Després d’escoltar aquest
comentari, en una de les moltes tertúlies que destil•len mala baba enlloc de
concòrdia, no me’n puc estar de subratllar el fet singular i sense precedents
que dues dones, entrenades per embolicar-se a fons en política des de la societat
civil organitzada en plataformes ciutadanes, democràticament encapçalin dues
institucions cabdals com són l’alcaldia de Barcelona i la Presidència del
Parlament de Catalunya. Qualsevol insinuació de que han donat aquest pas per
tenir la vida resolta, francament em fa fàstic. El més de maig de l’any passat
vaig reflexionar sobre la Colau – es pot comprovar buscant-ho al blog -,
coincidint amb el seu pas enrere a la PAH i l’anunci de no entrar en política,
en aquests termes: “Quan cap partit polític movia el cul en serio i es
mobilitzava descaradament en contra de les males pràctiques de la banca,
desnonant a tremuja els que no podien pagar l’hipoteca perquè s’havien quedat
sense fonts d’ingressos per culpa, precisament, de les dràstiques restriccions
de crèdit decretades per la mateixa banca executora de morosos, va sorgir la
Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de la qual l’Ada va convertir-se en
icona, tant pel seu discurs entenedor com pels seus mètodes radicals, titllats
de revolucionaris per l’establishment. La capacitat de lideratge es pot
aprendre a la universitat i fardar d’un reguitzell de màsters en la matèria,
però el lideratge que enganxa vertaderament i es guanya la confiança de la
gent, és aquell que de forma natural és fa creïble, per la senzilla raó que
s’expressa en el llenguatge que es parla al carrer. Però malgrat a l’Ada se
l'ha escorxat de mala manera des de la dreta i des d’algun cenacle
intel•lectual de l'esquerra atrapada a contrapeu, inclòs ficant-se amb la seva
vida personal i bescantant-la a tort i a dret sense compassió, ningú la podrà
acusar d’haver incitat els desesperats a prendre’s la justícia pel seu compte i
a cremar-ho tot. Sempre va declarar-se partidària de combatre contra el sistema
que s’aprofitava de les víctimes de la crisi, amb les armes legals que tenia al
seu abast, controlant les mesures de pressió indispensables per fer baixar del
burro de la intransigència els que es negaven a buscar alternatives
civilitzades al desnonament, com ara la dació en pagament, la moratòria del
deute o el lloguer social. Si ho rumiem bé, la mala maror dels desnonats no va
acabar en cap tragèdia, gràcies a la seva autoritat moral, que va impedir més
d’una foguerada. Però aquest seny ni li van reconèixer ni menys agrair des de
l’establishment, ni tampoc va ser valorada des de les seves pròpies files més
anàrquiques que, per exemple a Salt. Ara que ha dit prou i, curant-se en salut
i ha promès que no pensa capitalitzar políticament l’èxit de les PAH, potser
seria el moment oportú perquè des d’alguna institució se li reconegués la bona
feina feta i la contribució, que malgrat els escarnis a polítics i les
ocupacions pacífiques de sucursals bancàries que tenien entretinguts els
expedientes de dació en pagament - els quals, per cert amb la gent a les portes
de les oficines, es desencallaven en un tres i no res -, ha fet a que molts de
condemnats a la misèria no fessin cap disbarat. Potser una Creu de Sant Jordi,
com la que porten penjada el lladre Millet o la defraudadora Caballé, també es
podrien penjar a personatges alternatius que, a la seva manera, com l'Ada, han
prestat un gran servei a Catalunya, en aquest cas canalitzant un gran sentiment
de desesperació. I si a algú no li agrada aquesta reflexió, que hi faci una
segona lectura i si després tampoc li fa el pes, què hi fàrem: és tal com
penso”.
Pel que fa a la Forcadell, en
capella del 9-N, vaig proposar-vos aquesta reflexió: “No ús mentiré, jo sóc un
dels pessimistes que dubta que ens deixin anar a votar en pau i tranquil•litat
el 9-N; però confesso que cada vegada ho veig més possible perquè reconec que
l’ANC de la Carme Forcadell – ara de bracet i ben sincronitzada amb la
Conselleria de la Presidència i Omnium, totes tres amb dones al capdavant –,
està fent la feina tan ben feta, que no es mereix un fracàs. Entre les males
costums dels catalans, tenim la de no donar importància a allò que fem bé, com
si ja es donés per descomptat que no podem treballar d’altra manera, i que
sobren els reconeixements. Hi ha infinitat de professionals de tota mena –
personal sanitari en general, docents, bastants funcionaris i molts empresaris
per convicció i principis, sense oblidar gent d’ofici que val un imperi -, que
freguen quotidianament amb escreix els nivells d’excel•lència, sense
preocupar-se de si els ho tindran en compte o els penjaran cap medalla. Doncs
bé, entre aquesta gent anònima però imprescindible que ha fet i està fent la
feina ben feta, jo crec que s’hi han d’incloure els innumerables voluntaris –
amb la Forcadell a primera fila -, que col•laboren desinteressadament amb
l’ANC, en l’objectiu de crear una notable, per no dir perfecta, infraestructura
organitzativa que abasti totes les branques d’un Estat sobirà perquè arribat el
moment res quedi a mercè de l’atzar. Francament, és per treure’s el barret la
manera com es van desenvolupar, per exemple, fins al darrer detall logístic les
tres mobilitzacions emblemàtiques de les darreres Diades. Però és que, a més a
més, l'organització i la resolució informàtica de tota la maquinària
administrativa i de màrqueting, és digna de les empreses privades més
eficients. Davant la matusseria i la improvisació com respon el govern central
els moviments calculats a la mil•lèsima pels catalans, a la meva manera de
veure qui marca el pas i porta la iniciativa en aquest conflicte amb Espanya és
Catalunya, i sempre he tingut clar que en qualsevol conflicte de relacions
humanes si no es perd la iniciativa es té molt de guanyat. En funció d’aquesta
realitat, m’atreveixo a pensar que Madrid no pot competir ni aturar l’empenta
d’una societat civil emprenyada però ben liderada. I això per tres raons
fonamentals: en aquest contenciós, encara que sembli el contrari, sempre el
govern central va un pas enrere i quan dóna senyals de vida només sap bordar;
el NO a tot diàleg per imperatiu constitucional que vol vendre a Europa i al
món, no li compra ningú perquè no és democràtic, fa pudor de resclosit, però
sobretot perquè com deien els eslògans dels anys noranta: “la feina ben feta,
no té destorb”. I la que ha fet la Forcadell ha estat molt ben feta”.
A la meva manera de veure, doncs,
ni la Colau ni la Forcadell han decidit embrancar-se en política ni per fer-se
riques ni per figurar, sinó per transformar la societat d’acord amb les seves
idees i principis. La Colau ja sap el pa que s’hi dóna i la Forcadell aviat el
tastarà. Ni una ni l’altra crec que deixin de defensar mai les seves
conviccions i criteris, però també em refio i espero que pro-curaran
esforçar-se en convèncer enlloc de vèncer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada