DEL TURISME, A DIFERENCIA DEL PORC, NO TOT ÉS APROFITABLE I POT EMPATXAR.

 

LA NOTÍCIA.- "El sector està tan tocat que difícilment es podrà dir que no al turisme de xancleta". L'afirmació la feia un mandatari del sector la tardor del 2020 enmig dels estralls de la segona onada de la pandèmia i amb la imatge insòlita d'hotels amb portes tapiades al centre de Barcelona. D'un plomall, la Covid va fer a miques les expectatives d'igualar el rècord dels 12 milions de turistes que durant el 2019 van visitar la ciutat i es posava en stand by el debat sobre el model d'un sector tan important econòmicament - representa prop d'un 12% del PIB català - com d'alt impacte per a la vida veïnal. Ara, amb la convivència amb el virus integrada, torna la massificació de visitants al cor de la ciutat i revifa el dilema sobre fins a quin punt s'ha de limitar el turisme i primar la qualitat davant la quantitat, i si s'ha de fugir o no de les xifres de fa tres anys.

La limitació i la transformació del model turístic és, precisament, una de les carpetes que Ada Colau portava sota el braç quan va irrompre com a alcaldessa a l'Ajuntament de Barcelona el maig del 2015. Un debat que abans era perifèric va passar a ser central en l'agenda de la ciutat, on en els darrers set anys el govern municipal ha anat prenent mesures amb l'objectiu d'intentar posar fre i pal·liar les molèsties derivades de l'alta dependència d'aquest sector. No ha estat un camí senzill per als comuns, que han hagut de lidiar amb la contestació i la bel·ligerància dels afectats, el laberint normatiu i les discrepàncies amb el PSC, soci de govern. De la moratòria a la construcció i obertura d'hotels al combat contra els pisos turístics il·legals. De l'increment de la taxa turística i el setge als segways o els bicitaxis a l'aposta per limitar els creuers i reduir els grups de visitants. Des del 2015, el govern de Colau ha fet entrar en ebullició el sector amb una bateria d'accions destinades, amb més o menys èxit a canviar la fisonomia del turisme a Barcelona, accions que no han evitat que les aglomeracions tornin a ser el pa de cada dia a Ciutat Vella, amb la incògnita de fins quan serà assumible un turisme que no està per reglaments ni regulacions.

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Quan una part important de l’economia d’un poble depèn de que el turisme rutlli i perquè el turista marxi encantat de la vida sembla que tot li estigui permès al foraster, encara que sigui a costa de la tranquil·litat del veïnat. “Al turista se li han de donar facilitats perquè s’hi trobi bé a casa nostra”, és el mantra escrit al frontispici de gairebé la majoria d’ajuntaments turístics; i les “facilitats” tant es procura que no faltin al turisme de qualitat i considerable valor afegit com, incomprensiblement també, al de poca capacitat econòmica i nivell cívic i cultural. El que compta és que hi hagi prou llits i taules disponibles, perquè tots els forasters trobin acollida d’acord amb la seva butxaca i capricis. Els danys colaterals conseqüència de la massificació poc importen a l'administració si la bossa sona; per tant, els gestors dels diversos mercats que es reparteixen el pastís – immobiliaris, hotelers, restauradors, administradors de l’oci nocturn i tutti quanti –, riuen sorneguers mentre passen comptes del negoci. I poc importa que quatre veïns perepunyetes que se l’agafen amb paper de fumar es queixin de molèsties. Del turisme, al contrari del porc, no tot s’aprofita sigui i sigui legal o de color de gos quan fuig, si no està ben cuinat i adobat acaba enfarfegant. La norma no escrita, però vigent a molts municipis turístics, és més vella que l’anar a peu: qui dies passa, anys empeny. El problema no és que hi hagi o no voluntat de posar remei al desgavell; el problema és que, des de bon principi, no es veiés que s’havia de regular un fenomen que si s’acostumava malament acabaria sent insostenible. I de visió de futur n’hi ha hagut tan poca que al darrera del negoci turístic molts ajuntaments – és a dir, els que remenen les cireres – si no s’han fet la barba d’or almenys han ben sucat el melindro amb l’excusa de “donar facilitats”.

I és que es digui el que es digui de cara a la galeria sobre qualitat, ofici i d’altres beneiteries, el que de veritat compta “soto voce” a l’establishment del sector, incloses les administracions públiques, és recuperar els resultats “d’abans de la pandèmia”. I tot el demés que es prometi que es vol fer per millorar “la cosa”, acabarà convertint-se a la pràctica en un foc d’encenalls. ¿A cap dels executius i polítics carregats de màsters i de fums que bufen cullera a les institucions, se li va ocórrer que per aconseguir un turisme de qualitat s’havia de formar primer personal competent en les tasques d'hostaleria i ben pagat? Precisament per acabar aquest comentari amb un exemple positiu de com s’han de fer les coses per assegurar-se un turisme de qualitat, em plau parlar-vos de la iniciativa que han tingut els municipis de Portbou i de Cervera de la Marenda, amb el clar propòsit d’aprofitar el territori que els uneix, els Pirineus, per di-vulgar el seu patrimoni, la seva natura i la seva història. És per aquest motiu que després d’un seguit d’activitats durant el primer de maig passat, que van agermanar la població empordanesa i la rossellonesa, aquests darrers dies de juny es desenvolupa un festival – “El mar dels Pirineus” – que permetrà gaudir dels bonics paratges marítims de la zona, amb la finalitat de sumar esforços per esdevenir tot aquest territori una referència del turisme actiu i de la natura.