ÉS UN FET QUE CADA DIA SOM MÉS POBRES, ANEM-NOS-HI ACOSTUMANT!

LA NOTICIA.- Els sous a Espanya, després d’acumular dues greus crisis en menys de 15 anys, van arribar estancats a la pandèmia i només els sectors vinculats amb l’Administració van mantenir el poder de compra. Era la conseqüència de dècada i mitja de crisis econòmiques molt greus. De la primera, la del totxo, l’economia va trigar més d’un lustre a recuperar-se, i la feina, gairebé una dècada. De la segona, la del coronavirus, empreses i ciutadans avui volen fer creure que estem al final del túnel, però no les tenen totes. El gran debat ara se centra més en la disparada inflació i com l’estan patint - i més que la patiran - els balanços de les empreses i les butxaques dels ciutadans. Entre un crash i un altre els treballadors, de mitjana, no només no han guanyat en aquest temps poder adquisitiu, sinó que l’han vist mimvar. En resum: que són més pobres.

Tenint en compte les dades de l’Enquesta d’Estructura Salarial actualitzades per l’INE la setmana passada, el sou mitjà a Espanya el 2020 era de 1.797,5 euros bruts al mes (en 14 pagues), mentre que el 2008 era de 1.563,1 euros mensuals bruts. En 12 anys, doncs, el sou mitjà havia crescut el 15%. Quin és el problema, llavors? Doncs que el cost de la vida ha pujat molt per sobre dels sous. Tanmateix, no totes les professions han transitat el periple d’una crisi a una altra de la mateixa manera i amb idèntic resultat. Ni tampoc aquests increments s’han repartit igual i els menys acabalats en teoria n'han sortit més mal parats. Això s’explica perquè els salaris més baixos han pujat durant aquest temps que els mitjans i els alts, gràcies als increments del salari mínim interprofessional (SMI), que ha passat dels 600 euros (en 14 pagues) de 2008 als 950 euros el 2020.

Un dels sectors que actualment s’estan queixant més de la manca de mà d’obra especialitzada és l’hostaleria. Des de la patronal consideren que explicar-ho pels sous baixos, és simplista. Però és bastant real. L’enquesta d’estructura salarial revela que, entre les dues últimes crisis, els sous a l’hostaleria amb prou feines han pujat l’1,2%. El 2020 un cambrer cobrava 1.009 euros bruts al mes (en 14 pagues), fent més hores que un rellotge, mentre que el 2008 el seu sou era de 997 euros. Un increment de 12 euros en els 12 últims anys, que descomptada la inflació equival a una pèrdua de poder de compra de 147,5 euros bruts al mes o sigui 2.065 euros bruts a l’any. (Font: resum de premsa)

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Costa d’admetre-ho, però pinten bastos per aquells que no compten amb un bon coixí d'estalvis per trampejar la situació econòmica personal els propers anys. Això no vol dir, com fan córrer els apocalíptics, que els carrers s’omplin de pidolaires i de sensesostre; que també passarà, sobretot en les grans ciutats per la senzilla raó que la misèria individual passa més desapercebuda enmig de la misèria col·lectiva. El que ens ha de preocupar, però, al meu parer serà que cada vegada hi haurà més gent disposada, simplement per sobreviure, a llogar els seus braços o la seva intel·ligència per quatre xavos a explotadors encantats de la vida de prosperar a costa de mà d’obra barata i poc exigent dels seus drets, tot per a no perdre un lloc de treball de merda.

Per damunt les crisis econòmiques i les guerres ronden voltors especialitzats en aprofitar-se de la por o de la resignació fatalista o masoquista dels que passen necessitat. Uns voltors que es refien més que dels pobres coneguts dels pobres de darrera hora, que dissimulen que en són per mantenir les aparences socials. Els primers, és cert que estan acostumats a arrossegar-se tot el que calgui però en un moment donat també poden sorprendre amb un rampell de rebel·lia, perquè ja no hi tenen res a perdre. En canvi, els que són pobres de trinca però no volen ser-ne per una dignitat malentesa, són més dòcils i s'avenen sense aixecar la veu que se'ls putegi. I és que el pitjor de la pobresa, desenganyeu-vos-en, consisteix en no acceptar que s’és pobre. I que no és cap deshonra renunciar a determinades rutines domèstiques o socials pròpies d'aquella bassa d'oli que s'anomenava classe mitjana, quan de sobte l’únic que importa és omplir la nevera, posar els plats a taula i pagar consums, hipoteques o lloguers per evitar desnonaments.

Vaig sentir un d’aquests profetes desguitarrats que ara solen desbarrar per segons quines tertúlies, pronosticar que el futur que ens espera estarà configurat per dos grans grups socials: el dels polls reviscolats que hauran sabut trobar la manera de nedar i guardar la roba enmig del caos econòmic, social, ambiental, alimentari i energètic que ens deixaran els maldestres dirigents d’una civilització caïnita, sense referents i corrupta de cap a peus, i el col.lectiu dels pelacanyes i dels poca-roba, que simplement vegetaran com puguin parant la mà. Segons aquests “oracles” no comptaran per res els que, enmig de la precarietat sobrevinguda mantinguin l’esperança de resistir, convençuts que no hi ha desgràcia que cent anys duri. Aquests resistents no són només un grapat sinó molts més del que els apocalíptics pensen. Els reconeixereu perquè parlen sovint de solidaritat, de participació, de compartir, de no agenollar-se... Potser sí que hi hauran més pobres els dies vinents, però el que importa és que els pobres no se n’avergonyeixin de ser-ho i que mantinguin la moral alta per estar a punt de sortir-se’n, quan els vents bufin més favorables.