El president de la Generalitat va assegurar que el compromís del seu govern per millorar la Sanitat era una prioritat, com es feia palès en el fet que la partida pressupostària que hi destina enguany era la millor dotada; en concret, un de cada tres euros de despesa. El que passa és que no és ben bé veritat, com succeeix quasi sempre amb les declaracions polítiques: es va estalviar de dir que el pressupost de Salut per al 2022 és inferior al gastat “realment” els dos anys anteriors. En efecte: el 2019, abans de la pandèmia, la conselleria tenia una dotació de 8 mil milions i escaig (que van acabar sent 10,5 milions a final de l’exercici); el 2020, l’any de la pandèmia, Salut tenia previst gastar-se'n 9,7 milions, que van acabar sent 13,4, milions després de moure cel i terra per augmentar els recursos necessaris per entomar la crisi de la Covid. i l’any 2021 el govern va prorrogar els pressupostos inicials de l’any anterior, acumulant un dèficit comptable semblant. De manera que allò que diu el president és cert considerant el muntant de les partides pressupostades inicialment, és a dir: la partida destinada el 2022 (11,2 milions) ha crescut en relació als pressupostos "inicials" d'anys anteriors, però és evident que la quantitat pressupostada pel 2022, és entre un 16% i un 20% inferior al que es va gastar realment els anys anteriors en tancar els exercicis. Faves comptades!
Ara bé, ni que s’hagués tingut en compte la despesa definitiva no n’hi hauria prou perquè l’assistència primària deixés d’arrossegar-se amb un esclop i una espardenya. El Sindicat de Metges de Catalunya, entre d’altres opinions de pes, considera que els diners destinats a Salut no són suficients ni de bon tros per capgirar les retallades sanitàries aplicades des de fa més d’una dècada, ni per millorar les condicions laborals i retributives dels professionals, ni per incrementar la plantilla de personal mèdic (vora d’un 40% dels metges i metgesses són extracomunitaris), ni per cobrir el relleu generacional, ni per renovar i mantenir les infraestructures i equipaments, ni per un llarg etcètera de necessitats. Un desastre! Només per no perdre pistonada qualitativa farien falta 5 mil milions més , i perquè realment fos creïble la prioritat de que es vanta el president, caldria que el govern expliqués d’on pensa treure els recursos per pagar tantes misses. A la meva manera de veure, doncs, crec que és necessària una reflexió molt en profunditat sobre el finançament, ja que la despesa corrent per garantir la sanitat pública universal – pandèmia i crisis migratòria a banda – creix exponencialment. Els nous medicaments i tractaments, per exemple, són cada vegada més cars, i l’augment de l’esperança de vida de la població, incrementa les patologies cròniques (després de la pandèmia, sobretot les mentals) i, per tant, les despeses es disparen més enllà de les previsions.
Com s’acabarà tot plegat? Vés a saber si com es preguntava al blog d'ahir la nostra amiga Carme Gelpi, comentant la reflexió del dia: - “¿qui tindrà cura dels malalts mentals que la nostra pudenta societat ha generat, i diguem-ho clar, els polítics i les seves polítiques ràncies i miserables? Potser seria bo de reflexionar-hi i preveure què ens pot passar si els malalts mentals deixen de ser atesos. ¿Els deixaran lligats a les UCIS psiquiàtriques en ple segle 21?” Ens van vendre que teníem un dels millors sistemes sanitaris d’Europa i que els nostres professionals tenen tan bona formació que quan decideixen anar a treballar a l’estranger - perquè "la millor sanitat del món" els hi ofereix només que sous miserables i contractes precaris, els esperen amb els braços oberts a fora. Un metge de família es dolia fa poc, en unes declaracions a Regió-7, que: “El sistema sanitari català sempre ha jugat la carta de la vocació; però, amb els anys t’adones que amb la vocació no menges”. L’ICS ara voldria contractar metges de família, però la borsa de treball està buida i inclús ha prés la iniciativa insòlita d'oferir incentius o primes als MIR que vulguin dedicar-se a la medicina primària. El cas és que gent formada aquí - sabeu quan costa formar un metge? -, si s’ho poden manegar familiarment, prefereixen anar a treballar a una altra comunitat o directament a l’estranger. Qui en té la culpa d’aquesta sequera “vocacional i patriòtica”?
La culpa és molt negra, i com sempre passa, ningú se'n fa responsable; però, el cas és que els darrers anys hi ha hagut molt poca oferta de feina i la poca que ha existit era de mala qualitat, i els escadussers contractes que s’han fet han estat eventuals i de curta durada. Alguns, fins i tot d’un dia. De la bona feina dels metges de família, tanmateix, en depèn l’eficiència dels CAP, i la consolidació de la relació estable amb els pacients és una característica inherent a l’excel·lència de l’assistència primària. La institució nostrada del metge de capçalera, que es basava en la confiança i en l’empatia entre metge i malalt, avui és impossible perquè en prou feines metges i pacients tenen temps de conèixer-se mútuament, i des de la pandèmia aquesta relació ha anat a pitjor degut als entrebancs per aconseguir una visita presencial. Costa d’entendre que l’atenció primària hagi tingut menys recursos i menys facilitats per contractar professionals que altres nivells assistencials; però em temo que no és pas per casualitat. És la conseqüència de que les prioritats en política sanitària catalana – el canvi de prioritats les van inaugurar les esporgades a consciència del sistema "ideades" pel conseller Boris Ruiz amb el nihil obstat del llavors president Artur Mas, encaterinats ambdós temeràriament per la privatització poc a poc de la sanitat pública -, no contemplaven oferir sous dignes, ni condicions de treball decents; ni activar polítiques per dotar una atenció primària de prestigi, amb autonomia, capacitat de decisió clínica i de lideratge dins el sistema. I, de passada, desempallegar la teràpia de la gestió de la paperassa administrativa que distreu el professionals de les seves funcions terapèutiques envers els pacients.
Amb sis onades de covid a l’esquena, sumades a una dècada de retallades, de privatitzacions, d’infra-finançament i de fuga de talent, l’atenció primària quasi és un erm i, el pitjor de tot plegat, és que en un escenari de centraletes col·lapsades, de paperassa abusiva i de llistes d’espera impresentables i descontrolades, el personal administratiu ha d’entomar si us plau per força, la majoria sense estar degudament ensinistrat, la frustració de la ciutadania. L’OMS recomana que del total del pressupost destinat a Salut, l’atenció primària en rebi un 25% per garantir un servei fort i estable. Voleu que us recordi quin és el percentatge que s’hi aplica realment en els pressupostos actuals? No us ho dic, perquè no us caigui la cara de vergonya aliena. ¿Qui sap si els polítics, els gestors, els que definitiva prenen les decisions en matèria de sanitat pública, posen gaire sovint els peus en un CAP com a usuaris? I en suposat que alguns ho fessin, no busquen la manera de no fer cua com els altres? ¿Saben qui és el seu metge de capçalera del Seguro tota aquesta colla de vividors que acabo de citar? Un expert defenestrat per l'establishment, en Vicente Ortun, catedràtic emèrit de la Pompeu Fabra i exdegà del Departament d’Economia i Empresa, va gosar pronosticar va dies una heretgia política: “si no s’és conscient de la importància de l’atenció primària per al sistema sanitari, els CAP es convertiran en centres d’assistència dels pobres”. No ho voldria dir perquè no sembli una maldat, però és un fet la peculiaritat del nostre sistema sanitari, en el sentit que l’Estat ofereix als seus funcionaris i molts dels seus treballadors públics – professors, mestres, jutges, parlamentaris, militars i policies –. una atenció primària diferenciada del sistema públic de Salut mitjançant contractes amb Mútues privades. Quina paradoxa, doncs, que els que més defensen de cara a la galeria la sanitat pública, siguin els que menys la fan servir! I no afegeixo res més, per a no desbarrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada