys colaterals s’hi poden amagar les més cíniques represàlies dels combatents, de les quals no s’escapen ni les ONG – com Metges sense Fronteres – per la senzilla raó que no es cansen de trencar plats bonics als dirigents mundials que no mouen un sol dit per posar-hi remei de veritat. Tanmateix, aquesta guerra pràcticament continua d’avui dia, no solament es simbolitza amb bombes: la caiguda provocada del preu del petroli, el bloqueig a la baixa dels tipus d’interès perquè no hi hagi capacitat de reacció dels països emergents si es produeix una deflació general, l’orientació dels fluxos de migració cap a Europa per posar-la entre l’espasa i la paret, per desgràcia, també formen part de l’estratègia d’aquesta guerra global. I si no ho cregueu així, ja en sentirem a parlar.       

EPPUR SI MUOVE

A aquestes altures estem tan curats d’esglais, perquè quan no és per una cosa o per una altra, vivim en un sobresalt constant que seria impossible d’entomar si no ens ho prenguéssim amb filosofia. I no és que no ens dolguin les desgràcies i els escàndols, sinó tot el contrari: ens en sentim tant, que el propi sistema neurològic ha ideat un mecanisme de protecció de les emocions. Ara bé, quan en passa una de grossa, com la que ahir va protagonitzar el sacerdot Charramsa, no ens podem estar d’exclamar amb admiració, que malgrat sembli que al Vaticà no és mou res, eppur si muove. Que un personatge amb dotze anys de responsabilitats a la Congregació per a la Doctrina de la Fe – per entendre’ns, el Sant Ofici exterminador de l’heretgia i del desviacionisme doctrinal -, s’hagi atrevit a disparar un torpede a la línia de flotació del dogma catòlic, convocant una roda de premsa per comunicar que era homosexual, afegint que dedicava aquesta revelació “als moltíssim sacerdots homosexuals que no tenen la força suficient per sortir de l’armari”, no es pot considerar un rampell ni una rebequeria, sinó una decisió molt premeditada i amb certa mala baba, si es mira des de l’òptica de la cúria romana. El portaveu del Vaticà, el jesuïta Lombardi, ho va dir més fi que jo però amb la mateixa claredat, qualificant l’actitud del capellà gai com a “molt greu i irresponsable”. I no ho va dir literalment, però se li va entendre entre línies, que a les portes del Sínode dels bisbes que ha de debatre qüestions delicades com els models de família i l’adaptació de l’Església als nous temps, mostrar-se tan descarat fa tuf de xantatge. 

Efectivament, la imatge que ha donat la volta al món del capella gai amb la seva parella fent-li costat, és un torpede disparat a la línia de flotació d’una Església a qui demana que “obri els ulls davant els creients gais i entengui que la solució que els proposa, l’abstinència total de la vida d’amor és inhumana”. De moment l’Església li ha tornat el cop baix degradant-lo, mentre Francesc – em sona estrany aquesta moda de referir-se al Papa pel seu nom de pila, com si fos el col•lega de la canto-nada – no ha obert la boca en públic. Però un home que no s’ha mossegat la llengua referint-se més d’una vegada al lobby gai al Vaticà, haurà de moure fitxa. I de la mateixa manera que ha confessat que no li agrada parlar de famílies “en situacions irregulars” però si que cal ajudar-les, acompanyar-les i, sobretot, intentar que els fills no es converteixin de ostatges del papa o de la mama, potser haurà de considerar afirmacions tan gruixudes com les del seu capellà gai: ”en qualsevol societat d’homes sols hi ha més gais que a la resta del món”, i obrar en conseqüència perquè, si es veritat la denuncia aquest fills de l'Església no es converteixin en ostatges del dogma de sa Santa Mare. Sigui com sigui, aquest brot de sinceritat del capellà, a la meva manera de veure, no és més que la punta de l’iceberg d’una rebel•lió que amenaça convertir-se en quelcom més que material de xafarderia a la premsa groga, si en el llibre que el capellà ha anunciat que publicarà els propers dies, segons la premsa italiana i polonesa a través de les quals es va descarregar la consciència, es confirmen les pors de la cúria romana a que desemmascari gais a les altes instàncies de l’Església. Què voleu que us digui? Tot el que sigui fer dissabte i ventilar habitacions resclosides em sembla bé; només m’esgarrifa que en un moment en que els valors tradicionals ja estan prou de capa caiguda, segons com es reaccioni aquesta confessió  escandalosa serveixi per afegir més llenya al foc enlloc d’apagar-lo. No obstant això, com Galileu diria, que les coses es moguin, a la llarga no és dolent.    

DE JOSEPS, JOANS I ASES N'HI HA A TOTES LES CASES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 4 d’octubre 2015)

DE JOSEPS, JOANS I ASES N’HI HA A TOTES LES CASES

Que és una forma de dir que arreu couen faves i, pel que és veu amb tot aquest patafi de la Volkswagen, a Alemanya a calderades. Ha de fer molt de mal a una industria considerada el súmmum de la perfecció i del perepunyetisme tècnic que, de cop i volta, hagi estat enxampada fent trampes com el més potiner i maldestre bergant. La marca alemanya era un referent de qualitat i de feina ben feta, i els seus enginyers considerats de cap quadrat anaven més que buscats perquè tenien fama de fregar l’excel•lència amn els dits; però ara han caigut de la peanya en descobrir-se que, quan s’ho proposen, poden ser també més putes que ningú. La fama de pillastres se l’emportaven sempre els espanyols i els italians, titllats de poc escrupolosos a l’hora de fer negocis perquè eren uns genis fent passar garses per perdius, però que un alemany caigués tan baix en l’escalafó de la picardia era impensable. D’aquí ve que encara molts no se’n sàpiguen avenir que els estirats alemanys hagin estat capaços d’armar-ne una de tan grossa, total per fer diners estafant els que pensaven que comprant els seus cotxes ecològics contribuïen a prevenir el càncer de la contaminació del medi ambient.

A la meva manera de veure, en aquest escàndol ha passat el que passa amb la delinqüència en general, es tracti d'ànimes de canti amb coll blanc o de cràpules: que l’ocasió fa el lladre i l’afaitapagesos. Allò de que tothom té un preu, per molt que no agradi reconèixer-ho, resulta més veritat del que sembla, i en aquest cas més que en cap altre em temo que les excepcions - que n’hi ha i de molt honorables -, confirmen la regla. No sé si recordeu que fa temps us vaig proposar reflexionar, tirant per elevació, la pregunta de quants seriem capaços d’aguantar-nos les ganes de fer desaparèixer algú que no podem veure o que ens fa nosa, si se’ns garantís que ningú mai en sabria res? La temptació a vegades és tan forta, sobretot en una època en que l’escala de valors està tan devaluada, que si passar-se a l’altre bàndol de l’honradesa es pinta tan senzill i sense conseqüències, inclús gent que es pica el pit a totes hores o que ha crescut respirant principis morals rígids, es planteja si no seria estúpid no aprofitar l’oportunitat. I que això de que parlem no són simples teories ho palesen, alguns dels meticulosos i primmirats enginyers alemanys que han caigut de quatre potes en la temptació parada des de la serp informàtica que els hi va vendre, en un moment donat, la fal•làcia de que manipulant determinats programes se’n podien riure del mort i de qui el vetllava amb total impunitat. Sigui com sigui, els han pillat amb les mans a la massa. Però el problema és que aquesta taca d’oli només ha començat a traspuar, i si els tocats i posats alemanys han caigut en la temptació, fins on poden arribar els que ja de tant en tant feien trapelleries i jocs de mans? 

TIRANT D’HEMEROTECA: QUAN L’ARTUR I L’ALICIA FESTEJAVEN

(Fa uns quants dies, els caps de setmana repescava algunes de les reflexions penjades al blog quatre anys enrere. Com que varis seguidors m’ho han demanat, els dissabtes reprendré el “dèiem ahir”, i començo avui amb un text que em sembla adient - enmig del sainet entre en Mas i la Cup - per refrescar la memòria, tirant d’hemeroteca).

(Escrit el 2012)    

“Diguin el que diguin els convergents, pel que sembla estant lligats de mans i peus en la teranyina que ha anat teixint la múrria de l’Alicia, aprofitant-se de que estaven vulnerables. No sabem quines meravelles ha fet aquesta astuta encantadora de serps, però el cas és que s’ha vist amb agalles per proclamar “urbi et orbe”, des de Sevilla, que és ella qui porta els pantalons en aquesta mena de sainet que fa dies es representa a la plaça de Sant Jaume, i que es cou i s’amaneix als reservats de restaurants discrets. El cas és que, com se sap, la tropa convergent va fer curt de vots, i per governar folgats els hi manquen tres parells de crosses. Els somiatruites de costum varen refiar-se que els altres companys de viatge els hi llogarien a bon preu, avui un i l’endemà l’altre, la crossa per repenjar-se en un moment donat; però s’ha fet palès que ningú fa favors de franc, i cap publilla s’avé a anar-se’n a l’hort amb pretendents passavolants. “O hi ha casament, o no me’n vaig al llit amb tu” – va ser la sonada general. De manera que davant les carbasses que els il•lusos convergents anaven recollint a tort i a dret, van decidir com si estiguessin a pagès: “casa’t sempre amb la pubilla més rica”.

Vet-aquí, doncs, que no hi havia volta de fulla: la família de l’Alicia és la que tenia la clau dels calerons. Per tant, tapant-se el nas o no, vés a saber, la parella va començar a festejar, encara que de moment cadascú visqués a casa seva. Però la família d’ella ja en tenia prou, de moment, amb que se sabes que sortien junts, perquè encara que no els hi agradés reconèixer-ho massa, els convergents eren un bon partit per a una Alícia que maldava per trepar tan lluny com pugés. El que passa és que la seva família tenia un passat bastant fosc, per no dir tèrbol, i no estava disposada a dispensar cap infidelitat sense fer morros, i amenaçà amb tallar la relació deixant el nuvi passerell amb el cul a l’aire. I com que qui té el cul llogat no pot asseure’s quan vol, la pèrfida Alicia no es tallà a l’hora de manar al seu amistançat de conveniència, que no es fes amb segons quines companyies, sobretot si eren massa de la ceba. La morrada venia perquè el seu xicot havia tingut un detall amb els d’Omnium, als quals l’Alícia no havia pogut veure mai ni en pintura, de manera que el va castigar sense postres.

No sé fins quan durarà aquesta comèdia, però els convergents ja s’estan adonant que el preu del peix que de tant en tant cau al cove, potser no és tanta ganga com es pensaven. I que amb l’alè d’una vampiressa clavat al clatell s’han de fer molts equilibris per no sortir-ne escaldat. Els analistes de la situació que s’ho miraven més desapassionadament, ho tenien clar: caldria donar un cop de puny a la taula i engegar l’Alícia i la seva camarilla de botiflers a dida. Però, tenint el cul llogat no es poden fer cops d’home. El més curiós de l’assumpte – que es podria explicar per allò de que l’amor és cec, si no fos que en tota aquesta aventura d’amor res de res – és que l’Alícia no li varen donar embolicada a l’Artur, i ja se sabia que li agradava - li venia de família - practicava l’afició de jugar al pim-pam-pum amb Catalunya, la seva llengua i la seva autonomia. A més a més, els convergents ja s’hi havien enrotllat anys enrere amb la família de l'Alicia i ho varen pagar amb vuit anys d’abstinència de poder. Tant repenedits n’estaven d’aquella rebolcada al Majèstic, que fins i tot quan l'Artur era lliure va comprometre’s davant notari que mai més tornarien a deixar-se arrossegar al catre per aquella gent. Però, ja se sap, la necessitat obliga a empassar-te l’orgull i, fet i fet, l’Alícia estava de més bon veure que parentela com aquell galifardeu d’en Vidal Quadras. Almenys l’Alicia sabia daurar més bé la píndola.

Dit això, des del carrer el ciutadà que es limitava a observar tantes anades i vingudes, no se’n sabia avenir d’una classe política entretinguda tocant musica celestial, enlloc d’arremangar-se a resoldre els problemes reals del poble. Dir les veritats no és políticament correcte, perquè les veritats couen. Per aquesta raó en política estan de moda avui les mitges veritats que fan bullir l’olla. I que ningú s’estripi les vestidures i vingui amb camàndules: si de veritat fossin responsables tota aquesta colla de mesells, procurarien deixar-se de punyetes i trobar els camins o les dreceres per entendre’s d’una vegada i treure el carro del pedregar”. 

PAGANT SANT PERE CANTA

Ja us ben juro que si la meva neboda de la CUP llegís això, em replicaria esverada que és una porca mentida capitalista, escampada pels que creuen que el diner obre totes les portes i compra a qui calgui, per sortir-se’n amb la seva. Però tot i respectant la utopia com a concepte intel•lectual, sobretot quan com en el cas de la meva neboda se n’està convençut amb el cor a la mà –¡què seria del món sense castells en l’aire o ferros roents on agafar-se! -, quan no s’és de la primera volada es dóna per fet, potser amb més freqüència de la que m’agradaria, que si el sant Pere de torn ha cantat és perquè algú l’ha pagat. Admeto que potser sí en tingui la culpa de tot plegat el capitalisme, que els de la corda de la meva neboda voldrien cremar en una foguera a la plaça major; però la majoria de les vegades, per no dir totes, per estovar actituds, traves administratives o fins i tot consciències insubornables, el que busca una drecera per a no florir-se a la cua dels innocents que van a la llei, sempre troba algú que s’hi posa bé per donar-li un cop de mà, a canvi d’un caramel o d’una caixa de bombons.

Ep!, no vull pas dir que tothom té un preu, perquè no sóc de veritats absolutes, però si és cert – per alegria dels que no tenen espera i estan disposats a afluixar la bossa -, que per cada intermediari que no està disposat a fer favors, n’hi ha tres que no deixen escapar l’ocasió de fer l’egipci, perquè com deien els clàssics les ocasions van tan buscades que les pinten calbes. Per no ser tan barroer de recórrer al mot corrupció per explicar aquesta realitat prefereixo més l’expressió “deixar-se estimar”, ja que la majoria de les vegades qui cau en la temptació per primer cop d’acceptar un regalet, tranquil·litza millor la seva consciència pensant que l’estimen i no pas que el compren. A partir de la primera relliscada, deixar-se estimar es converteix en una rutina i quasi ja s’hi compta, com si es tractés de la propina que espera el cambrer, després de fer-te la pilota a tu més que a un altre, en servir-te el cafè o la cervesa, simplement perquè sap que ets dels que deixés el canvi. Però així com en l’exemple del cambrer mal pagat és legítim que festegi la propina per arrodonir el seu sou – salari mínim de conveni + les propines, li varen dir -, en el cas dels sants Peres que es guanyen de sobres la vida, és immoral que estiguin disposats a “cantar”, no per arribar a fi de mes, sinó per pagar-se els vicis o la llagosta. El problema és que quan sant Pere canta perquè li han untant les molles, algú de la cua s’hi haurà de podrir un dia, un mes o un any més. I el més cínic de tot plegat és que potser el mateix sant Pere que s’ha deixat estimar, consola els pelacanyes de la cua amb un recurrent: “és llei de vida”. Estic segur que si ma neboda ha tingut la paciència de seguir-me la beta fins aquí, esclatarà: “doncs desemmascarem tots els sants Pere, i morta la cuca mort el verí”. Per desgràcia, aquesta resposta impulsiva forma part també de la utopia, perquè la qüestió és: què passa si els que no poden viure sense sant Pere, es busquen un sant Pau?             

EL COLOR DE LA PELL

La mort a trets d’un negre que anava en cadira de rodes per part d’un policia blanc als Estats Units, ha impactat l’opinió pública tant com la imatge del nen sirià ofegat de bocaterrosa. I farà pujar l’estadística de víctimes d’escàndols racials, en els quals el color de la pell és un fet determinant sobretot si va acompanyat de la pobresa. A un negre ric i influent - que Déu n’hi do els que hi ha -, per molt baldat que estigui ningú el tiroteja. És un fet objectiu. I els funcionaris blancs que treballen a les ordres d’alcaldes, fiscals o caps de policia de color, van de cul perquè el seu cap no tingui res a dir de llurs capacitats de lacais. El problema, per tant, no és el color de la pell sinó que a més a més se sigui un poca-roba. I això no passa només amb els negres i a Estats Units, sinó que sigui pel color de la pell, per la fesomia oriental o àrab, o per les aparences de pòtol desguitarrat, la gent d’ordre, la gent com cal -també sigui quin sigui el color de la seva pell o la seva nacionalitat -, no se’n fia i tenen tots els números perquè els hi toqui la rifa si es reparteixen garrotades o es busquen presumptes culpables per delictes anònims.

En el lamentable cas del xicot negre que va resultar fregit a trets assegut en un carretó de rodes, perquè la policia va confondre un embalum amb llibres que duia sobre la falda, amb una arma o una bomba i, per una qüestió de prejudicis, van prémer el gallet abans d’estar-ne segurs de la sospita: el color de la pell ja l’havia sentenciat. Sorprenentment, l’escabrositat del succés no ha fet esclatar cap moviment de protestes violentes, potser perquè el pobre desgraciat arrossegava un llarg currículum de delinqüència: precisament havia quedat paraplègic degut a una bala disparada a l’esquena pels seus rivals traficants de droga. Però això no justifica que fos executat sense un judici previ, i que l’establishment hagi passat plana perquè, al cap i a la fi, serà un negre pobre menys que farà nosa. No és gaire diferent el tarannà de l’establishment nord-americà respecte dels negres pobres, que la reacció dels europeus davant l’allau d’immigrants envaint sense aturador les seves illes de tranquil•litat i benestar. La nova doctrina segregacionista de distingir entre “fugitius polítics” i “fugitius econòmics”, no és més que una hipòcrita estratagema per regatejar l’entrada dels primers en quotes, i per tenir dret a expulsar o amuntegar de qualsevol manera els segons en magatzems de desesperats éssers humans que, salvant les distàncies, em fan tanta pena com el xicot negre de la cadira de rodes.         

ELS BOMBERS PIRÒMANS

Si hi ha una cosa que no aguanto és aquella gent que se les pensa totes per fer mal. L’exemple més fefaent que se m’acut de dolenteria, són els bombers piròmans que abans d’apagar foc, han arruixat amb benzina i han pres el misto. Tant se me’n donen les explicacions psicològiques per trobar-hi excuses, perquè la maldat no es pot justificar mai, ni quan es fa en nom de la llei o de la justícia. Impartir justícia és una responsabilitat noble, i necessària perquè ningú abusi de la llibertat que li permet una societat democràtica; però emparar-se sota les faldilles de la Deessa cega per encebar-se en una persona per les idees que defensa legítimament és més que dolenteria, és repugnant. Faig aquest preàmbul per proposar com a tema de reflexió d’avui l’anunci de les actuacions judicials que, a requeriment de la fiscalia de l’Estat, s’emprendran contra qui representa constitucionalment l’Estat a Catalunya - el president de la Generalitat -, imputant-li quatre delictes que podrien inhabilitar-lo políticament i empresonar-lo per uns fets de naturalesa política que fa quasi un any es van produir, i quina gravetat consisteix en haver donat totes les facilitats perquè centenars de milers de ciutadans, que li havien reclamat per activa i per passiva, poguessin exercir el dret a decidir, participant en una consulta democràtica, pacíficament i sense fer cap trencadissa ni desordenar l’ordre públic.

A la meva manera de veure, d’enjudiciar penalment uns fets polítics enlloc de depurar-los políticament, se’n diu pixar fora de test en un país que presumeix de democràtic. Però deixar podrir mesos i mesos la instrucció de l’expedient, per precipitar-lo quan pot fer més mal a la convivència social, és una maldat afegida i renyida amb la justícia. I perquè encara vull creure desesperadament en la honestedat i rectitud de la justícia, em vull convèncer - necessito convencem! -, que no hi tenen res a veure els jutges en aquesta potineria, i que són els superiors jeràrquics i polítics de la fiscalia, els que han mogut els fils de la tramoia. I em sembla que no vaig errat d’osques, perquè s’ha de ser massa retorçat, per exemple, per programar la compareixença a declarar de l’imputat, el mateix dia que es compleixen setanta-cinc anys de l’afusellament, després d’un judici sumaríssim de guerra, d’un altre president de la Generalitat, elegit democràticament. Aquesta coincidència és una maldat que només se li pot acudir a un polític mesquí, raó per la qual no vull creure de cap manera, que la justícia s’avingués a jugar tan brut. En tot cas s’ha deixat colar de bona fe un gol. I, francament, ja fa anys que m’he tret la llana al clatell per creure en les casualitats o en els errors humans sense malícia, quan la malícia fa tanta pudor que es fa difícil de dissimular. En fi, jo que no volia reflexionar durant una temporada sobre política per estalviar-me l’espectacle vergonyós de veure com, des de les files sobiranistes, els polítics es barallen miserablement per tenir una quota de poder més que l’altre, em veig en l’obligació de no tenir la boca closa, i conseqüent amb la meva vocació de periodista de tercera divisió, donar testimoni sense embuts de quan es manipula tan barroerament la justícia, per ganes de fer mal i per pura revenja partidista. Només em queda afegir un detall per quedar-me descansat: al president de la Generalitat imputat se li retreu un delicte de desobediència, quan precisament si va fer el que va fer fou per obeir un mandat parlamentari explícit, i per atendre la voluntat dels ciutadans manifestada reiteradament omplint carrers i places. A qui deu obediència un president de la Generalitat, al poble que l’ha votat, al Parlament quins acords majoritaris ha d’impulsar, o a un govern central que no para de provocar l’orgull i els sentiments patriòtics dels ciutadans catalans? Vet-aquí una qüestió que no es pot resoldre als tribunals sinó al voltant d’una mesa, enraonant civilitzadament tots amb tots, exclosos els bombers piròmans i els que pensen que les mosques colloneres s’han d’eliminar a canonades. 

DE LA POR I LA COVARDIA

Al caire de la collita de vots més esquifida del que es pensaven els promotors de la llista Junts x Si, s’ha dit que alguns votants potencials es varen fer enrere a última hora, degut a un atac de cagarrines per les brames que s’havien fet córrer sobre les pensions, la possibilitat d’un “corralito” o de l’enrenou social que comportaria una DUI. I aquesta justificació d’una collita fallida - a pesar de bona, poc generosa -, és feia amb un cert to de recança envers els que es varen repensar el seu vot, com si tenir por fos de covards. A la meva manera de veure, no hi puc estar més en desacord amb aquest punt de vista simplista, ja que el problema de la por rau, precisament, en el fet que moltes persones no poden permetre’s el luxe de no tenir-ne. I això que sona tan terrible, és real com la vida mateixa. Estan molt bé, doncs, les crides a “no tenir por”, per exemple, a les amenaces econòmiques però no té cap mèrit si qui les fa té el ronyó passablement cobert. Per aquesta raó són tan fastigosos els que es dediquen a posar la por al cos de la gent, perquè els que reben sempre són els mateixos: els més febles i els més fràgils de la societat, els que depenen d’una pensió justeta o dels quatre estalvis afanats ral a ral per a un mal de ventre. Tant els testaferros que fan la feina bruta d’espantar com els seus amos, haurien de ser castigats severament com es fa amb els violadors, perquè en realitat escampar la por és una violació emocional de la consciència de les persones. ¿Us podeu imaginar l’angunia i la desesperació d’algú que tem, sobretot si es vell, haver d’anar a parar la mà pel carrer, per sobreviure de caritat si perd el poc que posseeix? Doncs afegiu-hi la vergonya de que, a sobre, el tractin de covard.

La por és un sentiment humà que quasi sempre està associat, llevat que sigui patològic, amb la misèria, la soledat o la inseguretat. Els que tenen el ronyó cobert, com deia abans, o viuen en una casa plena de gent, les crisis de por en prou feines fan forat, perquè no respiren la incertesa del que no sap on caure mort o té basarda a la foscor i als sorolls desconeguts d’una casa que sembla embruixada, quan falta la companyia. Aquella dèria dels nord-americans per les armes qui sap si no respon, en realitat, a res més que a la por que sentien els seus avantpassats a no poder-se defensar per si mateixos, en unes societats sense llei ni ordre. I la por histèrica d’una multitud fugin de l’aglomeració claustrofòbica qui sap, també, si no fou la causa dels vuit-cents morts a la Meca. I res més ridícul que la por irracional del capitalisme a que els valors de les accions es volatilitzin en una jugada especuladora arriscada, i els mercats financers s’ensorrin contagiats pel pànic a la bancarrota. El principal risc de la globalització és que un pet a la Xina pot fer deu mil esquerdes a l’altre cap de món. Totes aquestes pors formen part de la naturalesa humana, que es poruga per definició; però les úniques pors aberrants són les provocades expressament pels poderosos per dominar els dèbils d’esperit o els que van justos d’armilla, i que no es vulgui vendre com un pols noble entre valents i covards. Posar la por al cos dels altres no és propi de valents sinó de fatxendes; com tampoc és covardia amollar-se al so que toquin en un moment donat per sobreviure. Hi ha molts covards que s’han resignat a obeir, la història en va plena d'exemples, amb l’odi i el desig de venjança darrera les dents serrades. Moltes revolucions han tingut l’origen en persones cansades de tenir por, quan per ells mateixos, reflexionant que ningú és més que ningú, sense recórrer a pastilles ni encanteris, han superat els complexes que la por desencadena.        

TINC UNA MOSCA DE DISPESERA

No estic sonat, no: a casa no es que si colin gaires mosques ni mosquits, perquè totes les finestres i finestrons estan protegits amb teles mosquiteres, però de tant en tant n’entra alguna que s'hi deu trobar a gust – a casa no sé què els hi donem o què hi troben, que tant les bestioles com les flors reïxen o reviscolen -, i s’hi queda una temporada de dispesera. La meva dona no em deixa arruixar-les amb insecticida, perquè per molt ecològic que sigui, l’etiqueta diu que “mata els insectes ben morts”, i prefereix esperar: "quan se’n cansi ja fotrà el camp". De fet, la meva dona contra les mosques no té res a dir, llevat quan alguna li agafa confiança i vol prendre-li el pèl; a l’inrevés dels rantells, que no els pot veure ni en pintura perquè té la sensació que només la piquen a ella. A les mosques, fins i tot les bateja per no anomenar-les mosques, encara que el nom que els hi posa sigui el mateix: a totes els hi diu Leti, no sé perquè: “Josep, tenim una Leti rondant altra vegada”. És una costum que té de personalitzar les coses que ens envolten  – animades o simples estris –, com ara la Rumba, que des del primer dia que la vàrem comprar li va dir Sofia, i ja és com si fos de la família. Ella creu que les mosques que entren es com si vinguessin de visita, i que després de fer la murga una estona se’n van a escampar la boira a una altra casa. Però jo penso que no, que la mosca que m’està pujant al nas, per exemple, és la mateixa de sempre, que s’ha quedat a dispesa i no voldrà pas la independència mentre la tractem tan bé. A mi tant se me’n donaria que es quedés per sempre, si no fos que a còpia de conviure entre nosaltres, ja ens ha pres la mida i s’agafa unes llibertats que passen de taca d’oli, volent jugar quan estem més relaxats o esquivant sorneguera totes les meves  maniobres per enxampar-la. Quan perdo la paciència i m’aixeco del sofà per agafar un diari i l’insecticida, per si de cas, ja l’he perdut de vista. Potser em direu que repapiejo, però per mi el cony de mosca sap com seguir emprenyant i esquivant a la vegada tots els meus intents d’aixafar-la amb un bon cop de diari. I de l’insecticida no en parlem, perquè tampoc me’n refio gaire, puix em sembla que a les noves generacions de mosques les vacunen en origen. No sé si us hi heu trobat mirant d’enxampar una mosca i que us faci pam i pipa; però si us passa, no penseu que heu perdut facultats i reflexes, sinó que les mosques d’avui dia s’han tornat més eixerides.

(Per als que us he decebut amb un relat de mosques enlloc de fer safareig de les eleccions d’ahir, sapigueu que tot el que tenia de dir sobre el procés ho podeu trobar escrit en reflexions que pengen del bloc, algunes de les quals podrien perfectament passar per escrites avui. Quan tots els polítics i tertulians hagin dit la seva, i explicat com pensen sortir-se’n de l’atzucac – sobretot quan reconeguin que estem en un nou atzucac -, serà l’hora de dir-hi la meva. Avui, francament, estic fastiguejat i no em bé de gust. Perdoneu les molèsties). 

DEMÀ NO SERÀ UN ALTRE DIA, SINÓ L'ENDEMÀ DEL DIA

Ja hi som, ja hi hem arribat sense que hagi tremolat la terra: amb tota naturalitat i civilitzadament, com s’han de fer les coses en democràcia. Potser durant la campanya s’han escapat paraules gruixudes que es podrien haver estalviat, però la sang no ha arribat al riu. Més ben dit, no n’hi ha hagut de sang. I cada candidat s’ha pogut “retratar” davant els ciutadans tal qual és o com li hagués agradat ser; però els ciutadans que són gats vells i escaldats, van en compte així que veuen  aigua calenta. Jo espero, doncs, tenir raó en algunes de les reflexions que he fet aquests darrers dies, i que aquesta nit quedi palès que els ciutadans no són tan rucs com alguns polítics es pensen i es refien, i que quan de veritat es cou quelcom molt important, en moments transcendentals de la història, no baden ni són del darrer que els parla. L’altre dia, per exemple, en un mercat ambulant d’aquests setmanals s’hi passejaven un parell d’activistes disfressats d’espontanis, de no sé quina candidatura però per la zitzània que escampaven era fàcil de deduir, que cridaven un dels mantras més de moda aquesta temporada: “Aprovechaos para comprar, que pronto os quedareis sin pensiones ni trabajo, si gana las elecciones Mas”. Però veies que els clients i el públic en general del mercat - no precisament burgesos ni executius - els hi feien a aquell parell de escalfa braguetes un cas com un cabàs. I és que, com us deia, la gent ja s’afaita cada dia, i si no ho fa és perquè li agrada la barba, no perquè no sàpiga com fer-ho.

A la meva manera de veure, l’aire que respirarem demà, vingui de garbí, de llevant o de tramuntana, serà molt menys pesat i contaminat que el que respiràvem ahir, però no bufarà huracanat i, per tant, no hem de patir perquè faci disbarats incontrolats. Més aviat crec que ajudarà a escampar boires i borrasques, i en desenterbolir els terrats de les persones es notarà  l'efecte de la ventolera perquè caminàrem més segurs del terra que trepitgem. Fins i tot els més repatanis amb això d’exercir el dret a decidir, espero que s’adonaran demà que netejar l’atmosfera de tant en quant, és bo per a tothom ja que descarrega el pit d’aquelles reumes cròniques que s’han de treure com sigui, per respirar a ple pulmó. Són més dolentes les calipàndries fruit de corrents d’aire, causades per deixar les finestres entreobertes, que no pas obrir-les de bat a bat o sortir al balcó, al jardí o a la plaça a respirar aire pur, que no arribi acanalat o a pressió. Jo us serè franc: aniré a votar amb l’esperança que un poble que ha sigut capaç de construir un somni èpic a empentes i rodolons – arrossegant pel camí a polítics que ranquejaven o romancejaven -, no s’emborratxarà d’èxit i, que després de dormir una dolça i lleugera ressaca després de guanyar la primera etapa, emprendrà la ruta definitiva cap al cim sense fer esforços de flaquesa imprudents, ni treien el fetge per la boca per arribar de seguida i de qualsevol manera. Perquè en les curses de fons el que importa és arribar dempeus a la meta, no deshidratat i desmanegat sense forces. En fi, així és com jo voldria que anessin les coses, i que la papereta que avui dipositi a l’urna es transformi de veritat en un bonic somni fet realitat, i no pas en una tragèdia que ens ensorri, per culpa del mal cap dels que no tinguin  espera, una generació més en la frustració.