(Fa uns quants dies, els caps de
setmana repescava algunes de les reflexions penjades al blog quatre anys
enrere. Com que varis seguidors m’ho han demanat, els dissabtes reprendré el
“dèiem ahir”, i començo avui amb un text que em sembla adient - enmig del
sainet entre en Mas i la Cup - per refrescar la memòria, tirant d’hemeroteca).
(Escrit el 2012)
“Diguin el que diguin els
convergents, pel que sembla estant lligats de mans i peus en la teranyina que
ha anat teixint la múrria de l’Alicia, aprofitant-se de que estaven
vulnerables. No sabem quines meravelles ha fet aquesta astuta encantadora de
serps, però el cas és que s’ha vist amb agalles per proclamar “urbi et orbe”,
des de Sevilla, que és ella qui porta els pantalons en aquesta mena de sainet
que fa dies es representa a la plaça de Sant Jaume, i que es cou i s’amaneix
als reservats de restaurants discrets. El cas és que, com se sap, la tropa
convergent va fer curt de vots, i per governar folgats els hi manquen tres
parells de crosses. Els somiatruites de costum varen refiar-se que els altres
companys de viatge els hi llogarien a bon preu, avui un i l’endemà l’altre, la
crossa per repenjar-se en un moment donat; però s’ha fet palès que ningú fa
favors de franc, i cap publilla s’avé a anar-se’n a l’hort amb pretendents
passavolants. “O hi ha casament, o no me’n vaig al llit amb tu” – va ser la
sonada general. De manera que davant les carbasses que els il•lusos convergents
anaven recollint a tort i a dret, van decidir com si estiguessin a pagès:
“casa’t sempre amb la pubilla més rica”.
Vet-aquí, doncs, que no hi havia
volta de fulla: la família de l’Alicia és la que tenia la clau dels calerons.
Per tant, tapant-se el nas o no, vés a saber, la parella va començar a
festejar, encara que de moment cadascú visqués a casa seva. Però la família
d’ella ja en tenia prou, de moment, amb que se sabes que sortien junts, perquè
encara que no els hi agradés reconèixer-ho massa, els convergents eren un bon
partit per a una Alícia que maldava per trepar tan lluny com pugés. El que
passa és que la seva família tenia un passat bastant fosc, per no dir tèrbol, i
no estava disposada a dispensar cap infidelitat sense fer morros, i amenaçà amb
tallar la relació deixant el nuvi passerell amb el cul a l’aire. I com que qui
té el cul llogat no pot asseure’s quan vol, la pèrfida Alicia no es tallà a
l’hora de manar al seu amistançat de conveniència, que no es fes amb segons
quines companyies, sobretot si eren massa de la ceba. La morrada venia perquè
el seu xicot havia tingut un detall amb els d’Omnium, als quals l’Alícia no
havia pogut veure mai ni en pintura, de manera que el va castigar sense
postres.
No sé fins quan durarà aquesta
comèdia, però els convergents ja s’estan adonant que el preu del peix que de
tant en tant cau al cove, potser no és tanta ganga com es pensaven. I que amb
l’alè d’una vampiressa clavat al clatell s’han de fer molts equilibris per no
sortir-ne escaldat. Els analistes de la situació que s’ho miraven més
desapassionadament, ho tenien clar: caldria donar un cop de puny a la taula i
engegar l’Alícia i la seva camarilla de botiflers a dida. Però, tenint el cul
llogat no es poden fer cops d’home. El més curiós de l’assumpte – que es podria
explicar per allò de que l’amor és cec, si no fos que en tota aquesta aventura
d’amor res de res – és que l’Alícia no li varen donar embolicada a l’Artur, i
ja se sabia que li agradava - li venia de família - practicava l’afició de
jugar al pim-pam-pum amb Catalunya, la seva llengua i la seva autonomia. A més
a més, els convergents ja s’hi havien enrotllat anys enrere amb la família de
l'Alicia i ho varen pagar amb vuit anys d’abstinència de poder. Tant repenedits
n’estaven d’aquella rebolcada al Majèstic, que fins i tot quan l'Artur era
lliure va comprometre’s davant notari que mai més tornarien a deixar-se
arrossegar al catre per aquella gent. Però, ja se sap, la necessitat obliga a
empassar-te l’orgull i, fet i fet, l’Alícia estava de més bon veure que
parentela com aquell galifardeu d’en Vidal Quadras. Almenys l’Alicia sabia
daurar més bé la píndola.
Dit això, des del carrer el
ciutadà que es limitava a observar tantes anades i vingudes, no se’n sabia
avenir d’una classe política entretinguda tocant musica celestial, enlloc
d’arremangar-se a resoldre els problemes reals del poble. Dir les veritats no
és políticament correcte, perquè les veritats couen. Per aquesta raó en
política estan de moda avui les mitges veritats que fan bullir l’olla. I que
ningú s’estripi les vestidures i vingui amb camàndules: si de veritat fossin
responsables tota aquesta colla de mesells, procurarien deixar-se de punyetes i
trobar els camins o les dreceres per entendre’s d’una vegada i treure el carro
del pedregar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada