Follow by Email

dissabte, 3 d’octubre de 2015

TIRANT D’HEMEROTECA: QUAN L’ARTUR I L’ALICIA FESTEJAVEN

(Fa uns quants dies, els caps de setmana repescava algunes de les reflexions penjades al blog quatre anys enrere. Com que varis seguidors m’ho han demanat, els dissabtes reprendré el “dèiem ahir”, i començo avui amb un text que em sembla adient - enmig del sainet entre en Mas i la Cup - per refrescar la memòria, tirant d’hemeroteca).

(Escrit el 2012)    
“Diguin el que diguin els convergents, pel que sembla estant lligats de mans i peus en la teranyina que ha anat teixint la múrria de l’Alicia, aprofitant-se de que estaven vulnerables. No sabem quines meravelles ha fet aquesta astuta encantadora de serps, però el cas és que s’ha vist amb agalles per proclamar “urbi et orbe”, des de Sevilla, que és ella qui porta els pantalons en aquesta mena de sainet que fa dies es representa a la plaça de Sant Jaume, i que es cou i s’amaneix als reservats de restaurants discrets. El cas és que, com se sap, la tropa convergent va fer curt de vots, i per governar folgats els hi manquen tres parells de crosses. Els somiatruites de costum varen refiar-se que els altres companys de viatge els hi llogarien a bon preu, avui un i l’endemà l’altre, la crossa per repenjar-se en un moment donat; però s’ha fet palès que ningú fa favors de franc, i cap publilla s’avé a anar-se’n a l’hort amb pretendents passavolants. “O hi ha casament, o no me’n vaig al llit amb tu” – va ser la sonada general. De manera que davant les carbasses que els il•lusos convergents anaven recollint a tort i a dret, van decidir com si estiguessin a pagès: “casa’t sempre amb la pubilla més rica”.

Vet-aquí, doncs, que no hi havia volta de fulla: la família de l’Alicia és la que tenia la clau dels calerons. Per tant, tapant-se el nas o no, vés a saber, la parella va començar a festejar, encara que de moment cadascú visqués a casa seva. Però la família d’ella ja en tenia prou, de moment, amb que se sabes que sortien junts, perquè encara que no els hi agradés reconèixer-ho massa, els convergents eren un bon partit per a una Alícia que maldava per trepar tan lluny com pugés. El que passa és que la seva família tenia un passat bastant fosc, per no dir tèrbol, i no estava disposada a dispensar cap infidelitat sense fer morros, i amenaçà amb tallar la relació deixant el nuvi passerell amb el cul a l’aire. I com que qui té el cul llogat no pot asseure’s quan vol, la pèrfida Alicia no es tallà a l’hora de manar al seu amistançat de conveniència, que no es fes amb segons quines companyies, sobretot si eren massa de la ceba. La morrada venia perquè el seu xicot havia tingut un detall amb els d’Omnium, als quals l’Alícia no havia pogut veure mai ni en pintura, de manera que el va castigar sense postres.

No sé fins quan durarà aquesta comèdia, però els convergents ja s’estan adonant que el preu del peix que de tant en tant cau al cove, potser no és tanta ganga com es pensaven. I que amb l’alè d’una vampiressa clavat al clatell s’han de fer molts equilibris per no sortir-ne escaldat. Els analistes de la situació que s’ho miraven més desapassionadament, ho tenien clar: caldria donar un cop de puny a la taula i engegar l’Alícia i la seva camarilla de botiflers a dida. Però, tenint el cul llogat no es poden fer cops d’home. El més curiós de l’assumpte – que es podria explicar per allò de que l’amor és cec, si no fos que en tota aquesta aventura d’amor res de res – és que l’Alícia no li varen donar embolicada a l’Artur, i ja se sabia que li agradava - li venia de família - practicava l’afició de jugar al pim-pam-pum amb Catalunya, la seva llengua i la seva autonomia. A més a més, els convergents ja s’hi havien enrotllat anys enrere amb la família de l'Alicia i ho varen pagar amb vuit anys d’abstinència de poder. Tant repenedits n’estaven d’aquella rebolcada al Majèstic, que fins i tot quan l'Artur era lliure va comprometre’s davant notari que mai més tornarien a deixar-se arrossegar al catre per aquella gent. Però, ja se sap, la necessitat obliga a empassar-te l’orgull i, fet i fet, l’Alícia estava de més bon veure que parentela com aquell galifardeu d’en Vidal Quadras. Almenys l’Alicia sabia daurar més bé la píndola.


Dit això, des del carrer el ciutadà que es limitava a observar tantes anades i vingudes, no se’n sabia avenir d’una classe política entretinguda tocant musica celestial, enlloc d’arremangar-se a resoldre els problemes reals del poble. Dir les veritats no és políticament correcte, perquè les veritats couen. Per aquesta raó en política estan de moda avui les mitges veritats que fan bullir l’olla. I que ningú s’estripi les vestidures i vingui amb camàndules: si de veritat fossin responsables tota aquesta colla de mesells, procurarien deixar-se de punyetes i trobar els camins o les dreceres per entendre’s d’una vegada i treure el carro del pedregar”. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada