** NI EN MONTULL, NI EN MILLET, NI EL DUC HAN MATAT KENNEDY ** (publicat novembre 2011)

  **** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****

● diumenge 3 maig 2015: DÈIEM AHIR...

(El maig del 2011 vaig engegar el blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE”. He pensat que estaria bé treure la pols a les antigues reflexions, per comprovar si anava gaire lluny d’osques).

** NI EN MONTULL, NI EN MILLET, NI EL DUC HAN MATAT KENNEDY ** (publicat novembre 2011)

            ● On s’ha vist? Té raó el lladre confés del Palau de la Música quan s’exclama que el seu currículum de xoriço, no es pot pas comparar amb el de l’assassí del president dels EE.UU. Ni pensar-hi! Qui va carregar-se Kennedy era un desgraciat mercenari a sou, a qui segons sembla no li varen deixar temps ni per gaudir de les trenta monedes del que sigui, que li varen pagar. En canvi, els porcs que valent-se del seu càrrec, posició, influència o renom es passen de llestos arramblant el que poden cap a casa, no tenen excusa ni perdó de Déu. Fan el que fan perquè volen fer-ho, no perquè en tinguin cap necessitat, ni s’hagin venut l’enteniment degut a la desesperació o sota el símptoma d’abstinència. Ho fan per pura avarícia o per aconseguir una font d’ingressos extres que els hi permetin presumir de capricis cars i selectes. Malgrat que no hagin matat Kennedy, el que han fet és molt més greu. Per aquesta raó ho han de purgar amb escreix, començant per tornar el que hagin robat, amb interessos inclosos, abusant de la nostra confiança.

            ● I per què és més greu? Doncs perquè el pispa del metro, almenys hi posa habilitat en “fer” la seva feina, i l’estafador professional sovint hi esmerça molta imaginació i astúcia per enredar. Però qui es val de la seva posició per afanar dels fons públics, simplement s’aprofita d’un privilegi per omplir-se les butxaques. És clar que el pispa i l’estafador són uns lladres, però els que roben diner públic ho són més. Diuen que l’oportunitat és la que fa al lladre, i és ben veritat. Qui birla vint euros és tan lladre com el que en treu un botí de vint-mil; l’única diferència que hi ha entre l’un i l’altre, és l’oportunitat i la sort. Ningú és proposa, quan tiba una cartera o posa la mà a la caixa, limitar-se a una quantitat concreta, sinó que arreplega tot el que troba i fuig. Tanmateix ho podem dir de l’atracador: quan es decideixes a “actuar” no sap el benefici que li raportarà la malifeta: tant pot ser que acabi amb un botí interessant com que no en tregui ni per pipes; o que, fins i tot, acabi de potes a la “cangrí”.

            ● En canvi, els lladres de coll blanc i corbata que actuen des de dintre mateix de les institucions, públiques o privades, gairebé sempre creuen que el càrrec o la rectoria que tenen els hi donarà impunitat, i que poden tibar de beta tant com vulguin, puix ningú mai ho descobrirà, sigui perquè o bé es pensen tenir tots els controls a les seves mans, o es refien que degut a la seva alta posició, ningú gosarà denunciar-los. No ens ha de sorprendre, doncs, que quan els enxampen in fraganti alguns es rebotin en contra dels acusadors, protestant que se’ls tracti talment com si haguessin matat Kennedy. Als lladregots sense pedigrí, ni se’ls acut emparar-se en aquest retret tan forassenyat: ells lladres del carrer saben perfectament perquè se’ls ha detingut i, en tot cas, intenten pactar una rebaixa del càstig al·legant borratxera, droga o bogeria. Ara bé, els lladres d’upa no volen que se'ls tracti com lladre pelacanyes. La tragèdia és que, a vegades, fins tot algun jutge comparteixi aquest criteri tan arnat, tractant-los amb guant de seda i procurant no atabalar-los gaire, com si fossin de cotó-fluix o d’una raça en perill d’extinció que cal preservar. A alguns països, per escarmentar els lladres els hi amputen la mà. No hem pas d’arribar a aquests extrems de l’edat mitjana, per suposat; però estaria bé, i a més seria just, que a part de la privació sovint edulcorada de llibertat, a aquests lladres de “categoria” - que s’han enriquit fotent-se del mort i de qui el vetlla -, potser també se’ls hi hauria d’amputar la reputació social i el patrimoni propi o familiar que faci falta, fins que hagin escaguitxat l’última engruna de les apropiacions indegudes.