PROPOSTA DE REFLEXIÓ: SIGUEU FELIÇOS!

            Tinc una amiga que enlloc d’acomiadar-se amb un adéu o un bon vent, té per costum desitjar-te que siguis feliç. Ho fa amb tothom, com si fos la cosa més natural del món; i quan troba un conegut quasi sempre el sorprèn amb una pregunta que no és gaire habitual: ets feliç? Hi ha gent que ho pot considerar una excentricitat o una impertinència; jo penso, francament, tot el contrari, doncs la felicitat no depèn de res més, que de les ganes que hom tingui de ser-ho. Alguns estan convençuts que per ser feliços totes t’han de pondre, quan la felicitat no és un valor que cotitzi pel que tens ni pel que desitges, potser ni tan sols pel que vals; sinó per tenir un bon cor i una mirada benvolent i positiva. Si sous d’aquells que creieu que tots els coloms del poble venen a embrutar-vos, precisament, la vostra finestra, ja podeu demanar hora al metge corrents, i fer-vos-ho mirar: amb aquesta manera de pensar, rai, no en sereu mai de feliços.

            Conec moltes persones que les passen magres i no han perdut pas el coratge, ni el somriure, ni se’ls hi ha agrejat el caràcter. I no és perquè siguin de tarannà fleuma, submís o de bon conformar; sinó perquè saben adaptar-se a cada tombarella de la vida, i no s’entretenen buscant tres peus al gat i només s’encanten amb tot allò que no grinyola, encara que siguin petites coses. El secret de ser feliç és, justament, saber apreciar la suma dels petits detalls insignificants del dia a dia, aquells que ajuden a anar tirant. Hi ha qui menja delicadeses a cada àpat i viu amargat; en canvi, qui es conforma amb el que té pot exclamar, amb tota la raó, que no li falta de res. Fixem-nos amb un exemple d’actualitat, les olimpíades dels discapacitats. Cadascun d’aquells atletes amaga un drama personal, però tots l’han sabut superar amb sacrifici, constància i paciència. I, sobretot, són feliços no només en els escassos moments de gloria; també en les llargues estones de dur entrenament i, tanmateix, quan es queden sols amb els seus pensaments. Per tant sigueu feliços, amics; que aquest plaer no us el poden retallar!   

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA GROSSA QUE LI HA TOCAT A LA SENYORA AGUIRRE

            Ja tenim un nou indicador en marxa, que ens avisarà quan la crisi arronsi: la col·locació de la primera pedra d’Eurovegas. El capo d’aquesta gran empresa redistribuidora i netejadora de diner a l’engròs - el complex de Casinos, hotels, sales de festes i de convencions - ho ha dit ben clar: la inversió depèn de l’evolució de la crisi a Espanya i a Europa. De manera que, a partir d’ara, ja tenim un altre entreteniment: a part de fixar-nos amb la prima de risc i amb l’Ibex-35, també haurem d’estar a l’aguait de quan la presidenta bocamolla per excel·lència comuniqui orbi et orbe, desbordada com sempre per l’emoció, el calendari per a la cerimònia de colgar la primera pedra en els fonaments d’aquella monstruositat que ha de treure el ventre de penes als madrilenys. Si tira endavant voldrà dir que les retallades s’hauran acabat, perquè el senyor Sheldon - un genuí producte americà d’home fet a si mateix, inclòs el clixé ranci de repartidor de diaris - és un gat vell i un expert en fer-se ric a costa del capital dels altres.

            Alguns mega empresaris especialitzats en treure’s conills del barret, tenen la rara habilitat o la gràcia de captar capitals aliens a tremuja, sempre amb polítics bornis fent-li costat, per finançar colossals fantasies. Normalment els hi surt bé la jugada i tothom que està a la seva vora es fa d’or, naturalment començant per ells; però, a vegades, la bombolla a mig inflar els hi esclata als morros i el fabulós negoci acaba fet un nyap. Curiosament, ells només en queden una mica esquitxats, per desesperació dels inversors amb pocs escrúpols – públics o privats – que són els que hi acaben deixant pèl, refiats en la seva infalible vareta màgica. El govern català que tampoc és manxol ha cantat bingo per despit, amb un altre macro projecte lúdic que probablement està ben encarrilat, tenint en compte els padrins, encara que el diguem-ne coordinador sigui un empresari de qui es diu ha fet tots els papers de l’auca, des de brivall a oracle. Sigui com sigui, no ens fixem en el negoci que li va fer l’ànec escandalosament a València i quedem-nos com a referència positiva aquell altre en que els beneficis varen ser d’un mil per cent. Però, per si de cas, toquem fusta. 

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: POT EN RAJOY EN SOLITARI NEGOCIAR LES CLÀUSULES DE LA HIPOTECA QUE COLLARÀ FILLS I NÉTS?

            El govern té sobre la taula un repte considerable en relació a la sortida pactada de la crisi a través d’un rescat integral – bancari i del deute –; però, diu que ja ho consultarà amb el coixí. La vicepresidenta Soraya insisteix que la decisió de llençar el SOS no es pot prendre “de la nit al dia”. A mi em semblaria bé aquesta crida a la serenitat si realment, en una qüestió d’Estat, que transcendeix l’àmbit d’un partit perquè condiciona el futur del país, es repartís joc sense amagar l’ou i es busqués el consens abans de decidir res. Però estic veient que el gallec i la seva quadrilla no estan per compartir una responsabilitat transcendental, sinó tot el contrari; es consideren prou espavilats per prendre aquesta i tantes decisions com calgui, en nom de tots els espanyols, sense saber realment com pensen ni què volen ser de grans. La prepotència del govern és, realment, d’una estupidesa històrica.

            Però l’oposició tampoc no destaca per la seva perspicàcia i altura de mires, sinó que desvarieja en atacs d’histèria o de banyes, i els socialistes demanen al govern, en un acte de cinisme colossal, que “s’eviti el rescat perquè Espanya és un país fort”.  Com pot ser que hagin oblidat que la tempesta perfecta que s’abat sobre nosaltres, és conseqüència dels vents que varen engreixar quan governaven? No hi ha cap partit que pugui vantar-se de no haver posat els peus a la galleda, donant suport a projectes sense cap ni centener, que han acabat ensorrant el país. Com es pot, doncs, amb tres dits de seny pretendre que tenim una salut de ferro, quan és evident que una anèmia crònica ens està corsecant? A molts ens sembla que no és ètic ni de rebut que la quadrilla del gallec vulgui negociar en solitari les clàusules de l’hipoteca que hauran de pagar els fills o els néts. Si aquest país tingués, per exemple, un cap d’Estat amb autoritat moral per imposar seny, com varen tenir els italians en un moment donat, potser encara s’estaria en condicions de parar els peus a aquests dròpols i obligar-los rebaixar els fums. Però som tan desgraciats, que ni d’aquesta capacitat de moderació ens en podem refiar. Aleshores, forts de què? 

TASTET LITERARI.- UN CADELL PER A L'ÀNEU

UN CADELL PER A L’ÀNEU

El dugueren a casa sent cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita, perquè a l’Àneu li cagués el tió. Volien fer-li una gràcia, tenint en compte que el metge no els assegurava que la nena arribés al proper Nadal.

Quant el pare va empènyer aquella bola de cotó fluix a treure el caparró de la capsa, que havien deixat damunt del sofà amb gran misteri un cop rescatada dessota la manta que abrigava el part de la soca que feia de tió, va ser festa major per a tothom. Menys, esclar, per el pobre gosset, que només feia que somicar com una criatura, tremolant de por fins que l’Àneu se’l va afillar, protegint-lo amb els seus bracets insegurs. Per fi havia trobat un ésser més desvalgut que ella, que la féu sentir necessària i li desvetllà un fort sentiment protector, quasi maternal.

A partir d’aleshores, el cadell es va convertir en un apèndix de la nena que, fins i tot, se’l va posar al llit desobeint sa mare, que s’havia posat tossuda portant-li, a contracor, la contraria. L’estira i arronsa va durar fins que, consultat el metge, aquest es va decantar per la tolerància assegurant que, parant una mica d’atenció, la intimitat entre la nena i en Xispa – així el va batejar l’Àneu, sense demanar parer a ningú a les poques hores de sortir de la panxa del tió –, podia tenir efectes beneficiosos per a la malaltia.

L’Àneu patia una d’aquestes merdoses malalties modernes que la neularia en pocs mesos. Per això, li donaven a la nena tots els capricis que es podien permetre renunciant al que fes falta, procurant que l’esllanguiment irremeiable de la seva vida, fos el màxim de suportable.

Però, vet-aquí, que ben aviat varen adonar-se que alguna cosa no rutllava. Malgrat el cadell no podia ser més festós amb tots els de la casa, tenia cops amagats, reaccions una mica estrambòtiques. Per exemple, es feia el desentès quan algú el cridava pel seu nom, llevat que no el tingués davant del nas.

El veterinari els ho va aclarir, després d’una simple prova: en Xispa era sord.

El pare de l’Àneu es va sentir estafat, i el primer rampell fou tornar el cadell a la gossera. Son pare era un home arrauxat: - El que vulgui fotre’m, encara ha de néixer - assegurava tant a la feina com a casa, molt convençut de la seva murrieria i de tenir la mar de lletra menuda.

Davant aquella inesperada sorpresa inesperada, tothom que estava al cas de l’alegria que el tió li va donar a l’Àneu, es va disgustar molt perquè la pobra bèstia estigues tarada i trobaren natural que la primera reacció dels pares fos retornar el quisso a la botiga on els hi varen encolomar aquell saldo.

Sort en va tenir el repudiat cadell que l’Àneu se l’arrapés al pit, amb tanta força que no hi hagué manera que poguessin separar-lo dels seus braços. I fins i tot un cadell  tan dolç i indefens com aquell va treure el geni i, per instint, va fer veure que ensenyava les dents que encara no li havien sortit, als que el pretenien separar-lo de la nena.

En vistes del terrabastall  tot plegat, el pare de l’Àneu va claudicar, assegurant que no el tornaria, tot i sabent que mai més se’l podria a mirar, al cadell, com abans. Doncs era d’aquella mena de gent que voldrien trobar-ho tot a la vida tan perfecte, emmidonat, verge i radiant, que es perden l’afecte tendre, franc i pur que desprenen les criatures escantonades, sense tenir-ne cap culpa, per qualsevol discapacitat.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: SOBRE ELS GATS AMAGATS I L'ECONOMIA SUBMERGIDA

            No m’acabo d’explicar els reclams comercials que incentiven el consum, amb l’esquer de no repercutir l’IVA als seus clients. La lectura més simple d’aquesta oferta és que el comerciant s’empassarà l’impost i, per tant, qui entri a comprar als seus establiments gaudirà d’un descompte addicional; però, això no vol dir que el comerciant deixi de liquidar trinco-trinco a Hisenda l’IVA que correspongui a cadascuna de les seves vendes. Establert l’enunciat del problema, la incògnita és saber si el comerç, que es queixava fins fa quatre dies d’estar a la quinta pregunta, té marge suficient als seus escandalls com per ser tan generós. Si confessen, i es demostra estadísticament, que només es ven fort en època de rebaixes, durant les quals en teoria es salda el gènere amb tants per cents de descompte considerable, encara li queda al sector capacitat de resistència per afegir-hi un nou gest d’esplendidesa? Una de dos, o aquesta gent està a punt de tallar-se les venes i el gest només palesa la seva desesperació extrema, o aquí hi ha gat amagat.

            Fa dies us vaig convidar a reflexionar sobre uns estudis que pronosticaven que la recaptació per IVA que preveia el govern es quedaria a mig camí, sent molt optimistes. I no ho explicaven en funció d’una desactivació dràstica del consum, sinó més aviat en un increment espectacular de l’economia submergida, ja m’enteneu que vull dir. I és que entre les causes que expliquen per què tenim tanta economia empantanegada sota terra hi la l’augment de la fiscalitat i de la burocràcia, que sembla anima molts a empescar-se-les per sortir del circuit legal, parcial o totalment. Però, segurament, el factor clau que defineix aquest fenomen és el baix nivell d’ètica que s’està consolidant en moltes capes de la societat amb l’excusa de la crisi; però, no siguem ingenus: no sempre l’economia submergida obeeix a la necessitat sinó a pura avarícia. El que tampoc no puc entendre, és com amb l’exèrcit d’inspectors i de mitjans de detecció del frau que paguem els ciutadans, tan pocs delictes econòmics i entre ells l’economia submergida, afloren i molt menys acaben en condemna. Oi, que dóna per rumiar-hi una mica? 

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: NO TIREM PAS EL BARRET AL FOC!

            A vegades valdria més tirar el barret al foc i parar de lluitar – li confessava ahir l’home que viatjava en el compartiment veí del tren en que jo anava, a la dóna que l’acompanyava. Jo feia veure que passava figues, per no perdre’m la conversa. Ell va afegir que ja n’estava cansat d’escoltar a totes hores la mateixa cantarella de la crisi i d’estrenyés el cinturó, i ella li va contestar una bajanada: que s’estigués una temporada sense obrir la tele, sense llegir cap diari ni escoltar cap radio. No varen parlar més, fins que arribaren a la seva estació. Llavors me’ls vaig mirar: ell era de mitja edat i ella un xic més jove; evidentment, uns estranys per a mi, però les quatre paraules em varen quedar i durant tota la resta de trajecte les vaig estar rumiant. Penso que se’n fa un gra massa pintant-ho tot tan negre, doncs hi ha molta gent que acaben perden la serenitat i l’equilibri que s’alimenta d’esperança, i que estan a punt de fer un xap.

            Però, els que intentem que es relativitzin els problemes, després de reflexionar-hi pacíficament cada matí, hem de reconèixer que ens ho posen molt difícil els que tindrien l’obligació de  filar prim, en l’administració dels pressupostos públics. Mentre l’atur, la inflació i el dèficit no paren d’anar cap amunt, ha transcendit que a l’aeroport fantasma de Castelló, hi mantenen encara avui una plantilla de 7 persones; amb un director al capdavant, que cobra gairebé cinc mil euros al mes, suposo que per fer avions de paper, doncs dels de veritat no n’ha aterrat ni un. Tampoc no és gaire edificant que quan hi ha tantes famílies - que no s’ho mereixen - a les portes de la misèria o tan esvarades que poden fer una barbaritat domèstica, el govern injecti 4.450 milions d’euros més, de diner públic, a una Bankia que està en fallida total. El diner públic que es porta enterrat al forat dels bancs - la majoria de les vegades per salvar la cara de polítics incompetents i dels seus amics corruptes -, gairebé puja tant com el fons de reserva de les pensions: uns 67.000 euros.    

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: QUE NINGU POTINEGI LES PENSIONS!

            Ahir vam saber que per pagar les pensions d’aquest més, s’ha hagut de recórrer als estalvis acumulats en aquell cèlebre fons de reserva que es va crear a les darreries de la legislatura del senyor Aznar. El qual, en plena navegació sota bandera socialista, el benaventurat d’en ZP va assegurar que gràcies a la seva picardia i a no tenir les mans foradades, al rebost del sistema públic de pensions hi havia teca suficient, com per no patir fins al 2040. Afirmació triomfalista que repetien, sense que el nas se’ls hi allargués ni un mil·límetre, tots els que tenien en aquella època les mans a la caixa. Algun escèptic i descregut periodista, va gosar fer unes quantes preguntes incòmodes, que ningú va contestar, sobre com es gestionava el fons de reserva? Jo mateix vaig reflexionar, no fa pas gaires setmanes,  sobre què passaria, si amb la fal·lera d’engreixar el capitalet més de pressa, se n’hagués invertit una part, més o menys considerable, en això que en diuen “productes tòxics”?

Avui, que ens hem après de memòria que la causa principal de la bombolla immobiliària, foren els actius fantasmes de valoracions inflades – un misteri més gran que el miracle bíblic de la multiplicació dels pans i dels peixos -, qui ens assegura que el fons de reserva no l’han rossegat les rates?  En fi, el que dic es que les pensions no es poden potinejar. I a més a més convindria que no se’n parli tant a la babalà, i que no es permeti ficar al mateix sac les pensions contributives - que hi ha una obligació de respectar en les mateixes condicions que es van emparaular entre l’Estat i els cotitzants per obligació -; les no contributives i els complements de mínims que, en tot cas, es tracta d’una liberalitat política i, molt menys, contaminar-les amb les prestacions d’atur. I ja que hi estem posats, potser també caldria comprovar si es van tornar els diners manllevats fa dos anys al fons de reserva, per part de la ministra Salgado, segons ella mateixa va confessar, per “tapar forats” conjunturals de l’administració pública. Malgrat va tranquil·litzar el personal assegurant que havia rescabalat del tot la picossada, potser valdria la pena de comprovar-ho, com sant Tomàs.

PROPOSTA DE REFLEXIO SOBRE LA MANIFESTACIÓ DE DIMARTS VINENT

            No us sembla que no anem bé, quan en capella d’una manifestació decisiva, en comptes que tant a Madrid com, sobretot, a la resta del món, Catalunya doni una imatge d’unitat, de seny i de suport a les seves institucions democràtiques, ens estiguem tirant els plats pel cap, amb mocs inclosos, competint en veure qui és més llepafils? On està escrit que tothom no pugui desfilar darrera una pancarta unitària que proclami que Catalunya és una nació d’Europa? De petits ens ensenyaven que llençant pedres a la lluna, encara que no l’enxampéssim mai, cada vegada arribaria més lluny la nostra mandronada. No tenim perquè amagar que el poble avui vol independència, esclar que no, però, ¿no haurien els que la prometen per demà passat, ésser prou sincers i raonables com per admetre i advertir que una independència que duri no es guanyarà al carrer, ni amb cops d’efecte, ni fent entrar els claus per la cabota, sinó mitjançant la voluntat d’una majoria significativa expressada a les urnes?

            Per tant, sense renunciar a la independència com objectiu final, ¿quin mal hi ha que anem tots plegats, com a simples catalans, sense etiquetes partidistes, a forçar que s’acabi immediatament el greuge fiscal que ens asfixia? No voldria pensar que els independentistes radicals s’oposen a intentar el camí del pacte fiscal perquè especulen que si s’arregla la qüestió de les peles, com a primer pas, la parròquia es refredarà. Oi que difícilment serem independents, amb una mà al davant i una altra al darrera? Penso que caldria valorar si el més assenyat no és posar tota la carn a la graella per resoldre el finançament; deixant ben clar que el següent pas serà el divorci institucional d’Espanya, si pot ser amistosament. Omplir el carrers de gom a gom, com mai s’hagi vist, serà un gran què; però, crec que Madrid ens prendria més en serio si a partir d’ara - mentre les nostres pedres no facin caure la lluna al cove - els manifestants, ciutadans i entitats en tant que “societat civil”, pengessin també indefinidament estelades dels balcons de casa. A les marxes, les individualitats es dilueixen en l’anonimat, en canvi, el gest de penjar l’estelada significa comprometre’s davant el veïnat, donant la cara sense vergonya ni por. Mentre aquest paisatge d’estelades no faci goig, perdoneu que us ho digui, em sembla que una victòria a les urnes encara està verda.      

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA RODA A QUE ESTEM LLIGATS

Pels que comptem amb els dits de la mà, perquè les finances públiques han fet crac, és molt senzill i entenedor: qui en realitat ha tallat tota la vida el bacallà en aquest món globalitzat – el gran capital - emborratxava amb diner aparentment fàcil d’aconseguir als manaires amb deliris de grandesa, als quals “ajudava” a fer realitat els seus somnis, endeutant-los fins a les celles per poder jugar amb ells com titelles. En efecte: quan els tingueren amb la corda al coll, començaren a tibar-la fort exigint la devolució dels crèdits, sabent que els pobres capsigranys estaven més escurats que les rates. Aleshores es tragueren la careta, descobrint el seu gran negoci: deixar capital, a interessos cada cop més alts, procurant que la roda no pari de girar en aquest sentit pervers i que la bola cada vegada es faci més grossa. Doncs l’objectiu d’aquests “benefactors prestamistes” no és pas que les hisendes públiques es recuperin dels excessos comesos, sinó que tinguin d’anar manllevant i que ells puguin seguir cobrant interessos.

            Dit d’una altra manera: els estats financers de la disbauxa, altrament dits “mercats”, tenen tan agafats pels dallonses els seus escarnits i escanyats deutors, als quals obliguen a treure forces de flaquesa per evitar la vergonya de la fallida. Continuant amb aquell símil del compte de la vella, això vol dir que si no es canvia ràpidament de sistema, ni després de tota una vida pencant com negres n’hi haurà prou per treure’ns el dogal del coll, ja que per molt que ens hi esforcem, si tenim el capítol d’ingressos eixut, per arribar a fi de més ens han de fiar a canvi de pagar un interès d’usura. Doncs, aquesta és una altra: com que estem tan fotuts, ningú més que els nostres benvolguts creditors s’avenen a fer tractes amb nosaltres. Per tant, cada dia que passem fent-los aquest  joc estúpid estarem més i més penjats i, al final, potser amb els interessos ja no en tindran prou, i gosaran demanar-nos l’ànima com a penyora. 

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: SENYOR CORONEL, TUINGEM LA FESTA EN PAU!

            Senyor coronel, tinguem la festa en pau! Em sap greu que enmig del sarau que tenim muntat amb l’economia, algú remogui els espantalls amb que els bruixots d’una altra època atemorien la població, i la mantenien amb la boca closa i estacada de peus i mans. Però el temps no passa en va i les maneres de comportar-se avui són ben diferents, malgrat encara n’hi ha uns quants, a un extrem i a l’altre, que sembli no volen adonar-se’n. Ara bé, les reivindicacions nacionals dels catalans són les de sempre, i  com a simple observador de la realitat, he de confessar que un pretès odi de Catalunya envers Espanya no hi té res a veure, ni amb l’exigència de regularitzar les desnivellades balances fiscals, ni amb la voluntat d’un bon grapat de catalans de divorciar-se definitivament d’una parella de fet, a qui no li poden aguantar més mocs ni menyspreus. Ni que, a més a més, els hi faci el salt pagant dels diners recaptats de les seves escurades butxaques, els capricis d’entretingudes foranes, per emportar-se-les al llit quan s’aixequi la veda electoral.

            Jo no crec que el senyor coronel vagi de mala fe, ni que se li hagi escalfat la boca, perquè no és el tarannà d’un militar professional; més aviat penso que, o bé qui va transcriure les seves paraules es va fer un garbuix, o bé qui té un embolic és ell, perquè ningú li ha explicat que el que reivindiquen els catalans ve de lluny i que si durant quaranta anys en prou feines van deixar-se sentir, no va ésser pas per falta de ganes, sinó senzillament perquè tenien una bota masegant-los l’espinada. Però, des que es va restaurar la democràcia, molts catalans de bona fe van intentar entendre’s amb Espanya, des del respecte mutu, la solidaritat i la lleialtat institucional, i que una i altra vegada aquesta voluntat d’anar de bracet va fracassar per una senzilla raó: per les peles i per fotre-se’n de la seva cultura. Hisenda cobra els impostos dels catalans trinco-trinco, i després escanya Catalunya amb gasiveria, mani qui mani, doncs amb això de collar els catalans de seguida es posen d’acord els que tallen el bacallà. Si al senyor coronel algú li hagués explicat això, estic segur que no hauria tingut, si és que el va tenir, aquest rampell. Perquè a ell tampoc no li convindria recular mig segle enrere, oi?

SE'N FA MASSA ESCUDELLA DEL QUÈ GUANYEN ELS POLÍTICS?

CARTA AL VENT

Cada dos per tres surten a la palestra els ingressos coneguts dels que viuen a l’ombra de la política, i gairebé sempre hi ha alguna xarnera que grinyola i que fa arrufar el nas de la gent que, amb tot això de la crisi, ho passa magra. Ahir eren les dietes de ses senyories diputats i senadors de províncies, amb una o vàries cases parades a Madrid, i que seguien cobrant el viàtic de 1.800 euros mensuals – una borratxera, en opinió dels mileuristes – com a compensació per a pagar l’allotjament a la capital. En plena canícula, potser per allò de recórrer al calaix de sastre quan les redaccions dels diaris van justes de xeixa fresca, varis mitjans publicaren sengles reportatges analitzant i comparant el cost dels polítics i del seu entorn, recalcant que cansats de les retallades un de cada quatre ciutadans, segons la darrera enquesta del CIS, troba deshonest el balanç de sous generosos, d’amics alliberats, d’assessors personals i de cotxes oficials. No parlem de les xafarderies que s’arrosseguen per la claveguera de les xarxes socials, en un aiguabarreig tèrbol de denúncies certes i de simples calumnies interessades. I, per si no ni hagués prou d’escudella, va i es depenja un diputat gallec dient que les passa morades cobrant “només” cinc mil i escaig d’euros al mes. Encara que el Padrí li fes demanar excuses immediatament, el mal ja estava fet.

Com a conseqüència d’aquest safareig recurrent, vulguis o no, es contribueix a descolorir el concepte de democràcia, encara que això, francament, ningú ho voldrà reconèixer; entre d’altres raons perquè la classe política - els aparells dels partits, llevat comptades excepcions – tenen clar que s’ha de mantenir l’aparador peti qui peti. I que consti que el que enterboleix el panorama no són les murmuracions per si mateixes, sinó la càrrega de profunditat que determinades paraules i, sobretot, el tarannà dels propis polítics, enceba. Per això seria desitjable aconseguir la regeneració de la política, en majúscules. Una regeneració que de ben segur podria començar, senzillament, per dissipar qualsevol dubte respecte del principi que els polítics només treballen, a plena dedicació, pel bé del poble. I que tothom embolicat en política es desempallegui, si és el cas, del rei que porta al cos i, per tant, no practiqui per sistema la mala costum de girar la cara i de ni escoltar els arguments dels que no són de la mateixa corda, quan la raó de la democràcia és que parlant la gent s’entengui i no es tiri els plats pel cap.

Potser, perquè molts de polítics s’han preocupat més de rifar-se la patent de demòcrates, que no pas de desenvolupar la democràcia, al llarg dels anys se n’ha gaudit tan poc d’aquest invent. Les picabaralles constants i la mala maror, per desgràcia, no són patrimoni només dels polítics de casa nostra; també a tot arreu la crispació ha substituït la discussió enraonada i estar a l’oposició, sigui del color que sigui, sembla que doni dret a destorbar més que no pas a fiscalitzar constructivament l’acció de govern. Però ni la democràcia en general, ni aquest país, en particular tiraran endavant malgastant  energies en veure qui sap tocar millor el botet als adversaris polítics. Lamentablement, encara n’hi ha molts que confonen democràcia amb carnaval, i pensen que en política tot s’hi val, començant per viure bé a la seva esquena. I malgrat amb la llei de la transparència semblava que tot quedaria endreçat, la sospita que els polítics amaguen l’ou tant com poden, encara supera la bona fe dels que voldrien creure que tot està net com una patena. I és que el degoteig de notícies d’entremaliadures innocents o de corrupcions en tota regla, no ajuda pas a aixecar la boira.

Quan els ciutadans s’enfurismen i clamen per l’abolició del Senat, de les Diputacions o de les Autonomies de torna, ho fan simplement perquè estan farts de pagar la festa amb els seus impostos, mentre els polítics els hi desmunten peça a peça el mecano de l’estat del benestar. No sé fins a quin punt és possible determinar quan un poble s’ha ennuegat de pressió fiscal i de mala administració; però, el que sí es pot detectar fàcilment és quan els seus ciutadans comencen a estar-ne tips de ser cornuts i pagar el beure. En principi, no hi hauria d’haver cap relació causa efecte entre la primera i la segona situació, ja que un poble pot estar tip de pagar i, no obstant això, no haver esgotat la capacitat de fer-ho. Però avui tenim a l’escenari un poble on la paciència ha tocat fons, enmig d’una crisi que cada dia s’enforteix més.

És aleshores quan el ciutadà passa comptes i veu que, pel que paga està mal atès i acaba preguntant-se a crits: on van a parar els meus impostos? En aquest estat de crispació i de desesperació no és recomanable que se li vagi refregant pel nas el que guanyen uns polítics que la televisió mostra perdent el temps en debats surrealistes, que no tracten dels problemes que es ventilen al carrer, o en comissions masoquistes que enlloc d’investigar només serveixen per tapar-se les vergonyes uns als altres després d’arrancar-se mútuament la pell a tires, sense arribar mai a cap conclusió que serveixi de res. I és que la regeneració de la política no passa, només, per qüestionar, amb més o menys raó, les retribucions dels polítics, sinó en verificar que aquests treballin realment pel poble, tocant de peus a terra i deixant-se de romanços, i que la seva feina es mereixi el sou que cobren. 

M'ESTIMO LA POLÍTICA I ELS POLÍTICS, SI NO FOS

CARTA AL VENT

            La única cosa que no se li pot perdonar a un polític, és el cinisme. Ho va dir en Felipe Gonzàlez, a principis dels vuitanta; potser mirant-se al mirall. M’ha vingut a la memòria l’estirabot després d’empassar-me aquesta setmana uns quants exemples de cinisme polític, que fan caure d’esquena: l’estira i arronsa sobre si prorrogar o no l’almoina de 400 euros als pobres desgraciats que s’han quedat a la fresca; deixant podrir perillosament la política penitenciaria, respecte dels presos etarres; contemplant les sessions d’investigació sobre irregularitats en la tramitació d’EROS, al Parlament andalús; sent testimoni dels barroers retrets que s’intercanvien els polítics catalans a compte de la Diada i, per acabar, la propera inauguració d’aquest vergonyós cementiri de porqueria que serà el “banc dolent”... Per les mateixes dades que en Felipe feia aquella confessió que us deia al principi, un altre gran cínic, l’Adolfo Suarez, és mullava un xic més: “en política has d’estar acostumat a moure’t entre la merda, i la única cosa que importa és no embrutar-t’hi”.

            Si hi ha una pràctica política que, a la meva manera de veure, es pot considerar cínica sense pal·liatius, és aquella que juga amb la por, amb l’angoixa o amb la necessitat dels ciutadans. Un paradigma clar d’aquesta definició en seria com s’ha portat l’assumpte dels 400 euros - últim recurs dels que han esgotat la prestació d’atur i que no tenen cap perspectiva de trobar feina, per molts cursets de formació que els hi vulguin endinyar -, apurant fins el darrer moment la decisió de la pròrroga i mofant-se del personal amb un exercici de maquiavelisme que ni el príncep dels cínics hagués superat: apujar de quatre rals l’import de la prestació, però retallant després dràsticament les condicions per a acollir-s’hi. El cas és que ja hi tenen la mà trencada en això d’una de calenta i una de freda: l’endemà mateix de prendre possessió del govern, el malabarista gallec ocupant de la Montcloa va apujar una misèria les pensions contributives, després de d’haver passat dos anys al congelador socialista, i al cap de quatre dies va retallar-ne el poder adquisitiu a cops de destral fiscal. Aquesta immensa capacitat de cinisme il·lustrat fa molt de mal als que l’han de suportar indefensos i acollonits. I sense pretendre caure en el pecat de la demagògia barata, potser el cinisme dels que governen com governen, explicaria l’augment del nombre de suïcidis que, només a Barcelona, ha crescut un 58%.

            El cas de la política penitenciaria que s’aplica als presos etarres, mantenint-los escampats quan més lluny millor del país basc, en seria un altre exemple de política especulativa, en aquest cas inclús contraria a Dret. Però portada fins al límit, com la setmana passada amb el cas de l’engarjolat malalt terminal, és un exercici de ruleta russa que podia esclafar, en un sol instant, tots els passos endavant que s’han fet en el desmantellament del polvorí terrorista. Tanmateix, tota aquesta parafernàlia entorn a la creació d’un “banc dolent” és la representació més genuïna d’un espectacle - que s’ha repetit a la història moltes vegades i en el qual, com uns mesells, els ciutadans fan el paper de figurants -, que se’n diu “fotre’s del mort i de qui el vetlla”. Si això del banc dolent – per cert, als gestors els seleccionaran entre l’escòria de la professió, per estar “a la page” o entre els empleats honestos? -, vol dir que serà el dipòsit on s’enterraran tots els residus tòxics que han quedat després d’esclatar la bombolla del totxo - amortitzats amb el calè del rescat europeu - ¿a partir de l’endemà d’aquest “enterro civil” semblant als de l’època de l’estraperlo, els bancs desintoxicats tornaran a fer de bancs bons i obriran l’aixeta del crèdit perquè el creixement econòmic de la mà del consum arranqui d’una punyetera vegada? No vull ni imaginar-me la cara de cínics que se’ls hi posaria als que poden contestar aquesta innocent pregunta si caiguessin tan baix, en la seva escala de valors, com per llegir aquest comentari.

            Però el que no acabo de pair és la quantitat de cinisme que a mig mes de la Diada, els principals dirigents polítics de casa són capaços de destil·lar cada vegada que obren la boca. Amb unes poques i comptades excepcions, tot s’ha de dir, que almenys palesen que no tota l’ètica s’ha llençat a la bassa. A què treu cap tota aquesta falsa polèmica, sobre si el president ha d’encapçalar o no la manifestació reivindicativa? No ens hem cansat d’escoltar declaracions en el sentit que ja n’hi ha prou d’espoli fiscal i que ha arribat el moment de caixa o faixa? Doncs no perdem el temps amagant l’ou cínicament, a l’hora de portar a la pràctica la teoria. Perquè els de Madrid acabessin baixant del burro, tant el president de la Generalitat com la resta de presidents dels organismes públics i de les entitats emblemàtiques de la societat civil, incloses la patronal i la banca, haurien de desfilar plegats darrera la mateixa pancarta: pacte fiscal demà i engegar el procés per a la independència política demà passat. Seria cínic voler expressar d’una altra manera el sentiment d’una ciutadania, que comença a estar-ne cansada de segons quins numerets.

            Finalment, si voleu fer-vos un fart de riure a costa del cinisme dels polítics, mireu-vos en directe les esperpèntiques sessions de la comissió d’investigació andalusa sobre el tema dels EROS: polítics de segona i tercera fila negant-se a declarar, però vomitant sobre el ventilador perquè la porqueria esquitxi polítics de primera categoria que amaguen el cap sota l’ala. Si seguiu el meu consell i us fixeu amb el posat d’aquella genteta quan declaren, contemplareu la imatge del cinisme més descarnat. I entendreu perquè aquell altre gran cínic d’en Voltaire es preguntava: què és la política sinó l’art de mentir? En Mingote, un dels molts dies que afinava la punteria la va clavar: “el cinisme polític consisteix en voler les mateixes coses, però sense posar-se mai d’acord”. I és que ja us ho he dit, m’estimo molt la política i els polítics, si no fos...          

ELS RESCATS NO SÓN BONS PER NINGÚ

CARTA AL VENT

Parlem del rescat de la nostra economia com si fos la cosa més natural del món, potser perquè pensem que un cop Europa ens conquisti tot seran flors i violes? I si Europa no ens fa de dida, sinó més aviat de carceller o segons com de botxí? Si algú en té dubtes que això pugui passar, que faci una volta per Grècia o per Portugal i veurà el pa que s’hi dona. Ells també s’ho creien, que posant-se en mans dels amics i socis del nord els problemes se’ls hi haurien acabat, però quan han vist on s’havien ficat i que ja no tenien ni la llibertat de fer-se endarrere, la primera reacció fou tirar-se al carrer a cremar-ho tot. Però d’aquesta manera tampoc no se n’han sortit, perquè la bota que els esclafa no els deixa ni respirar, i aquestes esbravades puntuals se’ls hi permeten perquè després de les protestes queden baldats i sense el poc bleix que els hi quedava. I és que un “rescat” en termes econòmics no té res a veure amb un romàntic “salvament per amistat”, ni molt menys es tracta d’una segona edició del pla Marshall. Rescatar un país, segons la doctrina imperant a l’eurozona, vol dir capar-li tota la capacitat de decidir, en endavant, com organitzar-se la vida en tots els sentits, prioritzant només la devolució del deute sobre qualsevol altre caprici, inclosa la reactivació econòmica o el benestar de les persones. Per molt que ens vulgui daurar la píndola el gallec inquilí de la Montcloa i la seva camarilla, els rescats no són ni tous ni durs, simplement són rescats de merda i prou.

 Un rescat, doncs, és dolent per definició? Evidentment que com en tot, no es pot generalitzar i allò que se’ls hi posa bé a uns, a d’altres els recargola de mal de ventre. No obstant això, si quan es parla del rescat d’Espanya la borsa s’enfila com boja i la prima de risc fa la farina blana, vet-aquí un indici clar de a qui beneficia i a qui perjudica la mesura. No cal donar-hi gaires voltes. Un rescat, en teoria, serveix perquè un país entrampat pugui tornar als creditors el préstec i els interessos amb certa comoditat, però la cosa ja no és tant enraonada si resulta que qui rescata són els mateixos a qui es devien els quartos; per tant, com que els nostres prestamistes d’ahir i els rescatadors d’avui ni són imbècils ni germanetes de la caritat, ens han de collar fort per fer-hi negoci, imposant unes condicions que podrem complir a venciment, ni que ens toqui la rifa. I dintre de quatre dies ja hi tornarem a ser amb la cançó enfadosa de sempre: cal retallar més la despesa per tal d’eixugar la nova remesa de deute. Que exagero, potser em direu? Emmirallem-nos amb Grècia: els hi varen perdonar el 50% del seu gep mitjançant una quita a la desesperada, i al cap de quatre dies ja tornaven a estar amb l’aigua al coll; i quan els oracles del FMI, donant voltes com voltors vetllant la presa, els “amics” europeus no saben fer altra cosa que  receptar-los un 30% més de retallada de les pensions i l’acomiadament no sé quants funcionaris, per fer les paus fins demà passat. No, la medecina del rescat és amarga i de molt mal empassar; però, a més a més de no curar, deixa el malalt amb la pell i l’os per lluitar contra l’agonia.

M’agradaria equivocar-me, però em sembla que encara tindrem una altra sorpresa, molt més difícil de pair: malgrat es vulgui donar la impressió que el rescat ja està dat i beneït, a mi em fa l’efecte que el més calent està a l’aigüera per falta de finançament. Ja sé que el que jo pensi té una credibilitat relativa o cap, si voleu; però, reflexioneu-hi en el que us diré: els ciutadans dels països rics del nord – Alemanya, Holanda, Àustria, Finlàndia, etc – no volen que ni un euro més dels seus estalvis pagui la fallida dels països malbaratadors del sud. És possible que tinguin certa raó sentint-se estafats i un xic cornuts, després de pagar durant anys el beure i les festes del sud inconscient, mentre ells pencaven i estalviaven. Perquè el quid de la qüestió és ni més ni menys aquest: el nord ric i auster se n’ha afartat d’abocar diners al pou sense fons d’un sud amb les mans foradades; un tipus de greuge que no ens hauria de venir de nou als catalans, ja que són els mateixos arguments que fem servir per exigir a Madrid un pacte fiscal. I els dirigents del govern central, des del somiatruites d’en Zapatero fins al fanfarró d’en Rajoy, no han ajudat a guanyar amics a Europa, sinó que més aviat han aixafat algun ull de poll. I, enmig d’aquest panorama, els esforços sensats dels catalans per a desmarcar-se dels xarons polítics espanyols, serveixen de ben poc per convèncer Europa que el sud no comença després dels Pirineus.

Perquè aquesta és una altra: un cop rescatats, els amics europeus veuran de bon ull la nostra emancipació d’Espanya? Una cosa és que t’escoltin, una altra que t’entenguin però, el que importa dels amics és que estiguin disposats a trencar-se la cara per tu. Els interessos i les conveniències pesen molt més que els sentimentalismes, en aquesta vella Europa dels mercaders. No ens hauria de venir de nou, perquè la història n’està plena d’exemples d’il·lustres caragirats. Ara bé, si l’alternativa és oposar-nos al rescat, anteposant els interessos de les persones als interessos del deute, només es pot plantar cara a Europa anant tots colze contra colze, però això és tan poc probable que passi, com que demà nevi a Manresa. Estant amb l’aigua al coll, ara seria el moment idoni d’un govern democràtic de concentració nacional, per salvar alguna cosa més que els mobles. Però tot indica que no serà així, ans tot al contrari, i si us plau per força ens deixarem rescatar, i com xaiets anirem renegant camí de l’escorxador. I potser no, potser alguns il·lusos encara fins i tot els en donaran les gràcies als rescatadors.        

EL CAS DE L'ACTA DEL DIPUTAT MARAGALL

CARTA AL VENT

El parlamentari Ernest Maragall no va seguir les instruccions del seu cap de files al parlament de Catalunya, i va votar en contra del que manava el seu partit. I, a les poques hores, va explicar a bastament que no havia estat una errada tècnica, sinó que havia premut el botó que no tocava en ple ús de raó, i sense cap mena de coacció. Aquest exercici de la democràcia pura i no de la tèrbola disciplina de partit, va esverar el galliner socialista, i en una surrealista estratagema dialèctica - que podria encapçalar el llistat dels exemples d’hipocresia política més fastigosos -, li volgueren ensenyar honestedat al diputat honest, reclamant-li que fos conseqüent amb les seves idees i que plegués la paradeta i se n’anés a vendre l’article a un altre barri.

Als que ens ho mirem tot plegat des d’una certa distància, ens sembla que els idearis dels partits no són els que estan en joc en aquesta mena de estires i afluixes, sinó que més aviat els principis tenen una importància relativa, al costat de les conveniències. Que el senyor Maragall tingui idees esbiaixades, els del seu partit es veu que podrien àdhuc deixar-li passar, sempre que respectés les conveniències i les formes; però ell pensa que comportar-se d’aquesta manera cantaria tant, que per higiene democràtica i tranquil·litat de consciència, no s’ho pot permetre. I després d’aquesta marraneria, és quan els barons del partit - que segons l’inefable Felipe Gonzalez arrossega més de cent anys d’honradesa - li reclamen al diputat la seva acta.

Una reacció tan escandalosa com aquesta – que, per cert, no és la primera ni serà la darrera que veiem - palesa que els anomenats “aparells dels partits” no estan per punyetes a l’hora d’imposar una disciplina de ferro als seus militants, sobretot si tenen algun càrrec. I això passa perquè els manuals d’instruccions d’una organització política, sense a penes excepcions, parteixen de la base que tots els càrrecs interns o públics són propietat de l’aparell del partit, que és qui ha decidit en un moment donat a qui es tenien d’arrendar. Potser em direu que això no és ben bé així, almenys pel que fa als càrrecs electes. I jo us replicaré, amb tot respecte, que no us ho penseu pas: que mentre no es vagi a les eleccions amb llistes obertes, tothom que figura en una llista tancada ha hagut de passar pel sedàs de l’aparell, i qui no està prou domesticat a criteri dels seleccionadors no passa la prova. Oimés si es tracta d’algú amb antecedents de no fer la farina blana; aquest ja està condemnat a l’ostracisme o a presentar-se en posicions tan endarrerides, que només té la possibilitat d’escalfar banqueta en un lloc més o menys decoratiu. Els aparells dels partits són implacables i insubornables, la majoria de les vegades integrats per alumnes avantatjats d’un tal Maquiavel.

Dit això, en un exercici d’enunciar sense embuts el punt febre de la majoria de partits polítics, la conclusió principal que se’n desprèn és evident: ser diputat imprimeix caràcter i, en opinió de l’aparell, des del moment que es guanya l’escó el diputat electe deixa de pertànyer als que l’han votat i, per tant, ha de prioritzar les lleialtats, tenint clar que no es pot servir a tres senyor a l’hora: al partit, als votants i a les pròpies conviccions. Uns de seguida s’hi amollen a aquestes exigències, però d’altres s’hi senten incòmodes i, de tant en tant, se’ls hi escapen rampells de sinceritat. El diputat Maragall és un dels més mesells en pensar que es pot ser fidel a l’ideari genèric d’un partit, sense passar per l’adreçador de les seves estratègies polítiques de conveniència. Per a no fixar-nos només amb les males pràctiques dels seus correligionaris, fa quatre dies a un diputat popular asturià també se li demana l’acta perquè en el litigi sagnant del govern amb els miners, va escollir donar la cara pels seus votants i no pel partit que pretén esborrar-los del mapa industrial.

La pregunta és: les rebequeries del diputat Maragall o d’aquest altre representant asturià van el contra de la doctrina identitària dels seus respectius partits? Jo diria que de cap de les maneres: el que posen en qüestió és simplement l’oportunitat d’una tàctica política determinada. En el cas d’en Maragall, si s’ha de dir prou o no a l’espoli fiscal de Catalunya. No s’està discutint l’essència de l’ideari socialista en aquesta discrepància puntual i un diputat hauria de tenir la independència suficient per opinar sobre la tàctica i, per respecte als interessos dels seus votants concrets, votar-hi en contra, si cal. Però això no serà realitat mentre l’elector no pugui votar directament el nom de la persona que li mereixi més confiança d’entre un ventall de possibles candidats que li avala el seu partit, enlloc de fer confiança en bloc als components d’una llista tancada.

Al diputat Maragall li volen fer veure que ha de tornar l’acta perquè la roba bruta es renta a casa, i que és una deslleialtat manifesta escampar la mala maror per la plaça del poble. El diputat diu que d’aquesta aigua no en beurà, i l’aparell respon que no té pressa, que ja en parlarem tornant de vacances. I és que els aparells confien que, de moment, tenen la paella pel mànec...  

TRENCADIS - finalista premi narrativa curta per internet

TRENCADÍS

Aquest relat fou presentat en la 15a edició dels premis literaris Ciutat de Tarragona.

Publicat per internet a "RELATS TINET" el 6/07/2012 )

De quan era petit, recordo mon pare – “un paleta fi” era com li agradava que li diguessin – assegut a terra, eixarrancat de cames per treballar millor una massa de morter acabat de pastar a la gaveta, i que abans no s’adormís intentava només amb l’ajuda de les mans nues, donar-li amorosament forma de gerro, d’àmfora o de pitxella, segons li bufés la inspiració. Algunes vegades l’encertava; però, d’altres, aquelles peces s’assemblaven més a un niu de gàrceres que a cap altra cosa. De tant en tant, també li venia de gust engiponar figures que no tenien cap retirada concreta, inversemblants, fantàstiques i esbojarrades.

Quan, al seu parer, aconseguia una aproximació passable respecte del model virtual que li havia rondat pel magí, aquelles fantasiades carcanades d’argamassa les recobria, amb la paciència d’un benedictí, de fragments de ceràmica esbocinada – tasses, rajoles, mosaics, plats ... -, arreplegats de tot arreu on podia, furgant sense vergonya entre piles de runa procedents d’enderrocs, quan se n’assabentava, abans no se les emportessin a l’abocador. El portava boig, sobretot, la ceràmica florejada i festosa; que fos basta o fina, tant li feia. I si tot remenant, s’ensopegava amb restes de vidres o de cristalls de tons vius i llampants, feia festa major; tornava a casa més content que un gínjol, amb el seu tresor al sarró.

Amb aquells trencadissos, encaixant-los boci a boci amb tota la catxassa del món, anava revestint l’esquelet grisenc i marcit de les senzilles estructures que havia modelat abans, i com un petit déu creador feia el miracle de transformar-les en respectables projectes d’obres d’art, abstractes, suggerents i provocadores; malgrat no es concretessin en formes identificables, llevat que fos per pura casualitat. Tanmateix, no aspirava a cap altra recompensa ni reconeixement, més enllà d’experimentar una sensació difícil d’explicar per mi, que li transfigurava l’expressió al contemplar l’explosió de cromatisme fantàstic i extravagant que aconseguia. Encabat d’encaixar el darrer tros de trencadís, la flamarada d’entusiasme només la compartia amb nosaltres, la mare, jo i pareu de comptar; doncs des que s’havia retirat de la feina, s’estimava més no tenir tractes amb ningú, per molt amics que haguessin sigut abans.

Aquella afició tan original, que un altre s’hagués agafat com un passatemps lper entretenir-se, ell l’havia convertit en una obligació absorbent, amb la que pretenia omplir l’immens esvoranc aparegut a la seva vida, després d’aquella jubilació avançada, solitària, magra i mal païda, que li varen forçar a acceptar. Potser aquelles formes tan estranyes, que amassava i amassava amb les seves mans que mai es cansaven, fossin sense adonar-nos-en allavonces, com badalls estroncats d’obres mestres bordes, o mai més ben dit: com brams desesperats de protesta per haver-lo arraconat en plena capacitat professional. Era tan compulsiva aquesta fugida cap endavant, que arraconava la producció de seguida que per la seva imaginació enquimerada, se li desbocava una nova rauxa, anant corrents a fer la pasterada per bastir l’estructura d’una nova criatura de les seves. Satisfeta la primera fase d’eufòria, es solia emmurriar després, quan per molt que hi posava els cinc sentits, mai el resultat obtingut s’assemblava prou al model que havia imaginat.

Quan el pare va morir de repent, jo encara anava a estudi, i recordo que la tieta Rosa em va venir a esperar a la sortida de l’escola, i em va duu a dinar a casa seva; d’aquesta manera va tenir temps de sobres per explicar-me, a poc a poc, la nova calamitat que ens acabava de caure al damunt. La primera conseqüència directa de la mort del pare, me la va fer saber la mare just al cap d’un mes de l’enterrament: ens hauríem de traslladar de vivenda, doncs amb la misèria que li quedava de pensió no podia pas pensar en fer-se’n càrrec tota sola del que quedava per pagar de l’hipoteca, ni de les despeses d’una casa tan gran com la que teníem, quan el pare ens mantenia.

Els pares es portaven entre ells gairebé vint anys de diferència, i quan es van casar ell feia d’encarregat en una de les constructores de més renom de la comarca; era una d’aquelles empreses que, de qui podia entrar-hi a treballar es deia que tenia el pa assegurat de per vida. Però, vet aquí, que en el nostre cas, el pare va ser-ne l’excepció que devia confirmar la regla, com se sol dir. Doncs una empresa tan sòlida com aquella, va fer figa en un tres i no res, després d’ensorrar-se un edifici nou de trinca, atrapant gent entre la runa. Com que el pare ja estava en capella de l’edat mínima de jubilació, li varen obligar a fer-ho sense torbar-se ni un instant, com aquell que diu amb una mà al davant i una altra al darrere, aprofitant-se que era de bon ferrar. Però, ell no se’n va refer mai més de que l’escombressin d’aquella manera, com si fes nosa, com si fos una rampoina; es va recloure a dintre la closca, dedicant-se com un esperitat durant totes les hores del dia, a parir a tremuja dotzenes i dotzenes de barrufs recoberts de trencadís, els quals anava estibant de qualsevol manera per tots els racons de l’antic garatge, que feia servir de magatzem, des que es va malvendre l’auto, en un dels seus rampells.

El trasllat de vivenda va anar ràpid, perquè quan va córrer la veu que ens veníem la casa, van aparèixer pretendents de sota les pedres. Ens varem mudar a un pis escarransit, en comparació a l’espai de que disposàvem abans; però, la mare en va treure un bon pessic que va servir per pujar-me a mi i donar-me estudis, perquè no acabés sent un escarràs com el pare. Aquesta cantarella sobre la manca d’empenta del pare, la mare me l’engargamellava tot sovint, com si fos la seva marera de revenjar-se de vés a saber quina frustració o greuge que havien covat tots dos durant el temps que estigueren junts.  Figureu-vos que, entre d’altres serrells de l’època en que érem capitans, hi varem abandonar a la casa venuda tots aquells trencadissos del pare que, allavonces, al fer el trasllat, vaig descobrir amb pena que a la mare no li deien res i no pensava emportar-se’n cap per record. Els odiava. No és que em vingués de nou, doncs la mare li retreia sovint, al pare, sense amagar-se’n perquè jo voltés a prop, que no hagués plantat cara a la mala sort amb més coratge i pebrots, com ella deia, enlloc d’arronsar el coll com un estruç. Suposo que la mare considerava aquella dèria del pare, com una miserable pèrdua de temps, que a més a més no ajudava gota a fer bullir l’olla.

El comprador de la nostra casa tampoc no li devia trobar cap interès especial al devessall de desvaris del pare, produïts durant l’any i escaig que va sobreviure a l’amputació traumàtica de la feina. En una de les meves freqüents peregrinacions d’enyorança pels vorals de l’antiga casa, vaig veure que, entre d’altres andròmines uns operaris esbandien tots els trencadissos d’una palada, llançant-los dintre el container de la cantonada, sense cap mirament. No cal dir que el nou propietari tampoc no se’n va quedar ni una peça per mostra, el molt cabró. Jo, en canvi, sí que vaig rescatar-ne un parell que, per xiripia eren de les més maques, abans no se les enduguessin, i les vaig lluir a la prestatgeria de la meva habitació, com si fossin trofeus preciosos, sense donar-ne cap explicació a la mare. Per què ho tenia de fer, si sabia que no li feien gràcia? Va ser la meva petita venjança domèstica, en reivindicació de la memòria del pare que tant trobava a faltar.

Encara avui, casat i emmainadat, conservo aquelles dues peces de trencadís, i el que més em va entendrir l’altre dia - i per aquesta raó potser us he donat la tabarra contant aquesta història - és que en Sergi, el meu fill gran, també se les deu estimar, ja que fins i tot  hi parla, com si pensés que el poden entendre. No vaig poder dissimular una llàgrima, al atrapar-lo amanyagant un trencadís, com si fos la mà del iaio, que no va arribar a conèixer mai.

EL DILEMA ESTÀ SERVIT: O MÉS ESTAT O MÉS CATALUNYA

CARTA AL VENT

            Vista la manifesta incapacitat de la classe política de tancar files - ni estant amb l’aigua al coll - per arribar a un acord unànime sobre una qüestió tan urgent com aturar les causes de l’espoli fiscal dels ciutadans que tributen a Catalunya, potser ha arribat el moment que la societat civil tregui el santcristo gros i proposi, per exemple, la convocatòria d’un  referèndum, amb totes les garanties de transparència i legitimitat democràtica, perquè la ciutadania es pronunciï directament, amb un sí o un no, sense entretenir-se en matisacions dilatòries, i es faci creu i ratlla de tanta baralla de pati d’escola. Si tots els partits polítics admeten que la qüestió no té volta de fulla:  que dels diners que surten de les nostres butxaques cap a l’Estat, aquest en retorna una quantitat insuficient, no per a organitzar xefles, sinó per a mantenir un mínim de decòrum els serveis socials bàsics, cal embolicar tant la troca buscant tres peus al gat? El que s’acabà votant ahir al Parlament no sé pas si farà gaire llevada a Madrid, considerant que les sucursals catalanes dels dos principals partits estatals han fet com sempre: tirar la pedra i amagar la mà. Aquesta vegada al·legant escrúpols de consciència sobre un aspecte tan fonamental com és qui es fa càrrec de la caixa forta i si se n’han de fer còpies de la clau o no.

Per moltes giragonses que li vulguem donar, l’acord d’ahir dóna llum verda a una proposta de pacte fiscal que neix capada i que, per tant, té moltes probabilitats de resultar estèril. Precisament la mare dels ous del debat tenia de ser el dret a l’accés exclusiu a la caixa. I mentre no hi hagi coincidència absoluta sobre aquest punt, Catalunya ho té magre; sobretot perquè, àdhuc amb un consens total, tampoc no ho posaria fàcil un Estat mal acostumat a munyir la mamella catalana sense aturador i des de temps reculats. Doncs aquesta mala costum no ve d’ara, que governa el PP, sinó que governés qui governés a Madrid, durant pràcticament tot el segle XX a Catalunya li han posat les banyes i li han fet pagar el beure, amb més o menys delicadesa. I per torna, a part d’escanyar econòmicament els “antipàtics” catalans, s’han dedicat a fer befa del seu patrimoni cultural i dels seus sentiments nacionalistes.

El que passa és que en el marc de la crisi financera que fa trontollar els mateixos fonaments mal cimentats de l’Europa de l’euro, si Catalunya no s’espavila deixant-se de continues picabaralles tàctiques dels partits polítics, i fa pinya amb tota la societat civil, Espanya inevitablement l’arrossegarà a la ruïna. Fixem-nos amb Grècia o Portugal, que encara que es digui que la seva malaltia no té res a veure amb la nostra, la realitat és que les ha provocat el mateix virus i que l’evolució clínica va pel mateix camí. En el cas dels grecs, tot i que els hi varen perdonar un 50% del deute, ara el FMI ja avisa que no se’n sortiran perquè no produeixen suficient PIB per a retornar els interessos abusius dels préstecs que els hi han concedit els seus socis que tant se’ls estimen. Que és el mateix que li passarà a Espanya: que havent-se de finançar a uns interessos d’usura per arribar a fi de mes, ara es comença a adonar que aquesta corda que li allarguen només servirà per acabar penjant-s’hi, condemnant fills i néts a passar gana i parar la mà com uns miserables. La política econòmica de l’Estat està eixorca d’idees i atempta contra l’obligació d’un bon pare de família, que és administrar bé l’hisenda, permetent a més a més un degoteig constant de notícies de corrupcions, d’abusos de poder i d’immoralitats comeses per personatges públics, que indigna i fa vergonya.

D’altra banda, l’espectacle d’il·lusionisme il·lustrat i cínic que ara mateix es representa en el teatre de la comissió parlamentaria d’assumptes econòmics, amb la pretensió d’investigar el desgavell financer, només està aportant fastigosos testimonis d’exculpació o barroers intents de carregar el mort als d’abans o als de després. O sigui, que al pacient ciutadà que segueix les compareixences li volen fer creure que de l’enorme forat de la banca privada, que s’ha d’omplir amb carretades i carretades de diner públic, ningú en sabia res, ni ningú se’n fa responsable. Potser aquest forat és obra de l’esperit sant, especialista en misteris?

Per totes aquestes raons, Catalunya no pot entretenir-se marejant la perdiu i, en aquest sentit, tinc els meus dubtes que sigui una bona idea pidolar recursos a l’Estat quan aquest, descaradament, ens els subministrarà de la pila d’impostos que Catalunya li ha pagat amb escreix. Oimés quan han se servir per posar un pedaç a una economia atrotinada per culpa de la falta de lleialtat de l’Estat, que incompleix sistemàticament els pactes estatutaris. És raonable i digne acceptar un crèdit en aquestes condicions? Aquesta és la pregunta que la societat civil hauria de rumiar-se abans que se li venguin l’ànima per un trist plat de llenties, que hem sembrat i collit nosaltres. I una altra pregunta és la que s’hauria de plantejar a Europa, ara que s’hi peregrina tant per vendre el panyo català: és bo per a Europa que Catalunya es pugui refer i crear riquesa amb tots els recursos de què disposa?  Doncs apa, no perdem més el temps amb la tonteria de sempre!          

SILENCIS ANTICS (sogona part) Finalista 17è Premi Vila de Puigcerdà

TERCERA CARTA AL VENT

            En Joan s’està deixant anar, mare.

Els esforços del sogre per aconseguir que algú respongui per ell han estat endebades. Els hi ha girat la cara quasi tothom, inclús el mateix capellà que en Joan va estar-se de denunciar, quan el tingueren uns quants dies amagat al paller del soto. Ni a mi m’ho havien xerrat, i no pas perquè no se’n refiessin que em mossegués la llengua, sinó per no posar-me en un compromís amb els meus principis. Però quan  ho vaig saber, si voleu que us digui la veritat, no em va fer ni fred ni calor.

El sogre es pensava - ja que en un moment donat havien ajudat a escapar dels temuts comitès populars, tant al mossèn del poble com a d’altres veïns que pixaven aigua beneita –, que si mai necessitava un cop de mà, tots aquells desgraciats que havia salvat la vida hi correrien a tornar-li el favor.

Doncs ha estat que no.

Jo prou que m’ho temia que passaria això, malgrat també és cert que desitjava de tot cor que l’odi s’hagués deixatat, amb el pas del temps. Mireu si en té de pebrots la cosa que, per postres, segons m’escriu en Joan, el meu sogre s’ha hagut de passar tres nits a la garjola perquè la majordoma del capellà que protegiren dels esvalotats, i que va recuperar la rectoria anant de bracet amb els nacionals, el va denunciar per renegaire, quan el va ensopegar esbravant-se de valent amb el matxo de la tartana, perquè no el volia creure.

Al pare d’en Joan, un pagès de no sé quantes generacions, els renecs més recargolats li surten pel broc gros, tant com a la majordoma les jaculatòries. La temporada que varem viure plegats al mas li’n vaig sentir de tots colors i de tots els calibres, sovint sense venir a compte, només perquè era la seva manera d’expressar-se i prou; però en cap d’aquelles paraulotes no s’hi enfonyava ni una unça de malícia, ni d’ànim d’ofendre a Déu ni als homes; us ho podeu ben creure.

El que em sap greu és que aquesta tírria inexplicable de la majordoma i la flema del capellà desmemoriat, la pagarà, de carambola, el meu home, que mai ha trepitjat un ull de poll ni ha dit una paraula més alta que l’altra, i que, si per cas té alguna feblesa, és la de ser massa tolerant i creient. A ell sempre l’he conegut respectant totes les opinions, malgrat que no hi combregués ni de lluny, doncs pensa que ningú té l’exclusiva de la veritat i, per tant, cal escoltar tothom i sospesar tots els punts de vista.

Una prova fefaent d’aquest tarannà en són les nostres pròpies relacions de parella. Hem pujat plegats al poble des de joves, però mentre jo sóc un cul de mal seient, que volia entendre de tot i ficar la banya arreu, ell es conformava apurant els secrets del terròs i procurant que les collites es poguessin fer puntualment quan pertocava, perquè l’amo del mas on fan de masovers, anés ben servit sense vinclar la carcanada.

Tot i això, la nostra relació mai se n’ha ressentit de que els respectius capteniments campéssim per pols diferents. Ens hem estimat apassionadament quan pertocava, i respectat la manera de pensar de cadascú; inclús gosaria a dir que, en aquest aspecte, ell s’ha avingut més amb totes les meves camàndules, a l’inrevés de jo, que sovint se m’acaba la paciència massa aviat, i ho engego tot a parir panteres.

Ara, en canvi, mentre jo em mantinc ferma defensant els plans que varem fer – d’anar a tot o res -, ell ja s’està trencant les banyes fent volar coloms amb la idea de recomençar de nou la nostra vida de parella amb les criatures a on sigui, renunciant a tot el que calgui per, simplement, sobreviure i esperar que vinguin temps millors. En Joan sempre ha tocat de peus a terra, mentre que a mi, ho reconec, era a qui m’agradava massa desvariejar i embastar utopies.

De manera que si barrina tant, malament: deu ser senyal d’inseguretat, d’incertesa o d’insatisfacció.

A hores d’ara ja es comença a desdir del propòsit de retrobar-nos a França perquè ja es dóna per la pell pel que fa a aconseguir avals, i em tempteja per si em veuria en cor de donar passos, sense ensenyar massa l’orella, per intentar que em deixessin tornar amb l’excusa de les criatures. Em venen les llàgrimes als ulls només de pensar en les falòrnies que s’inventa, per engalipar-me amb projectes irrealitzables. Com cony vol que torni, amb el meu historial?

            A pesar d’aquests rampells d’entusiasme, el trobo baix de moral, doncs a cada ratlla de les cartes noto com si canvies d’humor. Espero que es degui a que ha d’escriure a estones i aquest continu prendre i deixar fa que una carta llarga, com la darrera, estigui farcida d’alts i baixos, que traspuen l’estat d’ànim de cada moment que s’hi pogué concentrar. Per exemple, després de fer-me l’article dels seus estrambòtics plans, em sorprèn explicant-me que els han pelat al zero perquè hi ha una passa de poll verd, malaltia que segons sembla, a qui se li arrapa fort el deixa bastant malparat.

Si mantinguéssim una conversa com déu mana, per exemple asseguts a l’eixida de casa com en els bons temps, li podria rebatre els seus arguments amb franquesa; però tal com estem ara es fa difícil d’entendre’ns: ell m’escriu, però jo no puc pas respondre’l i, per tant, mantenim un diàleg bord. En un racó de la fulla, fent una lletra tan diminuta que es complicat d’entendre-la, diu que corre la brama que els batallons de treballadors seran dissolts aquest estiu i que només els mantindran per a pròfugs i desertors. Suposo que aquests rumors - vés a saber qui els fa córrer -  li donen ales per a fer-se els cabdells que es fa.

            Del que no se n’adona o no vol entendre és que jo no puc tornar a Espanya com si res. L’Anita i la Madeleine m’ho han tret del cap sense miraments: si aquí ja me les fan passar magres, imagineu-vos com em tractarien els de l’altre cantó de la ratlla si decidís pidolar un salconduit. M’aconsellen que no tingui pressa en mourem d’on m’estic, i m’asseguren que no cal que m’amoïni pel sostre o per la teca, que no em faltarà de res, fins que tot torni a ser com abans.

En Renè ha anat més lluny, aconsellant-me que no visqui tan pendent d’en Joan, i que procuri pensar una mica més amb mi mateixa i en les criatures. També em recomana que per res del món, tampoc no m’acosti als contactes que em van proporcionar a París, doncs li consta que entre els cercles anarquistes s’hi han infiltrat confidents dels fatxes.

I m’ho ha dit amb un retintin, que m’ha fet angúnia.

He de reconèixer que en René està molt al corrent de la situació dels refugiats a França i, segons m’ha explicat, les coses estan força embolicades, amb interessos entortolligats, sobretot des que els fatxes alemanys es passegen per França, com si fos el jardí de casa seva. M’ha assegurat que a la quieta, com si se’n donessin vergonya o no volguessin esverar el galliner, deporten els republicans, si veuen que en poden treure suc a les seves fàbriques de guerra, per fer d’escarrassos

En resum, que el millor seria no bellugar-me i aprofitar l’oportunitat per fondre’m. Més endavant, ja veurem què passa. Els Reynal són bona gent i amb la Madeleine la complicitat és total. Però, no sé què fer. Sabeu, mare, què es trobar-te sola i sense referents a on poder-t’hi arrapar?

Tota la meva vida he caminat cap endavant sense aturador i avui, per primera vegada, volen que m’estigui quieta, com qui s’amaga darrera un canyer per passar desapercebuda. Em pregunto a on endreço els meus ideals, aquells en que he cregut sempre i dels que no penso renegar. No puc pas plegar-los ben plegats, i desar-los dintre d’un calaix com si fossin llençols, entre d’altres raons perquè de tan bruts i esquinçats com estan, fan pena de veure.

Paro d’escriure perquè sinó, mare, el meu coratge d’ahir, aquell delit que havia recuperat  gràcies als follets del bosc, esdevindrà estèril i sense cap fonament. Voleu que us digui, de veritat, com em sento?

Doncs, vet-aquí: em sento profundament estafada!

QUARTA CARTA AL VENT

            No sé quan de temps fa de la meva darrera carta, mare, però deu fer bastant perquè he estat setmanes senceres sense preocupar-me’n de vós, aclaparada i ensopida pels maldecaps que varen esclatar-me de sobte, esbocinant-me per enèsima vegada tots els esquemes, propòsits i projectes, tant ideològics com sentimentals, que havia començat a refer a la clusa.

En primer lloc, està clar que dec parlar-vos de la mort d’en Joan.

No cal que us digui que, al assabentar-me’n vaig sentir un sotrac a la panxa, que de tant en tant encara noto. Quan l’Anita baixa des de Perpinyà a la clusa és perquè duu al sarró un feix de noticies fresques, les quals generosament comparteix amb el grapat de refugiats que, com jo, estem escampats a aquesta banda de la ratlla, i dels que ella se n’ocupa com una lloca cuida els seus pollets. Aquesta vegada, però, no portava cap carta als dits, sinó que de seguida que em va clissar se’m va llençar als braços i, sense mirar-me als ulls com sempre feia quan em parlava, em va dir a cau d’orella: - el teu home és mort! Ho sento molt de portar-te tan males notícies.

Per molt que amb la mà em fes carícies a la nuca i a l’espatlla, les tendres fregues no aconseguiren que el meu cervell processés una reacció suficient per entomar la martellada. Se’m va fer un nus a la gola i vaig ser incapaç de reaccionar fins transcorreguda una bona estona després de mantenir-nos abraonades, ella plorant a llàgrima viva i jo més resseca que una pedra.

Finalment, em va sortir la pregunta que no sabia com plantejar, embastada en un fil de veu: com ha sigut?

            Aleshores em va donar el cop de destral que em faltava, perquè se m’esberlés el cervell definitivament: s’ha penjat, pobrissona meva.

Al sentir-la, vaig caure rodona a terra.

Quan em vaig refer, estava al llit, ventada per l’Anita i la Madeleine, mentre en Renè entretenia les criatures al pati del darrere de casa, jugant sota el til·ler. Al retornar-me, no vaig tenir necessitat de fer aquella pregunta tan estúpida que a les novel·les fa la protagonista, després de reviscolar-se d’un tràngol com el meu. Jo sabia perfectament per què havia perdut el coneixement. A les temples encara em retrunyia la paraula fatídica: penjat.

En Joan s’havia penjat, precisament quan feia plans per reconstruir la nostra vida escantellada per la misèria i la vergonya d’haver perdut una guerra. Aquella paraula, penjat, no me la podia arrancar del cap i em feia molt de mal, tant com si hagués estat víctima d’una traïció. En definitiva, el meu home m’havia deixat plantada, sense una explicació ni una justificació. Si l’hagués tingut al davant, l’hauria bufetejat fins que el cor m’hagués dit prou.

Ara sí que em sentia estafada del tot.

I em va començar a pujar, pit amunt, un regust d’agror pudenta i una sensació d’impotència indescriptible: la meva vida s’havia convertit en un parracot, que no em servia ni per eixugar-me el plor, que se m’havia glaçat als llagrimalls. Jo, que m’havia cregut quasi la redemptora dels desvalguts i una abrandada defensora dels explotats, havia acabat tirada com un pellissot en un racó de món, vivint de la caritat, tibant-me de les faldilles dues criatures que em veient com una estranya, perquè es passaven més estona amb els Reynal, que no pas amb mi.

Aquesta seria la primera part del drama, la que em surt a sang calenta.

            Malgrat sigui difícil de comprendre-ho, en aquelles circumstàncies tan singulars, el primer que vaig fer, quan em vaig sentir les cames i amb prou delit, va ser anar-me’n a passejar sola per la fageda. L’Anita em volgué treure del cap aquell antull o, almenys, que no hi anés sola, però la Madeleine que potser em començava a entendre més del que jo em pensava, em va animar a fer-ho, dient que em convenia esbargir-me una mica i que no patís, que si trigava massa a tornar ja em vindria a esperar a mig camí, amb les criatures. Només em va posar una condició per anar-me’n: que abans de sortir em begués una bona tassa del brou fumejant que em tenia a punt.

            La passejada em va anar molt bé, doncs a soles, sense testimonis vaig poder treure totes les llàgrimes que no havia plorat els darrers mesos, incloses les que us devia a vós des del funeral.

No vaig vessar una sola llàgrima llavors, mare, però a la fageda ho vaig fer sense aturador, fins a l’extenuació. Només al quedar-me resseca i exhausta, vaig recuperar la capacitat d’estar pel que murmuraven els follets:

- Ara ets mestressa del teu destí, no el vulguis sacrificar mai més per cap ideal. Només ho has de fer pels teus fills, que són la penyora del teu demà. Educa’ls perquè pugin amb l’esperit lliure, i no es deixin entabanar en els mateixos capgirells que tu.

            Us he de confessar una cosa que quedarà entre totes dues, mare. Que potser els follets del bosc no existeixen pas, i que les veus que em sembla escoltar, no són altra cosa que el ressò de les meves pròpies vagaries.

Com si dintre meu hi convisquessin, receloses l’una de l’altra, dues personalitats sentimentalment contradictòries: una d’arrauxada i decidida, al costat d’una altra més reflexiva i posada. La primera sol passar, en un sospir, de l’eufòria a la depressió; la segona no perd mai la serenitat ni l’enteresa, passi el que passi. Amb la barreja d’ambdues he tirat endavant fins ara, i així vull que continuí sent.

            Ja fa uns nou mesos ben bons des que en Joan va dir prou.

Jo ho deia de mi, però ara reconec que el meu home sí que tenia raons més que justificades per sentir-se estafat. Per això, quan no pogué més va decidir fer creu i ratlla. El que no puc entendre és que ho fes sense comptar amb la meva opinió. Potser no se’n refiava que li fes costat?

Si voleu que us digui la veritat, mare, m’estimo més no remoure-ho gaire perquè, en el fons, no l’he païda mai una determinació tan covarda i de repent, i ara ja no té remei. No puc endevinar el que m’hagués hagut d’explicar abans de tirar al dret. El pitjor és això: no saber el per què d’una cosa. És cert que cadascú pot trobar-hi sentit en llevar-se la vida, i justificar-ho com li convingui, però sense la versió exacta del qui va prendre una decisió tan radical, al trencaclosques li faltarà sempre la peça fonamental per a entendre’l.

Potser em pensava fins fa poc, que rebria una carta pòstuma i romàntica on m’expliqués les seves raons o, simplement, se m’acomiadés. Ja han passat prou dies com per haver-me’n desenganyat de que una carta semblant s’hagués escrit mai. Com diria el pare, se’n va anar a la francesa. Què voleu que hi faci, doncs?  Si no m’ho prenc a la fresca, no acabaré mai de fer net. Què els hi tinc de dir a les criatures, quan siguin grans, del seu pare? Que tota la vida va ser un cagat, i que sempre mirava cap a una altra banda? No, esclar que això no ho faré; però, tota la vida l’arrossegaré aquest ròssec 

Per molt que m’hi esforço no ho acabo de pair, ni puc pensar amb serenitat, i encara que gracies als Reynal em vaig retornant a poc a poc, no paro de donar-hi voltes i més voltes al sentiment d’haver estat traïda. Només el pare i vós em vàreu fer costat sempre, però en Joan no: el meu home em va abandonar sense donar-me’n explicacions i portant-me enganyada. És veritat que jo també vaig estar a punt de tirar la tovallola una vegada, ja us ho vaig explicar, quan no em feia res de deixar-me morir a la fageda; me’n vaig desdir al pensar en les criatures. De ben segur, les veus del bosc també m’hi varen ajudar, no obstant cada vegada estic més convençuda que no procedien de les entranyes de la fageda, sinó més aviat del meu interior, del subconscient que s’havia buscat un amagatall a la panxa.

En Pierrot, el cunyat de la Madeleine, em ronda sense dissimular-ho gaire. L’altre dia em va escalfar el cap repetint-me la cançoneta de que cal refer la vida, que encara soc jove, que tinc de pensar en les criatures, i que la desgràcia ja m’ha espremut prou. Els Reynal veurien de bon grat que em quedés a viure aquí i jo, la veritat, em deixo estimar sense acabar-me de decantar. Però, en el fons de la meva pell, tinc cada dia més clar que si algú m’ha de revenjar i ha de lluitar per les meves idees i les del pare, han de ser les criatures quan siguin grans. A mi, potser sí que ja em toca reposar. I ja faré prou preservant la memòria de les coses viscudes el més intacta possible perquè, quan els vingui de gust, puguin tibar tots els fils que pengen d’aquesta troca esfilagarsada, en que s’ha convertit la nostra vida.

FI