INTIMITATS

Ja em perdonareu que avui personalitzi aquesta reflexió. Quan em vaig jubilar no va ser per vegetar des d’un balancí, contemplant passar la vida plegat de mans, sinó per dedicar-me de ple a la que havia estat la meva vocació d’escriptor. Des dels divuit anys vaig compaginar la feina professional, la que em permetia guanyar-me les mongetes, amb el periodisme quan per ser periodista no calia un carnet sinó que una redacció t’obrís de bat a bat les portes. Seria molt difícil de recopilar la quantitat de planes i planes de diaris que vaig omplir, la majoria de les vegades per amor a l’art o quasi, durant pràcticament els trenta anys que m’hi vaig dedicar a fer de reporter. Però a partir de la jubilació vaig emprendre un nou repte, posar-me a escriure literatura de ficció: contes, narracions i novel•les. De manera que a tothom que des de llavors em pregunta a què em dedico li dic sense complexes: a escriure. I a fe de Déu que, a part de les reflexions matinals amb que mato el cuc periodístic, m’hi passo hores i hores donant vida a personatges imaginaris que, potser em prendreu per boig, són els que acaben prenent el protagonisme de les històries que vaig engiponant: jo només em limito a narrar què fan, com es comporten, què diuen i com se’n surten de les peripècies amb que s’entrebanquen. Aquesta dedicació ha tingut la satisfacció d’haver obtingut varis premis menors i de que m’hagin publicat unes quantes coses. Picar massa alt, ho sé per experiència, són paraules majors que requereixen pagar uns peatges als quals no estic disposat i a mantenir una infraestructura que ni em puc ni em vull permetre. Com que no escric per diners, sinó per pura satisfacció personal, per aconseguir allò que en llenguatge col•loquial se’n diu “realitzar-se”, amb qualsevol reconeixement que comporti que el que he escrit sigui reconegut i que un grapat de gent tafanegi les meves històries, ja m’hi conformo i en tinc ben bé prou per no tirar la tovallola i continuar sembrant, com jo dic, per anar recollint. Per aquesta raó avui em ve de gust compartir amb vosaltres, amics i amigues, la meva satisfacció per haver sabut ahir que la novel.la “Quan el setí es torna gel”, que estic publicant per capítols al meu blog, ha merescut quedar seleccionada pel Jurat entre les cinc millors, de les 46 obres originals presentades, a la cinquantena edició del Premi Joaquim Ruyra (Premis Literaris Recull 2014). M’ha semblat que us ho tenia de dir perquè sempre es bo tenir avals d’aquesta categoria i, sobretot, perquè no penseu que us dono gat per llebre quan us ofereixo els tastets literaris, ja que els que jo anomeno “escriptors de tercera divisió” necessitem, més que cap altre, aquestes petites empentes per anar picant pedra cada dia sense parar. Jo quan he d’agrair públicament la concessió d’un premi, sempre acostumo a dedicar unes paraules en record de la resta de concursants que s’han quedat a la cuneta, perquè de premi només n’hi ha un. Dispenseu aquesta petita expansió personal i mil gràcies per anar-me seguint. A la meva manera de veure, un escriptor només es justifica com a tal si té lectors.      

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL (novel.la curta inèdita (8) Finalista del 50è Premi Joaquim Ruyra)

Divendres, 20 d’abril.- Avui m’he quasi entrebancat amb la Neus a qui  no veia des del seu avortament. Ha recuperat aquella coqueteria que a mi m’engelosia i m’ha semblat canviada. Abans tenia un no sé què de nina de porcellana enigmàtica i fràgil a la vegada, però avui l’he percebut més dona, sobretot molt més segura, més apersonada i amb un deix exageradament provocatiu. Amb faldilla curta a la moda, la punyetera es fa mirar. M’ha dit que esperava una amiga per anar-se’n a Norega, però que li agradaria tenir una xerradeta amb mi qualsevol dia. He mentit dient-li que feia salat a l’hospital. La veritat és que tenia pressa per perdre-la de vista, ja que cridàvem massa l’atenció parats a la cantonada, jo amb la meva sotana tronada i ella ensenyant la cuixa. La poca estona que hem parlat no ha deixat de somriure’m com només ella sap fer-ho, quan vol destarotar-te. M’ha sorprès tant ensopegar-m’hi, que durant una bona estona m’ha fet anar de bòlit.

Dimarts, 24 d’abril.- Mossèn Joan no se l’ha volgut jugar per mi. Avui tenia una gran oportunitat de lluir-me, en una església plena de gom a gom d’obrers que venien al funeral d’un company mort d’accident, si m’hagués deixat predicar l’homilia. Però m’ha girat la cara, actitud que m’ha molestat molt i així li he fet notar no badant boca durant tot el sopar. El molt punyeter m’ha seguit la corrent, sense dignar-se donar-me ni la més mínima explicació. Quan ja me n’anava a dormir amb intenció de no desitjar-li ni la bona nit, s’ha despenjat amb una de les seves: - “Josep, vull que sàpigues que l’homilia de demà l’he encarregat a mossèn Juli.” En aquell moment l’hagués bufetejat i tot, perquè m’adonava que s’estava mofant de mi descaradament. He passat la nit del lloro, carregat d’un ressentiment que no m’he tret de sobre ni quan aquest matí em volia fer la gara-gara. Ja que mossèn Juli voltaria per Santa Creu, tia Berta que li té una admiració quasi reverencial l’ha convidat a quedar-se a dinar. Un altre dia hagués buscat una excusa per fer campana, però avui m’havien tocat tant el voraviu entre tots, que necessitava rescabalar-me’n. He tardat més del compte, perquè la cerimònia al cementiri s’ha allargat i ja me’ls he trobat entaulats davant una fumejant tassa de crema d’espàrrecs i carxofa, que tia Berta ha servit en la sopera de les grans solemnitats, en honor del seu convidat preferit. S’han excusat fent cara de circumstàncies: - “hem començat a servir-nos quan hem sentit que arribaves, perquè mossèn Juli té pressa”. Després d’una primera part de conversa tocant temes intranscendents, com ara el temps massa eixut que fa per l’època, la fabulosa crema de tia Berta o els darrers rumors que corren per la cúria, mossèn Juli no s’ha pogut estar de provocar, preguntant-me què m’havia semblat l’homilia. No vull ser malpensat, però és probable que el mal cosit del rector no se n’hagi pogut estat de xerrar-li, mentre m’esperaven, la meua emprenyada d’ahir. Per si de cas no he volgut donar-los el gust de sortir de polleguera, però sense perdonar-li el menyspreu: - “ni més ni menys, el que podia esperar-se d’un fenomen com tu.” Mossèn Joan aleshores ha intervingut amb una observació sorprenent, venint d’ell, que m’ha deixat parat: - “mossèn Juli és un d’aquests predicadors moderns, i que consti que no tinc res a dir del seu bec d’or, que són capaços de vessar tants elogis d’un perfecte desconegut, només perquè estan segurs que des de la caixa no els escolta i no els pot replicar.” Tant l’un com l’altre ens hem quedat bocabadats, perquè el rector no és propens a la sornegueria. Mossèn Juli, però, ha reaccionat volant: - “cap paraula surt dels meus llavis sense haver niat primer al cor. Aquest és el secret de la meva oratòria, mossèn Joan.” He estat a punt de engaltar-li que feia fàstic que digués allò. De totes maneres, mossèn Juli que es veu no pren mai postres ni cafè i que ja havia dit que tenia presa, ha escampat la boira ensumant-se la pedregada. Al quedar-nos a soles mossèn Joan m’ha regalat la primera mostra d’afecte que li recordo des que li faig de vicari, llevat del gest de no enfonsar-me sense pietat quan em va tapar allò de la Neus: - “Josep, que sigui la darrera vegada que em fas morros com ahir, sense cap justificació.” Al veure que l’anava a replicar s’ha sincerat: - “és possible que et burxés massa, doncs confesso que a vegades em diverteix punxar-te aquest amor propi que sempre et supura, però els malentesos entre nosaltres no han de passar d’aquí. No m’agrada que tot t’ho prenguis tan a la valenta, perquè no és bo ni per tu ni per ningú... I si ho vos saber tot, a mi tampoc no m’ha fet gràcia que a aquest entonat el facin anar a predicar sempre que es preveu una gran “entrada” a missa o a un funeral, perquè els de dalt el volen promocionar o no sé què. A vegades les coses van com van, i no s’hi pot fer res. Tacte, fill meu, astúcia i a carregar-se de molta paciència; creu-me, de paciència n’has de tenir per vendre’n a cabassos si vols fer-te vell com jo en aquest ofici.” No ha esperat la meva resposta, simplement s’ha aixecat de taula i emportant-se la tassa de cafè s’ha endropit en el seu balancí al costat de la finestra, disposat a passar figues com cada migdia havent dinat. Quan he sortit de la sala procurant no fer soroll, sa germana ha mig tancat els porticons, i seguint també la rutina de cada tarda li ha endreçat maternalment el coixí sota el clatell.

Diumenge, 6 de maig.- El que em temia ja ha passat. Després de la reunió amb els del centre obrer m’ha quedat clar que m’estic deixant atrapar en una teranyina de la qual em serà molt difícil desentortolligar-me’n. Hi ha assistit força gent nova i després de tractar tres o quatre temes sense importància, de seguida en Climent ha portat l’aigua al seu molí perquè els deu convenir molt, per alguna raó que se m’escapa, a jutjar per com aprofiten tots els forats per buscar maranya a can Morell. En Climent té una manera d’expressar-se que transmet credibilitat, a la vegada que encén la flamarada abusant de fer insinuacions temeràries, en la direcció que li convé bufi el vent. Si posar-se l’auditori a la butxaca determina si es té o no fusta de líder, no hi ha cap dubte que li sobren mèrits per ser-ho. És possible que jo me’l miri de reüll, precisament, perquè en certa manera voldria assemblar-m’hi i no me’n puc estar d’envejar-lo. Sense dir-ho tan clar, l’altre dia li vaig mig insinuar a la Juana, però ella em va deixar clavat al contestar-me: - “és que vostè, mossèn, pensa massa el que diu i per guanyar-se la gent s’ha de parlar amb el cor a la mà, no garbellant tres hores les paraules perquè ningú s’ofengui.” Al final també resultarà que aquesta mosqueta morta em voldrà donar lliçons. No obstant, he d’admetre encara que només sigui en aquesta llibreta, que té un punt de raó. En el fons és tal com diu. El Crist tan carismàtic del sermó de la muntanya s’assembla més a en Climent que no pas a mi. S’ha posat a votació la proposta presentada per la Juana, en el sentit de fer una escampada de fulls volants del centre obrer donant suport als  acomiadats de la filatura. Suposo que s’ha votat per mantenir les formes, ja que tots els presents - cada dia hi porten més gent que no controlo -, li han fet costat per aclamació. Jo he estat l’únic que no ha aixecat el braç, però ni ho han tingut en compte; sigui perquè donen per suposada la meva benedicció incondicional a tot el que es digui o perquè simplement en passen olímpicament del  meu parer.

Dimarts, 14 de maig.- He coincidit casualment amb en Climent. M’ha semblat que s’ha fet gran en pocs dies. M’imposen els seus canvis de caràcter i temo precipitar-me i endegar-ho tot a rodar, si li trenco cap plat bonic. Al màxim que m’he atrevit ha sigut a convidar-lo a dinar dissabte vinent. Li ha semblat bé advertint-me, però, que a partir d’ara pagaríem a mitges, com si ni volgués quedar en deute amb mi per res. Mira per on aquesta trobada m’ha desvetllat un dia que, després dels darrers gripaus que m’he hagut d’empassar, tenia bastant enterbolit. El bon humor em devia traspuar, perquè només d’entrar a l’hospital sor Balbina m’ha saludat amb un: - “bon dia, mossèn, avui sí que se li nota que estem en ple mes de Maria.” Perquè aquesta monja sorruda com ella sola gosés tirar-me una floreta, és que realment el meu tarannà havia millorat molt. També en Baldiri s’ha adonat de la meva bona lluna al passar-me la llista dels ingressos i dels que volen que entri a veure’ls, corresponent-me amb un somriure d’orella a orella. Entre els nous ingressats m’hi he trobat altre cop la Neus, de manera que ha sigut la primera visita que he fet. Aquesta vegada l’han aparcada en una habitació normal, però de moment l’altre llit està lliure i suposo que les monges el mantindran desocupat mentre puguin. Al veure’m, s’ha sobresaltat i la seva reacció ha sigut la d’arronsar-se sota la roba. Li feia companyia una dona de mitja edat que se m’ha presentat com sa tia, sense donar-me més explicacions. Les faccions de la Neus, comparades amb la darrera vegada que ens havíem vist, les he trobat demacrades i els dits de les mans, que tenia engarrotats prement el llençol com aquell que intenta protegir-se, m’han semblat tan transparents que se li podien comptar els ossos. El fet d’esgarrapar la roba m’ha fet malastrugança. - “Què t’ha passat?” - li he preguntat. “Una recaiguda” – m’ha contestat en veu baixa. Però sa tia ha sigut més xerraire: - “va tornar a la feina sense estar ben refeta, i ara li han trobat una taca al pulmó. Estem ben apanyats amb la princesa!” Li he llegit als ulls que està molt espantada i al adonar-se que jo en volia saber més, ha aclucat les parpelles com si li vingués son. He sortit de l’habitació fent un gest imprecís i he anat en busca de sor Balbina, aprofitant que estava de bones perquè em posés al corrent. M’ha contat que la Neus va ingressar ahir d’urgència amb una pèrdua molt forta i, pel que sap, li han trobat un tumor a la matriu. - “Però si sa tia m’acaba de dir que té no sé què al pulmó” - he protestat. Sor Balbina fent que no amb el cap, m’ha tret de dubtes: - “es que ella no li ha volgut explicar a ningú la veritat; no sé perquè, si al final s’acabarà sabent igual. I pel que fa a aquella donota que l’acompanya, no sabem del cert qui és; però de tia res de res. De totes maneres, aquesta qüestió ara importa poc, almenys té algú que se’n cuida”. La inesperada notícia m’ha colpit. A la Neus me l’he estimat massa per a no compadir-me’n. He tornat a l’habitació, però al acostar-me a la porta se m’ha creuat la suposada tia que m’ha indicat amb una senya que s’havia endormiscat. Segons m’ha explicat, ha passat molt mala nit i a primera hora li han donat un calmant que ha tardat més del compte a fer-li efecte. S’ha entretingut una mica per aclarir-me que es diu Amada i que malgrat sigui només cosina llunyana, la Neus sempre l’ha tractada de tia perquè quan té un problema és de qui se n’ha de refiar, més que de sa pròpia mare amb qui no es parla des de fa anys.  - “De fet, soc la seua única família – m’ha dit -, però si no millora no podré fer-me’n càrrec, mossèn. És una xicota que no ha tingut sort a la vida i jo, la veritat, me l’he estimada com una filla, però ara estic feta un embolic. Una cosa es que me l’emporti a casa per reposar uns dies, i una altra de molt diferent que se’ns hi emperpali per sempre, sobretot si té fumuts els pulmons, doncs tinc home i un nen.” Abans d’anar-me’n de l’hospital he tornat a passar per l’habitació de la Neus, sorprenent-la asseguda al llit, amb les cames encongides abraçant-se-les amb els braços estirats i recolzant el cap sobre els genolls. Estava sola i m’ha semblat que havia plorat. Pensava que no s’havia adonat de la meva presència, però quan he estat a dues passes m’ha parlat sense canviar de postura: - “sabia que tornaries. Per això li he dit a la tia que m’havia vingut son, perquè aprofités i se n’anés a dinar.” En tombar una mica la cara per mirar-me bé, li he notat la tristesa encastada a la pell i que els ulls no podien dissimular el rastre de llàgrimes recents. - “No tinc res als pulmons”- m’ha confessat de raig. Al veure que jo assentia, ha continuat: - “ja t’ho han xerrat, oi? Doncs, sí, tinc un càncer que m’està rossegant els baixos com un gos rabiós. M’han dit que m’ho trauran tot i faran net, però pressento que el mal dolent està massa arrapat. Aquest monstre no se sent mentre creix, però quan et comença a rossegar ja has begut oli.” Ha fet una pausa, mirant-me fixament als ulls abans d’esclatar en un plor descontrolat que no ha pogut reprimir: - “em morint Josep, i em fa basarda!” M’he assegut a la capçalera i per primer cop en molt de temps no he experimentat cap voluptuositat al tocar-la, i l’he abraçada amb força fins notar les seues llàgrimes mullant-me la galta, les quals si no s’han barrejat amb les meues és perquè estava massa pendent de que la porta no s’obrís de cop i ens enxampessin en una situació sospitosa, difícil d’explicar i, sobretot, de comprendre. En moments com aquests m’espanta que pugui ser tan fred i calculador. En separar-nos, li he assegurat que estava en bones mans, que tot acabaria bé i que jo estaria a prop per si li feia falta. En ensopegar-me-la a la sortida,sor Balbina ha intentat reconfortar-me: - “un núvol enterboleix el sol que li brillava a la cara fa una estoneta. És per culpa de la mossa del bar, oi? No es preocupi, mossèn, que el doctor Fina farà tot el que pugui. Hi té les mans trencades operant casos semblants, només si troba mala peça al teler no s’hi podrà fer res. Però, jo que també tinc la meva experiència després de tants anys, sé que si fos aquest el cas, ni allargarà ni la deixaran patir.” Carai!, aquestes monges tenen maneres molt curioses d’animar!

ELS METGES D'ABANS I ELS D'ARA

“Enyoro aquells temps que el metge et venia a casa i feies petar la xerrada com si fos un amic” – vaig escoltar que li deia l’altre dia un home d’uns setanta anys al seu company de tanda, a la consulta del seu metge de capçalera, a l’ambulatori. Això ja ha passat a la història, mestre, vaig pensar jo amb certa recança, perquè no sé si era millor com lligàvem els melics abans o si estem més ben atesos ara. Suposo que com en tot, depèn des de quina perspectiva t’ho miris. Si ho fem des del punt de vista de l’eficàcia clínica, el sistema actual de sanitat pública, malgrat sigui més impersonal, escorcolla el malalt pel davant i pel darrera fins trobar-li el que té i, moltes vegades, el que no sap que té. Per aquesta raó, l’esperança de vida es va allargant, gràcies a la gran quantitat de pedaços que la medicina posa a l’abast. Abans la gent es podia morir d’un mal de pedra i ara que se’n diu còlic nefrític, es resolt l’ensopegada amb quatre calmants i, si convé, amb una operació inclús sense bisturí. Abans les “eminències” anaven molt buscades perquè sovint la sort del malalt depenia del bon ull clínic del seu metge a l’hora d'endevinar del mal que podia morir – recordeu la fama del doctor Pedro i Pons diagnosticant -, però avui, en canvi, qualsevol metge aplicat pot resoldre l’emergència més complicada seguint un estricte “protocol” i amb l’ajuda d’un equip d’especialistes de tota mena. La medicina pública s’ha globalitzat i el malalt ha deixat de tenir un metge “amic”, sovint carregat de dubtes i d’inseguretats, per caure en mans de molts metges “amables”, fastigosament eficients. Abans el malalt participava activament, pas a pas, del seu procés de curació; avui es cura gairebé sense adonar-se’n. Amb la sanitat pública el malalt sempre té garantit un metge “a la capçalera”, però s’ha d’acostumar a renunciar al metge “de capçalera” de temps reculats, amb qui podia fer-la petar. Aquesta és la diferència entre l'anar-hi anant i el progrés, i ens hi hem d'acostumar perquè no podem pas anar enrere sinó endavant. En tot cas, el temps dirà si una mica de conversa distesa ajuda o no a la teràpia. En segons quins tractaments, però, ja s’està reconeixen que els protocols generals s’han de flexibilitzar, individualitzant-los en funció de les característiques i circumstàncies, inclús emocionals, de cada malalt. Potser també caldria que el malalt no tingués la sensació que, per molt bé que se’l tracti a l’hospital o als serveis d’urgències, li manca el referent d’un metge de capçalera a l’ambulatori amb qui establir una certa complicitat. Qui sap si, amb una estratègia tan simple, descongestionaríem les urgències hospitalàries. Aquell home que enyorava el passat, en va dir una que em va fer pensar: - “saps com carrega que tinguis de repetir, cada vegada que et canvien de metge, la teva vida i miracles al nou que t’han assignat?” Però el que em va deixar més parat d'aquella conversa va ser la resposta inesperada d’un negre que també feia cua pacientment: - “vosaltres esteu molt ben acostumats!”. Suposo que era un negre que ja feia temps que volava per aquí i havia perdut la vergonya de dir el què pensava dels perepunyetes del primer món.            

EL FRACÀS DELS NOUS EMPRENEDORS

Segons diuen els que es dediquen a controlar aquestes coses, quasi un 60 per cent dels projectes empresarials que s’han posat en marxa des que va esclatar la crisi han fet la fi d’en cagaelàstics abans de dos anys. D’aquesta realitat no se’n parla massa, però el que és més preocupant és que s’està frivolitzant això de l’emprenedoria com a taula de salvament i no s’analitzen, en serio, les causes d’aquests fracassos doblement lamentables perquè es tracta de segones oportunitats i no està la situació com per permetre’ns, sense fer-hi alguna cosa, una sagnia de recursos i d’il•lusions. Possiblement perquè fa anys que en aquest país el més calent està a l’aigüera en matèria de facilitar la tasca i animar l’esforç de l’emprenedor, la collita d'empreses amb cara i ulls és tan decebedora. Algun analista ha deixat caure que potser des d’unes administracions que tenen massa pressa per sortir de la crisi com sigui, s’ha animat indiscriminadament la gent que s’ha quedat sense feina a embarcar-se en llibres de cavalleria, pretenent que surtin emprenedors de sota les pedres, sense pensar que no tothom ha nascut amb la voluntat i la paciència per engegar un negoci sostenible i, a més a més, innovador. Mantes vegades, em sembla que ha prevalgut el criteri de copiar descaradament projectes de menys o més èxit, saturant un mercat on els consumidors són un bé escàs, de més oferta que demanda i, per aquesta raó, molts de negocis de tota mena han baixat persianes abans d’haver-se fet grans. En altres ocasions, però, en que sí hi al darrera del projecte una idea innovadora i gent amb empenta, el problema que no hagin arriat rau en la manca de recolzament compromès i eficaç tant per part de les administracions com de les entitats financeres. Engegar a passeig els xafogosos tràmits burocràtics necessaris per obrir qualsevol empresa i la tornada a la normalitat del crèdit, juguen un paper fonamental en la recuperació del teixit industrial. No millorarà l’ocupació sense empreses però les empreses no poden arrancar sense diners. Hem sabut que Espanya ha caigut vuit posicions, fins a la 52 d’un total de 189, en el rànquing global  del 2013 del Banc Mundial sobre els països que donen més facilitats per fer-hi negocis. Teòricament, en el 2014 s’haurien de recollir els efectes de la llei d’emprenedors, però per les dades que es desprenen de la realitat viscuda per petites empreses i autònoms, encara s’està lluny de l’objectiu estrella: que una empresa rutlli en només tres dies i que es pugui mantenir, sobretot durant els primers anys de llançament, sense tenir la sensació d’haver-se penjat una corda al coll, perquè el poc crèdit que circula només es pot aconseguir entortolligat amb avals de solvència inqüestionable, que garanteixin les inversions. No queda cap banc que aposti fort per un emprenedor, per molt que s'ho mereixi, si està més escurat que les rates. Fa mal de dir-ho, però en aquells països que s’han carregat la banca de proximitat, els grans bancs estan més disposats a quedar-se per cap preu projectes viables, que no pas ajudar els emprenedors que hi havien posat els cinc sentits amb total honradesa, a triomfar.

AMB LA LEGALITAT NO N'HI PROU PER ESCLAFAR LA LEGITIMITAT

No crec que a ningú li hagi vingut de nou el resultat de la votació d’ahir al Congrés de Diputats; la pallissa estava cantada jugant en camp contrari, però els diputats espanyols es podien haver estalviat la befa i l’escarni afegit. Precisament pel to perdonavides de la majoria dels discursos, més que mai està justificada, per desgràcia, la distinció entre “ells” i “nosaltres”, entre “espanyols” i “catalans”, que no ajuda a l’encaix. A cavall de la legalitat emparada en la bíblia constitucional, ahir es va trepitjar, a bastament i en alguns casos amb sanya, la legitimitat històrica que té Catalunya de recuperar la dignitat de sentir-se respectada com un poble sobirà. Escoltant les excuses del senyor Rajoy per negar-se a enraonar francament i de tot, vaig lamentar que a l’altra banda d’una taula de negociació per estrenar, s’hi assegui un viatjant de gra cuit en comptes d’un estadista. Fa temps que us feia notar aquest tarannà complicat i pronosticava que seria molt difícil que cap conversa constructiva prosperés amb una persona que només sap repetir la mateixa cantarella i que, fins i tot quan riu, se li veu d’una hora lluny que no en sap. Sempre he arribat a la conclusió, al analitzar els moments delicats de la història, que l’inconvenient principal per arribar a enteses no han estat les circumstàncies sinó les persones: el drama de molts països estimbats pel camí del pedregar ha estat que quan feien més falta persones amb el cap clar, hi havia personatges mediocres que no escoltaven a ningú més que als llagoters que repetien allò que volien sentir. Ahir no només va quedar retratat el senyor Rajoy com un polític incapaç d’arriscar-se quan té un atzucac damunt la taula, sinó que bona part dels que l’acompanyaven negant el pa i la sal als seus convidats parlamentaris catalans, són experts comediants capaços de fer tots els papers de l’auca: si tinguessin vergonya, coherència i, sobretot, memòria s’haurien mossegat la llengua abans de defensar tesis totalment contradictòries amb anteriors manifestacions seves. El cas més evident i escandalós de transformisme polític fou l’encarnat per una Rosa Díez que defensava el dret a l’autodeterminació dels pobles, quan feia la farina blana als nacionalistes bascos. Ni en la ideologia ni en el sexe és pot ser neutre, malgrat a Austràlia apostin per un sexe que no és carn ni peix. Però si et dediques a la política el que no es pot fer és mirar cap a una altra banda i negar, com ahir es va fer de forma vergonyosa, que la causa del ressentiment del poble català és que s’ha cansat que se li escantoni cada dia més barroerament, la quota d’autogovern que tant li ha costat conquerir i que se li tallin els subministres que ha pagat amb la seva suor. Si els hi queda una mica de seny als que avui celebren temeràriament i prematura la “derrota”, per enèsima vegada, del “problema catalan”, haurien de valorar, com deia en la reflexió d’ahir, que el poble s’ha atipat de quedar-se a esperar a casa que li portin tot fet, i un dia si i l’altre també surt al carrer a exigir el que és seu. I després de l’espectacle d’ahir em fa por que per culpa d’uns quants viatjants de gra cuit ineptes i miops, de tant tensar la corda aquesta s’acabi trencant. 

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL (novel.la curta inèdita - 7-)

Dimarts, 10 d’abril.- Aquesta setmana santa no puc pas dir que no hagi gaudit amb la parafernàlia que l’envolta, ja que no es tracta només de dir missa sinó que t’apartes de la rutina diària: des de rentar peus als pobres fins a bastir el monument, la vigília pasqual, la processo del divendres, el sermó de les set paraules o la substitució temporal de les campanes pel toc sec de la matraca... Fins i tot, la matança de jueus, durant l’ofici de tenebres fa el seu efecte enmig d’un temple endolat. En canvi, el costum de visitar els quatre monuments on s’exposa nostre senyor des de la tarda de dijous sant s’ha convertit en un acte social que serveix de pretext a moltes famílies per endiumenjar-se havent sopat i aprofitar entre passejada i passejada, fer-se veure. Entre l’església parroquial i les capelles de l’hospital, dels frares i de les germanetes dels pobres, se’n poden trobar un fotimer d’amics, coneguts i saludats. Realment no queda gaire repertori al marge dels actes religiosos,  ja que tanquen la majoria de bars per força més que no pas en senyal de respecte, així ho penso, des de mitja tarda del dijous fins al dissabte de resurrecció, igual que els cines i els teatres. La mestressa de l’Ocell de Foc va provar una vegada de mantenir discretament l’activitat del local deixant la porta del darrera ajustada. A les poques hores s’hi va presentar una parella de la guàrdia civil que els van fer tancar el local i, segons que em va explicar la Neus, no van pagar més car l’atreviment perquè entre la clientela enxamparen en calçotets l’hereu Morell i preferiren no fer massa mullader. No li van quedar, però, a la mestressa ganes de tornar-ho a provar. Malgrat això, també segons la Neus, alguns clients habituals del bordell se n’anaven a escampar la boira per Norega, on sembla que sent la capital no es mira tan prim com es fa en els pobles. Enguany, en el lavatori de peus, s’han substituït per primera vegada els vells de l’asil per dotze vailets de l’escola parroquial. No hi ha dubte que de pobres en són, també, però d’una altra manera. Potser perquè aquesta canalla encara té futur i no està a les acaballes com els vells escanyolits, que les germanetes arrossegaven com a bens a fer el numeret com si els fessin un favor. L’escola parroquial funciona en el mateix local que tot just acabada la guerra fou requisat pels d’Auxili Social com a magatzem. Els nois que hi fan classe no arriben a dues dotzenes i a canvi d’ensenyar-los-hi de franc les quatre regles i poca cosa més, estan obligats a cobrir la quota d’escolanets. De fer-los classe se’n cuida el germà Saturnino, que es desplaça expressament cada dia des del col·legi de debò, que els frares tenen obert al castellet, diferenciant-se els alumnes de l’un i de l’altre establiment en que els que van a l’escola parroquial mai seran dignes de sortir a passejar de bracet amb els matriculats al castellet, perquè en realitat l’escola parroquial n’és una sucursal de fireta del col·legi de veritat. Si algun escolanet despuntés molt, proposarien als pares beneficiar-se d’una de les beques reservades per a fills de pagesos tronats de la comarca, els quals al no tenir-ne prou per pagar la matrícula no els hi fa res, a canvi d’una rebaixa, que llurs criatures, acostumades a pencar de sol a sol des de ben jovenets, treballin com a criats dels que es poden pagar l’internat. De manera que els dotze nois a qui mossèn Joan va rentar els peus dijous se’l tenien ben guanyat el paper de pobres. Ara bé, si algun d’aquells vailets fos tan llepafils i reguitnós com en Climent, ja et ben asseguro que s’haurà traumatitzat pels segles dels segles amén. Aquest xicot em penso que el què li passa és que rumia massa i no sap conformar-se amb el que té per ser feliç. Mira per on vull oblidar-me’n i sempre acabo entrebancant-m’hi per tot arreu.

Dijous, 12 d’abril.- Avui he tingut dues sorpreses interessants. La primera, el comentari que mossèn Joan a l’hora de dinar ha fet sobre la crisi a can Morell, assegurant que volen despatxar un fotimer de gent. La noticia encara no ha transcendit i per això m’ha demanat prudència i que estigui a l’aguait, ja que els amos de la filatura són amics de la parròquia i els hi devem molts de favors. Li he recordat que demà inaugurarem el centre obrer i que si la noticia és certa serà un bon moment per encetar un debat com cal. No li ha fet cap gràcia el comentari i no se n’ha amagat. La veritat és que mai ha vist de bon ull la meva iniciativa, com si tingués por de barrejar l’església amb allò que ell titlla de martingales comunistes. Després de quasi set anys de fer-li de vicari encara no ha arrelat entre nosaltres una branca de confiança suficient per, almenys, refiar-nos-en l’un de l’altre. No sé per què, però em sembla que des que ens vam conèixer ja no li vaig fer el pes. Ni quan es va avenir a tirar terra sobre tot aquell enredo de la Neus a canvi de no tornar-hi més i d’estacar-me a les faldilles del pare carbasser, les nostres relacions no varen pas millorar. El fet que mai més me n’hagi tornat a parlar d’aquella qüestió, palesa que la ferida es va tancar en fals. Però reconec que li he d’agrair que aquella relliscada quedés entre ell i jo i que tant al pare carbasser com a sa germana els hagués fet beure a galet. Si hagués esbombat els detalls exactes d’aquella tonteria, encara avui en farien escudella i carn d’olla. I no parlem de mossèn Juli, que si ho arriba a saber, hi hagués sucat pa i tot. Cert que entre el rector i jo hi ha una diferència d’edat considerable,  però per si sola no justificaria aquesta mena de mania d’estar-me sempre a sobre. No és que no ens parlem o que la convivència diària sigui tibada, nostre senyor me’n guardi de dir-ho, sinó que més aviat la nostra relació no té cap substància: ens comportem com persones civilitzades i para de comptar. Mai, després de la meva història amb Neus, li ha preocupat seriosament saber si ho he paït o no, i si alguna vegada intento debatre alguna notícia d’actualitat perquè no la veig clara i li demano parer sempre es fa el desmenjat o se’m treu de sobre amb un: - “creu-te’n el que vulguis”. Em fa l’efecte que el cervell de mossèn Joan és com si s’hagués quedat atuït en algun racó del passat i que tota la seva manera de ser i els seus sentiments estiguessin condicionats per una mena de malson que li va quedar de la guerra ençà, del qual no s’ha desvetllat del tot. En fi l’altra sorpresa és la pallissa que li han clavat al senyor Santiago. Al fer la meva ronda per l’hospital, que des del toc d’atenció de la bona Mare procuro no saltar-me cap dia, en Baldiri, el conserge que em posa al corrent de totes les sedasseries tan bon punt entro per la porta, m’ha picat l’ullet per dir-me que a la set, la mateixa habitació que havia ocupat dies abans la Neus, hi estava ingressat des d’ahir un bona peça, el senyor Santiago. Al veure que me l’escoltava com qui sent ploure es degué adonar que no li seguia la beta. Allavonces m’ha descabdellat que el senyor Santiago és el pota ranc propietari de la botiga d’articles d’esport que fa cantonada amb la plaça i que camina sempre amb l’ajuda d’una crossa, al qual també se’l coneix per  “Carlitus”, perquè diuen que perd oli per tot arreu. - “De veritat que no ho sabia que és del ram de l’aigua, mossèn?” - m’ha preguntat incrèdul en Baldiri. Doncs mira no en tenia ni idea. En aquests aspectes domèstics, ni el rector ni sa germana, tampoc no s’han esforçat gota, en tots els anys que fa que ens coneixem, per explicar-me de quin peu calcen alguns dels nostres feligresos, sedasseries que m’aniria molt bé conèixer per a no ficar-me de peus a la galleda cada dos per tres. Doncs, vet-aquí, sembla que aquest tal Carlitus va fer tronar i ploure temps enrere amb les seves rareses. Inclús s’especula si la coixesa que pateix no li ve de quan el varen tirar daltabaix d’un pont, sent més jove, per fer-li pagar les seves aficions esbiaixades,  i malgrat ara ja està força estantís, segons en Baldiri encara rep visites poc catòliques a la rebotiga. No se sap qui l’ha apallissat suara, però sospiten que eren més d’un i que malgrat tot fa creure que els ha reconegut, no pensa delatar-los. He entrat a saludar-lo més aviat per xafarderia, però no m’ha servit de gaire perquè portava el cap embenat i estava endormiscat. Una neboda, que li fa companyia, m’ha donat les gràcies per l’atenció i jo li he assegurat que tornaria a passar-hi quan estigués més refet.

Dissabte, 14 d’abril.- No vull anar-me’n a dormir sense deixar constància que el centre obrer ja no és cap entelèquia sinó real com una casa de pagès. La segona reunió ha anat com una seda: s’han presentat quinze nois i vuit noies, tot un èxit donades les circumstàncies. En Climent i la Juana han portat la veu cantant, més que no pas jo mateix que he fet més aviat el paper d’estaquirot. Al final, si tinc de ser sincer, tot plegat no està sortint tal com jo em pensava, però almenys ja rutlla. S’ha fet una votació a mà alçada per escollir càrrecs, però la Juana es veu que ja ho duia tot merdejat, dat i beneït: presidiré jo, ella farà de secretària i en Climent es cuidarà de l’organització a més d’encarregar-se de redactar una mena de reglament intern. Jo ja tenia rumiat un esborrany rumiat, però no l’he tret per no semblar esgarriacries, ja que a  aquest parell se’ls veu tan engrescats que no me’ls vull pas posar en contra. O sigui, que al capdavall me n’he sortit amb la meva a mitges, però no sé per què no les tinc totes. Alguns dels que han vingut els tinc vistos per la parròquia, però n’hi ha d’altres que, francament, no sé pas d’on han sortit. La mateixa Juana m’era una perfecta desconeguda fins que l’altre dia en Climent la va portar. Tinc la sensació que entre ella i en Climent em volen portar a vendre. És clar que, potser, només sigui un pressentiment alimentat pel l’ànima cagadubtes que porto a dins o perquè ja venia emprenyat de l’hospital, on la bona Mare me n’ha jugat una de l’alçada d’un campanar aprofitant que darrerament li solo dir amén a tot allò que em demana, perquè no m’estigui tant a sobre. Avui m’ha enredat demanant-me que parlés amb el senyor Santiago, amb l’excusa que el notava abatut. L’he trobat sol a l’habitació, incorporat de mig cos al llit, amb l’aparatós bandatge de la cara reduït a la meitat. No m’ha semblat tan pansit com deia la monja, sobretot després de rebre’m amb un moc de campionat: - “i ara què coi més vol, vostè?” M’ha deixat parat i no he sabut com continuar, si tractant-lo de vostè o engaltant-li un Carlitus a seques per veure si se li abaixaven els fums. En aquestes, ha entrat la gata maula de la monja que suposo parava l’orella darrera la porta, per intervenir quan li convingués. Encarant-se al ferit, ben bé perquè jo fos testimoni de la conversa, li ha dit: - “ja es troba millor? M’alegra comprovar que després de les quatre paraules que hem tingut abans, s’hagi revifat de repent. Precisament he pregat a mossèn Josep que entrés a veure’l per aixecar-li l’ànim.” El pobre home, més que sensació d’alacaigut en donava d’emprenyat quan li ha replicat apuntant-la amb el dit: - “miri senyora, he manat la meva neboda que demanés l’alta. Vull perdre’ls de vista d’una vegada. A tots! I no cal que em faci entrar més capellans ni monges per espiar-me. Estic fart de totes vosaltres, males bruixes!” Li he indicat a la bona Mare, amb una mirada eloqüent, que sortís de l’habitació ja que es veia d’una hora lluny que el senyor Santiago i ella no lligaven gota. Quan, fent-se l’ofesa, se n’ha anat a pas de puça, tota digna, he tancat la porta després d’assegurar-me que no s’hi quedava al darrera a escoltar. Quan he tornat a la vora del llit he presenciar la metamorfosi més sorprenent d’una persona. En un segon el senyor Santiago s’ha convertit, suposo, en aquell Carlitus ploramiques de qui m’havien parlat, que em demanava perdó per l’escena d’abans i em buscava la mà per estimar-la com fa la canalla. Entre sanglots, m’ha jurat i perjurat que les monges li han fet la vida impossible des del primer moment, obligant sa neboda a atendre totes les seves necessitats personals perquè tenen prohibit d’acostar-se-li cap infermer; fins que no estant disposat a aguantar més vexacions, s’ha queixat al metge quan ha passat visita. Pocs minuts després de parlar-hi, segons m’ha dit se li ha presentat la bona Mare feta una fúria, tractant-lo de pervertit i de viciós. Allavonces, sembla que la ràbia acumulada al pap del senyor Santiago ha explotat i s’han dit de tot. Quan jo he entrat, es pensava que venia a ventar-li una segona esbroncada. Fins i tot la policia passa d’ell. Diu que després d’escoltar la seva denuncia li varen engaltar: - “segur que te l’has ben guanyada la pallissa, per maricona.” I que l’han amenaçat amb buscar-li les pessigolles si no ho deixa córrer. Per animar-lo, li he dit que almenys li fa costat la família. Ha mogut el cap desenganyant-me: - “la neboda ve per interès, i perquè la meva germana li mana. Com que no tinc fills ni cap altra obligació, esperen que quan estiri la pota m’ho arreplegaran tot. Però sé que la nena m’avorreix i noto que li faig fàstic, quan m’ha de tocar per ajudar-me. Aquests dies hem passat un bon calvari tots dos.” Li he assegurat que parlaré amb la monja i que aniré a veure’l un altre dia. - “Com amic, oi?” - m’ha dit abans de acomiadar-me’n. - “Per suposat” – l’he mentit, sense cap remordiment, procurant no donar-li la mà, improvisant una mena de absolució a l’aire. La bona Mare m’esperava a fora com ja em suposava i de seguida m’ha donat a entendre que es frisava per la meva opinió. Me n’he rentat les mans com Pons Pilat: - “si se’n vol anar, no li posin traves. S’evitaran disgustos i tivantors innecessàries.” La bona Mare m’agraí amb un somrís el consell que necessitava escoltar per tranquil·litzar la seua mala consciència i m’ha acompanyat fins a la sortida, una deferència que només em dispensa quan totes li ponen. És estrany, però no tinc la sensació d’haver-li fallat a en Carlitus.

LA VOLUNTAT DEL POBLE

Com deia el president, avui el Congrés pot engegar els parlamentaris catalans a dida en la seva pretensió que el govern de l’estat delegui la competència per convocar referèndums al govern de Catalunya, però encara que marxin amb les mans buides a causa de   la crònica gasiveria espanyola envers els catalans, no se n’aniran pas amb la cua entre cames. I és que d’antuvi són  conscients que no hi tenen res a rascar picant a la porta freda d’un Congrés dels Diputats que no ha estat disposat mai, per molt que reculem en la memòria històrica, a escoltar ni a entendre una Catalunya amb pretensions de parlar amb Espanya de tu a tu, sense agenollar-se ni esperar la vènia per obrir la boca. Però avui, més que en cap altre moment del passat, resulta que els parlamentaris que aniran a Madrid saben que no tenen cap necessitat d’arrossegar-se com gossos sota la taula dels amos, perquè el poble que els està empenyent en aquesta aventura no es conformarà mai més amb les engrunes del banquet. A la meva manera de veure, doncs, mentre a Espanya qui escalfa entre el poble l’ambient hostil al sobiranisme català són els polítics, a Catalunya en canvi, per primera vegada en molt de temps, és la voluntat del poble la que s’ha imposat als titubejos, romanceries i tripijocs dels polítics i, per tant, a aquests cada dia que passa els hi seria més complicat d’explicar un pas enrere. El que els hi caldria reflexionar, però, és com s’hi ha arribat a aquest canvi de papers entre una classe política carn i ungla de l’establishment i una societat civil farta de fer de comparsa en una tragicomèdia on el principals actors no paren de desafinar. Per tot plegat, avui en el Congrés dels Diputats als parlamentaris catalans els hi podran dir de tot i, fins i tot, mirar d’acontentar-los amb quatre gormanderies, com si fossin criatures o micos; ara bé, convindria que no oblidessin - ni a Madrid ni aquí - que aquesta vegada la darrera paraula no la tenen els polítics, sinó aquesta nova estrella emergent a l’escena política catalana, a qui el propi president ha reconegut el protagonisme indiscutible: la voluntat del poble. Tanmateix, no estaria de més que, en un exercici de franca autocrítica, s’adonessin que si s’ha arribat a una situació tan perillosa que se’ls hi pot acabar escorreguen dels dits, ha estat per culpa d’haver-se passat massa sovint aquest poble - que ara es té agafats pels dallonses - pel forro, prioritzant conveniències personals o interessos partidistes.    

QUAN EN BAMBI FA NOSA

Ahir va començar a la Catalunya central la temporada de caça del cabirol mascle, en una campanya d'exterminació consentida per Medi Ambient, cedint a les pressions dels pagesos, que és molt ben rebuda pels caçadors perquè abatre un exemplar de Bambi requereix molta traça degut que, a diferència del porc senglar que és una presa matussera, els cérvols són murris, elegants, discrets i ràpids: els veus i ja no els veus. Però encara que no existeix un cens exacte d’aquesta espècie en perill d'extinció fa uns vint anys a Catalunya, sembla que l’augment de la natalitat entre l’espècie protegida ha desbordat totes les previsions i, segons els pagesos, entre cérvols i senglars pateixen moltes destrosses a les seves explotacions agrícoles. Medi Ambient, però, no té tan clar que els cabirols facin tan mal als camps com diuen els pagesos, malgrat admeten que poden crear problemes a la regeneració dels boscos perquè es mengen els brots verds dels nous arbres, sobretot dels pins. Per la seva banda, els ramaders també es queixen que minven les àrees de pastura dels ramats. Tanmateix, alguns col•lectius ecologistes rebutgen que els cérvols baixin als camps a menjar-se els cereals i opinen que controlar-ne la població a cops de tret pot generar, a la llarga, més problemes al bosc que no pas beneficis i abonen per una gestió millor del territori i, si per cas, evitar la reproducció per altres mètodes no letals, com ara l’esterilització. Quan Disney va estrenar Bambi el 1942, la història d’una família de cérvols semblava una elegia bucòlica en un país, Amèrica, que tres segles de colonització frenètica havien deixat amb menys boscos i menys animals. I segons la revista “Time”, l’èxit de la pel•lícula entre petits i grans va contribuir a la repoblació forestal i a la conservació d’espècies en perill d’extinció. Però com passa a Catalunya amb els pagesos, els habitants de l’àrea metropolitana de Washington es queixaven que els cérvols els hi destruïen cultius i jardins, fins que el servei de parcs per no sentir-los més organitza periòdicament caceres entre els aficionats per reduir la superpoblació de Bambis. Segons podíem llegir a “The Washington Post” l’any passat, a l’estat de Maryland les batudes comencen una hora abans de l’alba i acaben a quarts de dotze, i els botxins voluntaris poden emportar-se els animals a qui han aplicat l’eutanàsia a casa o donar-los a organitzacions caritatives. Ara bé, tenint en compte que a l’estat de Maryland estimen en uns 300.000 els caps de cérvols que s'hi passegen, potser que a Catalunya amb uns 6.000 exemplars mal comptats no ens posem nerviosos abans d’hora i donem a Bambi alguna oportunitat més.

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL (-novel.la curta inèdita - 6)

Dimarts, 20 de març .-  He pres la decisió mentre escrivia a la Teresa: proposaré a mossèn Joan que em deixi engegar un centre obrer com si fos una branca del Casal parroquial, fent cas d’en Climent que fa temps em ve al darrera donant-me la tabarra amb la cançó enfadosa que a Santa Creu fa falta un lloc on els treballadors que pensen una mica més enllà del nas, es puguin reunir per discutir la jugada: - “mossèn, no li agradaria que la parròquia aixoplugués una colla de jovent socialment molt motivat, però esquerp a l’hora d’anar a missa?” Si els hi afranqueixo les portes, m’assegura que me’ls ficaré a la butxaca en un tres i no res. - “Pensi amb el tanto que s’apuntaria, segur que fins i tot el bisbe el vindrà a llepar quan vegi els resultats”. De fet no calia pas que m’encebés gaire amb llagoteries, ja que sempre he tingut la fal·lera de tirar endavant alguna iniciativa que em fes guanyar galons a la diòcesi. A més a més, considerant que en Climent em serà indispensable per sortir-me’n potser ara que està força tocat per això del seu pare sigui el millor moment d’ensopir-lo amb aquest projecte. Li he comentat de puntetes a mossèn Joan havent dinat: volia temptejar-li la sonada. Per tota resposta, m’ha mirat amb aquells ullets de tita que s’empesca quan vol jugar a la puta i la ramoneta, com volent dir: “ja n’estàs segur de la bestiesa que dius?” I a continuació assajant un gest imprecís de resignació, m’ha posat condicions: - “fes el que vulguis, però no em facis torbar que tinc pressa. I mira amb lupa qui deixes entrar a la rectoria, si no vols tenir raons”.

Dissabte, 24 de març.- He mantingut una xerrada amb en Climent. Hem quedat al meu despatx perquè no li anava bé de trobar-nos al Novetats, a l’hora de dinar. A son pare el varem enterrar ahir i ha sigut difícil d’encetar una conversa com cal, perquè encara té la pell molt prima amb tota aquesta història i, per tant malgrat s’ho devia témer no he volgut cantar-li la canya, perquè de tots els seus maldecaps me n’hagi hagut d’assabentar a misses dites. Ben al contrari, m’he ofert per fer-li costat en tot el que calgui, però com era d’esperar m’ha contestat que no em preocupi, que ho ha de pair tot sol i que ja li passarà. No he gosat parlar-li del centre obrer perquè es veia d’una hora lluny que no estava per orgues i si arribo a insistir-hi, de ben segur haguéssim fet un pa com unes hòsties.

Diumenge, 25 de març.- Hem tingut de convidat mossèn Ramon que ens ha portat un pot de confitura, d’aquella que els àngels hi canten. A la sobretaula, mossèn Joan s’ha referit com qui no vol la cosa al meu projecte. Mossèn Ramon m’ha mirat amb sornegueria: - “no voldràs pas fer-te capellà obrer ara, oi?” He hagut d’explicar per enèsima vegada que pretenc només facilitar als obrers de la parròquia un lloc on reunir-se i parlar dels seus problemes, sempre a l’empara de la doctrina cristiana és clar. El rector ha reconegut que en principi no se’n defuig de fer la prova, però que no em consentirà que li fiqui revolucionaris a la sagristia: - “fill meu - quan es posa en pla paternalista n’hi ha per llogar-hi cadires - els que varem patir la guerra ja estem prou escaldats, per desgracia, i vacunats contra experiments que puguin reviscolar les velles lluites de classe, l’odi i la confrontació social”.  Mossèn Ramon no ha trigat gota a ficar-hi cullerada fent-se l’enze: - “el que pretens fa un tuf de socarrim que tomba d’espatlles. No t’adones que no té sentit deixar-los reunir perquè discuteixin del que vulguin i pensar que s’estaran quiets?” Li he replicat que ja veuríem si en algun cas valia la pena de reclamar o denunciar injustícies. El rector, en sentir-ho, m’ha picat de seguida el crostó recordant-me que el seu consentiment és provisional i condicionat a que la gent es comporti: - “si són d’idees exaltades ho tallaré de soca-rel”. Mossèn Ramon es podia haver estalviat d’afegir-hi que quan un carro s’estimba pel pedregar, costa de tornar-lo a posar dret. Total, que entre l’un i l’altre, a més d’estirar-me les orelles m’han xafat la guitarra. Però no se’n sortiran, ara menys que mai! Per dallonses, els meus.

Dimarts, 27 de març. He decidit no encantar-m’hi i he convocat per d’aquí a una setmana la primera reunió amb els que sembla poden estar interessats. He redactat la llista amb molta cura i de moment gairebé tots m’han donat paraula que hi trauran el cap. La incògnita és quants en portarà en Climent, amb qui tot just ahir vaig enraonar-ne seriosament. Compto que no serem molts des de bon principi, com a màxim una dotzena si no se’n desdiu ningú. En mantinc informat mossèn Joan, no fos cas que a darrera hora em surtis amb algun ciri trencat. No m’hagués imaginat mai que un projecte de poca volada com aquest, aixequés tanta polseguera. Durant l’esmorzar, fins i tot he hagut de parar-li els peus a tia Berta. - “Que els obrers no són dimonis”! – l’he hagut de cridar a capítol per estroncar-li la xerrameca. M’ha mirat malhumorada, mentre em deixava caure una malesa: - “tant de bo no t’hi agafis els dits, mossèn”. O sigui que també ho tinc cru per la seva banda.

Dilluns, 2 d’abril .- Ahir era diumenge de rams i vaig estar tot el dia entretingut amb la litúrgia de la setmana santa. Ha sigut la millor teràpia per digerir amb calma la trompada que m’he fotut amb aquesta merda del centre obrer. Es van presentar només cinc dels convidats. Els demés, ni s’han disculpat. Suposo que l’expressió de la meva cara parlava per si sola i no se’m va acudir res per sortir del pas i salvar els mobles. Sort en vaig tenir, encara, del cop de mà d’en Climent que quan ja anàvem a plegar, es va presentar acompanyat d’una tal Juana. Mira per on no hi ha mal que per bé no vingui. La Juana és una mossa apersonada, però d’aspecte malaltís. Jo li faria uns trenta anys. Em va dir que treballa d’escriventa a la ferreteria del pare de Margot on sembla que està molt ben considerada i es comporta com la persona de confiança de l’amo. No sé que hi pinta amb en Climent. No la tenia vista per la parròquia i la seva presència m’hagués passat desapercebuda si no fos que ha intervingut per encoratjar-me, dient que malgrat fóssim pocs, un centre obrer feia molta falta, repetint una cantarella que ja em sé de memòria. Pràcticament m’ha convençut de no llençar la tovallola i de convocar una segona reunió, comprometent-se tots dos a convèncer alguns dels que van fer campana i d’altres amics seus. Durant el sopar, mossèn Joan m’ha burxat amb sornegueria: - “m’ha dit un ocellet que has tingut pana, oi Josep?” S’ha quedat amb la paraula a la boca quan li he fet saber que, després de setmana santa, faríem la segona reunió i que tot anava com una seda.

Dimarts, 3 d’abril.- He estat tan ocupat amb el centre que reconec he sacrificat al projecte massa temps, en perjudici de les demés obligacions pastorals. Suposo que no em podré concentrar en la feina fins que no vegi que la cosa rutlla. Ara, quan ho aconsegueixi, ja me’n cuidaré rai que no se n’oblidin tots els que no han parat de fer-me la traveta. La bona Mare m’ha retret, amb segones de canvi és clar, que les visites a l’hospital les troba escadusseres i curtes, sobretot estant en vigílies de la Pasqua.

Dimecres, 4 d’abril.- Nova gerra d’aigua freda durant la xerrada amb en Climent per aclarir el seu paper en el centre. Si ho he entès bé, està ressentit per insistir-li tant que es mulli i, després, no fer-li costat donant-li carta blanca. Em va retreure que em vaig embalar convocant la reunió de l’altre dia, sense esperar si a ell i als de la seva colla els hi anava bé la data. Total: em farà costat, però no vol que li estigui a sobre a totes hores. Quan es posa bord no hi ha qui l’aguanti, per molt que te l’estimis. A més a més sé per experiència com pot arribar-ne a ser de cruel quan està rebotat. Avui m’ha sortit amb el ciri trencat que no hi entenc ni fava d’obrers i que a pesar de la meva supina ignorància, m’entesto a presentar-me com un redemptor de pacotilla i que els obrers mai es refiaran de mi. Entre d’altres raons perquè, segons ell, mentre jo tinc una vida resolta i repapada molts obrers no saben si demà tindran feina ni si podran portar el pa a taula i que malgrat els amos se’ls pixen a la boca cada dia, ningú de la meva confraria surt a defensar-los. En Climent no era tan així, de  revolucionari. S’hi ha tornat d’ençà de la mort del seu pare. M’ha confós la ràbia com parlava i en vistes que volaven baixos, he preferit no discutir però m’ha esguerrat el dia i m’ha deixat enmig d’un mar de dubtes sobre si faig bé refiant-me’n a cegues per tirar endavant el meu projecte pastoral. Tinc la sensació que un nou desengany em ronda. 

Dilluns, 9 d’abril.- Dissabte vaig fer tots els deures a l’hospital i també vaig tornar-hi diumenge a la tarda. Espero que la bona Mare n’hagi pres nota i m’ho tingui en compte. Avui també he fet una visita al pare carbasser, d’aquestes visites de passa corre que t’he vist, aprofitant que tenia ganes de parar una estona a casa de la Teresa per fer-la petar amb el cunyat sobre la incertesa que m’ha encomanat la captinença d’en Climent, de si faig bé  trencant-me les banyes amb això del centre obrer, ja que té més experiència i criteri que no pas jo en el món laboral. Després d’escoltar pacientment el petit resum que li n’he fet de la situació, tot netejant-se les ulleres m’ha dit: - “el món obrer és delicat i ara més que mai. D’altra banda, encara que m’ho negaràs, l’església en comptades ocasions s’hi ha volgut embolicar en cap conflicte si no ha tingut clar quin profit en podia treure. Per tant, la malfiança dels obrers envers les sotanes està més que justificada”. He protestat amb vehemència que ni pretenc res a canvi, ni vull fer clientelisme barat, però no m’ha deixat acabar: - “en el fons, Josep, sempre existeix un interès ocult en cada cosa que emprenem les persones, per molt que ho neguem. Res es fa per res. Ja m’ho crec que tu et mous a fi de bé; però no perquè sí. Per exemple, em dius que t’ha cridat l’atenció que el règim als obrers se’ls miri de cap d’esquil.la i que, pràcticament, no els deixi badar boca enlloc, oi? Bé, si és així com penses, no et podràs pas quedar de braços plegats i et veuràs obligat, almenys, a denunciar-lo sempre que t’ensopeguis amb un cas concret. Te n’adones? Et trobaràs davant situacions tan delicades que estaràs obligat a deixar les conveniències de banda i a donar la cara. Aleshores, el primer que et preguntaran els teus obrers, abans de fer-te confiança, serà que si a tu no t’hi va res, quin interès et mou per comprometre’t? Aquesta és la resposta que hauràs de tenir a punt, quan et facin la pregunta”. Li he repetit que no pretenc aprofitar-me’n dels obrers, per apuntar-me trumfos personals. Allavonces, en Carles s’ha aixecat de la taula per anar a buscar la seva pipa i mentre n’omplia la cassoleta prement el tabac amb el dit polze, s’ha permès alliçonar-me com si fos una mena de germà gran que està de tornada de les cabòries del germà petit, tombant el cap endavant tot clavant-me els ulls: - “no t’enganyis, Josep. Jo no puc contestar la pregunta per tu, però et ben asseguro que quasi sempre hi ha un propòsit i un interès darrera de cada iniciativa. Quan reconeguis per què et mous, sabràs també les possibilitats que te’ns de sortir-te’n. Suposem que sigui veritat que el profit que pretens és estrictament espiritual; en aquest cas, els obrers amb reivindicacions de classe aparcades de fa temps, no s’hi sentiran còmodes al teu costat, si no hi troben la manera d’aconseguir els seus objectius materials en aquest món. Suposem, també per suposar, que efectivament no et mou cap interès personal i que pretens facilitar-los una plataforma de debat i denuncia, si s’escau, a l’empara de l’església. Perfecte, el que passa és que, en aquest cas, els qui no s’hi sentiran còmodes amb tu seran els teus superiors, que no tardaran a ensenyar-te el Sant Cristo gros”. Em sap greu reconèixer que en Carles em té ben presa la mida. La qüestió és si em vull arriscar a enganxar-me una altra vegada els dits i encara que sembli mentida, no trobo una resposta que em tranquil·litzi. 

QUE BÉ VIU LA GENT QUE VIU BÉ!

Feia dies que a la barberia no teníem una tertúlia tan animada. Mentre m’estava arreglant el clatell, en Manel que té l’habilitat de passar les tisores mentre està atent a les converses dels que esperen tanda, de cop va parar de treballar al sentir un dels clients, el que sempre s’exalta parlant de futbol, exclamar, tot apujant el volum de la tele que, com de costum, estava connectada a un noticiari de 24 hores: “òndia tu, que bé viu la gent que viu bé!”. Llavors estaven passant un reportatge sobre l’ampliació d’un hotel de luxe barceloní que dimarts vinent estrenarà disset habitacions des de 5.000 euros per nit. En Manel, que es parli del què es parli sempre sembla que n'està al cap del carrer, tot reprenent la feina al meu clatell, va fer com aquell que li treu importància a una cosa amb tanta sornegueria que, enlloc de tancar el debat, el que fa és ventar el caliu perquè agafi la flamarada: “Per Barcelona passa molta gent que sopa dues i tres vegades. Sort en tenen d’aquests paios, que si s’haguessin de refiar dels pelacanyes que miren la pela a totes hores farien més badalls que en Carpanta”. El que havia aixecat la llebre va recollir el guant de la polèmica, replicant en Manel amb un to de veu més apropiat per un estadi que per una barberia: “collons, nano, ja m’explicaràs com en una sola nit es pot gastar tanta pasta! Saps quanta gent hi podria menjar calent? “  En Manel, que després de tants de mesos d’anar-lo a veure ja l’he calat, xala encebant les discussions i sempre en té alguna de nova per amanir la conversa, i encara que a les primeres de canvi et pugui semblar un ciri trencat, si hi pares un xic d’atenció trobés que no anava tan desencaminat, com ahir mateix: “Un avi que porten a pelar-se cada dos mesos i que xerra com una calàndria, em deia l’altre dia que quan treballava a cal Rosal el capellà de la colònia sortia al pas de les enveges i crítiques dels treballadors cada vegada que els amos venien a missa vestits de vint-i-un botó, amb cotxes lluents i amb xofer, i els hi feia el mateix sermó: si l’amo va bé, vosaltres anireu bé. Per tant, enlloc de mirar-vos-el de cua d’ull i enrevenxinats, alegreu-vos-en que els negocis li ragin, perquè si ell està content vosaltres també n’estareu”. El del futbol va tornar a picar l’ham i per reforçar les paraules, es posà dret i tot: “Què vols dir, que funcionant a tot drap els menjadors socials i amb tanta gent sense casa ja t’està bé que algú pugui cremar en una nit aquestes burrades de diners?” En Manel, llavors, es quan la va dir més grossa: “Vés a saber quants negocis es poden tancar en una d’aquestes habitacions tan cares. La gent que sopa dues vegades, per desgràcia, és la que talla el bacallà, sigui aquí o a les quimbambes. Tant per tant, doncs, val més que deixi les peles aquí, no trobes?” No sé com va acabar perquè jo ja tenia el clatell net i anava amb pressa, però em temo que aquest debat es tan recurrent que el mes vinent en tornarem a parlar. De fet, fa massa temps que se’n parla.  

EL JUDICI PEL SETGE AL PARLAMENT

Després d’observar el desenvolupament de les primeres sessions de la vista oral per determinar les responsabilitats dels assetjadors violents a parlamentaris, per part d’un col•lectiu d’indignats que els hi varen dir de tot, m’agradaria fer unes quantes consideracions. En primer lloc, que em sembla un greu error desviar el debat fixant-nos en qüestions secundàries i no centrar-lo en la principal: que es va intentar mitjançant violència, coacció i amenaces barrar el pas als diputats elegits pel poble a la seu del Parlament, màxim símbol d'un Estat democràtic. El que es jutja és un atemptat barroer a la democràcia, no una rebequeria d’adolescents. El debat, doncs, no hauria de centrar-se en si les penes que es demanen són desproporcionades, ni en la idoneïtat del Tribunal. En quant a les penes perquè siguin quines siguin les que s’acabin aplicant, no serviran de res si els agressors identificats no reconeixen que es varen equivocar elegint uns mètodes de protesta fastigosos i antidemocràtics, demanant excuses als legítims representants de la sobirania popular. Del que es tracta no es que ningú purgui a la presó més o menys anys, sinó que serveixi de prou escarmenti el rebuig d’una societat  ofesa pel comportament impropi i antidemocràtic d’aquell matí a la Ciutadella. I en quant a que siguin jutjats per un Tribunal d’excepció, cosí germà del TOP, a Madrid, enlloc de ser-ho per un Tribunal ordinari a Catalunya, és clar que s’ha de condemnar tantes vegades com calgui, però sense fer-ho servir d’excusa perquè el fons de la qüestió es dilueixi com si aquí no hagués passat res. El que va passar a les portes del Parlament va ser molt greu i no pot quedar de cap manera tapat o disculpat, com sembla que pretenguin amb els seus testimonis descafeïnats i covards, alguns dels diputats escopits, empentats i escridassats. Pregunto: haguessin dit el mateix que han declarat, si enlloc de coixejar els agressors de la cama esquerra, fossin una colla d’arreplegats d’extrema dreta? Els fets i la mala baba serien idèntics, però la condemna d'aquests demòcrates molt més enèrgica, oi que sí? Llavors no hi ha cap dubte, a la meva manera de veure, que està fallant estrepitosament l’objectivitat. I no crec que sigui un bon referent per a la convivència en pau en un futur país independent, lliurepensador i gens sectari. No trobo gens edificant, per exemple, que un polític significat i de forta influència ideològica en les plataformes  d’indignats hagi declarat públicament a tort i a dret que la violència que van patir aquell dia, els diputats l’han d’entomar amb resignació perquè “els hi va en el càrrec”. Escolteu, no! De cap manera! I s’ha de perdre la por a contradir segons quines bajanades per por de quedar malament o de semblar poc "progre". No hi ha violència democràtica, sinó que tota forma de violència és una salvatjada. I si aquesta doctrina no la mamem els ciutadans com aquell qui diu des de les beceroles, sempre tindrem una democràcia experimental, de joguina. Repeteixo, la qüestió no són les penes que el fiscal demani, sinó el fet que qui va atemptar contra el pilar més sagrat d’una democràcia, el Parlament, no tingui ni el coratge ni la honestedat de reconèixer que va ficar la pota, i no contribueixi, sense embuts, a desanimar de servir d’exemple patriòtic als que pugen i se’ls miren com uns herois. I perdoneu la franquesa.  

ELS NOMS DE CARRERS, PLACES O AEROPORTS

Afortunadament no canvien cada dos per tres els noms dels carrers, però tothom que ha viscut o ha tingut una botiga o un despatx en un carrer o plaça que li ha tocat el rebre, sap el pa que s’hi dona i que no surt de franc el caprici municipal. Ara mateix tenim el cas de l’aeroport de Barajas, que en plena febrada de desgreuges pòstums al trampejador de la transició política, se’n dirà “Adolfo Suárez”, com aquell qui diu “per subscripció popular”, perquè en definitiva tots els ciutadans d’aquest país ens haurem de gratar la butxaca proveint dels nostres impostos el milió i escaig d’euros que, segons l’estimació autoritzada del representant d’Aena, costarà la broma. I no ho dic pas perquè el pobre home no se’l mereixi aquest reconeixement, sinó que quan la hisenda pública va amb un esclop i una espardenya i les misses no arriben per pagar necessitats bàsiques de les persones, potser s’hauria de mirar més prim i renunciar a les llaminadures. Ja sé que un milió d’euros és una misèria per segons qui, però els governants que quan volen semblar uns bons administradors es comparen amb el bon pare de família o amb la mestressa de casa, haurien de tenir present que moltes famílies s’arruïnen estirant més el braç que la màniga en petites coses que, una per una no tenen rellevància, però sumades deixen en calçotets el pressupost domèstic. Més enllà, doncs, del fet anecdòtic del canvi de nom de l’aeroport de Madrid, em crida l’atenció que la vida d’algunes plaques de carrers, avingudes o places sigui, en alguns casos, tan efímera. Penso que un nomenclàtor urbà fet amb seny i criteri ponderat seria un compendi perfecte de la història de cada poble, si es procurés no batejar els carrers, les places o les avingudes deixant-se portar per la flamarada d’un moment donat. Per evitar que això passi en casos de personatges locals, potser seria més endreçat que enlloc d’una placa en un carrer en tinguessin una a la façana de l’edifici on varen néixer o viure. Almenys s’evitaria que cada vegada que tombés la truita caiguessin en desgràcia, noms que, en un moment donat, varen formar part de la petita o gran història d’una ciutat i que no mereixen l'oblit, perquè es vulgui o no varen existir. Tanmateix, a la meva manera de veure, qualsevol incorporació al nomenclàtor urbà que no fos abstracte com per exemple “carrer ample” o “plaça gran”, sinó concretada en un fet o en un personatge, hauria de comptar amb la unanimitat absoluta de tots els representants polítics del municipi, per curar-se en salut. I quan, com en el cas de la placa dedicada als ducs de Palma, a Ciutat de Mallorca, el record d’un personatge es retirés del nomenclàtor urbà, un procediment tan radical sempre fos com a conseqüència d’haver-se’n fet indigne i, per tant, seguís un cert protocol de degradació pública, perquè formar part del nomenclàtor és una cosa molt seria i no pot estar tacada ni pel fanatisme ni per la moda. Llarga vida, doncs, a l’aeroport Adolfo Suárez encara que el canvi de nom ens costi un ou: el càstig ja el tindrà si, malgrat l’alcaldada del govern, d’aquí a vint anys l’aeroport el poble i els taxistes el segueixen anomenant “Barajas”, com passava en època franquista que per molt que es rebategés la plaça major com a “plaça dels Màrtirs” o “del Caudillo”, la bona gent del poble en seguia dient “plaça gran”, i a fer punyetes.

GENT QUE TORNA ABANS D’HAVER-SE’N ANAT

L’Arzalluz, aquell enigmàtic homenot basc que havia liderat el nacionalisme amb mà de ferro, va ser qui un bon dia va encunyar l’expressió que encapçala la reflexió d’avui, per fer enrojolar sorneguer les persones que enlloc de mobilitzar-se passaven de tot. I és que el passotisme representa una afirmació negativa: “deixo de jugar”; “me’n desentenc”; “sóc aquí, però en trànsit vés a saber cap a on". No és fins després que unes altres veus interessades en posar sordina a les mogudes i aturar les mobilitzacions van matisar que pitjor que “passar-se” era “fer-ne un gra massa”. Quina merda tot plegat! Hom diu que “passa” quan s’esdevé que no pot entrar en el joc (social o polític) perquè no té cap basa per fer-ho, se li ha covat l'arròs o, senzillament, perquè no té ganes de jugar. Hom “passa” en el sentit de “transitar” per la vida com ho fa pels aeroports, per les andanes o per les autopistes: sabent que són llocs de pas i que res no vincula els que hi circulen amb allò que allà s'hi pugui manegar, especular, pensar, investigar o patir. Però, a més a més, quan se li pregunta quin és el seu destí, respon amb tota naturalitat que no en té ni idea. No és un zombi, sinó un desencantat. El primer símptoma de desencant sol presentar-se barrejat o adobat amb una creixent desorientació sobre els valors que no es poden deixar escórrer aigüera avall. El desencant moral, el pitjor de tots, s'agreuja amb la crisi econòmica que no afluixa i tenalla una part important del jovent, circumstància que fins a cert punt seria comprensible degut a la manca d’oportunitats que troba, però ara també està corsecant gent de totes les edats. I això ja fa més pena. El desencant porta a desvincular-se i distanciar-se i, per tant, com a conseqüència d’acostumar-se a passar de tot s’està bastint una generació capada i esborrada del mapa voluntàriament, per a la qual a còpia de desenganys ja no té cap sentit la mobilització social. A la meva manera de veure, se li hauria de posar remei ràpidament a aquesta tendència “passota” que acaba deixant-se arrossegar cap on sigui, sense amoïnar-se ni prendre les pròpies decisions; en cas contrari cada cop hi haurà més gent que li semblarà que està de tornada sense haver marxat, i es posarà de moda l’immobilisme com a model de vida sense complicacions, objectius ni horitzons. Qui avisa no és traïdor.

UNA D.U.I. NOMÉS COM A DARRER RECURS

Una bona amiga i parroquiana habitual del blog, l’Eulàlia Sanllehí, postil·lava d’aquesta manera la meva proposta de reflexió d’ahir: “ … jo, tot i entendre que cal donar totes les passes necessàries i fer-ho tot dins del marc legal, penso que estem perdent el temps i ja fa molt que podríem haver fet la DUI... Ja ens van tombar l'Estatut, el pacte fiscal i tot el que presentem nosaltres ens ho aturen. Si al final haurem de fer una DUI, no entenc que perdem més temps ...” Em vaig comprometre a resumir-li avui el meu sincer parer sobre aquesta qüestió i així ho compleixo, com sempre net de pols i de palla; però sense ànim de polèmica ni pretenent monopolitzar la raó. Exposo, simplement, la meva manera de veure-ho; a partir d’aquí podem enraonar-ne tant com es vulgui. Opino que la DUI només la contemplo com a darrer recurs, perquè:

1)- Malgrat el govern de l’Estat i bona part de l’oposició es fan el sord o el ronsa al respecte de les reivindicacions catalanes, i que no sembla que aquesta marraneria calculada sigui flor d’un dia, forçar una DUI encara que estiguem carregats de raó, tinc por que acabi a bufetades i, a més a més, em temo que arribar a les mans sigui el que pretenen, precisament, aquells que fan veure que tenen les orelles a cal ferrer i es tanquen en banda quan des de Catalunya se’ls hi demana, només, parlar civilitzadament dels greuges nacionals que arrosseguem generació rere generació des que els successius governs espanyols s’entesten en no deixar-nos decidir com i en què s’han de gastar els nostres impostos. Si tot plegat acabés en un bon gec d’hòsties, potser especulen des de Madrid que la pretensió catalana de sobirania perdria la pàtina de virginitat democràtica que li atorga la voluntat de no violència, i decantaria les simpaties d’Europa de banda del jacobinisme estatal.

2)- L’endemà d’una potencial DUI caldria veure quina seria, a l’hora de mullar-se, la reacció dels amiguets d’Europa. A pesar que ara interessa vendre la il•lusió d’una UE rendida als peus d’un secessionista David fent pam i pipa a un carca i impresentable Goliat, cal tocar de peus a terra i no oblidar que Europa s’ha mogut sempre per interessos mercantilistes i no pas per romanticisme. I ara per ara - crec que tots hi podem estar d’acord - no  existeix cap precedent, d’ençà dels Tractats comunitaris, sobre com s’ha de pelar un intent de secessió d’una part d’un Estat membre. Per tant, si prosperés amb el beneplàcit europeu una hipotètica DUI de Catalunya, Europa ja tindria el precedent que li falta per entomar futurs brots d’autodeterminació. ¿Ens arriscarem, doncs, a la ingenuïtat de creure que la resta d’Estats que tenen mal rotllo amb alguns dels seus territoris rebecs que també congrien partir peres, donaran recolzament al secessionisme consumat pel repte català?

3)- No obstant les anteriors consideracions, encara podríem confiar en l’èxit de l’empresa sobiranista si almenys tots els partits que formalment s’han apuntat al carro, haguessin renunciat temporalment a marcar paquet propi i constituïssin un bloc unit i ferreny. Però la realitat és que ningú té massa escrúpols a fer el salt als companys de viatge, sovint per un miserable plat de llenties. Francament, quan un país que l’única vegada que es posa d’acord els darrers mesos amb l’oposició, es per tancar una operació mercantil a Salou, ja s’ho poden fer mirar. Sobretot tenint en compte, com ja he recalcat moltes vegades, que el creixement espectacular de l’independentisme els darrers mesos no s’explica ideològicament sinó en clau d’interessos. El mantra que: “després de la independència tot seran flors i violes”, repetit a tremuja pels promotors de la causa – i el que ho negui que repassi les hemeroteques –, pot girar-se en contra del procés, si enlloc del Paradís somniat els espera un Purgatori. ¿Quants dels “nous independentistes” seguiran entomant sacrificis, simplement per dignitat? Per aquesta raó, Eulalia amiga, penso que oblidar-se una estona de la DUI, ajudaria a trencar-se les banyes una mica més per trobar una sortida enraonada que no faci trencadissa, donant prioritat al benestar de les persones, abans de revenjar-se pels ulls de poll trepitjats o de fer-se passar el punt.

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL - (novel.la curta inèdita - 5)

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL

(novel.la curta inèdita)

Diumenge, 11 de març.- Ahir ho vaig passar molt malament. Tant, que a darrera hora em rumiava si tornar a casa d’en Llorenç a rebaixar-me, doncs no puc permetre’m perdre els amics encara que siguin uns caragirats. Al cap i a la fi, te’n pots refiar més d’un pocavergonya pillat en calçotets que no pas d’un desconegut angelical que sembli no haver trencat mai cap plat. Però suposo que l’amor propi va aturar-me a temps de ficar la pota i passar una nova vergonya. Com que no tenia cap altre compromís he fet un tomb per l’hospital. A la Neus ja l’ han donada d’alta, i a l’habitació que torna a ser de pagament, hi havia un home de mitjana edat que no conec de res, ni tampoc a qui l’acompanyava. No deu estar gaire fumut o és dels que no pixa aigua beneita, ja que les monges no me l’han inclòs a la llista de visites obligades. He volgut saber què se n’ha fet de la Neus i a recepció només m’han sabut dir que l’havia passat a recollir una parenta. Em sembla bé, és possible que no torni a l’Ocell de Foc durant una bona temporada o potser mai més. Des de dijous que no estic fi: ni reso ni em concentro quan dic missa. A més, torno a fumar com un carreter i m’escaqueixo de respondre les cartes de la germaneta perquè em rebenta que, sense tenir-ne ni punyetera idea d’una cosa, té l’habilitat de furgar tant la ferida que al final acaba per encertar-la. Serà que aquesta també es comunica amb l’esperit sant? Perdó, germaneta, em sap greu aquest disbarat que acabo de dir..

Dilluns, 12 de març.- He tingut una experiència que m’acaba de cicatritzar una nafra que em supurava des de l’època del seminari. Ha succeït quan confessava un marrec que no havia vist mai, al qual he preguntat per pura rutina si tenia quelcom més de què penedir-se abans de donar-li l’absolució i m’ha sorprès responent-me que creia haver pecat contra el sisè manament, però que no n’estava segur de tot. Li he dit que me’n fes cinc cèntims per si el podia ajudar a esbrinar-ho. Allavonces m’ha confessat que va passar-se uns dies enllitat per causa d’una grip i que mentre llegia una revista es va excitar tot sol i va realitzar de pensament l’acte sexual amb una companya de l’institut, mentre el seu reviscolat penis es refregava frenètic en els llençols fins a ejacular copiosament. M’ha dit que va trobar tant de plaer en aquesta experiència que durant la resta dels dies que va fer llit va repetir-la sovint, aconseguint idèntica satisfacció que la primera vegada. L’he tranquil·litzat fent-li entendre que simplement s’havia masturbat i que això, a pesar de no agradar-li, nostre senyor ho dispensava perquè era una temptació que el dimoni parava als nois de la seva edat sent molt difícil de no caure-hi. El nano, que era més murri del que m’esperava m’ha replicat que allò que el preocupava en realitat era si el com es masturbava empitjorava el pecat. Sabia que els seus companys s’ho muntaven diferent i que, en canvi, la forma com ell ho feia no li semblava natural, ajagut de boca terrosa i refregant-se com un gos contra el matalàs. He estroncat aquella confessió, traient-li importància amb quatre evasives, i li he donat una penitència lleugera perquè no s’hi capfiqués massa. No crec que el xicot tingués més de catorze anys, però vet-aquí que m’hi he sentit perfectament emmirallat. Em vaig preocupar molt de temps, també com ell, tement que un mètode clavat de masturbar-me fos una aberració inconfessable. Entre d’altres raons perquè agafar-me-la amb la mà i sacsejar-me-la enèrgicament fins ejacular com un porc em feia fàstic. La primera vegada que vaig sentir una excitació forta també feia llit i enmig de la febre em vaig trobar somiant que estava envoltat d’ovelles: l’excitació em va venir precisament abraçat en somnis a la panxa d’una d’aquelles bèsties. Més endavant foren els panxells d’un company, en particular, els que em destarotaven fins al punt que trempava en els llocs més inoportuns, inclús bo i caminant em tenia de dissimular la tossa reprimint-me-la amb la mà, des de la butxaca dels pantalons. A l’inrevés del benaventurat d’avui jo mai vaig poder descarregar-me’n amb algú d’aquell neguit que em turmentava tant. No sé si era normal o no, però la meva sexualitat va explotar salvatge sense buscar-la i de res van servir els esforços per afogar-la, inclosa la recança a masturbar-me massa sovint per a no esguerrar-me la salut com es feia córrer al seminari que ens passaria si ho fèiem, per treure’ns-en les ganes. Avui, després de tant de temps de desfogar-me posant-hi imaginació, sense conseqüències de cap mena ja ni em repugna ni em treu la son la salut. L’única diferència entre abans i ara és que m’excito pensant en dones de carn i os de les m’ensopego cada dia pel carrer o a la mateixa església, enlloc d’ovelles o panxells de companys com a inspiració voluptuosa. I com que això és tan complicat d’explicar a un confessor, també forma part del lot del meu arreglo privat amb nostre senyor. No puc, i és possible que tampoc no ho desitgi realment, renunciar als plaers de la carn si me’ls puc permetre sense fer mal a ningú. No hi trobo res de brut en aquest comportament, al contrari de les potineres i traïdores magrejades del canonge Tomàs. Per altra banda, mai he fet el que en Llorenç descriu com una bona rebolcada amb una dona ni, per descomptat, amb cap home. El cop que hi vaig estar més a prop de consumar la feina va ésser precisament amb la Neus, però vaig recular cagat de por en el darrer moment, una covardia que ella em cobra amb escreix. En canvi no es poden comptar les vegades que me l’he pelat pensant amb l’Anna Maria i amb d’altres que ni s’imaginen les marranades que he fet de pensament amb elles, sobretot quan em venen a la memòria els seus cossos ajustats en vestits cenyits o ensenyant mitja cuixa. Admeto quelcom que mai reconeixeria fora d’aquesta llibreta: en el fons si no he arribat fins al final amb una dona és perquè em fa por de fer el ridícul com a mascle i que es confirmi la impotència que em temo pateixo. Amb la Neus l’experiència sexual no va passar de morrejades, tocaments i unes quantes mamades, que són l’especialitat de la Neus. Probablement el que m’ha confessat el nano d’avui, sense saber-ho ha fet miques una de les obsessions que arrossego des de jove. Reconec que sóc tan complicat que m’he passat mitja vida argollat per neures tan ximples que, al parlar-ne com ara, en secret i sense donar-hi més importància, es dissolen com un terrós de sucre en un got d’aigua. Me n’alegro d’haver-me tret, inesperadament,  aquest mort de sobre.

Dijous, 15 de març.- En Climent ja la torna a ballar per culpa de son pare: ahir van trobar-lo estimbat daltabaix del pont de ferro fet un cromo, i es troba entre la vida i la mort a la unitat de vigilància intensiva de l’hospital. Ho he sabut, com sempre, per sa mare i de rebot. Ja suposo que en Climent s’ho deu estar passant malament, perquè ningú té idea de com ha anat la cosa, ni si l’han empès o ha relliscat tot sol, però això no és excusa per no comptar amb mi en cas d’un mal tràngol. No crec pas que sigui per manca de confiança ni tampoc per vergonya, ja que ens coneixem de sobres. Més aviat deu ser perquè les penes se les vol matxucar tot sol, i ni que el matin demanarà ni acceptarà ajuda de ningú. M’he estat una estona acompanyant-los, a ell i sa mare, a la sala d’espera de l’UCI però hem parlat poc i jo els hi respectat el silenci. Aquest incident m’ha fet oblidar per tercera vegada que tinc pendent de tractar amb la senyora Rita la mestressa de la ferreteria i mare de la Margot el problema d’una llogatera que pel que es veu no li paga des de fa mesos i ja té l’avís de desnonament. Ho he de fer perquè m’ho va demanar expressament tia Berta, com un favor. Crec que he trobat la manera de fer-m’ho venir bé: la informaré que la seva filla s’està aplicant més als estudis. Sospito que hi té alguna cosa a veure que no surt tant amb l’Anna Maria i que la relació entre totes dues mosses s’ha enterbolit. No en sé la causa del refredament, però a mi ja m’està bé ja que almenys no es posen d’acord per fer-me la punyeta.

Dissabte, 17 de març.- He complert. Ahir vaig veure’m amb aquella mala bruixa de la senyora Rita, que no es mereix un altre nom. De primer vam divagar sobre el canvi que ha experimentat sa filla i, mira per on, vaig saber que el distanciament amb l’Anna Maria ve de que aquesta festeja amb el fill gran dels Morell, els fabricants que des de fa tres generacions són els propietaris de la filatura que dóna feina a un terç de la vila. Suposo que a la senyora Rita també li hagués fet el pes tenir aquell figurí, un dels millors partits de Santa Creu, com a gendre i tal vegada per aquesta raó no va estalviar-se un comentari enverinat, com qui no vol la cosa, sobre el tarannà qui era fins feia quatre dies la millor amiga de sa filla: “almenys haurà servit perquè s’allargui la faldilla i es pugi l’escot”. Quan vaig acabar-me el cafè que ens va servir una minyona impecablement uniformada amb davantal i còfia, la senyora Rita em va demanar per què li havia anat a fer el “paripé”. A aquella dona no se li’n escapa ni una o bé jo sóc un pèssim comediant. He reconegut capcot que efectivament, el motiu de la visita era intercedir per una de les seves llogateres. Com hi ha món què li he dit! Ja no m’ha deixat continuar assegurant-me que s’estava preguntant fins quan tindria la barra d’amagar-li l’ou. La mala maror es devia a que el procurador ja l’havia previnguda que els llogaters no li pagaven el que li devien al·legant que el mossèn li explicaria el per què. M’he quedat de pedra, sense saber quina cara posar, i el meu atabalament l’ha aprofitat per amorrar-me assegurant que gentussa com aquella no són de fiar, i que jo m’havia deixat entabanar com un passerell. Segons ella, el marit es poleix a la taverna el jornal que cobra quan treballa, que no és cada dia; afegint que la meva protegida rep a casa homes d’amagat. A més a més, un germà o un cunyat el tenen a la presó per haver-li esberlat a algú la closca d’una ganivetada. Total, que a gent com aquesta ni aigua. Li he intentat fer la pena, dient-li que hi ha embolicades en aquell drama unes pobres criatures, les quals no en tenen cap culpa de com siguin els pares. M’ha tapat la boca replicant que les conferencies de sant Vicenç de Paül, que ella per cert manifasseja com si en fos la mestressa, ja se n’ocuparan d’allotjar-los a Casa Caritat si cal. Al veure que tractava d’insistir en el meu paper d’advocat dels pobres, s’ha alçat tota tibada i prenent-me del braç m’ha acompanyat sense perdre el fals encís dels hipòcrites fins a la porta de sortida, aprofitant per trepitjar-me la moral en arribar-hi: “no s’amoïni més per aquest assumpte, mossèn, que el seu rector ja n’està al corrent i li dirà el que li hagi de dir. I no es deixi arremangar la camisa per gates maules, que vostè és massa babau; malgrat ja té edat per ser més espavilat, sembla que encara vagi amb el lliri a la mà”. O sigui que amb bones paraules m’ha fotut la porta pels nassos. En arribar a casa amb la bilis regirada li he explicat a tia Berta l’entrevista amb pèls i senyals, preguntant-li de passada, descarregant en ella el meu mal humor, de què coneixia la llogatera ja que va ser ella qui me la va encolomar tant sí com no. Segons m’ha confessat ara tirant pilotes fora, la coneixença fou purament circumstancial: havien coincidit un parell de vegades a la lleteria i li van fer llàstima les criatures que duia perquè eren molt escarransides. Però no s’empassa, igual que jo, les insinuacions de la senyora Rita sobre la decència d’aquella dona, car diu que sempre que la troba va neta i endreçada i que es veu d’una hora lluny que es tracta d’una d’aquelles pobres vergonyants, que ella defineix com persones que abans de pidolar es fondrien en un racó. És a dir, la senyora Rita me l’empastifa com una puta i tia Berta me la defensa quasi com una verge i màrtir. A qui m’he de creure? Ja és ben complicada la gent com la senyora Rita que quant més rics més guits. D’altra banda ara m’adono que al referir-nos a la llogatera parlem d’una persona que tant jo com tia Berta en desconeixem fins i tot el nom. No he tingut més remei que treure el tema a mossèn Joan durant el sopar, per si de cas li xiulaven les orelles per una altra banda. Li he repetit fil per randa la conversa que havíem tingut la senyora Rita i jo aquella tarda, i ja he notat de seguida que no li venia massa de gust tocar aquell tema. M’ha encetat una reflexió rebuscada de les seues, la qual no puc reconèixer que sigui sensata, perquè em tira per terra unes quantes teories: - “Josep, has de tocar de peus a terra i tenir clar qui són els teus amics. Els que hem patit la guerra, sabem de sobres que en aquest món de mones qui no té un all té una ceba, i que per molt que ens omplim la boca de paraules com pau i justícia, aquests mots són entesos de diferent manera segons des de quin bàndol s’escoltin. De ben segur que trobaràs més d’un saberut que et dirà que aquesta dicotomia perversa és conseqüència del pecat original; però la realitat és molt més senzilla: sempre has de triar entre un bàndol o un altre, fill meu; t’agradi o no. Els que volen nedar entre dues aigües, sense decantar-se a favor de ningú, només aconsegueixen que a la llarga se’ls apedregui des de tot arreu i que, sovint, es quedin podrint-se a la intempèrie, perquè, a fi de comptes, no tenen ni qui els enterri ni qui els resi un parenostre”. M’ha estat mirant fixament una estona, mentre em retenia la mà i me l’estrenyia en un dels seus posats característics de quan es posa transcendent. “Em comprens, oi?” – m’ha preguntat amb insistència, i a continuació m’ha clavat el mastegot que em faltava per estabornir-me: - “la senyora Rita i el seu marit ens han afavorit sempre. Gràcies a ells tenim bancs nous a l’església, entre d’altres beneficis. Són bons cristians i estan de la nostra part, no ho oblidis. Per tant, no els podem correspondre posant en quarantena la seva paraula ni, molt menys, ficar-nos en com porten els seus negocis”. Missatge rebut però què li dic a la dona que va recórrer a mi en busca d’ajuda? Això és una vertadera merda. Me’n vaig a dormir amb diarrea mental després de fer un glop llarg de la botella de conyac que he hagut de tancar amb clau a la meva maleta, perquè no me la requisi tia Berta quan de tant en tant m’escorcolla els calaixos i dessota el matalàs, pensant que em mamo el dit. Des que no surto amb en Llorenç no bec tant perquè, evidentment, no puc entrar al bar tot sol i demanar una copa com qualsevol altre client. I mossèn Joan només em permet un didal de mistela els dies de festa. Però a vegades, com avui, necessito un trago més fort per recuperar-me. Germaneta, demà t’escriuré, t’ho prometo.