LA NOTÍCIA.- Cada episodi de fricció entre Junts i ERC té una sèrie de fases. La primera és la d'escalfament, en què els dos partits discrepen de manera més o menys sibil·lina sobre algun aspecte de l'actualitat que enfronta les seves estratègies. En el cas de la trobada entre la consellera Laura Vilagrà i el ministre Félix Bolaños a la Moncloa, la polèmica es va centrar dimarts en si la part governamental de Junts estava informada de la cita. Un cop produïda la reunió, arriba el torn de la segona fase, que acostuma a tenir en les xarxes el camp de batalla, com ha quedat acreditat entre el vespre de dimecres i el matí de dijous, amb intervenció especialment llarga de l'expresident Carles Puigdemont i també de Marta Rovira de de Ginebra. El retrat del timeline d'aquestes últimes hores a tomb de la trobada a Madrid, que ha servit per reprendre els contactes institucionals del Catalangate, ha revifat les deslleialtats entre dos espais de convivència molt corcada. La tercera fase, la d'apagar l'incendi, encara portarà uns quants dies més.
El to de destacats dirigents de Junts ha estat especialment bel·ligerant. Francesc de Dalmases, vicepresident del partit i dirigent de la màxima confiança de Laura Borràs, va acusar Vilagrà -i per tant la part del Govern liderada per ERC- de "no representar" la majoria del país quan feia poc que la reunió a la Moncloa havia acabat. Al cap d'una estona, sense referir-se directament a la trobada, va parlar dels "gerros d'aigua freda dels pagafantes habituals". "No en el nostre nom!", va exclamar-se Salvador Vergés, diputat i membre de la direcció de Junts des del congrés d'Argelers. Qui ha posat imatge i so a les inquietuds del partit ha estat el vicepresident Jordi Puigneró, que ha avançat que demanarà "explicacions" al president Pere Aragonès per la reunió que s'ha de produir amb Pedro Sánchez durant el mes de juliol, com van acordar ahir Vilagrà i Bolaños. La consellera de la Presidència, des de Vic, li ha respost així: "Ens voten per ser útils". I per acabar d’arrodonir els desencontres, tres dels quatre secretaris nacionals lleidatans de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) escollits el mes passat han dimitit dels seus càrrecs per desavinences amb la direcció de l’organisme. Rosa Burrell, Jordi Alsina i Àngels Castro han decidit sortir de l’entitat independentista per diverses consideracions que es vinculen a la falta de llibertat d’opinió i a la “manca de paraula de la presidenta, Dolors Feliu”. (Reculls de Premsa)
A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Ni mengen ni deixen menjar i els uns pels altres la casa sense escombrar. Ja fa massa dies que dura aquesta comèdia entre els polítics independentistes – no confon-dre amb “el món independentista”, que una cosa són els ciutadans rasos de bona fe i l’altre els polítics carregats d'interessos -, que no fa avançar ni un pam aquella tartana un xic romàntica del “procés”, sinó que més aviat l’acula amb tant de pesos morts com la carrega. No sé què no ha aprés dels errors la classe política que s’embolica amb l’estelada i fa befa de la senyera pelada, potser per botiflera, de l’embarrancada de l’experiment anomenat procés. Aquest país, no pot dubtar ningú que va viure una febrada independista mai vista, perquè des de la societat civil es va bastir amb il·lusió un clima no només ideològicament favorable a partir peres amb l’Estat centralista, sinó convençuts els ciutadans per primera vegada de que era possible el miracle de governar-nos des de la plaça de sant Jaume i no des de la porta del Sol.
Aquell entusiasme popular va tocar el punt d’inflexió durant el cop d’efecte del referèndum de l’1 d’octubre, sobretot després de comprovar la violència barroera i desmesurada com l’Estat era capaç de reprimir l’exercici d’un dret tan fonamental com el d’autodeterminació. A partir d’aquell moment, els polítics que s’havien apropiat del sentiment popular expressat a través de la societat civil, varen dividir-se en dues grans línies d’actuació: uns, tocant de peus a terra, considerant que els sobiranistes estaven frec a frec del 50% d’adhesió, predicaven que s’havia de fer un darrer esforç per ampliar la base del recolzament popular treballant el territori metropolità; mentre que d’altres, en canvi, no s’avenien a raons de prudència estratègica i estaven decidits a fer valdre l'escarransida majoria parlamentària, per baldera que fos. A més a més, vengueren a tort i a dret la idea de que tot ho tenien lligat, estudiat i previst fins als últims detalls, de manera que la gent volia creure-s’ho que, ara si, tenien la independència a tocar. Però des del moment que el globus es va desinflar en pocs segons - entre la declaració d'independència i la seva suspensió, i a mesura que es va comprovar que d’allò que tenia d’estar tan ben lligat el més calent era a l’aigüera, el suflé va rebaixar-se considerablement. Fins avui dia que segons sembla s’està força lluny de superar el 50% pro independència en una consulta electoral.
I si els nyaps polítics del passat – el primer i més important de tots no valorar la capacitat de resposta bruta d’un Estat -, les desavinences escandaloses d’avui d’una classe política on tants caps tants barrets, no ajuden precisament a apostar per un futur tranquil. I el pitjor de tot és que mentre perden el temps marejant perdius, fent volar coloms o directament fotent-se trets al peu, als problemes reals del dia a dia, els que angoixen de veritat els ciutadans, ni es toquen de resquitllada i, quan ho fan, confonen els desitjos amb les realitats. El sainet dels Jocs olímpics d’hivern – algun dia se’ns dirà quanta virolla s’ha malgastat en un projecte faraònic que només serveix per marcar paquet? – n’és un exemple vergonyós. A cada enganxada amb el govern central de torn els bascos en surten amb un cove ple de peix, en canvi nosaltres en sortim baldats, escaldats i ensarronats amb promeses que no es compleixen. I com que som tan savis, mirem els bascos amb suficiència. Però ells van tirant de beta i nosaltres només arrepleguem disgustos i desenganys. Això sí, no ens venem per cap plat de llenties i som els més “purs” de tot el planeta. Quin futur tan negre que ens espera amb aquesta trepa de pallassos que abans de prendre cap decisió només saben mirar-se el melic!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada