SEDICIOSOS

 Fins el dia que es va declarar durant escassos minuts la república catalana independent, als catalans se'ns identificava com a separatistes, etiqueta que compartiem encara que fos a diferents graus de maldat amb els bascos. Però des del gest simbólic i unilateral del president il.luminat Puigdemont, els catalans vàrem afegir al nostre curriculum de rebecs el cartell de sediciosos. Molta gent va haver d'aprendre a pronunciar  bé una paraula tan llefiscosa,  sobretot des que el mot "sedició" va ser el protagonista de les tertúlies dels paràsits que empudegen - sovint per encàrrec - l'opinió pública, la majoria de vegades pontificant com uns entesos sobre qüestions de les que no en tenen ni puta idea. Però això tant li fa: un tertulià com cal no ha de ser necessariàment un expert en la matèria que toca estripar pel davant i pel darrera aquell dia; n'hi ha prou fent-ho veure i procurant tenir sempre la darrera paraula en el transcurs del debat.

Quan alguns discrepaven de tanta vehemència analfabeta argumentant en contra dels anatemistes del saparatisme que no es pot parlar de sedició si no hi han hagut armes per entremig, els que es feien el saberut per mantenir-se en la nómina dels buscaraons professionals a sou d'interessos poc transparents, ensenyaven l'orella posant en evidència la seva supina ignorància replicant, tot sorpresos, que què cony hi tenen a veure les armes amb la sedició. Un sediciós no és un benaventurat esgarrapacristos que surt al carrer a exercir el seu dret democràtic a protestar contra el sistema, o escridassant i àdhuc cridant pel nom del porc els polítics que desbarren. La sedició és un atac al poder legalment constituït en tota regla, a cops de destral, de pedra o a trets. Les manifestacions  ciutadanes de protesta, per molt que es descontrolin en un moment donat poques vegades compleixen tots els requisits legals - segons la reglamentació europea, esclar - per considerar-se revoltes armades amb la intenció de desbancar el poder. No cal confondre la sedició amb el vandalisme. Vet-aquí el matís que justifica que la justícia europea arrufi el nas quan, respecte dels catalans acusats de sedició pels patriotes espanyols, tingui la sensació que algú vol fer passar bou per bèstia grossa. Qui sap si no és el moment de posar al dia un codi penal arnat i resclosit, per desencallar conflictes polítics artificials carregats d'odi i esperit de revenja, impropis d'una societat moderna i assenyada. Mentrestant no es faci aquesta revisió amb generositat i sentit comú, la convivència a aquest país està més morta que els morts del cementiri.