Fa mesos que no poso els peus a Barcelona, i mira que me n'havia fet un fart d'anar-hi tant per qüestions professionals com per lleure. A la década dels setanta pràcticament ens hi passaven la meva dòna i jo el cap de setmana: anàvem a veure una obra de teatre, no ens perdiem cap estrena al Romea o al Novedades si podíem, i en sortin anàvem a sopar a casa Juan de la rambla santa Mònica o al Canaletes i a dormir a una pensió tranquil.la del carrer Fortuny, a dues passes del Romea. Tucades les dotze podies recòrrer les Rambles, encara que no anèssis amb grup, sense que t'amarguessin la nit. Deu anys després, recordo que vaig assistir com a delegat del Bàges al Vè Congrés de Convergència i que la nit que vaig quedar-me a Barcelona, allotjat a l'Hotel La Poma, de la Rambla, en sortir per anar a sopar a la meva estimada Casa Juan, sobre les onze de la nit, el conserge de l'Hotel em va recomanar que agafés un taxi perquè a aquelles hores i sol no era aconsellable passejar. Després vaig acabar anant-hi a Barcelona només per feina i un o dos cops l'any per fer alguna compra. A partir del confinament per la pandèmia ja no ens hi han vist més el pèl. I no ho trobo a faltar, més aviat m'alleuja no haver-hi d'anar-m'hi a barallar amb les noves ordenances i reglaments parits des de la plaça sant Jaume.
Una meva amiga que encara hi va per feina, em deia l'altre dia com n'està de degradat i brut el paissatge urbà i humà: el centre, m'assegura, fa pena en molts indrets. També tot sovint escoltes altres persones veïnes de la capital, que es lamenten de com l'atractiu de Barcelona per al foraster ha anat minvant i que a molts racons del rovell de l'ou emblemàtic avui fa vergonya i fàstic de transitar-hi. Tanmateix, si escoltes l'alcaldessa i la seva cort llagotera, Barcelona no té res a envejar a d'altres capitals sinó tot el contrari. Jo no li discutiré qui hi surtiria guanyant d'una comparació amb Paris, Roma o Londres. Només dic que segons totes les referències que m'arriben, Barcelona, el cap i casal de Catalunya, ja no és el què era i que bon trós se'n falta. Esclar que tot depèn de amb quin vidre es miri la realitat i, per tant, mentre uns només veuran brutícia, caos circulatori i dèficits de tota mena, a d'altres els caurà la baba cantant les seves excel.lències. El problema és que no es pot dissimular que Barcelona no s'assembla gaire a aquella ciutat idíl.lica d'anys enrere i no només perquè sigui diferent la seva fesomia urbana i humana, sinó perquè en certa manera s'ha deixat l'autestima i l'orgull de "ser barceloní" en una cantonada, i cada vegada el cap i casal s'assembla més a una ciutat sense llei ni nord, no perquè en faltin de lleis i normes o projectes, sinó perquè tothom interpreta les lleis i les normes com li rota, egoistament. I de projectes no en parlem: tants caps tants barrets. Per donar i per vendre, però uns es fan nosa als altres perquè ni es prioritza ni es consensua res segons les necessitats de les persones. .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada