Follow by Email

divendres, 24 d’agost de 2012

M'ESTIMO LA POLÍTICA I ELS POLÍTICS, SI NO FOS


CARTA AL VENT

            La única cosa que no se li pot perdonar a un polític, és el cinisme. Ho va dir en Felipe Gonzàlez, a principis dels vuitanta; potser mirant-se al mirall. M’ha vingut a la memòria l’estirabot després d’empassar-me aquesta setmana uns quants exemples de cinisme polític, que fan caure d’esquena: l’estira i arronsa sobre si prorrogar o no l’almoina de 400 euros als pobres desgraciats que s’han quedat a la fresca; deixant podrir perillosament la política penitenciaria, respecte dels presos etarres; contemplant les sessions d’investigació sobre irregularitats en la tramitació d’EROS, al Parlament andalús; sent testimoni dels barroers retrets que s’intercanvien els polítics catalans a compte de la Diada i, per acabar, la propera inauguració d’aquest vergonyós cementiri de porqueria que serà el “banc dolent”... Per les mateixes dades que en Felipe feia aquella confessió que us deia al principi, un altre gran cínic, l’Adolfo Suarez, és mullava un xic més: “en política has d’estar acostumat a moure’t entre la merda, i la única cosa que importa és no embrutar-t’hi”.

            Si hi ha una pràctica política que, a la meva manera de veure, es pot considerar cínica sense pal·liatius, és aquella que juga amb la por, amb l’angoixa o amb la necessitat dels ciutadans. Un paradigma clar d’aquesta definició en seria com s’ha portat l’assumpte dels 400 euros - últim recurs dels que han esgotat la prestació d’atur i que no tenen cap perspectiva de trobar feina, per molts cursets de formació que els hi vulguin endinyar -, apurant fins el darrer moment la decisió de la pròrroga i mofant-se del personal amb un exercici de maquiavelisme que ni el príncep dels cínics hagués superat: apujar de quatre rals l’import de la prestació, però retallant després dràsticament les condicions per a acollir-s’hi. El cas és que ja hi tenen la mà trencada en això d’una de calenta i una de freda: l’endemà mateix de prendre possessió del govern, el malabarista gallec ocupant de la Montcloa va apujar una misèria les pensions contributives, després de d’haver passat dos anys al congelador socialista, i al cap de quatre dies va retallar-ne el poder adquisitiu a cops de destral fiscal. Aquesta immensa capacitat de cinisme il·lustrat fa molt de mal als que l’han de suportar indefensos i acollonits. I sense pretendre caure en el pecat de la demagògia barata, potser el cinisme dels que governen com governen, explicaria l’augment del nombre de suïcidis que, només a Barcelona, ha crescut un 58%.

            El cas de la política penitenciaria que s’aplica als presos etarres, mantenint-los escampats quan més lluny millor del país basc, en seria un altre exemple de política especulativa, en aquest cas inclús contraria a Dret. Però portada fins al límit, com la setmana passada amb el cas de l’engarjolat malalt terminal, és un exercici de ruleta russa que podia esclafar, en un sol instant, tots els passos endavant que s’han fet en el desmantellament del polvorí terrorista. Tanmateix, tota aquesta parafernàlia entorn a la creació d’un “banc dolent” és la representació més genuïna d’un espectacle - que s’ha repetit a la història moltes vegades i en el qual, com uns mesells, els ciutadans fan el paper de figurants -, que se’n diu “fotre’s del mort i de qui el vetlla”. Si això del banc dolent – per cert, als gestors els seleccionaran entre l’escòria de la professió, per estar “a la page” o entre els empleats honestos? -, vol dir que serà el dipòsit on s’enterraran tots els residus tòxics que han quedat després d’esclatar la bombolla del totxo - amortitzats amb el calè del rescat europeu - ¿a partir de l’endemà d’aquest “enterro civil” semblant als de l’època de l’estraperlo, els bancs desintoxicats tornaran a fer de bancs bons i obriran l’aixeta del crèdit perquè el creixement econòmic de la mà del consum arranqui d’una punyetera vegada? No vull ni imaginar-me la cara de cínics que se’ls hi posaria als que poden contestar aquesta innocent pregunta si caiguessin tan baix, en la seva escala de valors, com per llegir aquest comentari.

            Però el que no acabo de pair és la quantitat de cinisme que a mig mes de la Diada, els principals dirigents polítics de casa són capaços de destil·lar cada vegada que obren la boca. Amb unes poques i comptades excepcions, tot s’ha de dir, que almenys palesen que no tota l’ètica s’ha llençat a la bassa. A què treu cap tota aquesta falsa polèmica, sobre si el president ha d’encapçalar o no la manifestació reivindicativa? No ens hem cansat d’escoltar declaracions en el sentit que ja n’hi ha prou d’espoli fiscal i que ha arribat el moment de caixa o faixa? Doncs no perdem el temps amagant l’ou cínicament, a l’hora de portar a la pràctica la teoria. Perquè els de Madrid acabessin baixant del burro, tant el president de la Generalitat com la resta de presidents dels organismes públics i de les entitats emblemàtiques de la societat civil, incloses la patronal i la banca, haurien de desfilar plegats darrera la mateixa pancarta: pacte fiscal demà i engegar el procés per a la independència política demà passat. Seria cínic voler expressar d’una altra manera el sentiment d’una ciutadania, que comença a estar-ne cansada de segons quins numerets.

            Finalment, si voleu fer-vos un fart de riure a costa del cinisme dels polítics, mireu-vos en directe les esperpèntiques sessions de la comissió d’investigació andalusa sobre el tema dels EROS: polítics de segona i tercera fila negant-se a declarar, però vomitant sobre el ventilador perquè la porqueria esquitxi polítics de primera categoria que amaguen el cap sota l’ala. Si seguiu el meu consell i us fixeu amb el posat d’aquella genteta quan declaren, contemplareu la imatge del cinisme més descarnat. I entendreu perquè aquell altre gran cínic d’en Voltaire es preguntava: què és la política sinó l’art de mentir? En Mingote, un dels molts dies que afinava la punteria la va clavar: “el cinisme polític consisteix en voler les mateixes coses, però sense posar-se mai d’acord”. I és que ja us ho he dit, m’estimo molt la política i els polítics, si no fos...          

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada