CAP FRED, NI UN PAS ENRERE I BONA LLETRA

Aquella utopia que semblava que mai havia d’arribar, avui ja la tenim tustant la porta del carrer. I vet-aquí que, sorprenentment, a alguns que feia l’efecte que l’esperaven amb candeletes, avui que la tenen tan a prop sembla com si els hi haguessin agafat calfreds de por i falconades de dubtes. Mentre només se n’anava fent barrila de tot plegat, mantenint tèbies les brases de la il•lusió, de l’esperança i del somni malgrat llunyà assequible, potser més d’un dels que s’hi sentien bé arrenglerant-se amb els fans de l'estelada, era perquè es refiaven que aquella febrada col•lectiva seria passatgera i que el deliri mai arribaria a rompre l’alba. Però ara que s’adonen que la utopia no era tan agosarada sinó ben possible, ja que la tenen a tocar dels dits, sembla que se’ls hi estigui arronsant el melic, dissimulant que s’escagarrinen buscant tres peus al gat o sortint amb excuses de mal pagador. Penso que per coherència amb totes les reflexions que sobre l’anomenat “procés” he penjat al blog en els darrers quatre anys, no puc amagar avui el cap sota l’ala, com a comentarista o politòleg, i des de la meva posició personal de sobiranista convençut – més aviat potser hauria de dir convers com molts d’altres, a còpia de decepcions polítiques, menyspreus culturals i garrotades als sentiments nacionals -,  no obstant no hagi estat dels de la ceba de tota la vida, m’agradaria deixar constància que, ara per ara, no hi ha cap raó objectiva que justifiqui la flaquesa ni la por a fer-la massa grossa o a tesar la corda més del compte. 

A la meva manera de veure, mentre amb el cap fred i amb bona lletra, en seu parlamentaria i seguint els reglaments interns de la institució, es posi en solfa sense violència el programa electoral que les candidatures independentistes sense embuts van sotmetre a votació el 27-S , no estan justificats ni els tremolons i les cagarrines dels d’aquí, ni els exabruptes i les amenaces dels d'allà, mentre els diputats que sumen la majoria absoluta d’escons no facin res més que executar el mandat democràtic atorgat per les urnes, encetant amb tot el delit, d’altra part comprensible, el camí tantes vegades amoixat en les llargues nits d’hivern cap a un estat propi i republicà. Però de la mateixa manera que dic que no són moments per fer passos enrere, tampoc se’n poden donar de falsos en deixar-se portar per l’eufòria, provant d’avançar més de pressa del que seria prudent si es vol arribar en bones condicions físiques, sense treure el fetge per la boca, a la meta. Ni buscant dreceres que al final ens facin estimbar en algun revolt malparit i traïdor, perdent bous i esquelles. Cap pas enrere, doncs, sinó un pas després de l’altra endavant, amb seguretat i sense fer tentines. El pols del sobiranisme a l’immobilisme requereix posar els cinc sentits en la feina, mantenint les cames eixarrancades per a no anar de trompis i els peus ben afermats a terra, perquè la vella i sospirada utopia no acabi, com altres vegades, com el rosari de l’aurora.