EL CAS DE L'ACTA DEL DIPUTAT MARAGALL

CARTA AL VENT

El parlamentari Ernest Maragall no va seguir les instruccions del seu cap de files al parlament de Catalunya, i va votar en contra del que manava el seu partit. I, a les poques hores, va explicar a bastament que no havia estat una errada tècnica, sinó que havia premut el botó que no tocava en ple ús de raó, i sense cap mena de coacció. Aquest exercici de la democràcia pura i no de la tèrbola disciplina de partit, va esverar el galliner socialista, i en una surrealista estratagema dialèctica - que podria encapçalar el llistat dels exemples d’hipocresia política més fastigosos -, li volgueren ensenyar honestedat al diputat honest, reclamant-li que fos conseqüent amb les seves idees i que plegués la paradeta i se n’anés a vendre l’article a un altre barri.

Als que ens ho mirem tot plegat des d’una certa distància, ens sembla que els idearis dels partits no són els que estan en joc en aquesta mena de estires i afluixes, sinó que més aviat els principis tenen una importància relativa, al costat de les conveniències. Que el senyor Maragall tingui idees esbiaixades, els del seu partit es veu que podrien àdhuc deixar-li passar, sempre que respectés les conveniències i les formes; però ell pensa que comportar-se d’aquesta manera cantaria tant, que per higiene democràtica i tranquil·litat de consciència, no s’ho pot permetre. I després d’aquesta marraneria, és quan els barons del partit - que segons l’inefable Felipe Gonzalez arrossega més de cent anys d’honradesa - li reclamen al diputat la seva acta.

Una reacció tan escandalosa com aquesta – que, per cert, no és la primera ni serà la darrera que veiem - palesa que els anomenats “aparells dels partits” no estan per punyetes a l’hora d’imposar una disciplina de ferro als seus militants, sobretot si tenen algun càrrec. I això passa perquè els manuals d’instruccions d’una organització política, sense a penes excepcions, parteixen de la base que tots els càrrecs interns o públics són propietat de l’aparell del partit, que és qui ha decidit en un moment donat a qui es tenien d’arrendar. Potser em direu que això no és ben bé així, almenys pel que fa als càrrecs electes. I jo us replicaré, amb tot respecte, que no us ho penseu pas: que mentre no es vagi a les eleccions amb llistes obertes, tothom que figura en una llista tancada ha hagut de passar pel sedàs de l’aparell, i qui no està prou domesticat a criteri dels seleccionadors no passa la prova. Oimés si es tracta d’algú amb antecedents de no fer la farina blana; aquest ja està condemnat a l’ostracisme o a presentar-se en posicions tan endarrerides, que només té la possibilitat d’escalfar banqueta en un lloc més o menys decoratiu. Els aparells dels partits són implacables i insubornables, la majoria de les vegades integrats per alumnes avantatjats d’un tal Maquiavel.

Dit això, en un exercici d’enunciar sense embuts el punt febre de la majoria de partits polítics, la conclusió principal que se’n desprèn és evident: ser diputat imprimeix caràcter i, en opinió de l’aparell, des del moment que es guanya l’escó el diputat electe deixa de pertànyer als que l’han votat i, per tant, ha de prioritzar les lleialtats, tenint clar que no es pot servir a tres senyor a l’hora: al partit, als votants i a les pròpies conviccions. Uns de seguida s’hi amollen a aquestes exigències, però d’altres s’hi senten incòmodes i, de tant en tant, se’ls hi escapen rampells de sinceritat. El diputat Maragall és un dels més mesells en pensar que es pot ser fidel a l’ideari genèric d’un partit, sense passar per l’adreçador de les seves estratègies polítiques de conveniència. Per a no fixar-nos només amb les males pràctiques dels seus correligionaris, fa quatre dies a un diputat popular asturià també se li demana l’acta perquè en el litigi sagnant del govern amb els miners, va escollir donar la cara pels seus votants i no pel partit que pretén esborrar-los del mapa industrial.

La pregunta és: les rebequeries del diputat Maragall o d’aquest altre representant asturià van el contra de la doctrina identitària dels seus respectius partits? Jo diria que de cap de les maneres: el que posen en qüestió és simplement l’oportunitat d’una tàctica política determinada. En el cas d’en Maragall, si s’ha de dir prou o no a l’espoli fiscal de Catalunya. No s’està discutint l’essència de l’ideari socialista en aquesta discrepància puntual i un diputat hauria de tenir la independència suficient per opinar sobre la tàctica i, per respecte als interessos dels seus votants concrets, votar-hi en contra, si cal. Però això no serà realitat mentre l’elector no pugui votar directament el nom de la persona que li mereixi més confiança d’entre un ventall de possibles candidats que li avala el seu partit, enlloc de fer confiança en bloc als components d’una llista tancada.

Al diputat Maragall li volen fer veure que ha de tornar l’acta perquè la roba bruta es renta a casa, i que és una deslleialtat manifesta escampar la mala maror per la plaça del poble. El diputat diu que d’aquesta aigua no en beurà, i l’aparell respon que no té pressa, que ja en parlarem tornant de vacances. I és que els aparells confien que, de moment, tenen la paella pel mànec...