dilluns, 4 de maig del 2015

LA MALEÏDA POR

No és el mateix tenir por, que ser poruc. La por és una malaltia del cos que es desenvolupa al terrat, per una flaquesa del cervell; el poruc, en canvi, té un virus empeltat a l’ànima, igual que el que es pot tenir un os a l’esquena. La por és una patologia somàtica atuïdora i paralitzant, que en el seu grau més sever esclata en crisis de pànic o de terror; i les seqüeles més lleugeres són tan invalidants, en un moment donat, com la basarda, l’esglai o la paüra. En canvi, el poruc és més aviat un pusil•lànime, un pobre d’esperit, al qual la gent no plany com a un embasardit, i li reserva qualificatius més aviat desdenyosos com cagat, cagarina, caganer o cagacalces. Mentre qui té por pateix un disbarat, el poruc simula que té por per emmascarar la seva covardia i manca de coratge per treure el seu geni, la personalitat, l'opinió o el punt d’orgull. La por no es cura a base de crits, ni de clatellots, ni de psicoanàlisis, ni de pastilles, ni tampoc comprant-se un gos. Contràriament, molts porucs crònics haurien deixat de fer el ximple amb un bon mastegot a temps. No sé si m’explico, però el que vull dir és que tenir por és una cosa, i ser incapaç de prendre iniciatives davant d’una situació complicada, n’és una altra. Un soroll desconegut a casa, en mig del silenci de la nit, trasbalsa qualsevol; però la única manera de superar l’angoixa que desperta un soroll desconegut és posar-se a investigar-ne la causa per trobar-hi remei, si és possible, o almenys tranquil•litzar-se, ja que l’origen de la por somàtica sovint va associada al misteri, la incertesa i la foscor, per exemple.     


            Tanmateix, hi ha una altra classe de por que no es manifesta com a reacció a estímuls físics concrets com la foscor o la remor que no sap d’on ve, sinó que està embolcallada de mals pressentiments, d'inseguretat o, simplement, per “sentir-se sol”; que no és igual a “estar sol”. La llarga solitud alimenta moltes crisis de por, i encara que els terapeutes diuen que s’hi ha d’aprendre a conviure, preparant-se de mica en mica, la veritat és que no és tan fàcil de posar-ho en pràctica si no es té una força de voluntat a proba de bombes. És cert que si s’està convençut que la millor companyia que un pot desitjar és la seva, ajuda; però m’hi jugo un pèsol que la recepta només funciona, llevat de les excepcions de rigor per confirmar la regla, quan hom sap que pot refiar-se que si van maldades les afectivitats bàsiques no li fallaran i que si frega el límit, sap a qui recórrer. Per tant, no ens en fotem de qui té por de la de veritat, perquè estigueu segurs que aquestes persones s’ho passen molt malament, i que només pot entendre el seu calvari qui ha passat per la mateixa experiència. A més a més, he observat que la majoria dels que viuen amb l’ai al cos, els hi fa vergonya d’explicar-ho, en part perquè està mal vist que un adult tingui por. I la por, en podeu estar segurs, no és monopoli de les criatures, malgrat els adults es resistim a confessar que en tenim, encara que ens en morim. I qui digui el contrari, és que té ganes de fer-se trampes al solitari.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada