ELS PLETS RESOLTS MITJANÇANT LA MEDIACIÓ ESTALVIEN DINERS I DESENGANYS

 LA NOTICIA.- El sistema alternatiu o complementari de justícia restaurativa, l’eina principal del qual és la mediació, es va fent cada vegada més lloc com a possible resolució d’un conflicte penal. Precisament, el Departament de Justícia va actualitzar el desembre passat el Programa Marc de justícia restaurativa, per tal d’adequar-lo a les noves necessitats i a futurs canvis legislatius que regulin de forma específica l’aplicació d’aquest model a la jurisdicció ordinària. A Girona, per exemple, la primera sol·licitud per iniciar un procediment de justícia restaurativa es va fer el desembre de 2016.

Des de llavors, un total de 462 víctimes han completat el programa. En total se n’han finalitzat 351, dels quals 129, és a dir, un 30%, han acabat amb èxit, o dit d’una altra manera, amb un procés on l’infractor ha admès el dany i la víctima s’ha sentit reparada, bé sigui a escala moral, econòmica o a través de diversos àmbits que es poden abordar. Del total de programes finalitzats amb èxit, la majoria (104) ha utilitzat la mediació conjunta, que inclou la presència de víctima i denunciat. Una petita part (26) han optat per la mediació indirecta, a través d’una carta o a través del mediador. La majoria dels casos on s’han dut a terme processos de justícia restaurativa són en delictes de lesions (54) i contra la llibertat (54), que inclou coaccions, amenaces i detenció il·legal entre altres, i contra el patrimoni (24). Tot i que es van iniciar quatre procediments en casos de delictes contra la vida (homicidis), no se’n va completar cap amb èxit, una situació idèntica a l’únic procés començat per un delicte de tipus sexual.

Del total de casos executats, només el 12,2% tenien una vinculació personal. El 15% tenien una vinculació familiar, i un 19% no en tenien cap. En canvi, el 53% tenien algun tipus de vinculació social. Per edats, només un 5% de les víctimes són menors d’edat. Els percentatges més elevats són de víctimes entre 31 i 40 anys (20%) i entre 41 i 50 anys (19%). Pel que fa a la part denunciada, un 24% té entre 31 i 40 anys i un 21% entre 41 i 50. Tot i que la principal eina de la justícia restaurativa és la mediació, també existeixen altres processos, com l’entrevistes amb les víctimes (quan renuncien al procediment judicial o a un procés de mediació), els cercles restauratius (hi intervenen famílies, veïnat i altres membres del conflicte) i la reunió restaurativa (inclou la participació de persones de suport d’ambdues parts). Aquest model es pot utilitzar en tota classe de delictes, i es pot iniciar el procés en qualsevol moment del procediment judicial ordinari, a instància o bé d’un òrgan judicial o de qualsevol de les parts implicades, inclòs el Ministeri Fiscal. Perquè pugui finalitzar amb èxit, totes les parts s’hi han d’avenir voluntàriament. (Font: Diari de Girona)

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Es pot ben bé parlar de “cultura de la mediació”, perquè resoldre els plets sense tirar-se els plats pel cap sinó enraonant civilitzadament, no és una qüestió trivial i no tothom hi està preparat a admetre que quan dos es barallen les raons i les culpes no es decanten només d’una part sinó que estan repartides. I, per tant, la gràcia de la mediació rau en aconseguir que cada part assumeixi, primer, la mica o molta raó que l’altra part pot tenir en l’escalfada i, en segon lloc, que ambdues acceptin de bon grat que un professional imparcial intenti posar-les d’acord. En el ben entès, que qualsevol acord a través d’una mediació perquè tingui èxit, cada part ha d’estar disposada a deixar-hi una mica de pèl. És a dir, en una mediació poc o molt s’ha de cedir, ja que si ningú vol baixar del burro no hi ha arbitratge que s’hi valgui. Mirant-ho d’aquesta manera, vol dir que la mediació és indiscutiblement la forma més civilitzada i econòmica de fer justícia en la majoria dels contenciosos civils, administratius o patrimonials que inunden els jutjats; de fet, llevat de quan es tracta de la comissió d’un delicte penal, tots els plets plantejats per reivindicar drets, diners o interpretacions legals es poden resoldre perfectament resoldre a través d’una mediació.

N’estic tan convençut perquè vaig ésser testimoni directe de la bondat de la mediació en una època que vaig intervenir professionalment en molts dels arbitratges per qüestions laborals que es realitzaven a dojo través del CMAC, no perquè els litigants en fossin fans de la mediació sinó perquè intentar arreglar-ho “per les bones” era obligatori abans d’anar a Magistratura del Treball; de fet era un requisit sine qua non el d’adjuntar la còpia de l’acta de conciliació a la demanda formal. Jo assessorava llavors més empreses que treballadors, però sempre aconsellava als clients que sovint un acord salomònic (en el sentit de no pretendre guanyar per golejada) sortia més a compte que jugar-se-la als tribunals. I no en vaig fer pocs de CMACS, com per assegurar que la mediació era una bona eina! Sempre, esclar, que qui fes de mediador estigués per la feina “d’arbitrar” i no de “forçar”. Tanmateix, la “cultura de la mediació” la suspenen no només molts de ciutadans, als que des de l’escola no se’ls ha fet reflexionar sobre allò de que qui estigui lliure de culpa tiri la primera pedra, com tampoc molts professionals que pensant en engreixar minutes allarguen els plets innecessàriament fins, a ve-gades, deixar plomat literalment el litigant. I ja no parlem de que si “la cultura de la mediació” es poses de moda en el món de la política, quants conflictes brutals no ens haguéssim estalviat? La diplomàcia en esperit pur n’és un bon exemple de mediació positiva i rentable, sempre i quan no estigui intoxica-da per un grapat d’interessos creats miserables, carregats de cobdícia, d’odi o de ganes de revenja.