Follow by Email

divendres, 10 d’agost de 2012

ELS RESCATS NO SÓN BONS PER NINGÚ


CARTA AL VENT

Parlem del rescat de la nostra economia com si fos la cosa més natural del món, potser perquè pensem que un cop Europa ens conquisti tot seran flors i violes? I si Europa no ens fa de dida, sinó més aviat de carceller o segons com de botxí? Si algú en té dubtes que això pugui passar, que faci una volta per Grècia o per Portugal i veurà el pa que s’hi dona. Ells també s’ho creien, que posant-se en mans dels amics i socis del nord els problemes se’ls hi haurien acabat, però quan han vist on s’havien ficat i que ja no tenien ni la llibertat de fer-se endarrere, la primera reacció fou tirar-se al carrer a cremar-ho tot. Però d’aquesta manera tampoc no se n’han sortit, perquè la bota que els esclafa no els deixa ni respirar, i aquestes esbravades puntuals se’ls hi permeten perquè després de les protestes queden baldats i sense el poc bleix que els hi quedava. I és que un “rescat” en termes econòmics no té res a veure amb un romàntic “salvament per amistat”, ni molt menys es tracta d’una segona edició del pla Marshall. Rescatar un país, segons la doctrina imperant a l’eurozona, vol dir capar-li tota la capacitat de decidir, en endavant, com organitzar-se la vida en tots els sentits, prioritzant només la devolució del deute sobre qualsevol altre caprici, inclosa la reactivació econòmica o el benestar de les persones. Per molt que ens vulgui daurar la píndola el gallec inquilí de la Montcloa i la seva camarilla, els rescats no són ni tous ni durs, simplement són rescats de merda i prou.

 Un rescat, doncs, és dolent per definició? Evidentment que com en tot, no es pot generalitzar i allò que se’ls hi posa bé a uns, a d’altres els recargola de mal de ventre. No obstant això, si quan es parla del rescat d’Espanya la borsa s’enfila com boja i la prima de risc fa la farina blana, vet-aquí un indici clar de a qui beneficia i a qui perjudica la mesura. No cal donar-hi gaires voltes. Un rescat, en teoria, serveix perquè un país entrampat pugui tornar als creditors el préstec i els interessos amb certa comoditat, però la cosa ja no és tant enraonada si resulta que qui rescata són els mateixos a qui es devien els quartos; per tant, com que els nostres prestamistes d’ahir i els rescatadors d’avui ni són imbècils ni germanetes de la caritat, ens han de collar fort per fer-hi negoci, imposant unes condicions que podrem complir a venciment, ni que ens toqui la rifa. I dintre de quatre dies ja hi tornarem a ser amb la cançó enfadosa de sempre: cal retallar més la despesa per tal d’eixugar la nova remesa de deute. Que exagero, potser em direu? Emmirallem-nos amb Grècia: els hi varen perdonar el 50% del seu gep mitjançant una quita a la desesperada, i al cap de quatre dies ja tornaven a estar amb l’aigua al coll; i quan els oracles del FMI, donant voltes com voltors vetllant la presa, els “amics” europeus no saben fer altra cosa que  receptar-los un 30% més de retallada de les pensions i l’acomiadament no sé quants funcionaris, per fer les paus fins demà passat. No, la medecina del rescat és amarga i de molt mal empassar; però, a més a més de no curar, deixa el malalt amb la pell i l’os per lluitar contra l’agonia.

M’agradaria equivocar-me, però em sembla que encara tindrem una altra sorpresa, molt més difícil de pair: malgrat es vulgui donar la impressió que el rescat ja està dat i beneït, a mi em fa l’efecte que el més calent està a l’aigüera per falta de finançament. Ja sé que el que jo pensi té una credibilitat relativa o cap, si voleu; però, reflexioneu-hi en el que us diré: els ciutadans dels països rics del nord – Alemanya, Holanda, Àustria, Finlàndia, etc – no volen que ni un euro més dels seus estalvis pagui la fallida dels països malbaratadors del sud. És possible que tinguin certa raó sentint-se estafats i un xic cornuts, després de pagar durant anys el beure i les festes del sud inconscient, mentre ells pencaven i estalviaven. Perquè el quid de la qüestió és ni més ni menys aquest: el nord ric i auster se n’ha afartat d’abocar diners al pou sense fons d’un sud amb les mans foradades; un tipus de greuge que no ens hauria de venir de nou als catalans, ja que són els mateixos arguments que fem servir per exigir a Madrid un pacte fiscal. I els dirigents del govern central, des del somiatruites d’en Zapatero fins al fanfarró d’en Rajoy, no han ajudat a guanyar amics a Europa, sinó que més aviat han aixafat algun ull de poll. I, enmig d’aquest panorama, els esforços sensats dels catalans per a desmarcar-se dels xarons polítics espanyols, serveixen de ben poc per convèncer Europa que el sud no comença després dels Pirineus.

Perquè aquesta és una altra: un cop rescatats, els amics europeus veuran de bon ull la nostra emancipació d’Espanya? Una cosa és que t’escoltin, una altra que t’entenguin però, el que importa dels amics és que estiguin disposats a trencar-se la cara per tu. Els interessos i les conveniències pesen molt més que els sentimentalismes, en aquesta vella Europa dels mercaders. No ens hauria de venir de nou, perquè la història n’està plena d’exemples d’il·lustres caragirats. Ara bé, si l’alternativa és oposar-nos al rescat, anteposant els interessos de les persones als interessos del deute, només es pot plantar cara a Europa anant tots colze contra colze, però això és tan poc probable que passi, com que demà nevi a Manresa. Estant amb l’aigua al coll, ara seria el moment idoni d’un govern democràtic de concentració nacional, per salvar alguna cosa més que els mobles. Però tot indica que no serà així, ans tot al contrari, i si us plau per força ens deixarem rescatar, i com xaiets anirem renegant camí de l’escorxador. I potser no, potser alguns il·lusos encara fins i tot els en donaran les gràcies als rescatadors.        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada