JORGE FERNANDEZ-DIAZ, MALAPEÇA, MAL CRISTIÀ I HOME SENSE HONOR

LA NOTÍCIA.- Jorge Fernández Díaz va dirigir una operació des de l'Estat contra la família Pujol, segons publica el diari El País a partir d'una gravació a la qual ha tingut accés aquest rotatiu. La cinta, enregistrada per l'excomissari de policia José Manuel Villarejo, recull una reunió al Ministeri d'Interior - aleshores comandat per Fernández Díaz- a mitjans de desembre del 2012. Hi van participar ells dos i l'aleshores número u de la policia, Eugenio Pino. La conversa dura un quart d'hora i forma part de l'arxiu de l'excomissari, en aquest cas no incorporada a cap de les investigacions obertes contra ell. Els tres acorden denunciar dirigents independentistes amb els testimonis de Javier de la Rosa i Victoria Álvarez. A la conversa, Villarejo informa Fernández Díaz que ha parlat amb diversos jutges, com l'aleshores degà de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz, i que estan "totalment predisposats" a acceptar la denúncia contra els Pujol. L'aleshores ministre interromp el discurs de Villarejo per recordar-li que la conversa que estan mantenint "no ha existit", i que el ministre "no en sap res". En un altre moment de la conversa afirma que negarà que ha existit "fins i tot sota tortura". A partir d'aquí, pregunta si el cas es pot dur a l'Audiència Nacional, a la qual cosa Villarejo contesta que, al seu parer, sí. Fernández Díaz demana, aleshores si la denúncia es pot presentar el mateix dia, i s'interessa, també, per si se'n poden presentar contra d'altres dirigents independentistes, com Artur Mas. Recorda als comissaris que estan davant d'una "qüestió d'estat" que afecta "la unitat d'Espanya".

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Per molt que ens faci fàstic aquesta rata bubònica d’en Villarejo, hem de reconèixer que gràcies a la seva deslleialtat patològica i a la mesquinesa moral compulsiva, les filtracions interessades de gravacions fetes amb perfídia de les converses mantingudes amb qualsevol que se li acostés prou per captar el què deia – inclosos amics íntims, superiors o subalterns, coneguts o passavolants -, “per si de cas” algun dia les podia emprar per fer xantatge o “negociar”, si li anaven maldades a la vida, gràcies a aquestes gravacions, deia, s’ha posat en evidència la pocavergonya i la maldat recargolada d’uns quants personatges públics que aparentment mai trenquen cap plat, però que porten un cràpula amagat sota la pell. Deixant de banda la il·legalitat com s’hagin obtingut aquestes gravacions, i aparcant tots els escrúpols de consciència sobre si s’ha vulnerat o no el dret a la privacitat de les persones, és impossible negar que els propietaris de les veus que s’escolten corresponen a uns personatges reals inconfusibles, i que el contingut de les converses no ha estat manipulat ni tergiversat.

Una vegada aclarit, doncs, aquest primer punt, ¿com pensen convèncer-nos els enxampats conspirant de que les veus que s’escolten no són les de “don Jorgito” - així li de deien de jove els seus amics de l’Opus - i les dels comissaris Villarejo i Pino? ¿O és que diran que es tracta d'un muntatge de l'esquerra i els separatistes, amb l'ajuda de ventrílocs? Els ciutadans ja no portem llana al clatell i sabem destriar perfectament el blat de la palla. I ja fa temps que no ens agrada que ens facin empassar garses per perdius. Ara bé, si no hi ha cap dubte sobre la propietat de les veus, independentment de com s’hagi aconseguit la gravació, ¿no hauria la classe política en general, i la que dona suport l’exministre en particular, de fer un solemne acte de repulsa pública degradant cívicament uns personatges plenament identificats com a membres destacats de la màfia del clavegueram de l’Estat? I el propi actor principal d'aquest vodevil, que resa el rosari cada dia, que es pica el pit a totes hores, i que no es posa en llit sense encomanar-se al pare Escrivà i al seu àngel de la guarda personal, ¿com és que per decència no es fa l’haraquiri polític confessant els seus pecats, donant exemple als germans cristians d'esser un bon catòlic apostòlic i romà? Doncs, francament, perquè aquests pecats que els demòcrates considerem tan negres i denigrants, es veu que el Déu dels feixistes els disculpa i fins i tot els perdona, sempre que persegueixin la “sagrada unitat de la Pàtria”. Vaja quina democràcia de pa sucat amb oli mantenim!