EL COMPTE DE LA VELLA DEL SENYOR MONTORO

L’home que ha de fer quadrar els números de l’Estat s’ha tret el fuet de la cintura, en pla senyoret andalús, per arronsar tothom que li aixequi la veu o li planti cara, sigui de la seva quadra o de la del davant. Aquest home es va passar massa anys fent la travessia del desert, i des que va reviscolar políticament - prometent la lluna en un cove a un electorat atemorit, que fugia del caos socialista i s’hagués arrapat a un ferro roent si d’aquesta manera salvava de la crema els mobles -, ha convertit els pressupostos de l’Estat amb la bíblia, i el control del deute en el manament més sagrat del règim; però en lloc d’intentar consensuar-los repartint joc, s’ha dedicat legislatura rere legislatura a tira’ls-hi pel cap a una oposició que ha menystingut sistemàticament: la darrera vegada, ahir mateix, fent entrar per la cabota els comptes de l’any vinent, en contra de l’opinió de tothom que té cinc dits de front, inclòs el comissari europeu de la cosa econòmica que és del morro fort i els ha examinat agafant-los amb pinces i tapant-se el nas.

A tots els ministres d’Hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de bruixots  per ser capaços, quan les circumstàncies ho justifiquen, de fer miracles o jocs de mans; però mai s’havia vist que un home amb posat de ser el més aplicat de la seva classe, per guanyar unes eleccions no tingués escrúpols d’enredar els ciutadans d’una manera tan barroera com ho intenta fer presentant uns pressupostos que generen més dèficit corrent i tapan forats endeutant el país una mica més, aplicant la doctrina del gallec savi: qui dies passa anys empeny.  Fins i tot aquell que compta amb els dits s’adona que, si no s’apugen els ingressos és de bojos no reduir les despeses i que, per exemple, no es pot apuntar com un èxit de gestió tornar als funcionaris una part de la paga extra retallada, manllevant per enèsima vegada les misses per ser tan esplèndid a l’usurer de guàrdia. D’altra banda, es podria arribar a entendre que un ministre d’Hisenda fos gasiu a l’hora d’obrir la bossa, però no que sigui un fonamentalista del centralisme, negant el pa i la sal a la comunitat autònoma que aporta més valor afegit a l’Estat i a la qual, fent més sarcàstica la mofa, el propi ministre exigeix que faci de “motor” de la recuperació de la crisi a Espanya. Com és pot ser tan cínic per dir una bajanada de l’alçada d’un campanar com aquesta, quan per burro que hom sigui no pot ignorar que ofegant Catalunya i retenint-li uns recursos que els catalans s’han guanyat suant la cansalada, no aniran enlloc?

A la meva manera de veure, el senyor Montoro està envalentit pensant que fent passar per l’adreçador les autonomies – ell usa el plural, però pensa en Catalunya – entretindrà els mercats i aquella senyora que ho manifasseja tot des d’Alemanya estant, li seguirà rient les gràcies. Però em sembla que aquesta vegada s’equivoca de mig a mig, perquè Europa ja n’està farta de beure a galet, empassant-se que sense fer ni el mínim gest per desencallar el creixement, un país pot sortir de la ruïna i els ciutadans de la misèria. La reforma laboral que tenia de ser la mare dels ous del miracle econòmic del PP, és paper mullat perquè des del govern no han sigut capaços d’incentivar polítiques actives per recuperar la confiança, reactivar el consum i motivar la inversió. En resum, el compte de la vella que ha escrit el senyor Montoro no s’aguanta per enlloc, i els mercats li faran pagar cara la seva audàcia irresponsable quan Europa, finalment, li faci repetir els deures i el posi de cara a la paret. En què pensa, doncs, el senyor Montoro quan treu pit com si tingués l’exclusiva de les receptes econòmiques? Ara tocaria deixar-se de tantes martingales de partit i de cridar tothom a participar en una sortida consensuada de la crisi; però mentre s’entesti en fer la guerra pel seu compte, que campi qui pugui i el darrer que tanqui la porta. El llum no caldrà, perquè ja ens l’hauran tallat per insolvència.