LA TEMPERATURA ES REESCALFA PERILLOSAMENT

Baixa la borsa poruga i els inversors espanyols han perdut els bous i les esquelles. Els “senyors mercats”, que teníen la mosca al nas des de feia mesos, estan acabant la paciència amb els deutors mesells que no estalvien prou per assegurar el pagament del deute, i la prima de risc s’ha enfilat posant en perill el finançament dels caramels fiscals amb els quals, en any d’eleccions, el govern central pretenia comprar vots a dojo. Alguns jutges impertinents instrueixen amb més diligència de l’habitual causes polítiques incòmodes per als militants del PP i, de retop, per al govern del senyor Rajoy, com ara l’assumpte de les targetes opaques i les agressions ultres a la delegació de la Generalitat a Madrid. El president Mas toreja els unionistes empedreïts i conxorxats en contra que Catalunya es prengui la temperatura sobiranista, convocant a participar massivament en una enquesta aparentment  de nyigui-nyogui que, vés per on, posa nerviosos els estrategues a sou dels que a Catalunya no li’n volen deixar passar ni una; tan nerviosos estan, que no saben com capejar el vendaval independentista sense fer trampes i ensenyar el llautó internacionalment. Les previsions pessimistes de l’OMS sobre com es pot disparar el cens de persones del tercer món contaminades d’ebola en els propers mesos, encén totes les alarmes del primer món que va com boig a la recerca de protegir millor els seus ciutadans de la febre letal, regatejant diners i mitjans humans i materials per impedir que la temperatura bulli i condemni els pobres negrets a casa seva, a una mort inevitable i terrible. Els creditors dels “sudaques europeus malgastadors” - Grècia, França, Itàlia, Espanya i Portugal -, amb els alemanys al capdavant, s’oloren que al ritme que el deute es va engreixant només per pagar els interessos no en veuran un euro dels capitals deixats alegrement en èpoques de disbauxa, perquè tal com preveuen economistes sensats, molts d’ells des de l’ostracisme a que els ha condemnat l’establishment, el deute és impossible de tornar, i encaparrar-se en portar la contraria en aquest aspecte determinant nomes alimenta la depressió i la misèria dels pobles convalescents. Però el més frustrant del panorama en que ens trobem és quan tot s’acabava – semblava que teníem un peu al coll de la crisi, de l’èbola, de la corrupció ... -, tots els malsons tornen a començar. Inclús l’estiu que es va fer el ronsa quan tocava, ara s’ha tornat boig i ressuscita amb ràbia. Si la temperatura no es rebaixa com sigui, a fe de Déu que ens esperen molts de maldecaps.  

DES DE L'ALTRA BANDA DE LA FINESTRA (conte)

- (En ple escàndol de les targetes opaques i quan l’atur no aixeca el cap, voldria recordar les víctimes més vulnerables de l’avarícia, l’especulació i la mala administració: són aquells que s’han quedat sense feina amb cinquanta anys a l’esquena, i que mai més aixecaran el cap perquè, a diferència dels aturats juvenils que almenys tenen futur, als aturats grans només els hi queda experiència que ningú compra i passat per rossegar-se els punys en el silenci malsofert de la impotència...)

                                                 EN BENET, COM EXEMPLE
En Benet era sempre el primer d’arribar al despatx.
De fet, ell l’obria un parell d’hores abans de les nou, quan representava era l’hora en que, oficialment, tothom tenia de formar perquè era quan començaven a degotar els primers clients del dia. Com que era el més antic dels empleats, els seus companys no li retreien aquell excés de zel, i més aviat en passaven sense parar-hi atenció - com si fos la cosa més natural del món ser tan complidor -, enlloc de prendre’n exemple procurant no fer salat cada dos per tres. Si haguessin sabut que matinava perquè volia, sense que ningú li hagués demanat ni tan sols suggerit subtilment, i que, a sobre tampoc no se li rescabalava res a canvi d’escarrassar-s’hi tant a la feina, se l’haurien rifat per ruc, fotent-se’n pels descosits de la seva ingenuïtat.
Malgrat això, l’estrafolari comportament d’en Benet no donava a ningú dret, com s’havia fet a bastament per part d’alguns dels seus companys, des que corregué la brama que era un llepaculs i comencessin a escarnint-lo per trepa, encara que ho semblés. La veritat era que aquell home més aviat pecava d’ésser un pobre d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat, i per dissimular que davant el teclat d’un ordinador li venien basques i feia tentines, estava disposat a esmerçar totes les hores que convingués perquè la feina no se li aculés i ningú s’adonés de quin peu coixejava.
Es refiava que si es treia la xeixa dels dits, a l’amo tant se li’n donaria esbrinar com s’ho feia, evitant que acabés sabent l’embolic en que s’havia ficat per estar renyit amb les tecnologies modernes, simbolitzades pels teclats, les pantalles i els ratolins. En canvi, mentrestant el deixessin apanyar-se-les per les seves, sense ficar-hi el nas pel mig cap portafarcells, es veia capaç de trampejar la situació amb discreció i dignitat, estalviant-se de passar per la vergonya de que el consideressin curt de gambals.
Però en Jesús, l’amo del negoci, era un gat vell que es vantava d’ensumar els coixos bo i asseguts, de manera que ja feia temps que havia calat les martingales d’en Benet. Altrament, per si no l’hagués calat, l’emprenyador del seu nebot li recordava tot sovint que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en menys de mitja jornada i, per tant, aquell disbarat d’horari que se li consentia al vell xaruc no treia cap a res, i encara que no se li pagués un ral per les hores de més que s’hi passava escalfant la cadira del despatx, entre naps i cols els feia perdre diners.
El que passa és que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions perquè era la darrera resquícia dels empleats que havien començat a treballar a la immobiliària quan el seu pare la dirigia, especulant en un primer moment després de descobrir-se la tracamanya, que potser la seva devoció per la feina s’encomanaria a la resta de la plantilla que s’ho prenien tot a la fresca. L’aposta, però, fou endebades: ningú va seguir-li la beta al pobre capsigrany d’en Benet, ni posant-se a pencar més d’hora ni mirant de no tenir tanta pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara plegaven més puntuals sense cap recança, repanxolant-s’hi tot dient: “com que ja es queda en Benet...”.
De manera que l’amo del despatx, finalment, va donar-se per la pell, fent-li purgar el desengany al carrincló d’en Benet, aprofitant per colgar-lo de feina fins a les orelles, ja que si tenia tantes ganes de treballar no pogués decantar-se-la ni un segon. Aquesta nova estratègia - un xic maquiavèl•lica, si hem de parlar clar - la va entomar en Benet sense badar boca, parant resignat la seva gepa cada dia més grossa : matinava una mica més, escurçava la migdiada i no passava ànsia per plegar quan es feia fosc. Fins i tot va acabar per endur-se’n feina per enllestir-la a casa.
Però el més sorprenent fou que malgrat pencava com un escarràs i no li quedava temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç en estar convençut que la seva angoixa per amagar que anava coix en informàtica passaria desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava convertint en una mena d’empleat model i molt valuós; en una vertadera institució, vaja, malgrat al despatx ja només faltava que s’hi quedés a dormir.
Amb aquesta fama de pencaire empedreït es va refiar tant de que era imprescindible, que quan començà a córrer el rumor que la immobiliària trontollava per culpa de la crisi, i que per evitar que fes l’ànec definitivament el més probable era que s’hagués de retallar plantilla, es va dir que no tenia de patir per res ja que l’amo, rai, ni borratxo voldria desprendre’s d’una ganga com ell i menys si les coses li anaven malament. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla i un sobre marró amb la liquidació fins aquella tarda, donant-li les instruccions per anar a cobrar, a partir de l’endemà mateix, a la caixa dels encantats.
Vet-aquí, doncs, que amb tanta lleialtat i dedicació, el pobre Benet només va aconseguir ser el primer de la plantilla que varen passar per la pedra de la reestructuració. I és que no obstant es considerava que sense ell l’empresa no se’n sortiria, l’amo i el seu nebot havien fet els números d’una altra manera: llogant a mitja jornada un xitxarel•lo mig espavilat en tenien prou per enllestir i encara li sobraria temps per fer encàrrecs; tot plegat, cobrant una tercera part del que cobrava ell. En resum, que mentre en Benet tenia coll avall que era el pal de paller de l’empresa on s’havia pràcticament criat, pels amos no passava d’ésser un de tants infeliços que en perdre pistonada a causa de l’edat, feien més nosa que servei. A partir d’aquell vespre, amb la carta d’acomiadament a la mà que se li havia quedat balba i la liquidació a la butxaca, va aprendre per força com n’és de difícil de sobreviure amb escates de vidre a les entranyes i amb plom, enlloc de sang, a les venes

A LA RECERCA DE LA UNITAT PERDUDA

Encabat de passar-se vuit hores reunits en vigília abans d’ahir, el gerro de porcellana fina on un geni custodiava l’essència de l’esperit de la consulta del 9-N - després de donar voltes tota la setmana des de la plaça sant Jaume al palau Robert – el geni acabà marejat i en perdre l’equilibri, el gerro s’ha esberlat en cinc trossos al caure per terra en la vetllada de Pedralbes. Tal vegada es pugui restaurar tractant-se d’una peça tan valuosa, però és difícil que es puguin dissimular del tot les esquerdes en la reconstrucció i, en tot cas, encara que es trobés l’artesà capaç de fer un miracle d’aquestes característiques, és evident que mai més el gerro  tornarà a ser la peça sòlida i preuada que era, i el geni potser ja ni s’hi voldrà acostar per por de tornar a rebre. Però a partir d’aleshores segur que tothom estaria amb l’ai al cor pendent de que no es repetís la trencadissa, ja que si així fos seria impossible apedaçar-lo de nou. Per aquesta raó, el president Mas que n’era per imperatiu de les urnes el dipositari del famós gerro de la consulta, amb la finesa que caracteritza als que s’han llegit Maquiavel de cap a peus, ha decidit en aquesta partida jugar-s’ho tot a la més baixa, i emplaçà els seus socis d’aventura sobiranista a deixar-se de camàndules i agafar el toro per les banyes avan-çant les eleccions - amb un caràcter plebiscitari “in pectore”, perquè si els hi pengessin l’etiqueta oficialment el tiet perepunyetes d’en Rajoy les titllaria d’il•legals i faria abaixar la persiana -, que per a consum dels observadors internacionals es vendrien a preu de referèndum. Però el president posà una condició prèvia per tirar-se de cap a la piscina: que els cinc partits companys de viatge i tan responsables com ell de que no els hi caigués  el gerro de porcellana fina, refessin la trencadissa de Pedralbes participant en una llista unitària com a bons germans. El partit que es pensa que té la paella pel mànec, li ha contestat que s’empassaria el caprici de la llista unitària sempre que el president es comprometés a declarar unilateralment la república catalana independent tot just escrutats els resultats de les eleccions.  Els dos altres partits convidats a recolzar aquest desafiament a l’Estat, ja se n’han desmarcat de la unitat perquè diuen que prefereixen anar sols que acompanyats per segons qui. I el soci minoritari del partit del president s’ho té de rumiar, consultar-ho amb el coixí i consensuar-ho amb l’esperit sant. Resumint: la recerca de la unitat perduda queda limitada a dos actors que s’han de posar d’acord amb això de la DUI perquè un d’ells mai l’ha portat a l’adn, però sobretot han de procurar no repetir la història d’aquella lletera que va arruïnar el seu negoci confonent els somnis amb la realitat. Ara bé, per arribar a la DUI, primer s’han de guanyar les eleccions amb inequívoca majoria absoluta que pugui ser reconeguda per la comunitat internacional com equiparable a un referèndum d’autodeterminació, i mentalitzar a la parròquia impacient i nerviosa que el desencaix definitiu d’Espanya, no serà cosa de bufar i fer ampolles, i que caldrà carregar-se de paciència i fer-se tips de til.la. Dit d’una altra manera: la proposta del president està ben encaminada sempre que no es barallin pel camí i no vulguin córrer més del compte. Tanmateix, en aquest objectiu d’anar al gra i no perdre energies en va, potser l’enquesta programada pel 9-N perquè la tropa no s’ensopeixi i pugui entretenir-se participant en un assaig general, ens la podríem estalviar.         

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (4) – NO PUC DECIDIR

Ahir, al passar davant de la residència de gent gran amb la que m’ensopego cada dia durant la meva caminada, dues dones que en sortien se’m varen quedar al darrere. L’una era gran i anava amb bastó; l’altre, més jove, pel que vaig deduir de la discussió que tenien era la seva neboda. Repeteixo que sóc un xafarder empedreït, com ja us he confessat vàries vegades, i si se’m presenta l’ocasió de tafanejar no la rebutjo, francament. Aquesta vegada, no vaig haver d’esforçar-m’hi massa perquè la vella, que em sembla que devia sordejar, parlava prou alt per a no perdre’m pistonada; només vaig haver d’afluixar dissimuladament el pas per no posar massa distancia entre elles i jo: “Ho sento Teresa, però no podia quedar-m’hi. Ja sé que et deu semblar una ximpleria, però mentre pugui aguantar-me els pets prefereixo no moure’m de casa. Com vols que em traslladi a un lloc on no puc emportar-me’n els meus records ni la Xispa? Ja sé que vosaltres no li doneu importància a aquests coses sentimentals i que només us interessa que estigui col·locada perquè no hàgiu de patir... Dóna, tampoc us he donat tantes molèsties! En vida del tiet i durant tota la seva malaltia en prou feines us vàrem demanar ajuda, perquè tots dos coincidíem en que si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit i ens estiguérem tant com poguérem d’emprenyar. A més a més, ta mare ja m’ho va deixar clar fa temps: els nebots no tenen obligacions com els fills; per tant vaig buscar-me la vida en previsió de desenganys. Però això de poder-me emportar a la residència només les mínimes coses possibles de casa, me n’ha fet desdir de la meva resignació inicial a donar-me a l’asil... Si, si, no facis aquesta cara que per molt que entre tots em vulgueu daurar la píndola dient-li residència, no deixa de ser un asil, mira-t’ho com vulguis. I que consti que no em faig enrere per les peles, que tu saps que encara m’ho puc permetre de moment; senzillament és que això d’haver de decidir què m’emporto i què llenço al racó, quan si fos per mi m’ho emportaria tot, ja em venia gran. Però quan ja m’avinc a desfer-me d’unes quantes coses, que em diguin que no n’hi ha prou amb la tria que he fet i que tinc de renunciar a més de la meitat del que em quedava, inclosa la Xispa, m'ha fet adonar de la bogeria que estava fent... No sabria com fer-ho, creu-me, per decidir per on començo l’escabetxina. I no em facis aquesta cara de set jutges, que no t’emprenyaré gaire. Només et demano que em truquis cada dia per assegurar-te que no ens ha passat res a mi i a gosseta. Hi ha dos pensaments que no suporto: que em mori sola i triguin dies a trobar-me o que m’enterrin viva. Per aquesta raó ja us he dit que, sobretot, vull que em cremin. I estiguis tranqui.la que estaré bé i no hauràs de patir. I mira per on, si no me’ls gasto en la residència, trobareu més diners al racó. És un consol, oi?”.   

LA CANÇÓ DEL MAI ACABAR

Desenganyeu-vos-en, les martingales que costa més d’empassar als ciutadans respecte dels polítics professionals no és que, com els bolets d’aquesta anyada, alguns estiguin farcits de cucs, sinó que els casos de corrupció vagin degotant i siguin la cançó del mai acabar. I que quan hom creia que ja s’havia fet net de rates i d’escarabats, tornen a sortir-ne dels caus i dels forats on menys et penses. En aquest món es poden arribar a perdonar totes les relliscades i pecats imaginables, sempre que el penediment sigui sincer i el perdó el preu d’una mena de punt final; però els ciutadans no estan preparats per anar entomant cops baixos continuats de corruptes i corruptors, sense indignar-se ni posar el crit al cel. I com que el devessall de mentides, de preses de pèl i d’abusos de confiança sembla que no té aturador fàcil ni ganes de trobar-lo per part dels que formen part de la "classe política" o de la "casta", com ara s'ha posat de moda, penso que cal exigir que es parli amb propietat, i que no barregi dintre el mateix sac “la política”, que és l’art respectable d’enfilar solucions democràtiques per als atzucacs més enrevessats, i “els polítics”, que són en teoria uns ciutadans que la serveixin dignament, menys uns quants pocavergonyes que en viuen, la violen i se n’apropien per pervertir i corrompre la democràcia, en profit dels seus interessos particulars.  Tanmateix, tampoc es pot oblidar que la corrupció no és una mena de refredat de temporada que tothom està en perill d’agafar, sinó un rosegador que es menja les entranyes i la moral de la societat. I com que és tan evident que la corrupció es tracta d’un mal dolent i no d’un furóncol, no es pot curar ni amb cataplasmes tèbies d’aigua beneita ni amb les aspirines de la hipocresia “made in establishment”, sinó que faria falta el coratge d’un cirurgià sense contemplacions per endinyar les injeccions de cavall que convingui; i si no n’hi hagués prou, per utilitzar el bisturí sense tremolar-li el pols. Però el que no pot ser es que faci anys que la ballem i sempre quedi merda per netejar, com si visquéssim en una cort. Viure a prop d’un femer no es sà i a més a més sol ser perillós perquè un dia o un altre se’ls hi pot acabar la paciència dels veïns, i en comptes de buscar un cirurgià recorrin a un destraler per eradicar els porcs. I com deia aquell, amb qui no té les orelles a cal ferrer no cal malgastar-hi paraules en va, perquè segur què ho entén a la primera.

QUAN ELS AMICS ES TROBEN A FALTAR

Si una amistat no es troba a faltar, vol dir que ha fet poca llevada. Per això penso que a la coneguda classificació de l’amistat que feia el murri del senyor Pla, distingint entre amics, coneguts i saludats, potser caldria afegir-hi una nova categoria: la dels que figuren com amics, però quan se’n van ningú s’adona que han deixat un buit, ni se’ls troba a faltar. I aquesta crec que és una puntualització important, perquè la prova de cotó que determina si una amistat és ferma o de pura conveniència, rau en si el forat que deixa costa o no d’omplir. I aquest barem per mesurar la qualitat es pot aplicar tant a les amistats diguem-ne convencionals, com a les que s’etiqueten de virtuals amb reserves mentals, perquè existeix una certa mania carca – inconscient, però que costa de superar - a menystenir el pedigrí i dubtar de la bona salut de les amistats que creixen sota el paraigua de la xarxa, donant per fet que es tracta de relacions merament superficials, sense suc ni bruc, talment com si fossin comparses inevitables en un simple joc social d’ombres xineses. Però tant en el meu cas com en molts d’altres amics i amigues internautes que conec, no fem res més que utilitzar les facilitats que ofereix internet per establir un bescanvi d’opinions i punts de vista sobre diverses qüestions d’actualitat i d’interès general, gairebé tan intenses i reals com si la barrila la féssim prenent-nos un cafè en qualsevol terrassa. En el meu cas concret, quan el juny del 2008 vaig iniciar l’aventura i el repte d’escriure i penjar cada dia una reflexió al blog que esteu llegint, si aquest repte te’l prens en serio i no com una excusa per passar l’estona, tanmateix amb una certa dosi d’honestedat intel•lectual, suposa fer moltes confidències i mullar-te sense amagar el cap sota l’ala per comoditat o per caure millor no trencant cap plat bonic, i si tens la sort, com a mi m’ha passat, d’aplegar una colla de persones que llegeixen el que escrius assíduament, i que sovint intervenen amb comentaris de molta més trempera que la pròpia reflexió, pots afirmar que aquestes amistats encara que siguin virtuals són sinceres i vigoroses. Per aquesta raó, si algun d’aquests amics de la xarxa un dia ha fet mutis per exigències del seu guió, l’he trobat i el trobaré tant a faltar com si haguéssim anat a prendre’ns un cafè cada matí o l'haguéssim fet petar a qualsevol tertúlia del barri. Ahir estava dinant amb uns amics a Saldes, i quan ja marxàvem se’m va acostar un matrimoni de mitja edat i ella em va preguntar tímidament si era aquell Bertran de les reflexions, i al respondre-li afirmativament es va presentar com una mestra i em va presentar com a credencial, alguna dels escrits que li havien agradat més. Us ben juro, sense falsa modèstia, que la satisfacció que em va produir aquella trobada inesperada fou tan gran, com si m’haguessin donat un premi d’aquells que fan tan goig de rebre. Però, sobretot, em va confirmar que les amistats virtuals tenen pell, ossos i sentiments, i si molt em burgeu us confessaré que potser tant o més que les físiques, perquè no hi ha una manera més sòlida de consolidar una amistat que aconseguir que tingui interès en saber com penses, que discrepi sense vergonya quan pensa diferent de tu i que no obstant això no t’engegui a dida. Sincerament, l’esforç que faig cada dia per ser fidel a aquesta cita voluntària amb el meu blog queda compensat amb escreix quan algú em comenta que el mig foli que acabo d’escriure l’ha commogut o l'ha fet riure. Perquè jo sóc d’aquells ingenus que encara penso que haurà valgut la pena de viure si les meves amistats, incloses les “virtuals”, un dia em troben a faltar de veritat.  

LA MARCA ESPANYA: UN CIRC SENSE DIRECTOR DE PISTA

Cada vegada que Madrid gestiona una crisi, no sé com s’ho maneguen per convertir el país en un circ sense director de pista, i on els nans creixen com a gegants. Si n’hi hagués, de director de pista professional, hauria aturat des del primer minut amb informació transparent el bombardeig d’especulacions mediàtiques contradictòries que contribueixen a sembrar alarma entre una població hipersensible i incomprensiblement permeable a les frivolitats que, per mantenir l’audiència, s’han pogut escoltar aquests darrers dies entorn de l’ebola. Les frivolitats i el sensacionalisme que massa sovint transformen  aquest país en un circ de mala mort, es podrien evitar si cada vegada que des del govern s’obre la boca per donar explicacions d’alguna cosa, els ciutadans se les escoltessin amb el respecte que es mereix qui parla amb autoritat moral i, sobretot, sabent exactament de què parla. Però com que la comunicació entre govern i ciutadans, per desgràcia no es fluida i a més a més s’ha demostrat enganyosa moltes vegades, cada vegada que es produeix està contaminada d’antuvi per l’ombra de la sospita que volen fer passar gat per llebre. Per aquesta raó, el ciutadà escarmentat posa sovint en quarantena la informació oficial i acudeix a contrastar-la en fonts alternatives que li facin una mica més el pes. A la meva manera de veure, aquesta paradoxa es dóna per dues causes de pissarrí: perquè les explicacions oficials solen arribar tard i sovint s’expressen amb tanta incoherència, poca concreció i obscurantisme que no s’acaben d’entendre per bona voluntat que s'hi posi; en canvi, la informació que serveixen a tremuja i a totes hores les fonts alternatives, encara que a vegades només hagin sentir tocar campanes i estiguin farcides d’especulacions i de veritats a mitges, la pel·lícula l’expliquen en un llenguatge rotund, convincent i entenedor que la gent assimila a la primera. Perquè la bona i transparent comunicació és tan important avui dia, el govern que no s’ho pren en serio, i procura que el seu missatge sigui creïble, tant pel que fa als continguts com per l’expressió corporal del portantveu de torn, no convencerà els ciutadans de dintre que pensaran que se’ls pren per idiotes; però, sobretot, devaluarà la imatge exterior del país, això que a Madrid en diuen “marca”. Ara bé, digui el que digui el senyor Rajoy de les felicitacions que rep dels seus “col·legues”, només caldria que li llegissin la premsa estrangera, per adonar-se del paper galdós per no dir d’estrassa que el seu govern està fent arreu del món, i malgrat en els actes oficials li facin una encaixada per cortesia, vés que quan gira l’esquena no es peten de riure. He fet el símil subtil del circ sense director de pista per emmarcar aquesta reflexió, però per si algú no ho ha captat, el que vull dir és que aquest país cada vegada s’assembla més a una casa de putes sense mestressa. I perdoneu la franquesa.

EL JOVENT QUE POT I VOL FER GIRAR LA TRUITA

Se sent a dir que la joventut d’avui dia no té els mateixos valors d’abans i, a la meva manera de veure això és un colossal i alarmant símptoma de miopia per part de qui ho escampa. I tant que tenen els mateixos valors! El que passa és qui si abans els hi trobaves a flor de pell, avui potser cal gratar una mica més perquè es manifesten amb intermitències i estan com atordits. No puc discutir que els valors que abans es consideraven fonamentals per tirar una família, una empresa o un país endavant - el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància o la generositat - avui estan força tocats i sembla com si anessin de capa caiguda perquè sembla que no serveixen de res. Però ens hem preguntat per què passa, precisament ara? ¿No serà que la societat està empantanegada en una crisi general de la qual no sap com sortir-se’n, perquè alguns principis de tota la vida han caducat i les martingales, l’oportunisme i “la cara” han reemplaçat les estrictes regles de practicar el joc net? ¿O que agafant dreceres tortuoses s’arriba abans a destí que anant pel bon camí? A la meva manera de veure, en el sac etiquetat “joventut” s'hi barregen dues generacions que es toquen però que no pensen ni reaccionen igual: hi ha la del jovent que veu impotent i quasi resignat com l’arròs se li està covant i la dels que, veient el pa que s’hi dona, s’apunten per enèsima vegada a tirar endavant l’eterna revolució pendent. Els primers encara estan sobreposant-se a la transició entre el “que totes et ponguin” o que “hagis de mirar prim” perquè les misses no donen per més. Com que quan aquests van néixer de treball i oportunitats no en faltaven per qui no tenia un os a l’esquena, havien crescut al marge de les paraules “poc” i “prou¡”, i del que significa “mancança” ja que gràcies a uns pares que no volien permetre que els seus fills passessin per les privacions que ells havien patit, van protegir-los de la por de viure en la misèria, fent-los pensar que “guanyar” era cosa de bufar i fer ampolles i no ensenyant-los a sobreviure quan toca “perdre”, perquè molts es pensaven que la Xauxa en que vivien no faria mai figa. Costa d’entomar que un bon dia, per sorpresa, el plat bonic es trenqui i a cada cantonada es repeteixi que els temps de lligar gossos amb llonganisses trigaran a tornar o que no es veuran mai més. I en el cas dels segons, els que acaben de sortir de l’adolescència i tenen al davant un futur més negre que el carbó i potser lluny de les arrels familiars, ja no estan per llepar-se les ferides sinó per fer palès que s’han atipat del paper de convidats de pedra en un banquet on, si no es planten, només els hi esperen plats de sopa que potser també els hi voldran racionar, perquè a uns quants no els falti el tall. No és estrany, doncs, que reaccionin dient: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment fiquem-nos a la cuina per comprovar si es pot o no fer bullir l’olla perquè de tall n’hi hagi per a tots”. De manera que si aquesta classe política que ha viscut al bany maria - la que no ha sabut tallar la corrupció que els empesta la casa i que ja especula com es repartirà els millors llocs de la taula en el pròxim banquet -, no es treu el pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara no ens deixin, que és el que resaven els nostres avis quan veien acostar-se la pedregada.   

CAMINADES SOLITÀRIES, EN COMPANYIA DELS CINC SENTITS

Cada matí surto a caminar una hora i escaig per fer salut, a pas lleuger sense arribar al footing, pel mateix itinerari. I a còpia de repetir tantes vegades la jugada gairebé a la mateixa hora, es podria dir que se m’ha fet tan familiar que podria fer el monòton recorregut d’esma, si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per distreure’m: prendre nota men-talment de totes les coincidències amb que m’ensopego quasi cada dia, mirant de descobrir-hi alguna diferència. Per exemple, molts de dies em topo amb una noia jove molt ben arreglada, que surt de casa atrafegada amb el cotxet d'una criatura, tibant la corretja d’un gos i sostenint una petita bossa de racó que llença al container de la cantonada. Encara que sembli sempre igual, trobar les diferencies entre la mateixa imatge d'un dia per altre veureu que no és cap ximpleria, si ho proveu. Una mica més endavant he de fer marrada perquè sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor de pollastres i ous: el primer cop que em va fer perdre el ritme de la marxa li vaig maleir els ossos, però ara si un dia no me l’ensopego fent nosa el trobo a faltar. No hauria dit mai que hi hagi gent tan rutinària que fins i tot s’asseu al mateix banc cada dia: suposo que ells deuen pensar el mateix de mi al veurem passar com un estaquirot, ni passejant ni corrent. Quan tombo la cantonada del supermercat ara ja vaig en compte de no fotre’m de lloros amb una pidolaire d’aquestes que algú deixa, com si fos la peça d’un pessebre urbà de misèria: aquesta, en particular, em cridà l’atenció perquè somriu a tothom amb una cara de pa de ral mentre para la mà recitant una frase que li han fet aprendre de memòria. He observat que hi ha dones que quan surten de la botiga - mai quan entren - li donen una moneda em sembla que per pura rutina perquè no enceten cap conversa. A l'altra banda del mercat un altre del mateix gremi, amb el cap cot i un cartell als peus explicant quants fills té no arreplega res.  Els dies de festa aquells empantanos no hi són: he arribat a la conclusió que els repartidors de pidolaires deuen descansar. Tanmateix, trobo gent que conec de vista i amb la qual amb prou feines em saludava quan de tant en tant ens creuàvem pel carrer, però ara que ho fem cada dia i a si fa o no fa a la mateixa hora ja s’ha convertit en una costum fer un gest amb la mà. Totes aquestes rutines malgrat sembli el contrari, ajuden a trencar la monotonia d'una caminada en solitari. L’altre dia, per exemple, vaig proposar-me fer, com si fos un treball de camp,  un recompte de les parelles que van de bracet, s’agafen la mà o caminen una al costat de l’altre. Quan tingui els resultats no sé a quines conclusions arribaré, però em servirà perquè el temps em passi volant. Se’m va ocórrer en topar-me amb una parella singular: ella anava en una cadira de rodes d’aquestes que tenen autonomia pròpia i ell, al seu costat, li agafava la mà. Després de trobar-me’ls tot sovint en la mateixa actitud, vaig comprendre que aquell gest no era mecànic per guiar el carretó, sinó que regalimava una certa tendresa. En fi, que si surts a caminar amb els ulls oberts i els sentits receptius a percebre qualsevol estímul, inclús la monotonia d'una cosa tan tonta com caminar et pot resultar estimulant.    

AMB TANTA CARRONYA, ELS CORBS FAN FESTA MAJOR

Els carronyaires que des d’alguns mitjans destil•len la informació barrejant-la amb sensacionalisme per vendre més i guanyar audiència, fan festa major i esmolen les dents veient com el virus de la corrupció s’escampa i contamina tots aquells que tenen contacte amb el poder, i no prenen precaucions per a no caure en la temptació d’untar-s’hi els dits o treure’n profit. Malgrat que, com passa arreu amb els corbs, als nostres també els hi agrada furgar en els escàndols o les xafarderies domèstiques dels famosos, sembla que darrerament als carronyaires més veterans i amb fama de sanguinaris el paladar se'ls hi ha tornat més exigent, des que varen trobar-li gust a l’emoció d’esbudellar polítics, banquers i algun aristòcrata que per ficar el nas on no li convenia acabà emmerdat fins a les celles. Encara que aquesta punyetera espècie de depredadors il•lustrats - i respectats per una clientela fidel de babaus igualment il.lustrats - no passen gana perquè hi ha tanta quantitat de porqueria abocada que no se l’acaben, no poden evitar la pujada d'adrenalina que suposa llençar-se afamats al coll de les presumptes víctimes, quan encara no s’han convertit en cadàvers, i anar-les consumint i masegant a pessigades. Però he observat en el capteniment d'aquests corbs mutants una particular forma d’actuar, que no em puc estar de comentar perquè explicaria unes quantes frivolitats: així que oloren carn fresca perden interès per les despulles que estaven estripant, per centrar tota la seva atenció i voracitat en la nova presa que els hi ha caigut a les grapes. Per aquesta raó, amb els Pujols ja no ens hi embarbussem a la sopa a totes hores, així com tanmateix hem perdut la pista als cadàvers en descomposició dels Urdangarin, Cristina, Millet i tants d'altres presumptes, els quals mentre la nòmina de corruptes vagi engreixant-se i els jutges no donin abast, poden esdevenir “presumptes” per tota l’eternitat. Estic segur que els corbs quan deixen en pau una presa no se’n van del tot, deixant-t’hi de guàrdia quatre mosques colloneres, per si hi ha novetats i haguessin de tornar a corre-cuita a acabar la feina a mig fer. Ahir l’eixam de carronyaires ahir treia el ventre de penes amb els contaminats per les targetes opaques de Caixa Madrid, i avui voletegen en cercle esperant la carnassa selecta que el govern deixi caure de la seva torre de marfil, pel cas del primer contagi amb Ebola a Espanya que és la mofa per la "marca Espanya" a tot el món. Des de Catalunya estant, doncs, espero que demà es trobi alguna altra bassa de merda on els corbs puguin abeurar la seva perversa i sàdica set de sang i fetge, i s’oblidin dels peregrins cap el 9-N, que és el recurs fàcil que els hi queda quan no tenen cap altre os per rossegar.  

EL COIXÍ DE LES PENSIONS

Considero una fal•làcia, intencionadament engargamellada i dosificada des del govern perquè acabi convertint-se en dogma, que la garantia de les pensions dels jubilats depengui exclusivament dels treballadors en actiu. I encara em sembla més alarmant i sospitós que quan mensualment ens donen les maquillades dades sobre l’atur, el portantveu sempre emfatitza que el número de cotitzants a la seguretat social ha crescut, però mai ens dóna l’import de les cotitzacions recaptades, que seria l’única lectura ponderada i real de l’estat de la qüestió. I em crida l’atenció aquest buit informatiu, al meu parer premeditat, perquè sospito que la dada ens faria caure de cul a terra, en adonar-nos que la recuperació econòmica de la qual es vanten el senyor Rajoy i la seva camarilla, queda molt lluny de quadrar amb el panorama depriment que es viu en tantes i tantes llars que van de capa caiguda, no només la dels que no troben feina sinó també perquè tenir-ne no és garantia d’arribar a fi de mes, ja que els sous no són els que eren fa deu anys. No s’ha de ser gaire llest, doncs, per comprendre que els ingressos de la seguretat social en concepte de cotitzacions han disminuït considerablement, en la mateixa proporció que ho han fet els sous, i que les contractacions a precari conseqüència d’una reforma laboral mal girbada no tenen res a veure amb la qualitat de l’ocupació d’anys enrere. Per tant, el resultat de tot plegat és que malgrat hi puguin haver més altes a la seguretat social, a l’hora de fer caixa els números no surten; i si no fos per la guardiola algun mes algú es quedaria sense cobrar. Però si a la guardiola no se n’hi posa, sinó que sempre se’n treu, aviat només hi quedaran les teranyines. El que em fa por és que a l’hora de posar-hi un pedaç per equilibrar el dèficit, enlloc de fer mans i mànigues per augmentar els ingressos es decantin per retallar les despeses i acabin rebent els de sempre. Si volem competir en el mercat només a base de ma d’obra deprimida, sense valor afegit ni innovació, i arraconant per un altre segle la reparació de les canonades podrides de la productivitat en que es basa la riquesa d’un país, al coixí de les pensions li queden quatre estius. Això de l’economia són faves comptades i no calen tants de màsters: si els treballadors no es guanyen bé la vida i a les pensions se’ls hi passa el ribot congelant-les i masegant-les amb impostos indirectes, se’n ressent el poder adquisitiu dels potencials consumidors; i si la gent no consumeix perquè ha de mirar prim, els productors de bens de consum alenteixen l’activitat i despatxen mà d’obra. És un cercle viciós que no s’arregla amb retòrica. I, per desgràcia, els nostres polítics parlen més que no pas fan. I per molt que diguin que no és veritat, si se’ls hi fes un test de productivitat ben fet, no sé si gaires aprovarien. El problema és que el coixí de les pensions com tantes altres coses que afecten la qualitat de vida i el benestar de les persones, està en mans de mediocres i panxacontents. I perdoneu les molèsties.      

LA CORRUPCIÓ OPACA

Les targetes “b” de Caixa Madrid han fet dimitir quasi una desena de polítics i sindicalistes per embutxacar-se, en alguns casos més d’un quart de milió d’euros per barba, i no haver-los declarat a Hisenda. Aquesta bomba de rellotgeria l’ha fet esclatar sota el nas del ministre Montoro la fiscalia anticorrupció – vés a saber per quina maquiavel.lica coincidència, precisament ara-, i ja te’ns el govern en pla justicier decretant una investigació histèrica sobre l’ús abusiu de targetes opaques, per part de membres de consells d’administració i alts directius d’empreses públiques i privades. Jo crec que suposen que amb aquesta mesura tan “exemplar” els ciutadans pelacanyes, tips d’estrènyer-nos el cinturó per pagar el rescat de bancs i polítics malbaratadors de fons públics, reconeixerem l’esforç del govern per improvisar unes investigacions que arriben amb anys de retard, i que pretenen esmorteir responsabilitats pròpies engegant el ventilador a tota pastilla. Fa quatre dies els bocasses de sempre es van esquinçar les vestidures, fent grans escarafalls perquè mig centenar d’alcaldes catalans havien cobrat en concepte de dietes quatre rals de la Federació de municipis, però quan els diners petejats en capricis són tan importants que no els arrepleguen ni en una dotzena danys els treballadors rasos o els funcionaris de quart escalafó d’aquest país, ho maten amb quatre dimissions per distreure el personal del fons de la qüestió: que es tornin els diners indegudament pagats per empreses públiques o rescatades amb fons públics i es paguin els interessos i les multes corresponents, des de demà mateix. Aquest sí que fora un escarment per creure en la voluntat de regeneració i no pas pura comèdia de cara a la galeria. D’altra banda potser que comencem a fer unes quantes preguntes directes, perquè no ens prenguin per imbècils. Per exemple: ¿Hisenda no en tenia ni idea que aquesta forma de complementar amb “extres” camuflats darrera l’opacitat de "targetes blak," era una pràctica habitual? A cada nou cas de corrupció – i no es pot qualificar d’altra manera que persones amb sous i honoraris oficials ja en tenien més que de sobres per sopar dues i tres vegades, es “deixessin estimar” per arrodonir els ingressos –, se li sol treure importància amb una excusa matussera: “no n’hi ha per tant, tothom n’estava al cap del carrer!”. ¿Qui ho sabia? ¿Potser aquells consellers de les Caixes – polítics, sindicalistes, empresaris i patums de la societat civil, en compliment dels estatuts socials -, que pels seus serveis, en teoria gratuïts, percebien un “sou diferit” en forma d’aportacions generoses a un pla de jubilació a termini de 10 o 12 anys per estalviar-se tributacions? ¿És veritat, per exemple, que en un moment donat als consellers institucionals de “La Caixa” se’ls van oferir accions de Criteria, finançades amb un crèdit més que tou perquè també se sentissin estimats? En resum, ¿quants dels personatges més que ben pagats en aquesta societat hipòcrita en que vivim, no té o ha tingut ingressos opacs que no ha declarat a Hisenda? Com es diu en castellà, “a nadie le amarga un dulce”. El problema és que mentre uns quants milers de privilegiats troben diners sota les pedres sense donar ni cop, la majoria dels ciutadans piquen pedra cada dia i no arriben a fi de mes. A la meva manera de veure, doncs, permeteu-me que us expliqui una teoria sobre la conducta humana en general i sobre la qüestió de la corrupció en particular. Així com moltes vegades el concepte que transcendeixi d’un personatge depèn de la sinceritat del seu biògraf, la diferència entre ser considerat corrupte o persona respectable consisteix en si l’enganxen in fraganti. I no fem amb el cap que no, perquè la majoria de vegades que s’enganxa un corrupte, fins el dia abans donava lliçons de moralitat, prova que no tenia cap mala consciència ni per predicar allò en que no creia, ni per riure's del mort i de qui el vetllava.      

LA BENA ABANS QUE LA FERIDA

Diuen que en un solar del Maresme hi ha aparcades les tanquetes d’uns 300 antiavalots que el ministeri de l’Interior ha destinat temporalment a Catalunya, per si de cas. L’explicació més gràfica que se m’acut per definir aquesta operació d’estratègia, és que es posen la bena abans que hi hagi la ferida, però com que el ministre que ha ordenat  aquest moviment de conveniència coneix prou bé els catalans per saber que no saltaran precisament d’alegria davant d’aquesta ocurrència, dedueixo que en el rerefons de tot plegat hi ha una mica de mala baba. Em cuidaré prou de titllar la decisió de provocació, però em sembla, francament, que no és una idea massa assenyada considerant que la Generalitat té transferides les competències d’ordre públic i que els mossos no són pas manxols. Per tant, sobretot ara que el terra està relliscós, s’hauria d’anar amb més compte que mai per no donar un pas en fals ni trepitjar cap ull de poll. Ja em faig el càrrec que mirat des del punt de vista del ministre, posar en estat d’alerta uns quants escamots de policia especialitzada en repartir estopa en cas de necessitat, entra dintre del capítol “política preventiva” que es practicava durant la guerra freda. I és que malgrat molts ho vulguin dissimular - perquè els hi fa vergonya o per simple coqueteria protocolaria - el fet és que alguns dels actuals governants espanyols en la seva adolescència es varen encomanar d’aquell xarampió democràtic primerenc que - més enllà de renegar de la dictadura per a no quedar-se en fora de joc -, la seva conversió en demòcrates tenia per objectiu principal recuperar el poder. No és un estirabot, doncs, el que dic sinó una realitat com un temple, la qual fins i tot enfronta encara la primera amb la segona generació de la nostra tendra història democràtica. Per aquesta raó, el ministeri de l’interior encara no ha abolit el manual que es basa en el principi autoritari de que “la por guarda la vinya”, enlloc d’aprendre a administrar la força de la dissuasió amb criteris més en consonància amb la transformació experimentada per la societat. El darrer avantprojecte de llei de seguretat, per exemple, que encara està calent a la cuina a la cuina de l'executiu, fa palès com costa d’arrancar-se certes crostes retrògrades. A la meva manera de veure, a Catalunya ara mateix en matèria d’ordre públic hi ha dos perills: el primer i més preocupant, és que no tenim dirigents a l’esquerra ni, per descomptat, a la dreta, que siguin capaços de convèncer els seus cadells que sota la capa de la democràcia no es poden emparar els que volen carregar-se sistemes a base de patacades. I en segon lloc - que no sé si encara em fa més basarda - que els que disposen de la força i de la butl.la legal per reprimir brots de violència, confonguin els clams de llibertat amb aldarulls llibertins, i que amb el pretext d’apagar una espurna provoquin un incendi, i entre una cosa i una altra acabem sortint tots plegats als noticiaris d’arreu del món, per burros i mesells.

TOTES LES MASSES PIQUEN

Ara que molta gent s’apunta amb tanta alegria a seguir una dieta miraculosa que els acosti a la immortalitat, si pot ser amb un cos musculat, sense arrugues ni un gram de greix, al final de l’obra es sol arribar a la conclusió que la millor dieta per a la salut es menjar de tot i no abusar de res perquè a la llarga totes les masses piquen, màxima que sabien de memòria i aplicaven estricament, a l’hora de cuinar, les nostres àvies. Del que es tractava era de mirar prim sense estar-se de res; i això, encara que sembli mentida, costa Déu i ajuda si es vol practicar com una rutina. Les rutines fatiguen i són molt avorrides, per aquesta raó la gent prefereix sotmetre’s periòdicament a una novena d’herbes i a una dieta radical, quan més exòtica millor. Però no es té en compte que abusar massa de fer dieta també pica i, sovint, l’experiment acaba en una solemne i frustrant decepció. Aleshores es quan la gent torna a recordar-se’n de la vella dita, i es deixa de ximpleries per una temporada. I si això és tal com ho pinto parlant de dietètica, en altres aspectes de la vida tampoc un empatx del que sigui - ideologia, religió, cultura o coneixements enciclopèdics -, porta a res de bo ni d’aprofitable, raó de més per agafar-se les coses amb calma i no pretendre ser un fenomen que tingui resposta per a tot, perquè en definitiva l’únic que s’aconsegueix anant de mestre tites és convertir-se en el més llest i savi del cementiri. Un dels meus filòsofs de capçalera va deixar establert, sobre aquesta qüestió, un principi definitiu: “quan més aprenc, més clar tinc que em queda molt per aprendre”. Per tant, val més menjar poc i pair bé. I a què ve, em direu, aquest llamp de reflexió d'avui? Doncs, francament, a deixar constància canviant de terç, que tampoc els que governen poden emparar-se sistemàticament en la llei per negar-se a fer política, ja que com en el cas de la dieta totes les masses cansen i piquen. I passar-se el sant dia dient NO a tot com si fossin un disc ratllat, pot acabar fent sortir de polleguera a gent que no pretén ser desobedient ni irreverent, sinó que simplement demana enraonar sobre les coses que ens separen, sense apriorismes ni prejudicis. Ara mateix, amb tota aquesta història de les diferents velocitats a que treballa la maquinaria del Tribunal Constitucional segons qui l’engega, abusar del ralentí i de la gansoneria es fer-ne un gra massa, sobretot si queda palès que quan volen els jutges es treuen la feina dels dits en menys de vint-i-quatre hores, malgrat hagin de treballar festes de guardar i tot. Aquestes masses també piquen i poden fer molt més mal que una fartanera a la salut. Perdonin, doncs, les molèsties, però encara que sigui cantant i xiulant algú ha de deixar constància de les veritats, i els escriptors som els més indicats per posar a caldo els governants prepotents. Sinó, de què coi servim?

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (3) JO VULL ANAR-ME’N, PERÒ...

Es ben bé que amb això de caçar al vol monòlegs de gent anònima amb qui et creues pel carrer, allà on menys et penses salta la sorpresa. Ahir, per exemple, enmig de la concentració davant l’Ajuntament de Manresa vaig escoltar com un home de mitja edat, amb posat preocupat que desentonava amb l'eufòria general, donava la tabarra al seu fill embolicat amb l'estelada, amb una mena de confidència a la qual no se si l’altre li feia massa cas, però que a mi em va cridar l’atenció i vaig procurar parar bé l’orella per a no perdre-me'n cap detall:

“Ja saps que estic d’acord que no ens queda altre remei que perdre de vista Espanya, jo vull anar-me’n i no em faria res que fos demà mateix; però voldria que fos possible partir peres sense trencadissa i quedant més o menys ben avinguts. Però cada vegada em fa més la impressió que les coses es compliquen massa. I jo, t'ho dic en serio, no estic preparat per les trompades, ja no tinc edat. Això és cosa de vosaltres, el jovent; però no pensis que em tranquil•litzi gaire, perquè a alguns els veig massa embalats, i no ho dic per tu que et comportes prou bé pel meu gust... Tinc molt clar que des que els de Madrid es varen pixar en aquell Estatut d’en Maragall que ja ens havíem afillat i començat a estimar, malgrat ens l’haguessin tornat violat sense miraments i hagués perdut tot l’encant d’aquella criatura que vam parir. Esguerrat i tot ens el sentíem nostre i no ens va fer cap gràcia que dotze jutges ens el fessin avorrir. Però jo no els en dono la culpa a aquests jutges per molta flaire que fessin d’arnats, sinó a aquests ximples d’en Rajoy que varen donar corda al mecanisme d’arbitratge que ells havien convertit en la seva joguina particular. S’ha de ser molt barrut i banyabaix per actuar de la manera que els populars varen bescantar els catalans per tota Espanya, recollint signatures per crucificar-nos després d’empastifar-nos de tanta merda com varen trobar. Però mira, molts que com jo estaven indecisos, per mandra o per por, vàrem penjar l’estelada al balcó convençuts que ens l’havien fet massa grossa i que tot té un límit. Tot això hi varen guanyar amb la seva campanya: que els independentistes creixessin com bolets. Però ara que semblaria estem tan a prop de tocar el cim, m’adono que no seran flors i violes i estic acollonit; em sap greu que et pensis que sóc un covard però és així i no hi puc fer més... Jo pensava que fent confiança i donant suport als polítics que havien de treure’ns les castanyes del foc, jo ja podia posar-me a jeure respirar tranquil, però ara m'adono que m'he d’arremangar. I tal com estan les coses, no n’estic tan segur que no rebem per algun costat... Què hi farem, no podem pas arronsar-nos i plegar veles perquè encara ens trepitjaran amb més sanya... Només els hi demano als que tiben del carro una mica de seny i que no es vagi més enllà de resistir i carregar-se de raó... No et sembla bé el que he dic?”

El fill, entre escoltar son pare o l’oradora abraonada que arenga la concurrència, s’ha decantat clarament per la que li aixeca l’ànim. És possible que el monòleg del pare capficat només l’hagi seguit jo i, francament, no m’ha deixat indiferent. N’hi ha molts que davant les dificultats que es veuen a venir, s’arruguen? A la meva manera de veure, encara que només sigui per no caure en el parany que el maquiavèl•lic Rajoy ens ha parat, ara no es pot afluixar i començar a tenir depressions. En una democràcia que no sigui de nyigui-nyogui, la darrera paraula sempre la de tenir el ciutadà i no pas un jutge que enlloc d’actuar com un àrbitre savi i imparcial, prefereix revestir-se la toga de botxí ressentit.

UN GOVERN DE POCA CATEGORIA

Avui ja estan convocades concentracions pacífiques de ciutadans, emprenyats per la forma impresentable i gens democràtica com el govern central vol carregar-se la legítima determinació del poble català a saber l’opinió dels residents en aquesta autonomia, respecte a com els agradaria que fossin en un futur immediat les relacions amb Espanya, per  posar fil a l’agulla en un sentit o en un altre, en funció del resultat d’una consulta feta amb les màximes garanties democràtiques. Però com que aquest sistema enraonat de resoldre amistosament els problemes l’ha dinamitat literalment el govern central, fanfarronejant del seu poder absolut i fent palesa la seva nul.la sensibilitat democràtica, m’agradaria preguntar als dirigents del PP si han valorat objectivament, escoltant en silenci la seva consciència, la responsabilitat que assumeixen davant la història per les conseqüències nefastes que una intransigència tan encegada com la seva i una supèrbia incomprensible, si tinguessin cinc dits de front, poden causar a la convivència i la tranquil•litat d’un país que necessita com el pa que menja polítics amb categoria suficient, per ser dignes de governar pensant més en el benestar de les persones i menys en els seus interessos electorals.  Deixant de banda tot el reguitzell d’ofenses i greuges que ha suportat Catalunya en els darrers deu anys, l’última bufetada és haver transcendit que els estrategues electorals del partit li han recomanat a en Rajoy que deixés córrer l'enredo de l’avortament, i dediqués tots els seus esforços a amorrar la rebel•lió catalana, perquè això li reportarà una rendibilitat en vots que li permetrà surar en el mar tempestuós que es pronostica per les properes eleccions generals. O sia, que una vegada més els governants de Madrid utilitzen Catalunya com a moneda de canvi pels seus interessos partidistes. Com aquell capsigrany que en temps reculats va sentenciar que: “Barcelona s’ha de bombardejar de tant en tant perquè no s’oblidi de qui mana”, avui en Rajoy pretén sotmetre Catalunya no a base de bombes, sinó amb l’ominós pes de la llei. I com que ja des de l’època socialista personatges sinistres com en Guerra varen matar i enterrar Montesquieu, ara el govern presumeix de marcar l’agenda dels jutges i d’anticipar les sentències que pronunciaran, sobretot si es refereixen a Catalunya. Manar sense escoltar les raons dels que discrepen suposa una manca vergonyant de categoria política i moral, però quan els que discrepen són multitud, que ni es plantegin que és impossible que tots els crítics estiguin equivocats i que potser caldria baixar del burro, és de suïcides. Nomes queda el consol de la certesa que a cada porc li arriba el seu sant Martí!          

L'ASSEMBLEA NACIONAL DE CATALUNYA ÉS MEREIX UNA BARRETADA

No ús mentiré, jo sóc un dels pessimistes que dubta que ens deixin anar a votar en pau i tranquil•litat el 9-N; però confesso que cada vegada ho veig més possible perquè reconec que l’Assemblea Nacional de Catalunya – ara de bracet i ben sincronitzada amb la Conselleria de la Presidència i Omnium, totes tres patrullades per dones, per cert –, estant fent la feina tan ben feta, que no es mereixen un fracàs. Entre les males costums dels catalans, tenim la de no donar importància a allò que fem bé, com si ja es donés per descomptat que no sabem treballar d’altra manera, i que sobren els reconeixements. Hi ha infinitat de professionals de tota mena – personal sanitari en general, docents, bastants funcionaris i molts empresaris per convicció i principis, sense oblidar gent d’ofici que val un imperi -, que freguen quotidianament amb escreix els nivells d’excel•lència, sense preocupar-se de si els ho tindran en compte o els penjaran cap medalla. Doncs bé, entre aquesta gent anònima però imprescindible que ha fet i està fent la feina ben feta, jo crec que s’hi han d’incloure els innumerables voluntaris que col•laboren desinteressadament amb l’ANC, en l’objectiu de crear una notable, per no dir perfecta, infraestructura organitzativa que abasti totes les branques d’un Estat sobirà perquè arribat el moment res quedi a mercè de l’atzar. Senzillament, és per treure’s el barret la manera com es van atendre, per exemple, fins al darrer detall logístic les tres mobilitzacions emblemàtiques de les darreres Diades. No era fàcil de coordinar amb precisió quasi matemàtica un puzle tan complicat com la cadena humana o la be baixa, sense pràcticament cap fallo ni cap incident per lamentar. Però és que, a més a més, l'organització administrativa i la resolució informàtica de tota la maquinària informativa i de màrqueting, és digna de les empreses privades més eficients, no en va molts dels que ho gestionen són professionals qualificats. Davant la matusseria i la improvisació com respon el govern central els moviments calculats a la mil•lèsima pels catalans, a la meva manera de veure qui marca el pas i porta la iniciativa en aquest conflicte bilateral amb Espanya és Catalunya, i sempre he tingut clar que en qualsevol conflicte de relacions humanes qui porta la iniciativa té molt de guanyat. Per tant, considerant com està estudiat i contrastat cadascun dels passos a donar, és evident que el guió i la planificació no s’han dissenyat en un cap de setmana entre cervesa i cervesa, sinó que molta gent fa temps que s’hi ha trencat les banyes, completament sobris. En funció d’aquesta realitat, m’atreveixo a pensar que Madrid no pot competir ni aturar una empenta tan decidida d’una societat civil emprenyada. I això per tres raons fonamentals: sempre el govern central va un pas enrere i quan dóna senyals de vida només sap bordar; l’article del NO per imperatiu constitucional que vol vendre a Europa i al món, no li compra ningú perquè no és democràtic, fa pudor de resclosit i, sobretot, perquè com deien els eslògans dels anys noranta: “la feina ben feta, no té destorb”.

ALEA JACTA EST

ALEA JACTA EST

Ja s’ha traspassat el Rubicó amb llum, taquígrafs i determinació; i una decisió com aquest no té marxa enrere. Ara ja s’han acabat les discussions sobre si se seria capaç de donar el pas o no, i d’aquí a 43 dies toca treure les urnes al carrer o enfundar-se-la. No hi ha volta de fulla. Dit això, voldria proposar-vos dues reflexions. La primera, que malgrat se li regateja el mèrit, com està gestionant el govern català i el president Mas en particular la posta en escena d’aquest procés és per treure’s el barret. I encara que a Madrid sembli que no els impressiona res i que van de sobrats, la resta del món no es mira indiferent què passa a Catalunya, sinó que desvetlla molta atenció mediàtica, i no obstant les cancelleries per discreció diplomàtica no es pronuncien, el carrer observa cada vegada amb més simpatia les peripècies dels catalans reivindicant pacíficament el dret a la seva sobirania com a nació, i rebutja la tossuderia mesella del govern central a no escoltar la indignació creixent, que desborda els carrers i es vol expressar a les urnes, d’uns catalans que se senten maltractats i esclafats sentimentalment i, sobretot, tan estafats econòmicament que han de parar la mà com si fossin perdularis, quan si poguessin manar a casa seva i disposar de la riquesa que generen no haurien d’anar  amb un esclop i una espardenya. El fons de la qüestió del contenciós català, a Europa i al món cada dia més s’entén raonable, i no pas una rebequeria de nens malcriats com es vol fer creure des de Madrid. I això és un mèrit que no es pot regatejar als que piloten el procés: s’han sabut explicar a fora sense intermediaris ni intèrprets i s’han fet entendre. En canvi la reacció crispada, malcarada i perdonavides de la colla d’en Rajoy només aconsegueix l’efecte contrari en una societat internacional molt més sensible a la legalitat i a la democràcia que no pas una colla de viatjants de gra cuit tan peixos en pràctica democràtica que donen al món l’espectacle impresentable de pregonar el sentit de les sentències de tot un Tribunal Constitucional, inclús abans de presentar els recursos. I és que si a en Rajoy i a la setciències de la Soraya-Rottenmeier els hi mencionen la “separació de poders” no saben de què els parlen. I la segona reflexió, que encara que sigui una estratègia ben estudiada perquè coli la llei consultes, el fet de rebaixar el sentit de la convocatòria del 9-N des de referèndum a simple “determinació d’opinió” no sé si serà ben entesa per una ciutadania que en una gran majoria creuen que el que s’ha de votar és sí o no a la independència. I el problema no és que aquests ciutadans ho tinguin mal entès, sinó que el caràcter finalista de la votació es va vendre de bon principi per escalfar els ànims de la gent com un fet, i en canvi ara es comença a explicar que només es tracta de l’inici d’un procés de negociació que no serà bufar i fer ampolles. I aquesta situació, a la meva manera de veure, s’haurà d’explicar a dintre tan bé com s’ha sabut explicar a fora, ja que si en aquesta qüestió no s’agafa el toro per les banyes i es clarifica el full de ruta per l’endemà del 9-N, sense embuts i confonent els desitjos amb les realitats, podem prendre mal. I, com sempre, perdoneu les molèsties.

ENTRE LA VERGONYA I LA REVENJA

A la meva manera de veure, que un personatge de l’envergadura de mite polític i patriòtic, com ha estat Jordi Pujol durant gairebé mig segle, sigui sotmès a una dissecció de viu en viu, sense contemplacions ni anestesia, pot esdevenir quasi sòrdid i obscè si algun dels patòlegs es deixa portar pels baixos instints de revenja. Determinar si estan contaminades per la corrupció o la prevaricació les reconegudes relliscades fiscals de l’expresident, i si en cas afirmatiu la infecció ha afectat o no el seu entorn, no serà fàcil d’esbrinar als inquisidors de conveniència ni de pair pels  observadors, i ningú se n’hauria de sentir al marge del cas perquè, agradi o no, l'oprobi que se'n derivi afecta a tots els ciutadans, per desgràcia. No és agradable de veure que les guixades “Pujol-Catalunya”,  algunes de les quals encara es mantenen intactes en moltes parets i murs dels nostres carrers i carreteres, recordant aquella època èpica del compromís anònim i la lluita entusiasta per reivindicar la nació catalana - encarnada en el carisma d'un home perquè un poble oprimit necessita un líder emblemàtic -, convisquin amb unes altres de més recents - “Pujol corrupte”, “Pujol lladre” –, les quals, vulguis o no, fan caure la cara de vergonya a tots els catalans perquè no es refereixen a un pocavergonya qualsevol, sinó al que havia sigut honorable president del país durant un quart de segle. I, també, perquè aquest home s‘havia convertit en un referent moral per voluntat pròpia, ja que ell mateix reivindicava que aquest paper quedés clar, preocupat  per com el tractaria la història, i potser per aquesta raó no es cansava de predicar el respecte a l’ètica, com a principi fonamental de la política. És molt probable que les explicacions que avui es veu obligat a donar en Pujol als representants del seu poble, en seu parlamentària, no tanquin l’escàndol i la caixa dels trons que, incomprensiblement en una persona tan gelosa de la seva imatge en la posterioritat, ell mateix va encetar. I és que per molt que juri i perjuri que la seva confessió reflecteix la veritat, tota la veritat i de res més que la veritat, ningú se’l creurà, inclosos aquells de la seva família política fins fa quatre dies, que es sentin obligats a matisar en públic la repulsa a algú que ja va advertir una vegada el que podia passar si li buscaven massa les pessigolles i tirava de la manta. Vagi com vagi la compareixença, el mite i el símbol sortirà del Parlament ensorrat, i espero no passar per la vergonya de veure’l esquarterat, perquè per la dignitat de la institució i dels seus propis membres s’hagi evitat l’esbudellament. En qualsevol cas, a la major part de la ciutadania que les passa magres per culpa dels que no paguen els seus impostos, despisten i juguen al gat i a la rata amb Hisenda, o administren els diners públics procurant primer per ells, l’única cosa que els preocupa  de tanta comèdia és quan els evasors i corruptes tornaran els quartos que han robat o distret, ja que l’experiència palesa - des del cas Roldán fins als nostres dies -, que malgrat algun xoriço hagi visitat la presó de resquitllada -, dels diners evadits, desapareguts en combat o blanquejats perquè no en quedi rastre, mai més se n’ha sabut res i, en el millor dels casos, només se n’han tornat engrunes del botí. Per començar, ni en el cas Roldán ni en cap altre, i molt em temo que amb els Pujol no serà una excepció, els estafats i befats ciutadans hem arribat a saber mai l’import exacte del que tota aquesta trepa d’impresentables han distret, defraudat o robat, per dir-ho sense embuts.    

POCA XOCOLATA PER A TANTS LLOROS

Vet-aquí un país que quan començà la moda de retallar dels sous dels funcionaris, de les pensions dels avis i de les prestacions socials, amb l’excusa que s’havia d’estalviar per pagar tot el que els bancs i les administracions públiques havien dilapidat en farres, els indignats a qui els tocà el rebre posaren el crit al cel i reclamaren que si s'havia de retallar es retallés de tot arreu, començant per les estructures improductives de la pròpia administració del país. Però els espavilats governants, vetllant pels seus privilegis, respongueren a les exigències del seu poble, fent-se el ronsa amb una frase lapidària: “d'on voleu retallar només donaria per la xocolata del lloro”. El problema és que per pagar tantes xicres de xocolata perquè els lloros del país imaginari de la faula d'avui no passessin gana, el caixer s’havia d’endeutar més i més, de manera que malgrat les retallades als pelacanyes i la dieta receptada si us plau per força, el gep cada dia es feia més gran i el país cada vegada tenia menys recursos per mantenir una entelèquia anomenada "estat del benestar". Però mentrestant els lloros de l’establishment cada dia feien més goigs i estaven més llustrosos després de cruspir-se la seva tassa matinal de xocolata de canonge, el pobre poble ho passava com podia fent-se un forat més al cinturó i somniant en un paradís sense lloros que es mengessin la xocolata de tots. I com que on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa, va arribar un dia que els governants d'aquell país van haver de reconèixer que no tenien prou xocolata per engreixar tants lloros i algunes cacatues que, amb tanta màniga ampla, també s’havien auto-convidat a la festa organitzada en aquell país que per als de l’establishment no tenia res a envejar a Xauxa. I un cop els governants, amb un viatjant de gra cuit que era qui manava més al davant, van decidir posar-se a retallar per on calia de veritat, arribaren tard perquè els indignats, armats amb destrals havien començat a fer la feina que les tisores s’havien negat a fer amb una excusa tan absurda com que retallar els enagos de l’administració – assessors inútils a dojo, institucions triplicades, rectories per endollar-hi la militància i a vegades la parentela, xefles oficials per aparentar, cotxes oficials innecessaris – era la xocolata del lloro. No cal dir que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.