LA MALEÏDA POR

No és el mateix tenir por, que ser poruc. La por és una malaltia del cos que es desenvolupa al terrat, per una flaquesa del cervell; el poruc, en canvi, té un virus empeltat a l’ànima, igual que el que es pot tenir un os a l’esquena. La por és una patologia somàtica atuïdora i paralitzant, que en el seu grau més sever esclata en crisis de pànic o de terror; i les seqüeles més lleugeres són tan invalidants, en un moment donat, com la basarda, l’esglai o la paüra. En canvi, el poruc és més aviat un pusil•lànime, un pobre d’esperit, al qual la gent no plany com a un embasardit, i li reserva qualificatius més aviat desdenyosos com cagat, cagarina, caganer o cagacalces. Mentre qui té por pateix un disbarat, el poruc simula que té por per emmascarar la seva covardia i manca de coratge per treure el seu geni, la personalitat, l'opinió o el punt d’orgull. La por no es cura a base de crits, ni de clatellots, ni de psicoanàlisis, ni de pastilles, ni tampoc comprant-se un gos. Contràriament, molts porucs crònics haurien deixat de fer el ximple amb un bon mastegot a temps. No sé si m’explico, però el que vull dir és que tenir por és una cosa, i ser incapaç de prendre iniciatives davant d’una situació complicada, n’és una altra. Un soroll desconegut a casa, en mig del silenci de la nit, trasbalsa qualsevol; però la única manera de superar l’angoixa que desperta un soroll desconegut és posar-se a investigar-ne la causa per trobar-hi remei, si és possible, o almenys tranquil•litzar-se, ja que l’origen de la por somàtica sovint va associada al misteri, la incertesa i la foscor, per exemple.     

            Tanmateix, hi ha una altra classe de por que no es manifesta com a reacció a estímuls físics concrets com la foscor o la remor que no sap d’on ve, sinó que està embolcallada de mals pressentiments, d'inseguretat o, simplement, per “sentir-se sol”; que no és igual a “estar sol”. La llarga solitud alimenta moltes crisis de por, i encara que els terapeutes diuen que s’hi ha d’aprendre a conviure, preparant-se de mica en mica, la veritat és que no és tan fàcil de posar-ho en pràctica si no es té una força de voluntat a proba de bombes. És cert que si s’està convençut que la millor companyia que un pot desitjar és la seva, ajuda; però m’hi jugo un pèsol que la recepta només funciona, llevat de les excepcions de rigor per confirmar la regla, quan hom sap que pot refiar-se que si van maldades les afectivitats bàsiques no li fallaran i que si frega el límit, sap a qui recórrer. Per tant, no ens en fotem de qui té por de la de veritat, perquè estigueu segurs que aquestes persones s’ho passen molt malament, i que només pot entendre el seu calvari qui ha passat per la mateixa experiència. A més a més, he observat que la majoria dels que viuen amb l’ai al cos, els hi fa vergonya d’explicar-ho, en part perquè està mal vist que un adult tingui por. I la por, en podeu estar segurs, no és monopoli de les criatures, malgrat els adults es resistim a confessar que en tenim, encara que ens en morim. I qui digui el contrari, és que té ganes de fer-se trampes al solitari.