CARTA AL VENT
Cada dos per tres surten a la palestra els ingressos coneguts
dels que viuen a l’ombra de la política, i gairebé sempre hi ha alguna xarnera
que grinyola i que fa arrufar el nas de la gent que, amb tot això de la crisi,
ho passa magra. Ahir eren les dietes de ses senyories diputats i senadors de
províncies, amb una o vàries cases parades a Madrid, i que seguien cobrant el
viàtic de 1.800 euros mensuals – una borratxera, en opinió dels mileuristes –
com a compensació per a pagar l’allotjament a la capital. En plena canícula,
potser per allò de recórrer al calaix de sastre quan les redaccions dels diaris
van justes de xeixa fresca, varis mitjans publicaren sengles reportatges
analitzant i comparant el cost dels polítics i del seu entorn, recalcant que
cansats de les retallades un de cada quatre ciutadans, segons la darrera enquesta
del CIS, troba deshonest el balanç de sous generosos, d’amics alliberats, d’assessors
personals i de cotxes oficials. No parlem de les xafarderies que s’arrosseguen
per la claveguera de les xarxes socials, en un aiguabarreig tèrbol de denúncies
certes i de simples calumnies interessades. I, per si no ni hagués prou
d’escudella, va i es depenja un diputat gallec dient que les passa morades cobrant
“només” cinc mil i escaig d’euros al mes. Encara que el Padrí li fes demanar
excuses immediatament, el mal ja estava fet.
Com a conseqüència d’aquest safareig recurrent,
vulguis o no, es contribueix a descolorir el concepte de democràcia, encara que
això, francament, ningú ho voldrà reconèixer; entre d’altres raons perquè la
classe política - els aparells dels partits, llevat comptades excepcions –
tenen clar que s’ha de mantenir l’aparador peti qui peti. I que consti que el
que enterboleix el panorama no són les murmuracions per si mateixes, sinó la
càrrega de profunditat que determinades paraules i, sobretot, el tarannà dels
propis polítics, enceba. Per això seria desitjable aconseguir la regeneració de
la política, en majúscules. Una regeneració que de ben segur podria començar,
senzillament, per dissipar qualsevol dubte respecte del principi que els polítics
només treballen, a plena dedicació, pel bé del poble. I que tothom embolicat en
política es desempallegui, si és el cas, del rei que porta al cos i, per tant, no
practiqui per sistema la mala costum de girar la cara i de ni escoltar els
arguments dels que no són de la mateixa corda, quan la raó de la democràcia és
que parlant la gent s’entengui i no es tiri els plats pel cap.
Potser, perquè molts de polítics s’han preocupat més
de rifar-se la patent de demòcrates, que no pas de desenvolupar la democràcia,
al llarg dels anys se n’ha gaudit tan poc d’aquest invent. Les picabaralles constants
i la mala maror, per desgràcia, no són patrimoni només dels polítics de casa
nostra; també a tot arreu la crispació ha substituït la discussió enraonada i estar
a l’oposició, sigui del color que sigui, sembla que doni dret a destorbar més
que no pas a fiscalitzar constructivament l’acció de govern. Però ni la
democràcia en general, ni aquest país, en particular tiraran endavant malgastant
energies en veure qui sap tocar millor
el botet als adversaris polítics. Lamentablement, encara n’hi ha molts que
confonen democràcia amb carnaval, i pensen que en política tot s’hi val,
començant per viure bé a la seva esquena. I malgrat amb la llei de la
transparència semblava que tot quedaria endreçat, la sospita que els polítics
amaguen l’ou tant com poden, encara supera la bona fe dels que voldrien creure
que tot està net com una patena. I és que el degoteig de notícies d’entremaliadures
innocents o de corrupcions en tota regla, no ajuda pas a aixecar la boira.
Quan els ciutadans s’enfurismen i clamen per l’abolició
del Senat, de les Diputacions o de les Autonomies de torna, ho fan simplement
perquè estan farts de pagar la festa amb els seus impostos, mentre els polítics
els hi desmunten peça a peça el mecano de l’estat del benestar. No sé fins a
quin punt és possible determinar quan un poble s’ha ennuegat de pressió fiscal
i de mala administració; però, el que sí es pot detectar fàcilment és quan els
seus ciutadans comencen a estar-ne tips de ser cornuts i pagar el beure. En principi,
no hi hauria d’haver cap relació causa efecte entre la primera i la segona situació,
ja que un poble pot estar tip de pagar i, no obstant això, no haver esgotat la
capacitat de fer-ho. Però avui tenim a l’escenari un poble on la paciència ha
tocat fons, enmig d’una crisi que cada dia s’enforteix més.
És aleshores quan el ciutadà passa comptes i veu que,
pel que paga està mal atès i acaba preguntant-se a crits: on van a parar els
meus impostos? En aquest estat de crispació i de desesperació no és recomanable
que se li vagi refregant pel nas el que guanyen uns polítics que la televisió
mostra perdent el temps en debats surrealistes, que no tracten dels problemes
que es ventilen al carrer, o en comissions masoquistes que enlloc d’investigar
només serveixen per tapar-se les vergonyes uns als altres després d’arrancar-se
mútuament la pell a tires, sense arribar mai a cap conclusió que serveixi de
res. I és que la regeneració de la política no passa, només, per qüestionar,
amb més o menys raó, les retribucions dels polítics, sinó en verificar que aquests
treballin realment pel poble, tocant de peus a terra i deixant-se de romanços,
i que la seva feina es mereixi el sou que cobren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada