TRENCADIS - finalista premi narrativa curta per internet

TRENCADÍS

Aquest relat fou presentat en la 15a edició dels premis literaris Ciutat de Tarragona.

Publicat per internet a "RELATS TINET" el 6/07/2012 )

De quan era petit, recordo mon pare – “un paleta fi” era com li agradava que li diguessin – assegut a terra, eixarrancat de cames per treballar millor una massa de morter acabat de pastar a la gaveta, i que abans no s’adormís intentava només amb l’ajuda de les mans nues, donar-li amorosament forma de gerro, d’àmfora o de pitxella, segons li bufés la inspiració. Algunes vegades l’encertava; però, d’altres, aquelles peces s’assemblaven més a un niu de gàrceres que a cap altra cosa. De tant en tant, també li venia de gust engiponar figures que no tenien cap retirada concreta, inversemblants, fantàstiques i esbojarrades.

Quan, al seu parer, aconseguia una aproximació passable respecte del model virtual que li havia rondat pel magí, aquelles fantasiades carcanades d’argamassa les recobria, amb la paciència d’un benedictí, de fragments de ceràmica esbocinada – tasses, rajoles, mosaics, plats ... -, arreplegats de tot arreu on podia, furgant sense vergonya entre piles de runa procedents d’enderrocs, quan se n’assabentava, abans no se les emportessin a l’abocador. El portava boig, sobretot, la ceràmica florejada i festosa; que fos basta o fina, tant li feia. I si tot remenant, s’ensopegava amb restes de vidres o de cristalls de tons vius i llampants, feia festa major; tornava a casa més content que un gínjol, amb el seu tresor al sarró.

Amb aquells trencadissos, encaixant-los boci a boci amb tota la catxassa del món, anava revestint l’esquelet grisenc i marcit de les senzilles estructures que havia modelat abans, i com un petit déu creador feia el miracle de transformar-les en respectables projectes d’obres d’art, abstractes, suggerents i provocadores; malgrat no es concretessin en formes identificables, llevat que fos per pura casualitat. Tanmateix, no aspirava a cap altra recompensa ni reconeixement, més enllà d’experimentar una sensació difícil d’explicar per mi, que li transfigurava l’expressió al contemplar l’explosió de cromatisme fantàstic i extravagant que aconseguia. Encabat d’encaixar el darrer tros de trencadís, la flamarada d’entusiasme només la compartia amb nosaltres, la mare, jo i pareu de comptar; doncs des que s’havia retirat de la feina, s’estimava més no tenir tractes amb ningú, per molt amics que haguessin sigut abans.

Aquella afició tan original, que un altre s’hagués agafat com un passatemps lper entretenir-se, ell l’havia convertit en una obligació absorbent, amb la que pretenia omplir l’immens esvoranc aparegut a la seva vida, després d’aquella jubilació avançada, solitària, magra i mal païda, que li varen forçar a acceptar. Potser aquelles formes tan estranyes, que amassava i amassava amb les seves mans que mai es cansaven, fossin sense adonar-nos-en allavonces, com badalls estroncats d’obres mestres bordes, o mai més ben dit: com brams desesperats de protesta per haver-lo arraconat en plena capacitat professional. Era tan compulsiva aquesta fugida cap endavant, que arraconava la producció de seguida que per la seva imaginació enquimerada, se li desbocava una nova rauxa, anant corrents a fer la pasterada per bastir l’estructura d’una nova criatura de les seves. Satisfeta la primera fase d’eufòria, es solia emmurriar després, quan per molt que hi posava els cinc sentits, mai el resultat obtingut s’assemblava prou al model que havia imaginat.

Quan el pare va morir de repent, jo encara anava a estudi, i recordo que la tieta Rosa em va venir a esperar a la sortida de l’escola, i em va duu a dinar a casa seva; d’aquesta manera va tenir temps de sobres per explicar-me, a poc a poc, la nova calamitat que ens acabava de caure al damunt. La primera conseqüència directa de la mort del pare, me la va fer saber la mare just al cap d’un mes de l’enterrament: ens hauríem de traslladar de vivenda, doncs amb la misèria que li quedava de pensió no podia pas pensar en fer-se’n càrrec tota sola del que quedava per pagar de l’hipoteca, ni de les despeses d’una casa tan gran com la que teníem, quan el pare ens mantenia.

Els pares es portaven entre ells gairebé vint anys de diferència, i quan es van casar ell feia d’encarregat en una de les constructores de més renom de la comarca; era una d’aquelles empreses que, de qui podia entrar-hi a treballar es deia que tenia el pa assegurat de per vida. Però, vet aquí, que en el nostre cas, el pare va ser-ne l’excepció que devia confirmar la regla, com se sol dir. Doncs una empresa tan sòlida com aquella, va fer figa en un tres i no res, després d’ensorrar-se un edifici nou de trinca, atrapant gent entre la runa. Com que el pare ja estava en capella de l’edat mínima de jubilació, li varen obligar a fer-ho sense torbar-se ni un instant, com aquell que diu amb una mà al davant i una altra al darrere, aprofitant-se que era de bon ferrar. Però, ell no se’n va refer mai més de que l’escombressin d’aquella manera, com si fes nosa, com si fos una rampoina; es va recloure a dintre la closca, dedicant-se com un esperitat durant totes les hores del dia, a parir a tremuja dotzenes i dotzenes de barrufs recoberts de trencadís, els quals anava estibant de qualsevol manera per tots els racons de l’antic garatge, que feia servir de magatzem, des que es va malvendre l’auto, en un dels seus rampells.

El trasllat de vivenda va anar ràpid, perquè quan va córrer la veu que ens veníem la casa, van aparèixer pretendents de sota les pedres. Ens varem mudar a un pis escarransit, en comparació a l’espai de que disposàvem abans; però, la mare en va treure un bon pessic que va servir per pujar-me a mi i donar-me estudis, perquè no acabés sent un escarràs com el pare. Aquesta cantarella sobre la manca d’empenta del pare, la mare me l’engargamellava tot sovint, com si fos la seva marera de revenjar-se de vés a saber quina frustració o greuge que havien covat tots dos durant el temps que estigueren junts.  Figureu-vos que, entre d’altres serrells de l’època en que érem capitans, hi varem abandonar a la casa venuda tots aquells trencadissos del pare que, allavonces, al fer el trasllat, vaig descobrir amb pena que a la mare no li deien res i no pensava emportar-se’n cap per record. Els odiava. No és que em vingués de nou, doncs la mare li retreia sovint, al pare, sense amagar-se’n perquè jo voltés a prop, que no hagués plantat cara a la mala sort amb més coratge i pebrots, com ella deia, enlloc d’arronsar el coll com un estruç. Suposo que la mare considerava aquella dèria del pare, com una miserable pèrdua de temps, que a més a més no ajudava gota a fer bullir l’olla.

El comprador de la nostra casa tampoc no li devia trobar cap interès especial al devessall de desvaris del pare, produïts durant l’any i escaig que va sobreviure a l’amputació traumàtica de la feina. En una de les meves freqüents peregrinacions d’enyorança pels vorals de l’antiga casa, vaig veure que, entre d’altres andròmines uns operaris esbandien tots els trencadissos d’una palada, llançant-los dintre el container de la cantonada, sense cap mirament. No cal dir que el nou propietari tampoc no se’n va quedar ni una peça per mostra, el molt cabró. Jo, en canvi, sí que vaig rescatar-ne un parell que, per xiripia eren de les més maques, abans no se les enduguessin, i les vaig lluir a la prestatgeria de la meva habitació, com si fossin trofeus preciosos, sense donar-ne cap explicació a la mare. Per què ho tenia de fer, si sabia que no li feien gràcia? Va ser la meva petita venjança domèstica, en reivindicació de la memòria del pare que tant trobava a faltar.

Encara avui, casat i emmainadat, conservo aquelles dues peces de trencadís, i el que més em va entendrir l’altre dia - i per aquesta raó potser us he donat la tabarra contant aquesta història - és que en Sergi, el meu fill gran, també se les deu estimar, ja que fins i tot  hi parla, com si pensés que el poden entendre. No vaig poder dissimular una llàgrima, al atrapar-lo amanyagant un trencadís, com si fos la mà del iaio, que no va arribar a conèixer mai.