SILENCIS ANTICS (sogona part) Finalista 17è Premi Vila de Puigcerdà

TERCERA CARTA AL VENT

            En Joan s’està deixant anar, mare.

Els esforços del sogre per aconseguir que algú respongui per ell han estat endebades. Els hi ha girat la cara quasi tothom, inclús el mateix capellà que en Joan va estar-se de denunciar, quan el tingueren uns quants dies amagat al paller del soto. Ni a mi m’ho havien xerrat, i no pas perquè no se’n refiessin que em mossegués la llengua, sinó per no posar-me en un compromís amb els meus principis. Però quan  ho vaig saber, si voleu que us digui la veritat, no em va fer ni fred ni calor.

El sogre es pensava - ja que en un moment donat havien ajudat a escapar dels temuts comitès populars, tant al mossèn del poble com a d’altres veïns que pixaven aigua beneita –, que si mai necessitava un cop de mà, tots aquells desgraciats que havia salvat la vida hi correrien a tornar-li el favor.

Doncs ha estat que no.

Jo prou que m’ho temia que passaria això, malgrat també és cert que desitjava de tot cor que l’odi s’hagués deixatat, amb el pas del temps. Mireu si en té de pebrots la cosa que, per postres, segons m’escriu en Joan, el meu sogre s’ha hagut de passar tres nits a la garjola perquè la majordoma del capellà que protegiren dels esvalotats, i que va recuperar la rectoria anant de bracet amb els nacionals, el va denunciar per renegaire, quan el va ensopegar esbravant-se de valent amb el matxo de la tartana, perquè no el volia creure.

Al pare d’en Joan, un pagès de no sé quantes generacions, els renecs més recargolats li surten pel broc gros, tant com a la majordoma les jaculatòries. La temporada que varem viure plegats al mas li’n vaig sentir de tots colors i de tots els calibres, sovint sense venir a compte, només perquè era la seva manera d’expressar-se i prou; però en cap d’aquelles paraulotes no s’hi enfonyava ni una unça de malícia, ni d’ànim d’ofendre a Déu ni als homes; us ho podeu ben creure.

El que em sap greu és que aquesta tírria inexplicable de la majordoma i la flema del capellà desmemoriat, la pagarà, de carambola, el meu home, que mai ha trepitjat un ull de poll ni ha dit una paraula més alta que l’altra, i que, si per cas té alguna feblesa, és la de ser massa tolerant i creient. A ell sempre l’he conegut respectant totes les opinions, malgrat que no hi combregués ni de lluny, doncs pensa que ningú té l’exclusiva de la veritat i, per tant, cal escoltar tothom i sospesar tots els punts de vista.

Una prova fefaent d’aquest tarannà en són les nostres pròpies relacions de parella. Hem pujat plegats al poble des de joves, però mentre jo sóc un cul de mal seient, que volia entendre de tot i ficar la banya arreu, ell es conformava apurant els secrets del terròs i procurant que les collites es poguessin fer puntualment quan pertocava, perquè l’amo del mas on fan de masovers, anés ben servit sense vinclar la carcanada.

Tot i això, la nostra relació mai se n’ha ressentit de que els respectius capteniments campéssim per pols diferents. Ens hem estimat apassionadament quan pertocava, i respectat la manera de pensar de cadascú; inclús gosaria a dir que, en aquest aspecte, ell s’ha avingut més amb totes les meves camàndules, a l’inrevés de jo, que sovint se m’acaba la paciència massa aviat, i ho engego tot a parir panteres.

Ara, en canvi, mentre jo em mantinc ferma defensant els plans que varem fer – d’anar a tot o res -, ell ja s’està trencant les banyes fent volar coloms amb la idea de recomençar de nou la nostra vida de parella amb les criatures a on sigui, renunciant a tot el que calgui per, simplement, sobreviure i esperar que vinguin temps millors. En Joan sempre ha tocat de peus a terra, mentre que a mi, ho reconec, era a qui m’agradava massa desvariejar i embastar utopies.

De manera que si barrina tant, malament: deu ser senyal d’inseguretat, d’incertesa o d’insatisfacció.

A hores d’ara ja es comença a desdir del propòsit de retrobar-nos a França perquè ja es dóna per la pell pel que fa a aconseguir avals, i em tempteja per si em veuria en cor de donar passos, sense ensenyar massa l’orella, per intentar que em deixessin tornar amb l’excusa de les criatures. Em venen les llàgrimes als ulls només de pensar en les falòrnies que s’inventa, per engalipar-me amb projectes irrealitzables. Com cony vol que torni, amb el meu historial?

            A pesar d’aquests rampells d’entusiasme, el trobo baix de moral, doncs a cada ratlla de les cartes noto com si canvies d’humor. Espero que es degui a que ha d’escriure a estones i aquest continu prendre i deixar fa que una carta llarga, com la darrera, estigui farcida d’alts i baixos, que traspuen l’estat d’ànim de cada moment que s’hi pogué concentrar. Per exemple, després de fer-me l’article dels seus estrambòtics plans, em sorprèn explicant-me que els han pelat al zero perquè hi ha una passa de poll verd, malaltia que segons sembla, a qui se li arrapa fort el deixa bastant malparat.

Si mantinguéssim una conversa com déu mana, per exemple asseguts a l’eixida de casa com en els bons temps, li podria rebatre els seus arguments amb franquesa; però tal com estem ara es fa difícil d’entendre’ns: ell m’escriu, però jo no puc pas respondre’l i, per tant, mantenim un diàleg bord. En un racó de la fulla, fent una lletra tan diminuta que es complicat d’entendre-la, diu que corre la brama que els batallons de treballadors seran dissolts aquest estiu i que només els mantindran per a pròfugs i desertors. Suposo que aquests rumors - vés a saber qui els fa córrer -  li donen ales per a fer-se els cabdells que es fa.

            Del que no se n’adona o no vol entendre és que jo no puc tornar a Espanya com si res. L’Anita i la Madeleine m’ho han tret del cap sense miraments: si aquí ja me les fan passar magres, imagineu-vos com em tractarien els de l’altre cantó de la ratlla si decidís pidolar un salconduit. M’aconsellen que no tingui pressa en mourem d’on m’estic, i m’asseguren que no cal que m’amoïni pel sostre o per la teca, que no em faltarà de res, fins que tot torni a ser com abans.

En Renè ha anat més lluny, aconsellant-me que no visqui tan pendent d’en Joan, i que procuri pensar una mica més amb mi mateixa i en les criatures. També em recomana que per res del món, tampoc no m’acosti als contactes que em van proporcionar a París, doncs li consta que entre els cercles anarquistes s’hi han infiltrat confidents dels fatxes.

I m’ho ha dit amb un retintin, que m’ha fet angúnia.

He de reconèixer que en René està molt al corrent de la situació dels refugiats a França i, segons m’ha explicat, les coses estan força embolicades, amb interessos entortolligats, sobretot des que els fatxes alemanys es passegen per França, com si fos el jardí de casa seva. M’ha assegurat que a la quieta, com si se’n donessin vergonya o no volguessin esverar el galliner, deporten els republicans, si veuen que en poden treure suc a les seves fàbriques de guerra, per fer d’escarrassos

En resum, que el millor seria no bellugar-me i aprofitar l’oportunitat per fondre’m. Més endavant, ja veurem què passa. Els Reynal són bona gent i amb la Madeleine la complicitat és total. Però, no sé què fer. Sabeu, mare, què es trobar-te sola i sense referents a on poder-t’hi arrapar?

Tota la meva vida he caminat cap endavant sense aturador i avui, per primera vegada, volen que m’estigui quieta, com qui s’amaga darrera un canyer per passar desapercebuda. Em pregunto a on endreço els meus ideals, aquells en que he cregut sempre i dels que no penso renegar. No puc pas plegar-los ben plegats, i desar-los dintre d’un calaix com si fossin llençols, entre d’altres raons perquè de tan bruts i esquinçats com estan, fan pena de veure.

Paro d’escriure perquè sinó, mare, el meu coratge d’ahir, aquell delit que havia recuperat  gràcies als follets del bosc, esdevindrà estèril i sense cap fonament. Voleu que us digui, de veritat, com em sento?

Doncs, vet-aquí: em sento profundament estafada!

QUARTA CARTA AL VENT

            No sé quan de temps fa de la meva darrera carta, mare, però deu fer bastant perquè he estat setmanes senceres sense preocupar-me’n de vós, aclaparada i ensopida pels maldecaps que varen esclatar-me de sobte, esbocinant-me per enèsima vegada tots els esquemes, propòsits i projectes, tant ideològics com sentimentals, que havia començat a refer a la clusa.

En primer lloc, està clar que dec parlar-vos de la mort d’en Joan.

No cal que us digui que, al assabentar-me’n vaig sentir un sotrac a la panxa, que de tant en tant encara noto. Quan l’Anita baixa des de Perpinyà a la clusa és perquè duu al sarró un feix de noticies fresques, les quals generosament comparteix amb el grapat de refugiats que, com jo, estem escampats a aquesta banda de la ratlla, i dels que ella se n’ocupa com una lloca cuida els seus pollets. Aquesta vegada, però, no portava cap carta als dits, sinó que de seguida que em va clissar se’m va llençar als braços i, sense mirar-me als ulls com sempre feia quan em parlava, em va dir a cau d’orella: - el teu home és mort! Ho sento molt de portar-te tan males notícies.

Per molt que amb la mà em fes carícies a la nuca i a l’espatlla, les tendres fregues no aconseguiren que el meu cervell processés una reacció suficient per entomar la martellada. Se’m va fer un nus a la gola i vaig ser incapaç de reaccionar fins transcorreguda una bona estona després de mantenir-nos abraonades, ella plorant a llàgrima viva i jo més resseca que una pedra.

Finalment, em va sortir la pregunta que no sabia com plantejar, embastada en un fil de veu: com ha sigut?

            Aleshores em va donar el cop de destral que em faltava, perquè se m’esberlés el cervell definitivament: s’ha penjat, pobrissona meva.

Al sentir-la, vaig caure rodona a terra.

Quan em vaig refer, estava al llit, ventada per l’Anita i la Madeleine, mentre en Renè entretenia les criatures al pati del darrere de casa, jugant sota el til·ler. Al retornar-me, no vaig tenir necessitat de fer aquella pregunta tan estúpida que a les novel·les fa la protagonista, després de reviscolar-se d’un tràngol com el meu. Jo sabia perfectament per què havia perdut el coneixement. A les temples encara em retrunyia la paraula fatídica: penjat.

En Joan s’havia penjat, precisament quan feia plans per reconstruir la nostra vida escantellada per la misèria i la vergonya d’haver perdut una guerra. Aquella paraula, penjat, no me la podia arrancar del cap i em feia molt de mal, tant com si hagués estat víctima d’una traïció. En definitiva, el meu home m’havia deixat plantada, sense una explicació ni una justificació. Si l’hagués tingut al davant, l’hauria bufetejat fins que el cor m’hagués dit prou.

Ara sí que em sentia estafada del tot.

I em va començar a pujar, pit amunt, un regust d’agror pudenta i una sensació d’impotència indescriptible: la meva vida s’havia convertit en un parracot, que no em servia ni per eixugar-me el plor, que se m’havia glaçat als llagrimalls. Jo, que m’havia cregut quasi la redemptora dels desvalguts i una abrandada defensora dels explotats, havia acabat tirada com un pellissot en un racó de món, vivint de la caritat, tibant-me de les faldilles dues criatures que em veient com una estranya, perquè es passaven més estona amb els Reynal, que no pas amb mi.

Aquesta seria la primera part del drama, la que em surt a sang calenta.

            Malgrat sigui difícil de comprendre-ho, en aquelles circumstàncies tan singulars, el primer que vaig fer, quan em vaig sentir les cames i amb prou delit, va ser anar-me’n a passejar sola per la fageda. L’Anita em volgué treure del cap aquell antull o, almenys, que no hi anés sola, però la Madeleine que potser em començava a entendre més del que jo em pensava, em va animar a fer-ho, dient que em convenia esbargir-me una mica i que no patís, que si trigava massa a tornar ja em vindria a esperar a mig camí, amb les criatures. Només em va posar una condició per anar-me’n: que abans de sortir em begués una bona tassa del brou fumejant que em tenia a punt.

            La passejada em va anar molt bé, doncs a soles, sense testimonis vaig poder treure totes les llàgrimes que no havia plorat els darrers mesos, incloses les que us devia a vós des del funeral.

No vaig vessar una sola llàgrima llavors, mare, però a la fageda ho vaig fer sense aturador, fins a l’extenuació. Només al quedar-me resseca i exhausta, vaig recuperar la capacitat d’estar pel que murmuraven els follets:

- Ara ets mestressa del teu destí, no el vulguis sacrificar mai més per cap ideal. Només ho has de fer pels teus fills, que són la penyora del teu demà. Educa’ls perquè pugin amb l’esperit lliure, i no es deixin entabanar en els mateixos capgirells que tu.

            Us he de confessar una cosa que quedarà entre totes dues, mare. Que potser els follets del bosc no existeixen pas, i que les veus que em sembla escoltar, no són altra cosa que el ressò de les meves pròpies vagaries.

Com si dintre meu hi convisquessin, receloses l’una de l’altra, dues personalitats sentimentalment contradictòries: una d’arrauxada i decidida, al costat d’una altra més reflexiva i posada. La primera sol passar, en un sospir, de l’eufòria a la depressió; la segona no perd mai la serenitat ni l’enteresa, passi el que passi. Amb la barreja d’ambdues he tirat endavant fins ara, i així vull que continuí sent.

            Ja fa uns nou mesos ben bons des que en Joan va dir prou.

Jo ho deia de mi, però ara reconec que el meu home sí que tenia raons més que justificades per sentir-se estafat. Per això, quan no pogué més va decidir fer creu i ratlla. El que no puc entendre és que ho fes sense comptar amb la meva opinió. Potser no se’n refiava que li fes costat?

Si voleu que us digui la veritat, mare, m’estimo més no remoure-ho gaire perquè, en el fons, no l’he païda mai una determinació tan covarda i de repent, i ara ja no té remei. No puc endevinar el que m’hagués hagut d’explicar abans de tirar al dret. El pitjor és això: no saber el per què d’una cosa. És cert que cadascú pot trobar-hi sentit en llevar-se la vida, i justificar-ho com li convingui, però sense la versió exacta del qui va prendre una decisió tan radical, al trencaclosques li faltarà sempre la peça fonamental per a entendre’l.

Potser em pensava fins fa poc, que rebria una carta pòstuma i romàntica on m’expliqués les seves raons o, simplement, se m’acomiadés. Ja han passat prou dies com per haver-me’n desenganyat de que una carta semblant s’hagués escrit mai. Com diria el pare, se’n va anar a la francesa. Què voleu que hi faci, doncs?  Si no m’ho prenc a la fresca, no acabaré mai de fer net. Què els hi tinc de dir a les criatures, quan siguin grans, del seu pare? Que tota la vida va ser un cagat, i que sempre mirava cap a una altra banda? No, esclar que això no ho faré; però, tota la vida l’arrossegaré aquest ròssec 

Per molt que m’hi esforço no ho acabo de pair, ni puc pensar amb serenitat, i encara que gracies als Reynal em vaig retornant a poc a poc, no paro de donar-hi voltes i més voltes al sentiment d’haver estat traïda. Només el pare i vós em vàreu fer costat sempre, però en Joan no: el meu home em va abandonar sense donar-me’n explicacions i portant-me enganyada. És veritat que jo també vaig estar a punt de tirar la tovallola una vegada, ja us ho vaig explicar, quan no em feia res de deixar-me morir a la fageda; me’n vaig desdir al pensar en les criatures. De ben segur, les veus del bosc també m’hi varen ajudar, no obstant cada vegada estic més convençuda que no procedien de les entranyes de la fageda, sinó més aviat del meu interior, del subconscient que s’havia buscat un amagatall a la panxa.

En Pierrot, el cunyat de la Madeleine, em ronda sense dissimular-ho gaire. L’altre dia em va escalfar el cap repetint-me la cançoneta de que cal refer la vida, que encara soc jove, que tinc de pensar en les criatures, i que la desgràcia ja m’ha espremut prou. Els Reynal veurien de bon grat que em quedés a viure aquí i jo, la veritat, em deixo estimar sense acabar-me de decantar. Però, en el fons de la meva pell, tinc cada dia més clar que si algú m’ha de revenjar i ha de lluitar per les meves idees i les del pare, han de ser les criatures quan siguin grans. A mi, potser sí que ja em toca reposar. I ja faré prou preservant la memòria de les coses viscudes el més intacta possible perquè, quan els vingui de gust, puguin tibar tots els fils que pengen d’aquesta troca esfilagarsada, en que s’ha convertit la nostra vida.

FI