MONÒLEG A PEU DE CARRER (16) – “YA SABES QUE NI TOCARME...”

“Tal com va passar, t’ho explico; i t’asseguro que te’n faràs creus. Era vora de migdia, a un supermercat del barri. Entren tres nanos, el més gran dels quals no tenia ni quinze anys. Per les fesomies, jo diria que un era sud-americà , l’altre moro i juraria que el tercer feia cara d’ésser del país. Cadascun d’ells va tirar decidit per un carrer diferent dels prestatges, amb les mans a la butxaca. No érem més d’una dotzena els clients. La noia de la caixa va posar-se visiblement nerviosa i va avisar les seves companyes que estiguessin a l’aguait. Només eren dues. La que devia ser l’encarregada, d’uns trenta i pico d’anys, amb una mica de panxeta que delatava un incipient embaràs, es va dirigir crispada a un dels xicots, i tibant-lo del braç li va exigir que toquessin el dos i deixessin el que havien xoriçat. De seguida els altres dos trapelles van acudir a fer costat a l’interpel•lat per la dependenta, mentre aquest amenaçava a la pobra xicota: -“ Ya sabes que a mi, ni tocarme tía!” Mentrestant, la clientela, inclòs jo mateix i la meva dona, ens ho miràvem sense saber què fer, però amb poques ganes de ficar-nos-hi pel mig, la veritat sigui dita. L’encarregada va insistir: - “Qué lleváis en la motxilla? Venga, soltadlo y marchaos antes que avisemos a la policia” Tots tres cafres se li varen encarar, negant que haguessin robat res. Què coi es pensava aquella tia de merda! I el més descarat de tots, li va deixar anar: “Si avisas a la policia, te rajamos. Que lo sepas. No te la quieras jugar por nosotros que somos menores y no nos pueden hacer nada...” Gràcies a Déu que després d’aquesta fanfarronada varen recular cap al carrer, entre insults i paraulotes gruixudes, la majoria dirigides a les mares dels que érem testimonis accidentals de la seva bretolada.

Encabat, les dependentes es varen esbravar amb la clientela que havíem assistit a la representació: - “Aquests galifardeus no és la primera vegada que entren a acollonir-nos-nos; són del barri i ja els tenim calats! Es reparteixen entre els prestatges per despistar-nos i pispen quatre gormanderies, sobretot xocolata, que deixen caure dintre la motxilla que porten penjada al coll... I no els hi diguis res!, perquè ja heu vist com planten cara. La saben molt llarga i, sobretot, t’escupen a la cara que no els hi faran res perquè són menors... I no els hi toquis un pèl, que seràs tu qui te la carregaràs!...”

Una clienta va ficar-hi cullerada dient que a qui s’havia de denunciar era als pares. - “Els pares? – va replicar-li la caixera -, si són pitjors que els nanos!” I cap de les dependentes, malgrat fos mossegant-se la llengua de ràbia, era partidària de trucar als mossos, si ningú havia pres mal i no havien atracat la caixa. – “Si s’assabentessin que els hem identificat, qualsevol dia te’ls pots trobar a la cantonada i tenir un bon disgust”.

Era la primera vegada que m’hi trobava embolicat en una situació tan desagradable, i vaig sortir amb la impressió que aquelles dependentes anaven a treballar amb la por al cos, i que quan entraven tres o quatre adolescents junts, ja els hi tremolaven les cames, perquè la sensació d’indefensió davant la petita delinqüència podia més que cap altra consideració. I encara que, finalment, no patissin cap agressió física, el sol fet de tenir d’aguantar la vexació verbal d’aquells cretins ja constitueix una agressió d’aquelles que costa dies oblidar-se’n. Una altra clienta va rematar el pessimisme generalitzat amb una reflexió: -“si a aquests aprenents de delinqüent els hi fessin pagar els seus actes incívics amb  una temporada de treballs comunitaris, i als seus pares se’ls hi estronqués la indiferència fent-los indemnitzar els danys causats pels seus fills malcriats, potser acabaríem en poc temps amb tanta tonteria”. Creu-me, me’n vaig tornar a casa preocupat, i amb el convenciment que si ningú atura el petit vandalisme quotidià estem ben arreglats.”