CARTA AL VENT
Vista la manifesta incapacitat
de la classe política de tancar files - ni estant amb l’aigua al coll - per
arribar a un acord unànime sobre una qüestió tan urgent com aturar les causes
de l’espoli fiscal dels ciutadans que tributen a Catalunya, potser ha arribat
el moment que la societat civil tregui el santcristo gros i proposi, per
exemple, la convocatòria d’un referèndum,
amb totes les garanties de transparència i legitimitat democràtica, perquè la
ciutadania es pronunciï directament, amb un sí o un no, sense entretenir-se en matisacions
dilatòries, i es faci creu i ratlla de tanta baralla de pati d’escola. Si tots
els partits polítics admeten que la qüestió no té volta de fulla: que dels diners que surten de les nostres
butxaques cap a l’Estat, aquest en retorna una quantitat insuficient, no per a
organitzar xefles, sinó per a mantenir un mínim de decòrum els serveis socials
bàsics, cal embolicar tant la troca buscant tres peus al gat? El que s’acabà votant
ahir al Parlament no sé pas si farà gaire llevada a Madrid, considerant que les
sucursals catalanes dels dos principals partits estatals han fet com sempre:
tirar la pedra i amagar la mà. Aquesta vegada al·legant escrúpols de consciència
sobre un aspecte tan fonamental com és qui es fa càrrec de la caixa forta i si
se n’han de fer còpies de la clau o no.
Per moltes giragonses que li vulguem donar, l’acord
d’ahir dóna llum verda a una proposta de pacte fiscal que neix capada i que, per
tant, té moltes probabilitats de resultar estèril. Precisament la mare dels ous
del debat tenia de ser el dret a l’accés exclusiu a la caixa. I mentre no hi
hagi coincidència absoluta sobre aquest punt, Catalunya ho té magre; sobretot perquè,
àdhuc amb un consens total, tampoc no ho posaria fàcil un Estat mal acostumat a
munyir la mamella catalana sense aturador i des de temps reculats. Doncs
aquesta mala costum no ve d’ara, que governa el PP, sinó que governés qui
governés a Madrid, durant pràcticament tot el segle XX a Catalunya li han posat
les banyes i li han fet pagar el beure, amb més o menys delicadesa. I per
torna, a part d’escanyar econòmicament els “antipàtics” catalans, s’han dedicat
a fer befa del seu patrimoni cultural i dels seus sentiments nacionalistes.
El que passa és que en el marc de la crisi financera
que fa trontollar els mateixos fonaments mal cimentats de l’Europa de l’euro,
si Catalunya no s’espavila deixant-se de continues picabaralles tàctiques dels
partits polítics, i fa pinya amb tota la societat civil, Espanya inevitablement
l’arrossegarà a la ruïna. Fixem-nos amb Grècia o Portugal, que encara que es
digui que la seva malaltia no té res a veure amb la nostra, la realitat és que les
ha provocat el mateix virus i que l’evolució clínica va pel mateix camí. En el
cas dels grecs, tot i que els hi varen perdonar un 50% del deute, ara el FMI ja
avisa que no se’n sortiran perquè no produeixen suficient PIB per a retornar els
interessos abusius dels préstecs que els hi han concedit els seus socis que
tant se’ls estimen. Que és el mateix que li passarà a Espanya: que havent-se de
finançar a uns interessos d’usura per arribar a fi de mes, ara es comença a
adonar que aquesta corda que li allarguen només servirà per acabar penjant-s’hi,
condemnant fills i néts a passar gana i parar la mà com uns miserables. La
política econòmica de l’Estat està eixorca d’idees i atempta contra l’obligació
d’un bon pare de família, que és administrar bé l’hisenda, permetent a més a
més un degoteig constant de notícies de corrupcions, d’abusos de poder i d’immoralitats
comeses per personatges públics, que indigna i fa vergonya.
D’altra banda, l’espectacle d’il·lusionisme il·lustrat
i cínic que ara mateix es representa en el teatre de la comissió parlamentaria
d’assumptes econòmics, amb la pretensió d’investigar el desgavell financer,
només està aportant fastigosos testimonis d’exculpació o barroers intents de
carregar el mort als d’abans o als de després. O sigui, que al pacient ciutadà
que segueix les compareixences li volen fer creure que de l’enorme forat de la
banca privada, que s’ha d’omplir amb carretades i carretades de diner públic,
ningú en sabia res, ni ningú se’n fa responsable. Potser aquest forat és obra
de l’esperit sant, especialista en misteris?
Per totes aquestes raons, Catalunya no pot
entretenir-se marejant la perdiu i, en aquest sentit, tinc els meus dubtes que
sigui una bona idea pidolar recursos a l’Estat quan aquest, descaradament, ens
els subministrarà de la pila d’impostos que Catalunya li ha pagat amb escreix.
Oimés quan han se servir per posar un pedaç a una economia atrotinada per culpa
de la falta de lleialtat de l’Estat, que incompleix sistemàticament els pactes
estatutaris. És raonable i digne acceptar un crèdit en aquestes condicions? Aquesta
és la pregunta que la societat civil hauria de rumiar-se abans que se li
venguin l’ànima per un trist plat de llenties, que hem sembrat i collit nosaltres.
I una altra pregunta és la que s’hauria de plantejar a Europa, ara que s’hi peregrina
tant per vendre el panyo català: és bo per a Europa que Catalunya es pugui
refer i crear riquesa amb tots els recursos de què disposa? Doncs apa, no perdem més el temps amb la tonteria
de sempre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada