DINAMARCA, 1 - ESPANYA, 0

El parlament danès no ha dubtat com el seu príncep Hamlet ho va fer en temps reculats, i ha acceptat debatre en el seu hemicicle el contenciós polític entre Catalunya i Espanya. Malgrat que només es tractava d’un debat amistós, on el resultat no decidia absolutament res, Espanya s’ho va prendre com si fos un partit transcendental – per entendre’ns, com si ara que els termes futbolístics estan de moda, es tractés d’una final -, i enlloc de jugar net i esportivament, va assajar alguna de les seves marranades diplomàtiques per impedir, no ja la derrota, sinó que el partit ni es jugués. Però va perdre. No va fer-ho per golejada, però el gol que li van colar els danesos al porter Margallo, és dels que fan mal i costen de pair a l'equip. Perquè, en definitiva, la derrota consisteix en haver d’empassar-se la resolució dels parlamentaris danesos recomanant a Espanya que les diferències que manté amb Catalunya entorn del sobiranisme, s’han de resoldre parlant-ne democràticament. Cert que no ha estat una rebolcada humiliant, però per qui sistemàticament nega el dret a decidir dels catalans i fomenta la crispació social – que també és una forma de violència -, tocant tots els botets econòmics i culturals que pot, el que ha passat a Dinamarca representa un bon cop de puny a l’estómac. Sobretot considerant que cap parlamentari va votar en contra de la resolució aprovada, i que la minoria dretana companya de viatge del PP d’aquí, va confessar que degut a les pressions rebudes dels seus col•legues polítics – en termes futbolístics, d’això en diríem joc brut -, van canviar el vot afirmatiu que en principi estaven disposats a emetre, per una neutral i contemporitzadora abstenció.       

            Tanmateix, des de Catalunya convindria que tampoc es comencessin a tirar coets festejant una victòria absolutament pírrica, ja que allò que ha dit el Parlament danès no passa de ser una obvietat: les diferencies polítiques sobre temes tan delicats sempre s’han de resoldre pacíficament i enraonant a bastament les parts directament implicades. És a dir: en el desenvolupament del procés sobiranista cap a un Estat propi, sobretot pel que fa a la seva internacionalització, la declaració de principis expressada des de Dinamarca té el valor que té com a precedent encoratjador, però ni un gram més. Dóna per brindar amb cava discretament al menjador de casa, però seria excessiu tirar coets des del balcó. Simplement Dinamarca ha donat la raó als que no paren de reclamar que es deixi fer un referèndum sense entrebancs, per saber cap on es decanta el dret a decidir dels ciutadans. I en cas que el resultat sigui majoritàriament favorable a la independència, posar-se a negociar amb el govern central els capítols d’un divorci el màxim d’amistós possible, tenint en compte que els dos pobles continuaran sent veïns i socis europeus, i que molts de ciutadans catalans sentimentalment tindran el cor dividit molt de temps entre on viuen i on van néixer.